dimecres, 28 d’octubre de 2009

La Carretera, Cormac McCarthy


Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.

El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.

La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.


El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.

Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!



diumenge, 18 d’octubre de 2009

Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons

Tenia els meus dubtes sobre si fer o no fer la ressenya de Watchmen. És un llibre? Tot i que l'etiquetin com a "comic-book" no deixa de ser un còmic, destinat a adults però un còmic al cap i a la fi. Finalment, el que m'ha decidit a incloure'l en el blog és el fet que el 1988 va rebre un premi Hugo. Tot i que el va rebre en la categoria de "other forms", el premi Hugo és un dels més prestigiosos de la ciència-ficció, així que perquè no fer-ne la ressenya? (Apunt: no tinc ni idea si cap altre còmic ha rebut mai un premi literari d'aquest prestigi, algú ho sap?).

I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.

I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?

Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

La plaça del diamant, Mercè Rodoreda

Pot semblar mentida però fins al dia d'avui no havia llegit res de Mercè Rodoreda. I perquè no començar amb La plaça del diamant? Realment semblava molt adequat ara que m'estic una temporada llarga lluny de Barcelona i del barri que m'acull actualment. I haig de reconèixer que la simple menció de carrers i places ben coneguts i propers m'ha omplert de nostàlgia.

I què puc comentar sobre La plaça del diamant que encara no s'hagi dit? No ho sé, així que simplement us parlaré del que la seva lectura ha despertat en mi. I la primera cosa és tristesa; és un llibre amarat de tristesa. Tampoc és estrany donada l'època que descriu i la mena de personatge que és la Colometa. Però també és curiós com alguns dels passatges on hi ha alguna mena d'alegria, aquesta no deixa d'estar modulada per la situació desesperada dels seus protagonistes. I l'altra aspecte que m'ha cridat més l'atenció és la bellesa de les descripcions que fa Rodoreda. No només les descripcions de les persones i els objectes, sinó també dels carrers, les botigues, el cel, els coloms, els arbres, els bassals... Les últimes frases del llibre són extraordinàries.

I per acabar m'agradaria dir dues coses més. Una és el curiós paper que juga la plaça que dóna el títol al llibre. Només apareix dos cops, al principi de tot i al final, en una mena de passejada catàrtica de la Colometa. M'ha donat la sensació com si tota la vida d'entremig no fos la seva vida, com si realment la Natàlia no fos la Colometa. I l'altra cosa que volia dir és que el llibre el trobo bastant absurd, la història força increible però que tot i així la Colometa acaba sorgint com un personatge únic.

Ja tinc ganes d'agafar un altre llibre de la Rodoreda.