diumenge, 25 de setembre de 2011

Les metamorfosis, Ovidi

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m'acabo d'explicar perquè. Potser perquè en moments d'incertessa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d'obres com l'Il·liada, l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa de les mateixes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m'he pogut llegir Les Metamorfosis d'Ovidi en vers. Els versos originals d'Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció de'n Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals, però què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d'aquí agraïré a qualsevol que me'n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d'entrada que no m'ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les Metamorfosis componen una història total i continua i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures... És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d'un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s'han quedat pel camí. Però no és això una fantàstica excusa per regellir-lo? I així podré reviure altres moments que m'han semblat esplèndids, ja sigui per la bellessa pròpia de la història com pel fet de servir-me per entendre l'origen de molts mites o d'alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d'alguna manera, història de Tiresies). En especial, m'ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigues de l'estany quan s'hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les Metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d'Ovidi al final del seu llarg poema:
"L'obra que en aques punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al període incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s'estén dominant, l'imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure."