dijous, 30 d’agost de 2007

L'emperador, de Ryszard Kapuscinski

Fa poc vaig llegir "Un dia més de vida", del mateix autor, i em va glaçar la sang. Aquell relata la "trancisió" a la independència d'Angola, al 1975. És un relat curt d'un moment molt convuls en un país molt complicat.

Aquest, és molt diferent perquè si bé també es situa en un moment convuls (la caiguda del Rei Haile Selassie d'Etiopia), és com si fos un recull de fotografies d'àlbums vells, ple de records a cada pàgina. Aquest periodista polonès va anar a Etiopia en plena guerra civil i va entrevistar a tot de persones que s'havien relacionat d'una o altra manera amb el Rei de Reis, amb les trifulques de palau, amb el govern del país durant els més de 50 anys de regnat de Selassie.

I hi trobareu el retrat d'un personatge increïble. A través d'entrevistes des del porta-coixins fins a personatges importants de la cort, expliquen com era aquest personatge ultra polièdric. Dèspota, intel·ligent, estratega, administra riquesa i justícia, poder i informació, com si es tractés d'un déu grec, capritxós i totpoderós.

Quan, entorn els anys 60, el paradigma del desenvolupament s'estén per tot l'Àfrica, arriba també al país. El Rei es dedica a portar el desenvolupament al país, a costa de la misèria del seu poble. L'Imperi avança, però el poble no. Apareixen veus crítiques i fins i tot un intent de cop d'estat, però la pròpia pols aixecada pels crítics els ofega, tan immensa és la figura del rei.

I la tercera part, el declivi del poder, una figura decadent, gairebé impotent, incapaç de controlar tot el seu poder, però sempre aferrat a la seva dignitat.

La descripció del rei i el seu poder és tan "medieval" que us sorprendreu quan un personatge va a escoltar la ràdio, o el rei viatja amb avió al Brasil, o truca per telèfon.

És un llibre per rellegir, estrany i amarg, ple d'idees i pensaments que m'han costat d'assimilar. Em penso que no és de les històries que us explicaria a la vora del foc, però sí que és de les que buscaria la manera d'explicar-vos, costés el que costés. Per a això era el blog, no?

dimecres, 29 d’agost de 2007

The Best of Roald Dahl

Segurament Dahl és un nom que us recorda llibres infantils. Charlie i la Fabrica de Xocolata, Matilda, Les Bruixes, El Nen, etceteríssima. Universos obscurs de nens atemorits, adults cruels, escenaris impossibles, records agres i alguns somriures.

Multipliqueu això per l'edat que teniu ara i condenseu-ho per adaptar-ho al format conte i tindreu una idea del que llegireu en aquest recull de contes.

Enverinaments, venjança, odi guardat tota una vida, seduccions amb càstics terribles, crueltat i egoisme, situacions macabres... Dahl explora allò més fosc i més dolent i més menyspreable dels seus personatges. Com si fos el més natural del món, com si les accions fatídiques que descriu en els seus contes fossin la única sortida raonable que els quedava als seus pobres personatges.

L'estil és deliciós, i els contes, tot i que previsibles en certa manera (ja us ho dic ara, sempre passa el pitjor que pot passar), sorprenen per COM passen les coses, no tant pel que passa en sí. I sobretot sorprèn com et pot arribar a fer somriure amb situacions horribles! Crec que aquest és el detall que més m'ha agradat: que la narració et porta a compartir, comprendre, i somriure davant de fets terribles, fins i tot a desitjar-los a mig conte. Descobriu com de dolentes sou!

dimarts, 28 d’agost de 2007

Sex and the city



Suposo que deu ser que comparo el escrit amb l’audiovisual, perquè aquest llibre no m’ha acabat d’agradar, si més no tant com em pensava que m’agradaria.
Sempre que marxo de vacances m’agrada endur-me algun llibre en anglès per practicar una mica, aquest any tocava aquest.
Si heu vist la sèrie sabreu una mica de què va la història, dones solteres que ja han passat de la trentena narren les seves aventures urbanes en relació amb les cites, amb les seves relacions personals i sobretot amb els homes.
Aquest llibre no té ni principi ni final, són una sèrie d’historietes de novayorquesos que els passen coses, surten, els despatxen, es barallen, coses ni massa ni poc importants.
El problema per mi és que la sèrie té un rerafons, en part interessant, perquè sobretot planteja dubtes, (temes tabú relacionats amb els sexe per norma general)al principi de cada capítol, i en acabar-lo, n’extreu una petita conclusió. T’arribes a identificar amb els personatges, t’agraden, te’ls estimes.
En canvi al llibre l’autora sembla intentar demostrar que ella està força lluny dels sentiments dels seus protagonistes, hi està per sobre, simplement narra el que els passa, no s’hi apropa, no es posiciona.
Però tot i que el llibre no m’hagi agradat, estic contenta d’haver-lo llegit, era un cuquet que em rondava feia temps, ara ja estic tranquil.la :P

El que si que us recomano és que mireu la sèrie, és fantàstica! Ara, no furgueu massa profund en les idees que transmet, perquè us posareu una mica tristes ( van una mica en una direcció diferent dels valors escoltes:P) Però per passar l'estona va bé.

dijous, 23 d’agost de 2007

Harry Potter i el pres d'Azkaban, Joanne K. Rowling

No us descobriré res amb aquest llibre. No és una lectura necessària, ni recomanada, ni vital. És el petit totxo que vaig triar per passar el juliol. Ara per fi, l'he acabat.

