dimecres, 29 d’octubre de 2008

Tsugumi, Banana Yoshimoto

En l'últim Sant Jordi només em vaig comprar dos llibres, El meu ofici i aquest Tsugumi. I aquest darrer me'l vaig comprar tot i l'advertència de l'Anna que s'havia llegit Kitchen i no li havia convençut.

És un llibre que ens explica la història de dues amigues, la Tusgumi del títol i la Maria, durant un estiu en un poble costaner i turístic. La Tsugumi és la filla del matrimoni que regenta un hostal que tancarà al final de l'estiu i pateix una malaltia que la fa passar molts dies al llit amb febres i l'impossibilita de marxar del petit poble. Degut a aquesta malaltia el caràcter de la Tsugumi és molt brusc i tallant i només la Maria és capaç de veure tot el bo que amaga la personalitat de la Tsugumi.

Sota aquest fil argumental, l'autora intenta transmetre una sèrie de valors com el de l'amistat o la importància de la familia. A més el fet que la Tsugumi visqui sempre amb el risc que la mort se l'endugui en la següent febrada serveix d'excusa a l'autora per donar una certa profunditat de pensament a les dues amigues, sobre el sentit de la vida i la mort. Però tot plegat he trobat que no acaba de quallar. Es fa difícil creure't el personatges i entendre el que fan i a més la manera en què està escrit el llibre a vegades resulta empalagós i falsament poètic.

No és que sigui un llibre dolent, perqué al cap i a la fi et distreu mentre el llegeixes, però és d'aquelles lectures que al passar la darrera pàgina desapareixen sense deixar cap rastre, com si mai haguessin existit.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol

Estic seguríssima que aquest és un llibre que molts ja heu llegit, així que vaig tard.
Però vaig tard, sobretot, perquè llegir Pandora al Congo m'ha comportat més temps del que pensava.

Com bé recordareu, vaig acabar La pell freda amb un regust de boca més que agradable. I algunes, des de fa un temps, també estan al cas que Pandora al Congo no m'acabava de convèncer.

He llegit comentaris on es valora molt positivament el pas a la lleugeresa i lucidesa de Pandora al Congo, venint des dels pensaments recargolats de La pell freda. Doncs jo en discrepo.

Precisament m'ha passat que la història no m'enganxava; i no perquè no fos original, ni perquè la seva estructura d'històries paral·les no estigui ben aconseguida, ni perquè després de cada afirmació vingui el puntillisme agut que deixa, cada dos per tres, les coses al seu lloc. Tot això ho he valorat, i malgrat tot, no aconseguia arrossegar-me.
I crec que és per tots aquests alicients, que no ho aconseguia: La pell freda era una història recta i no obstant això, no era pas simple. Pandora al Congo eren històries que s'entrelligaven i no obstant això, la complexitat no passava més enllà per aquest joc de barrets i misteris a mig saber.

Amb això no vull ser molt simplista, però la intensitat amb què he viscut aquesta obra és molt voluble: no m'he cregut l'amor d'aquesta novel·la. Me l'havia de creure perquè sí, perquè ho llegia, com quan llegeixes a un llibre de text una fórmula elemental però no hi veus la demostració. No he vist demostrat l'amor enlloc.

I per últim, els finals de bombo i platillo no són lo meu.