dimarts, 22 d’abril de 2008

Ja teniu llibres triats?

Ja sabeu què voleu regalar i què voleu rebre demà?

Aquest any inauditament, jo he fet la feina abans d'hora: passant una curta llista de "preferibles", i fent les compres avui. Una cosa que no sé si m'agrada del tot és que acabem regalant-nos llibres de sortida, és a dir, dels que surten demà al carrer. Però mira tu, tot sigui per lluir un cop a l'any, no?

No us diré les compres (tot i que no crec que llegeixin el blog, mai se sap), tot i que sí que puc dir que és un llibre que hem comentat al blog :)

Pel que fa a les predileccions, tinc en primer lloc a l'Espinàs, amb "El meu ofici". El segueix "El juego del ángel" del Zafón (us passa com a mi que aquest tio comença a fer una mica de ràbia?). I després en venen uns recentment coneguts: "Firmin" de Sam Savage, "L'últim patriarca" de Najat El Hachmi i "Las trampas del deseo" de Dan Ariely (un economista, que també cal cultivar-se en coneixements de l'ofici).

Bé, en qualsevol cas, espero que passeu una gran diada, on sigui que pareu. Sí, perquè ho vulguem o no, ho estipuli el calendari de la Generalitat o no, el 23 d'abril és tant diada pel patró del país com el 24 de setembre ho és, per la patrona de la ciutat comtal.

Molts llibres i moltes roses!

diumenge, 20 d’abril de 2008

Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

Aquest és un llibre bastant curt que ofereix una visió del que va ser la 2º Guerra Mundial en una petita estació de tren en un poble de l'aleshores Txecoslovàquia. T'explica la història d'un aprenent de factor d'estació des del moment en què intenta suïcidar-se fins que s'acaba involucrant en la resistència contra els nazis.
A primera vista sembla una història bastant simple i fins i tot a vegades grollera. Però ara que ja fa un parell de dies que he acabat el llibre, quan penso en ell m'adono de les moltes subtileses que hi té amagades, les metàfores i paral·lelismes entre la vida de l'aprenent i el desenvolupament de la guerra. Un llibre molt interessant.

I ha sigut curiós com en les darreres pàgines del llibre, en gairebé només un paràgraf, he vist un resum de bona part dels llibres que he llegit en els últims mesos i que d'una manera o altra estan relacionats amb la 2ª Guerra Mundial: Matadero 5, Extremely Loud & Incredibly Close, El niño del pijama de rayas, Catch-22.

Ha sigut una bona manera de tancar el cercle. Llegint un llibre especial amb una història molt senzilla, tendra i sobretot humana.

Catch-22, Joseph Heller

És el primer cop que llegeixo un llibre que ha donat peu a una nova entrada al diccionari: catch-22. I què és un catch-22 (o trampa-22)? Doncs en la novel·la es tracta de què un home és considerat boig si voluntàriament continua volant les perilloses missions de combat, però si fa la petició formal per ser alliberat d'aquestes missions el propi acte de demanar-ho demostra que està sa i que per tant pot continuar volant. Una meravellosa trampa que manté un grup de soldats americans en la illa de Pianosa, en el Mediterrani, volant més i més missions per bombardejar objectius alemanys en territori italià.

El protagonista del llibre és en Yossarian, un soldat bastant rebel que té com a únic objectiu acabar la guerra viu. Però al seu costat hi ha moltíssims altres personatges que també t'acabes estimant: Dunbar, Clevinger, McWatt, Nately, Orr, Chapman..... Tots i cadascun d'ells t'acaben oferint una visió molt realista i, per tant, crua, del que és la guerra. Inclús el propietari d'un prostíbul de Roma t'ofereix una dosi de sentit comú realment extraordinaria enfront del patriotisme de postal del soldats americans. I el personatge de Milo, possiblement l'únic que acabes detestant, no és un personatge gratuït sinó que és el reflex de la relació entre la màquina de guerra d'un país i la seva economia.