Anar amb el Harry Potter sota el braç és sinònim d'infantilisme? A mi tant m'és, perquè ja m'han deixat clar en diverses ocasions que no aprento l'edat que tinc. Així que tal vegada podria passar per l'adolescent que ha fet l'estirón abans d'hora i que té un cert sentiment d'enyor de la vida abans de l'època del pavo.

Llegir aquest llibre, a les edats que em sovinteja la vida, té dos sentits per mi: un de pràctic i un de necessari. El pràctic rau en la lectura fàcil, amena i ràpida dels llibres Potter; et passen com el vi dolç, que quasi no te n'adones. He de dir que no enganxa, però és fàcil de fer passar (i de recordar, en cas que deixis la lectura abandonada, per l'ús dels drets frugals estiuencs, altrament dits vacances). El sentit necessari, rau en la necessitat de fer passar la curiositat sobre aquest fenòmen que va crear un bon dia l'amiga Joanne, per treure's uns calers i tirar endavant ella i el seu fill.

Amb aquesta saga em passa sempre que no hi arribo a temps. D'aquest llibre, ja en vaig veure la pel·lícula fa any i escaig quan la van estrenar. He de dir al seu favor que he tingut la mateixa sensació en girar la última pàgina que en veure els títols de crèdit (que simulaven, recordeu?, el Mapa de Magatotis - "malifeta feta"). Això vol dir que m'han transmès la mateixa sensació; un punt per al director de la 3a entrega de Harry Potter!

De moment, és el que més m'ha agradat de tots tres llibres. Suposo que hom va perfeccionant a mesura que avança la història, i els contractes, sobretot els cinematogràfics, del seu personatge. L'argument més ric, els temes de fons un pèl més profunds, i la màgia (i amb això, les possiblitats de pantalla, per què no dir-ho!) molt més elevada.

Ara ja tinc Harry Potter i el calze de foc a la tauleta de nit. És que no sabeu el que relaxa la lectura lleugera després d'un dia sencer a la biblioteca...

divendres, 3 d’agost de 2007

Una dona difícil, John Irving

Aquest és un llibre que jo us podria regalar un dia a qualsevol de vosaltres. Vull dir, crec que us agradaria llegir-lo.

Els protagonistes d'aquesta història són una família de Nova Anglaterra gens convencional. S'hi barregen amors estrambòtics, mares abandonadores, dones valentes i homes covards.

La història comença al 1958, en la que es relata un estiu que marcarà les vides dels protagonistes, i després salta al 1990, on se centra el gruix de tot l'entramat de la novel·la. Els personatges principals són tots escriptors, alguns de bons, alguns mediocres, i alguns periodistes. M'ha agradat molt la descripció del procés de creació d'una novel·la, encara que no sé si deu ser real o no, i també el fet que els protagonistes no troben una manera més eficient de comunicar-se entre ells que no sigui a través de les seves novel·les. Curiós.

Tota la trama és una mica irreal, vull dir, sembrada de casualitats impossibles (?), però és emocionant, l'estil és còmode de llegir, i fins i tot trobareu que us fa somriure. Està francament ben escrita, l'autor se situa sempre a la distància justa dels personatges, sense deixar-te que t'encapritxis massa de cap d'ells, tractant-los comprensivament a vegades, i despietadament en altres ocasions.

En resum, em penso que és una bona elecció!

A la vora del foc

Crec que preteníem trobar-nos totes plegades, i qui s'hi vulgui afegir, per explicar-nos històries. Però no xafarderies, o el que ens passa (per a això cada una té un blog a casa seva), sinó aquelles històries que vivim en la intimitat de la lectura. M'imagino cada una de les meves amigues ben tapadeta amb una manta i ajaguda al sofà, amb el silenci del fred que fa, o alternativament, segons l'estació, en una tumbona al menjador amb el ventilador a tot drap, amb el nas entaforat en un llibre i vivint intensament la història o les històries dels protagonistes. I, acabada i gaudida (o no) la lectura, venir aquí, a trobar-nos totes quatre, o cinc, o els que sigui, i explicar-nos aquests contes.

També m'ho imaginava com aquella llisteta que sempre perds en la que vas anotar tot de llibres que un dia t'han recomanat, però que quan la necessites perquè has acabat un llibre que t'ha encantat no la trobes per enlloc.

Però què farem d'aquest blog, el temps ho dirà...!