diumenge, 27 de juny de 2010

La Princesa i el pescador, Minh Tran-Huy

Em van regalar aquest llibre per reis d'aquest any i la motivació per fer-ho va ser simplement el text de la contraportada (que després ha resultat ser un resum equivocat del que és el llibre) i el fet que m'agrada llegir literatura oriental (tot i que resulta que l'autora és francesa i està originalment escrit en francès). Així que no sabia que podia esperar-me al llegir aquest llibre. D'aquí la sorpresa de descobrir un llibre molt delicat i tendre que m'ha entusiasmat.

L'autora ens explica part de la joventut de la Lan, una noia de pares vietnamites que van poder escapar del règim comunista del Vietnam, i d'en Nam, també vietnamita però que va fugir del pais deixant enrera bona part de la familia. Els dos joves es troben de manera fortuïta en unes colònies per aprendre anglès i a partir d'aquí anem coneixent els seus passats i el dels seus familiars, així com veiem com la seva relació d'amistat i amor no correspost es va desenvolupant. I en paral·lel, al començament de cada capítol trobem un fragment d'una llegenda vietnamita, una autèntica segona història, que al final del llibre acaba tancant amb la història d'en Nam i la Lan.

Se'm fa difícil de dir perqué aquest llibre m'ha agradat tant, perqué en el fons no deixa de ser una típica història d'amor, trista i nostàlgica. Segurament, un dels motius és el fet de poder sentir-me plenament identificat amb la Lan, personatge amb un caràcter i una personalitat que he sentit molt properes. I un altre motiu són les diverses llegendes vietnamites que es van explicant al llarg del llibre, com la que constitueix la història paral·lela o la que ens explica perqué l'oceà és salat; les trobo molt belles. També és destacable la mica d'història vietnamita que es deixa entreveure, sobretot amb els pares de la Lan, quan tornen al pais com turistes per ensenyar-lo a la seva filla. I aquí també he trobat interessant el fet que els pares no es poden sentir bé enlloc, ni a França, pais que els ha acollit però que no senten seu, ni al Vietnam, que ja fa massa anys que han deixat. Tot plegat, molts detalls molt interessants escrits de manera senzilla i agradable en un llibre que tot i ser curt, em resultarà difícil d'oblidar.

divendres, 18 de juny de 2010

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

En Larsson corria per la lleixa de sobre el llit des del Sant Jordi de l'any passat, quan va ser el llibre més venut el 23 d'abril. Si bé és cert que portava un temps sense fer gaire lectura, després de reempendre pistonada amb Abierto toda la noche, em vaig llançar a l'aventura del best-seller de 600 pàgines dels últims temps. Tindria aquell regust agredolç com el darrer cop que en vaig agafar un així?

La resposta incial és que m'ha agradat. El cert és que gairebé mai he gastat els totxos de 600 pàgines, i quan ho he fet tampoc eren novel·les de suspens, herois-dolents, poderosos i influències (a excepció de El Código Da Vinci, tots hi vam caure...). Potser per aquesta manca d'ús l'he trobat interessant.

Però hi ha coses que no m'han agradat (ara ve la part que li agrada a l'Eva):

Els personatges. Bé, no és que no m'hagin agradat, però els he trobat a faltar un punt de proximitat, un punt de realisme. Tinc la sensació que hi ha un vel sobre els estereotips que mira de preservar evidenciar les etiquetes que s'usen per descriure'ls.
A tall d'exemple; Mikael Blomkvist, Lisbeth Salander i Erika Berger (els dos primers, ja ho sap tot el món, protagonistes de la història, i la tercera molt afí al Blomkvist) gasten sobrenoms. Perquè els hi han posat, els hi agradin o no: Kalle, Sally, Ricky. El triangle "dels bons" tenen sobrenoms, que tot i que no es fan servir a discreció, existeixen. Els dolents tenen noms enrrabassats (en això també hi deu col·laborar la llengua d'en Larsson) i presències difuses. I al final, et quedes amb la visió que l'arquetipus dels bons és una proximitat i moltes etiquetes, i la dels dolents un nom llarg i una mà negra que arriba arreu. I per mi això no és prou.
Val a dir també que un cop la història està ben avançada, es percep un intent per endinsar-se en la part més emocional de, com a mínim, un personatge. Però ho vaig trobar una capbussada a l'aigua, un intent de cop i al final. Crec que es fa explícit per mostrar un canvi d'inquietuds, però que resulta massa sobtat i poc digerible.
Al voltant de tot això, a més, tot un seguit de personatges units a la història amb un mateix cognom, d'una nissaga no pas curta, que fa de dificil ubicació en el mapa de la història.