És un llibre que m'ha agradat molt, amb una història explicada no linialment amb capítols breus centrats cadascun en un dels personatges. És un llibre a voltes absurd, a voltes irònic. Mostra com mai abans havia vist, el sense sentit de la burocràcia. I a més, amb frases contundents i descripcions descarnades, descriu sense embuts el que és una guerra.

Aquest llibre, juntament amb Matadero 5, em costarà molt d'oblidar. Són dues referències imprescindibles per entendre part de la història del segle passat. Història que val més que no es repeteixi.

diumenge, 13 d’abril de 2008

Hacia rutas salvajes, Jon Krakauer

¡Recuerdos desde Fairbanks! Esto es lo último que sabrás de mí, Wayne. Estoy aquí desde hace dos días. Viajar a dedo por el territorio del Yukon ha sido difícil, pero al final he conseguido llegar.

Por favor, devuelve mi correo a los remitentes. Tal vez pase mucho tiempo antes de que regrese al sur. Si esta aventura termina mal y nunca vuelves a tener noticias mías, quiero que sepas que te considero un gran hombre. Ahora me dirijo hacia tierras salvajes.

Al 1990, Chris McCandless tenia 22 anys, s’acabava de llicenciar i tenia una relació d’incomunicació i retrets amb els seus pares. De manera que va fugir. Va donar tots els diners que tenia a Oxfam, i va marxar a viure sense sostre i sense rumb pels Estats Units. Feia servir un nom fals i buscava viure la vida, sense lligams i sense responsabilitat, fent amistats superficials amb gent arreu del país.

Però després d’un any i mig de viatge, sentia la crida del bosc, com el seu admirat i rellegit Jack London, i necessitava emprendre la seva aventura salvatge. Se sentia cad cop més i més fascinat pels relats de la naturalesa d’Alaska, i volia anar cap al Nord. El fragment que teniu a l'inici és el que va escriure en una postal al seu amic Wayne, un dels pocs amics que havia fet durant l'any anterior amb qui mantenia el contacte regularment.

Chris se sentia fascinat per London, Thoreau, Dickens. Escrivia un diari en tercera persona i es feia anomenar Alex. Potser fugia d’ell mateix. Però quan va decidir anar a Alaska, a l’abril de 1991, crec que ja no fugia, em penso que més aviat buscava. Quatre mesos després d’haver-se internat als boscos, uns caçadors van trobar el seu cos. S’havia mort de gana.

Jon Krakauer és un alpinista que col·labora en revistes d’escalada i muntanyisme, i al que van encarregar un reportatge sobre la curiosa historia de Chris. Després de l’article, en Jon va continuar obsessionat i intrigat per la personalitat, pel misteri i pels detalls de la història de McCandless. I el resultat d’haver dut endavant més i més recerca al voltant del cas és aquest llibre, en el que s’hi barregen el testimoni dels que van coincidir amb Chris (o Alex) en algun moment del seu viatge, les pròpies experiències de muntanya de l’autor, les descripcions dels grans paratges d'Alaska i les referències literàries a les grans novel·les que van ser tan importants en la vida de Chris. A la motxilla que duia quan es va internar als boscos, el més pesat que hi duia eren els llibres, llegits, subratllats, marcats, viscuts. I amb això i el seu enginy va sobreviure durant quatre mesos al mig del bosc.

Chris no estava perdut. Havia establert el seu camp base en un autobús abandonat al mig d’una ruta de caçadors, equipat amb una llitera per servir de refugi d’emergència a caçadors i caminants. Tenia un tractat de botànica sobre plantes comestibles i un petit rifle de caça. Volia viure al bosc.

La lectura d’aquest llibre m’ha fet canviar mil cops d’opinió. De pensar que es tractava de la típica història del típic noi que fa el típic viatge pels típics motius, a sentir una gran admiració per ell, a sentir molta llàstima, i al final, a pensar que era un noi apassionat, que va arriscar la vida (com tants d’altres l’arrisquen, sobre una moto, amb les drogues, o a la muntanya) i que li va sortir malament. M’adono que és difícil mirar a la vida d’una persona i no jutjar-lo. És difícil explicar l’aventura de Chris sense prendre partit i sobretot sense una certa superioritat moral, pel poc respecte per la pròpia vida, pel tuf d’egoisme de les seves decisions, per les lliçons que sembla que pretengui donar, pel menyspreu que sembla que Chris té per la vida convencional (és a dir, la teva). D’aquí totes aquestes sensacions contradictòries. Però Jon Krakauer ho ha fet, l’ha explicat sense jutjar-lo, i al final ha aconseguit que jo també ho fes.

