La conjura de los machos, Ambrosio García Leal

Feia molt de temps que volia llegir aquest llibre ja que n'havia sentit parlar molt bé, però mai trobava el moment de comprar-lo. Així que el dia que l'Eva li va tornar aquest llibre al David vaig decidir que havia arribat el moment de que passés per les meves mans. Però una cosa és que el David me'l deixés i l'altra que el comencés a llegir però tot fent el café de mig matí es va posar sobre la taula fer un sopar per comentar-lo. I qui es pot negar a parlar d'un llibre (el que sigui) mentre gaudeix d'un bon menjar i de la companyia de bons amics? Així que aquell mateix dia en el tren de tornada vaig passar les primeres pàgines de la conjura.

I què puc dir d'ell? Doncs bàsicament que no m'ha agradat. Però això no vol dir que no estigui ple d'informació i reflexions molt interessants. El que passa és que no és un llibre de lectura, crec que ni tans sols de divulgació científica. L'autor vol defensar una idea central sobre la sexualitat humana i per fer-ho ens ha de posar en antecedents. Així, cada capítol tracta d'explicar un fet ben concret i ens presenta una darrera l'altra les diverses teories existents explicant perquè creu que són errònies o correctes i oferint les seves pròpies alternatives. Això indubtablement és molt interessant, però no per un llibre de lectura. És més aviat una estructura adient per un article científic. La conclusió és que la lectura arriba a ser molt densa i necessites estar molt concentrat per no perdre el fil. Per tant no feu com jo que bàsicament me l'he llegit al tren. Quan vaig tornar-li el llibre al David i li vaig comentar això mateix em va dir que en realitat aquest llibre era la tesi doctoral de l'autor, cosa que em va permetre entendre l'estructura que us comento i que em fa dir que no estem parlant ben bé d'un llibre "normal".

Malgrat tot, és un llibre del que recomano la lectura. S'aprenen moltes coses i et permet entendre moltes de les conductes del regne animal incloent, naturalment, a l'home. Dos dels fets que m'han cridat més l'atenció en referència a la sexualitat humana han sigut per una banda l'ocultació de l'ovulació femenina i per l'altra la presa de consciència de la connexió entre sexe i reproducció. Llegiu-vos-el si en voleu saber els detalls.

The catcher in the rye, J.D. Salinger

Segurament molts de vosaltres ja haureu llegit aquest llibre i probablement ja fa uns quants anys. Tot i ser molt famós i que deu estar considerat com un dels clàssics del segle XX, no me l'he llegit fins fa poc, deu fer un mes o dos. I com que no tenia ni idea de què anava em va sorprendre moltíssim que fos la història d'un adolescent a Nova York, dels seus problemes a l'escola i de les precàries relacions que estableix amb els seus companys i els adults que l'envolten. Enteneu-me, mirant el títol jo pensava que em trobaria amb les desventures d'un pobre noi en una granja perduda de l'Amèrica profunda. I la segona sorpresa que em vaig trobar va ser el llenguatge en què està escrit. És un relat en primera persona i per tant hi apareix un munt d'argot que ni tans sols entendria en català, així que imagineu-vos en anglès. Però res d'això ha afectat la meva valoració del llibre que es pot resumir en el fet que un mes després d'ahver-lo llegit ja quasi l'he oblidat completament. No puc dir que no m'hagi agradat perquè la història es segueix amb interès, la novel·la està ben construida i de tant en tant planteja reflexions interessants, és a dir, no m'he avorrit llegint-lo. Però tampoc l'he gaudit. És un llibre més dels molts que han passat per les meves mans i no han deixat cap emprenta.

El que si que m'agradaria comentar és el to depressiu que impregna totes les pàgines del llibre i la visió pesimista de la vida i dels adults que té el protagonista. M'ha semblat que l'autor exagera molt aquests aspectes i això em porta a pensar en l'idonietat de llegir aquest llibre en l'adolescència, quan els caràcters encara s'estan formant. Crec que és una lectura que m'hagués impactat molt més si l'hagués fet fa quinze anys i no se si hagués estat un impacte gaire positiu, més aviat al contrari. I això em porta a la següent pregunta: creieu que hi ha llibres que s'haurien de prohibir de llegir en funció de l'edat del lector? Jo crec que no, però penso que pot ser un debat interessant d'obrir.

