A la vora del foc

Les metamorfosis, Ovidi

2011-09-25T17:16:00.004+02:00

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m'acabo d'explicar perquè. Potser perquè en moments d'incertessa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d'obres com l'Il·liada, l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa de les mateixes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m'he pogut llegir Les Metamorfosis d'Ovidi en vers. Els versos originals d'Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció de'n Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals, però què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d'aquí agraïré a qualsevol que me'n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d'entrada que no m'ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les Metamorfosis componen una història total i continua i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures... És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d'un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s'han quedat pel camí. Però no és això una fantàstica excusa per regellir-lo? I així podré reviure altres moments que m'han semblat esplèndids, ja sigui per la bellessa pròpia de la història com pel fet de servir-me per entendre l'origen de molts mites o d'alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d'alguna manera, història de Tiresies). En especial, m'ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigues de l'estany quan s'hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les Metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d'Ovidi al final del seu llarg poema:

"L'obra que en aques punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al període incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s'estén dominant, l'imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure."

El joc de Ripley (o El amigo americano) i El noi que va seguir Ripley, Patricia Highsmith

2011-08-03T12:45:00.008+02:00

Ressenyo conjuntament la tercera i quarta entrega de la sèrie de Ripley, de la que ja he parlat en el blog, perquè fa mesos que no compleixo amb “A la vora del foc”, mig per falta de temps, mig per falta de ganes... Aquest juliol, aprofitant la baixa, m’he dedicat a la lectura, i potser trobo la manera de dedicar algunes hores de l’agost a ressenyar.

Una de les coses que passa amb la sèrie de Tom Ripley és que n’han fet adaptacions al cinema amb títols diversos, i els editors, suposo que convençuts que molta gent acudeix a aquestes lectures després d’haver vist o sentit parlar de la pel·lícula, publiquen els llibres amb els títols cinematogràfics, i per això el llibre que vaig llegir al novembre es titulava El amigo americano”, tot i que el títol original de Highsmith, Ripley’s game, és molt més encertat.

De les primeres coses que cal dir de Highsmith és que tot i que se la sol catalogar d’escriptora de novel·la negra o policíaca, és difícil dir que és simplement això. “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.”, deia la contraportada d’algun dels seus llibres. I és que la originalitat de Highsmith a l’hora de crear situacions i personatges fa que l’etiqueta “negra” que posaré al final d’aquesta entrada sempre em sembli que li queda curta.

I és que a El joc de Ripley es pot dir que més que en un afer tèrbol, en Tom es troba atrapat en el seu propi joc. El que comença com una broma, una mig venjança cruel contra un veí que en una festa ha fet una insinuació sobre el passat no gaire clar de Tom, s’acaba convertint en un xantatge terrible a un home normal i corrent per tal que cometi assassinats de mafiosos per tot Europa. I amb el bo de Tom, mig penedit d’haver-lo ficat en aquest embolic, ajudant-lo d’amagat, obligat pel seu caràcter (recordem-ho, assassí, però tendre en el fons...) a jugar el seu propi joc.

A El noi que va seguir Ripley, en Tom Ripley és encara més càndid, si això és possible en aquest personatge. El jove Billy, un americà de 16 anys, apareix pel veïnat buscant feina, però pel que sembla coneix en Tom, i també part de la seva reputació, per les preguntes que li fa. Intrigat per la història del noi, que no acaba de casar, Tom descobreix que es tracta de Frank Pierson, fill d’un multimilionari americà que va perdre la vida caient per un barranc amb la seva cadira de rodes fa un mes. El fill petit de la família va desaparèixer pocs dies després de la mort, i la família el busca per tot arreu. La ment perversa de Tom imagina el jove empenyent el vell pel barranc, però totes les informacions parlen en realitat d’un suicidi. Tot i això, potser perquè Tom s’identifica amb el jove, o perquè li desperta un instint paternal, l’ajuda a amagar-se, segons Frank, perquè necessita trobar descans després del xoc de la mort del seu pare. Protegir el jove d’ell mateix, del detectiu que ha llogat la família perquè el trobi, de possibles segrestadors que, endevinant la seva identitat vulguin obtenir part de l’enorme fortuna de la família americana... Tom Ripley convertit en mainadera!

Tots dos volums m’han agradat molt. És cert que jo m’identificaria prou com a apassionada de les novel·les negres, però sempre que he recorregut a Highsmith hi he trobat molt més. La complexitat de situacions i la subtilesa amb les que es resolen, i els personatges tan ben trenats i construits que responen a la més subtil indicació de l’autora per fer-los anar cap on vol i fer-los fer el que li convé fan que la història, per més extranya que resulti, tingui la solidesa d’un bloc de ciment.

Terry Pratchett

2011-03-10T16:10:00.005+01:00

"El asombroso Mauricio y sus roedores sabios" de Terry Pratchett.

Terry Prattchett és únic, original, divertit, sarcàstic i alhora d'una honestedat i lucidesa excepcionals.
Tot i no ser massa conegut en el meu entorn és un autor que sempre recomano, val la pena llegir ni que sigui un dels llibres de la llarguíssima col.lecció de Libros del Mundodisco. Són amèns, propers i tan surrealistes que tenen la capacitat d'aconseguir arrencar-te un somriure abans d'haver acabat el primer paràgraf del llibre.

Des de"El color de la Màgia", fins a "Brujas de Viaje", Pratchett construeix un Univers paral.lel al nostre, tan diferent i alhora tan semblant que podries creure que els personatges protagonistes són gent que no saps perquè, peròet recorden a algú que coneixes.