El protagonisme del periodisme. Ja sé que qüestionar-me això és qüestionar tota la obra però, de veritat, m'ha faltat una dosi de realitat. Estic segura que a algú del gremi li ha encantat el llibre, però jo que m'ho miro des de fora em pregunto quina quota de poder explícita té realment un periodista. No dic un grup editoral; sinó un periodista que dóna la seva opinió. Potser té a veure amb un decensís personal dels nostres dies sobre l'aportació periodística, però pensem que en aquest llibre és el pilar central de tot plegat, i per tant s'ha de prendre com a indubtable el poder que se li atorga, i això a mi m'ha costat una mica.

També hi ha coses que m'han agradat:
El procés de proximitat entre en Blomkvist i la Salander està ben teixit al llarg dels capítols. Durant la primera part del llibre les històries transcorren paral·lelament i es dedica un capítol a l'un i un capítol a l'altre. A mesura que es van acostant, els capítols barregen els passos de l'un i de l'altre. La veritat és que aquesta primera part es va fer una mica espessa, i quan comença a haver-hi aquest apropament de les històries (sense que s'arribin a tocar), és quan t'atrapa més el llibre.

Els dilemes morals que planteja. Això m'ha agradat, ja que els bons-dolents miren de jugar amb la realitat. Les quotes de poder, les evasions fiscals, la permissivitat dels estaments polítics al joc empresarial, etc. A la primera part del llibre es fa un planteig molt extens sobre com de dolent és el dolent, que et fa posar en antecedents que estem parlant de situacions que existeixen a la nostra societat.

He de confessar que el nus de la història s'entortolliga a les mans i et costa deixar-lo. Alguna nit fins les 4, alguna fins les 2. La part central té un ritme molt interessant.

Per últim, no sé si vaig descobrir un spoiler (ara a tot arreu hi ha spoilers d'aquests, que t'expliquen la història quan encara no està explicada), però en cert moment s'esmenta un tuguri ple de corrents d'aire. Serà una premonició per al tercer llibre?

divendres, 11 de juny de 2010

Cazador blanco, corazón negro, Peter Viertel

Peter Viertel és un escriptor relativament poc conegut pels seus llibres. I anava a dir que la gent el coneix bàsicament pels seus guions de pel·lícules però crec que no seria veritat. Quanta gent sap qui va ser el guionista de "La Reina d'Àfrica"? Crec que apart dels veritables cinèfils ningú sabria dir que va ser en Peter Viertel (en col·laboració amb John Huston i altres guionistes). I la novel·la que tenim entre mans tracta precisament de les circumstàncies que van envoltar l'elaboració del guió de "La Reina d'Àfrica" i en les setmanes i dies previs a l'inici del rodatge.

Tot i que els personatges tenen noms diferents i la pel·lícula que es descriu en el llibre tampoc és "La Reina...", l'autor no té cap voluntat d'amagar que està descrivint fets que van transcòrrer realment, i així ho diu en el pròleg. El punt fonamental del llibre és l'evolució de l'amistat d'en Peter amb en John Huston i com aquesta es va veure bastant afectada pel que era l'obsessió del director en aquells moments: caçar un elefant. I veiem tot el procés gairebé paral·lel de l'elaboració del guió i dels safaris a la recerca d'elefants o búfals per caçar. I sobretot queda clar que la pel·lícula no és res més que una excusa per poder anar a l'Àfrica i participar en la caçera.

La veritat és que m'esperava que el llibre parlés més de la pel·lícula i menys de la caça, però tot i així és una lectura molt interessant per diversos motius. Un són els diàlegs entre en John i en Peter sobre els temes més diversos, des de la caça fins al sentit de la vida, gairebé sempre amb dos visions enfrontades i amb arguments ben rics. Un altre és la descripció del que va ser Kenya i el Congo belga cap al 1950 i com els colonitzadors tractaven als servents negres. I un altre també és la descripció del procés de finançament d'una pel·lícula i els diversos criteris que intervenen a l'hora d'escriure un guió o triar uns exteriors per rodar.

En definitiva, trobo que és una lectura amb moltes possibles lectures i que per tant pot satisfer a un ampli ventall de persones. L'únic problema que he tingut és que en el meu cap el personatge d'en John tenia la cara de Clint Eastwood, ja que ell mateix va dirigir i protagonitzar la pel·lícula amb el mateix nom, que per cert, també val la pena veure.