Per acabar, us deixo amb una foto que he buscat per internet, i de la que parla el llibre. És en Chris, segurament la darrera foto que es va fer, i a la nota que té a la mà, hi diu: "I have had a happy life and thank the Lord. Goodbye and may God bless all!"

divendres, 11 d’abril de 2008

Sai tenere un segreto?


Sai tenere un segreto??
De Sophie Kinsella

L’Emma és una noia que viu a Londres, i com totes i tots, té alguns secrets inconfessables. Tot i que a primera vista pot semblar un llibre de l’estil de Bridget Jones, el cert és que aquesta història que ens narra l’Emma va més enllà, parla de les relacions humanes, de la sinceritat, de com ens enganyem els uns als altres i de com de vegades la honestedat es converteix en una qualitat imprescindible.

El llibre és en italià ( bé m’havia d’ambientar durant les meves vacances) i tot i que no l’ he estudiat mai, m’ha anat la mar de bé per millorar-lo i he après un munt de vocabulari nou!

Us el recomano, a mi em va enganxar tan que no podia parar de llegir-lo, tot i el cansament que suposa el viatge de 3 hores en tren de Milazzo a Palermo, i viceversa, la lectura em tenia absolutament absorta, com si em traslladés a un món paral.lel, és realment apassionant, tot el que li passa, com ho explica, i sobretot l’idioma, l’italià, que és preciós.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Harry Potter i Les relíquies de la Mort, Joanne K. Rowling

En realitat hauria de titular el comentari HarryPottersisisetaixísenserespirar, perquè és com he llegit els dos darrers llibres. El sisè, en realitat, és rellegit. Vaig començar el setè, i em vaig adonar que no m’estava enterant de res. Què dius que era, un horricreu? On dius que en Voldemort havia amagat no sé què? De què anava, allò de la baralla amb la Bel·latrix? Qui era, al final, el mig Príncep? Clar, ja de per sí el conte no dóna per moltes floritures, si a sobre no recordes els antecedents, és un desastre. Així que vaig haver de refer part del camí ja traçat. Qui no té cap ha de tenir cames, com se sol dir.

No explicaré gaire del llibre, perquè ja sé que alguns dels col·laboradors del blog tot just estan per començar la cinquena entrega, i no vull xafar la història a ningú. Diré que per sort, l’autora va entendre a partir del cinquè llibre que no era necessari que cada un fos més llarg que l’anterior, i tant El misteri del Príncep com Les relíquies de la Mort són més fàcils d’empassar. Diré que a Les relíquies de la Mort li sobren 200 pàgines ben bones, en la part central, la història es torna erràtica i sembla que no trobi la manera de desencallar-se, però per sort (allò que deia en un altre comentari de que l’autor s’adoni de l’avorriment abans que el lector) un cop de timó en el moment adequat redreça el rumb i encara la lectura cap al final tan i tan esperat de la saga Potter.

Què, que si el final queda ben resolt? No diré com acaba, tot i que està clar que acaba bé. Massa bé pel meu gust, em refereixo a tot amb la seva cirereta i colofó al final de cada cosa, però suposo que l’autora devia estar pensant en les persones que no tenen 29 anys quan llegeixen llibres infantils. Però sí. Ben resolta la trama, cap fil per lligar, molts i molts detalls referents a tots els altres episodis, algun que altre tomb argumental, tot molt decent i decorós, un final en tota regla. Poques sorpreses però ben mesurades i ben treballades.

Ara: em penso que dos Potters seguits ha estat una mica de sobredosi. Al final començava a empatitzar amb el professor Snape i la tírria que li té al Harry.