Matar a un ruiseñor, Harper Lee

M’he deixat el llibre a casa. És una excusa perfecta per comprar un llibre a Sants, abans d’agafar l’AVE. El Divers de Sants farà el fet com a llibreria d’emergència, i d’entrada només hi trobo segones parts d’Els pilars de la terra i llibres del Ruiz Zafon, però una mica més amagats, darrera dels d’autoajuda hi ha tot de llibres en edicions de butxaca entre els que, si estàs una mica de sort, sempre hi trobes una cosa o altra.

Remeno una estona, i descarto un de la Highsmith perquè crec que el Fer ja el té. De manera que em quedo amb Matar a un ruiseñor. Em sona a clàssic del cinema, i si hagués d’apostar, diria que del cinema negre, però llegeixo a la contraportada que no, que és sobre un advocat que a l’Alabama dels anys 30 defensa un negre acusat de violar una blanca. També llegeixo que és l’únic llibre de l’autora, i això m’acaba de convèncer. Sempre m’ha intrigat imaginar la vida d’algú que escriu una única novel·la de renom. Vull dir, tenir èxit amb allò que volies dir, però tenir el convenciment que ja ho has dit. M’intriga.

Amb el Fer juguem a veure si pot endevinar quin llibre és, li envio pistes per sms, però al final he guanyat el sopar, no ho ha endevinat.

El tren surt a les quatre, però a dos quarts ja sóc asseguda al tren. Quan alço la vista del llibre per primer cop ja som més enllà del Llobregat. Vull dir que un cop vaig girar el primer full ja estava atrapada dins de la història, enganxada a les aventures dels nens. Perquè no és ben bé que el llibre vagi d’un advocat.

La Scout i en Jem viuen sols amb el seu pare, l’advocat Atticus Finch. Maycomb, la petita població on viuen, és calma i rutina, però per a ells és joc i descobriment. És anar a fer entremaliadures amb en Dill, que els visita als estius. En Dill és ros, escarransit, somiador i decidit, un Merlí de butxaca. Odiats per la senyora Dubose, la vella que sempre crida. Consentits per la senyoreta Maudie, la solterona de la casa del davant que els prepara pastissos i els deixa jugar al seu jardí. Fascinats per en Boo Radley, el noi fantasma, que mai surt de la casa Radley, la mansió encantada, maleïda, per davant de la que han de passar corrent cada dia, en anar a l’escola.

La Scout explica com van passar els anys i els estius, des dels seus set anys fins als deu, l’estiu al final del qual la història del judici al Tom, el negre acusat de violar una dona blanca va arribar al seu final.

Es pot dir que aquesta novel·la tracta el tema racial. I també el paper de la dona. I de les classes socials i les famílies poderoses, les que saben llegir des de fa moltes generacions. I del sistema judicial. Es pot dir que aquesta novel·la tracta molts temes, i en realitat, suposo que tot el que fa és un retrat d’un moment i d’un lloc a través dels ulls d’una nena que no entén per què no hi ha només una classe de persones, les persones, en lloc de dones i homes, blancs i negres, camperols i vilatans, rics i pobres. I de com la vida (i sobretot la seva tieta Alexandra) s’encarrega de fer saber a la Scout que no, que no tots els nens de la classe són dignes de ser amics de la seva família, que no, que no pot anar vestida amb pantalons encara que li sembli que amb vestidets no es pot fer gairebé res (perquè al cap i a la fi, una dama no necessita fer res que no es pugui fer amb faldilla), que no, que encara que sigui evident per tothom que en Tom és innocent, mai ha passat que un tribunal es pronunciï a favor d’un negre i en contra d’un blanc.

I de com, malgrat tot, el seu pare s’esforça per fer-li entendre que matar un rossinyol és com aixafar les flors del jardí de senyora Dubose, com trencar la joguina d’un nen, com estroncar la vida d’un jove innocent només perquè era al lloc equivocat en el moment equivocat. Coses que estan malament perquè sí i que, encara que sigui enfrontant-se als amics i als veïns, cal respectar per poder continuar caminant pel carrer amb el cap ben alt.

Tu padre tiene razón. Los ruiseñores sólo se dedican a cantar para alegrarnos. No estropean los frutos de los huertos. No anidan en los arcones de maíz, no hacen más que desparramar su corazón. Por eso es pecado matar a un ruiseñor.