dijous, 24 de juliol de 2008

Kafka i la nina que va marxar de viatge


"Perquè plores?"
"La meva nina s'ha perdut"
"La teva nina no s'ha perdut: ha marxat de viatge"

Aquest llibre de Jordi Serra i Fabra és un petit tresor que vaig trobar l'altre dia. Es basa en una anècdota real, en la qual Kafka un bon dia es troba que, de cop i volta, per fer feliç a una nena petita que plora perquè ha perdut la seva nina, s'ha convertit en carter de nines.

Segurament aquest llibre no és un best seller, ni una gran meravella de la literatura actual, però us el recomano per vàries raons: per la tendresa amb què està escrit, la sensibilitat, la oportunitat de llegir una petita meravella d'aquets autor que per mi era desconegut fins ara i perquè es llegeix molt ràpid, quan acabes tens aquella fantàstica sensació de que ha valgut la pena llegir-lo.

dimecres, 16 de juliol de 2008

39+1, Sílvia Soler

Fa un parell o tres de setmanes vaig entrar a la papereria del costat de la feina, atreta per un cartell de descompte de llibres de butxaca (concretament, de "la butxaca"). Vaig comprar-ne tres, i de viatge la setmana passada, vaig acabar el primer d'ells.

39+1 no és cap obra magna, ni fonamental. Està escrita amb més o menys gràcia, però no amb una gran destresa. És un llibre escrit en format de capítols curts, cadascun entorn a un tema en concret, que ens presenten la vida d'Ília i el seu entorn. I això inclou les seves 3 amigues, el seu exmarit i el seu fill, el seu marit actual i les seves dues filles, les seves dues sogres i les seves cunyades. Cadascun d'ells amb l'adjectiu corresponent al darrere (i això és el que ens expliquen), cadascun un personatge tipificat i ple d'alguns tòpics que - em pregunto - si arriben quan tens 40 anys.

Al més pur estil "sexo en ny" en català (és a dir, sense gaire sexo i amb molts escarafalls), la Ília i les seves amigues viuen d'allò més la plenitud dels 40, la edat en la que diu la protagonista, tota dona descobreix que l'home de la seva vida és ella mateixa.

Un llibre molt entretingut, de consum ràpid i digestió fàcil, on es posa de volta a homes, dones, fills i mares de la manera més quotidiana.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Ringworld Engineers, Larry Niven

Aquesta és la segona part de "Mundo Anillo", llibre que recentment vaig criticar força. I us preguntareu: perquè llegir la segona part d'un llibre que no et va agradar? Doncs bé, ho vaig fer perquè el Roger em va convèncer que aquesta continuació estava molt millor que el primer. Vaig decidir llegir-me'l en anglès perquè així practicava una mica i sinó m'agradava com a mínim hauria estat aprofitant el temps.

La veritat és que és molt pitjor que la primera part. Em va resultar tant avorrit i mancat d'interès que ni tans sols comentaré res aquí. Només una reflexió general que apareix força vegades en el "mundillo" de la ciència-ficció, ja sigui en paper o en cel·luloide, i és la següent: estaríeu disposats a sacrificar una vida pel bé de centenars de milers de persones?

Spock ho deixa clar: "The needs of the many outweigh the needs of the few."

dissabte, 5 de juliol de 2008

La lladre de llibres, Markus Zusak

La lladre de llibres és la Liesel Meminger. Això ho sé jo, ho saps tu, ho sap el seu Papa, ho sap en Rudy, que un dia es va disfressar de Jesse Owens, i fins i tot ho sap l’Ilsa, la propietària de gairebé tots els llibres robats. I ho sap la Mort. Té 8 anys i viu a l’Alemanya nazi. Els seus pares eren comunistes, aquella paraula tan estranya, i ella i el seu germà se’n van cap al carrer Himmel, on els esperen els seus pares d’acollida. Lamentablement, el germà petit de la Liesel mor pel camí, de manera que arriba a la seva nova casa trista, sola, desamparada i amb un secret, el seu primer llibre robat. No sap ni llegir.

Els pares d’acollida, en Hans i la Rosa, o el Papa i la Mama, són ben especials. La Rosa té un caràcter terrible i una bocassa enorme, i un cor encara més gran. En Hans té les mans primes i tacades de pintura, un cigarret penjant dels llavis, un acordió molt vell i un jueu amagat al soterrani. Tots quatre tenen gana i no tenen diners, perquè en plena guerra, ningú contracta els serveis d’un pintor de parets.

“La lladre de llibres” és una típica història sobre la població civil en una guerra. És una típica història sobre els bombardejs, la misèria, la por. No hi busqueu una terrible originalitat. Per què no dir-ho. I tanmateix, té quelcom d’especial. Els personatges, sense sortir de ser el típic que estan ben presentats, són convincents i entranyables.

L’estil d’escriptrura també és particular. Directe, senzill. Net.

Urgent.

El personatge que ens explica la història és La Mort. Que ben pensat, en un relat de guerra, bé n’és la protagonista. La Mort, aquella que mai té cap pressa perquè sempre arriba, estava a l’any 42, força atabalada. Enfeinadíssima. I tanmateix, va perdre uns segons a mirar-se els ulls d’aquella nena que li aguantava la mirada. La Mort té un relat, un missatge, una història urgent a explicar, la història que la Liesel escrivia al soterrani i que li va salvar la vida.

Durant una estona van seure junts.
El fum va grimpar per l’espatlla del Papa.
Al cap de deu minuts més, les portes del lladronici s’obririen una mica de res i la Liesel Memginger les obriria una mica més i s’hi esmunyiria.
Es tancarien al seu darrere? O tindrien la bona voluntat de deixar-la tornar a sortir?
Tal i com descobriria la Liesel, ser una bona lladre requereix moltes coses.
Sigil. Valor. Rapidesa.
I en tot cas, i per damunt de tot, hi ha un requisit definitiu.
La sort.

Saps què?
Oblida’t dels deu minuts
Les portes s’obren ara mateix.