"El asombroso Mauricio y sus roedores sabios" ha estat l'últim dels seus llibres que he llegit. Un gat que parla, uns ratolins amb extranyes habilitats per al claqué i per a desactivar trampes per a Ratolins i un noi que toca la flauta i no parla són els protagonistes d'aquesta història, tan fantàstica com divertida amb tocs de El Flautista d'Hamelín, Loca Academia de Policía i L'endeví d'Asterix i Obèlix.

Així doncs, us animo a agafar algun dels llibres de la col.lecció. Els Mags de la Universidad Invisible, les Bruixes que mai encerten l'encanteri o la Mort en persona són personatges entranyables que us acabaran caient tan bé que no podreu parar de llegir un llibre darrera l'altre fins que digueu, "quin gran descobriment, i jo que em pensava que J.R.R Tolkien estava bé, això està molt millor!"

Evangelis, Joan F. Mira

2011-02-20T12:03:00.003+01:00

Una de les coses que m'agrada més és la lectura dels clàssics i després d'haver llegit alguns de grecs i llatins vaig decidir que era hora d'afrontar un dels llibres més influents de la civilització occidental: els evangelis. I per fer-ho vaig triar una traducció del 2004 d'en Joan F. Mira que, segons la contraportada del llibre, "ha dut a terme una traducció fidel però de caràcter literari i no dogmàtic". Per tant, la meva intenció era poder gaudir de l'obra des del seu punt de vista purament narratiu. I apart dels evangelis, en aquesta edició també s'hi troben els fets dels apòstols, la carta de pau als romans i el llibre de l'apocalipsi.

I la veritat és que m'ha decebut bastant. El motiu és bàsicament que des del punt de vista literari m'han resultat textos completament mancats d'interès, que en la majoria dels casos es limitaven a descriure de manera serial els diversos miracles que va fer Jesús al llarg de la seva vida. I al final doncs, vaig llegir el mateix quatre vegades en les versions de Marc, Mateu, Lluc i Joan que es diferenciaven entre si ben poquet. L'excepció ha estat l'evangeli segons Joan que és el que he trobat més interessant des de tots els punts de vista i que realment és l'únic que es pot llegir purament com una obra de ficció.

El que sí que ha estat bé d'aquesta lectura ha estat aprendre coses noves sobre el propi cristianisme i lògicament, dels seus orígens. I també descobrir una sobèrbia inesperada en la figura de Jesús. La lectura d'aquests evangelis el presenta fins i tot com una persona bastant venjativa, de l'estil "o estàs amb mi o contra mi", mostrant una imatge bastant allunyada dels que podríem dir són els ideals cristians. Independentment de les creences de cadascú i de com ha evolucionat el cristianisme al llarg dels segles, crec que val la pena la lectura d'aquests evangelis "literaris".

Last night in Twisted river, John Irving

2011-02-05T20:01:00.004+01:00

Hi ha pocs escriptors vius dels quals compri els seus llibres a mesura que van sortint publicats. De fet només em venen al cap els noms de John Le Carré, Josep M. Espinàs, Jonathan Safran-Foer (del que acabo de descobrir que ha tret el seu tercer llibre) i, evidentment, John Irving. I el seu darrer treball, "Last night in Twisted river" no m'ha decebut.

Trobo que no és la millor novel·la que ha escrit fins ara però s'hi apropa molt. Crec que els llibres d'Irving es poden classificar en dos grups: les obres totals en què l'autor crea uns personatges complexes i ens submergeix en la seva vida i el món que l'envolta i les obres fallides en què la intenció és la mateixa però els protagonistes acaben sent superficials i les novel·les un pur entreteniment sense pretensions. En la primera categoria hi posaria aquesta darrera novel·la, així com "Una dona difícil" o "Fins que et trobi" mentre que "La quarta mà" o "Prínceps de Maine" serien de la segona categoria. Així doncs, a qui es vulgui iniciar en la lectura d'Irving i no només busqui evasió li recomanaria algun dels llibres de la primera categoria. I de fet, recomanaria precisament el "Last night" perquè no és tant bo com "Una dona difícil" (i no convé començar un autor llegint la seva millor obra) i perquè no és una lectura complicada com la que et trobes a "Fins que et trobi".

L'argument de la novel·la és senzill: degut a un accident un pare i el seu fill han de fugir del poble on vivien i començar una nova vida lluny i sota la constant amenaça de la figura d'un xèrif que els perseguirà sempre. Amb aquesta excusa acabem coneixent tota la vida de Dominic (el pare) i de Daniel (el fill) explicada a través de flashbacks dels protagonistes en diferents moments de les seves vides. I és potser aquesta estructura temporal el que m'ha agradat menys del llibre ja que a vegades et desorientava: comences un capítol 10 anys després dels fets de l'anterior però enseguida et trobes un flashback que et torna al punt on ho havies deixat. Llevat d'això, la història en si del pare i el fill, independentment de l'accident que causa la seva fugida, és molt interessant i a més serveix com a excusa perquè Irving relati de manera indirecta els principals esdeveniments que han marcat la història de la segona meitat del segle XX americà: des de la guerra de Vietnam fins als atacs de l'11-S.

Realment recomano llegir aquest llibre. I per aquells que ja ho han fet, qui creieu que és el protagonista principal de llibre? En Daniel, en Dominic o el fidel amic Ketchum?

Rayuela, Julio Cortázar

2010-10-31T12:01:00.004+01:00

Feia temps que tenia aquest llibre en la pila dels pendents, però la seva fama de novel·la difícil sempre havia fet que postergués la seva lectura. Aquest estiu, finalment, vaig decidir endinsar-me en les seves pàgines i la veritat és que no m'arrepenteixo. No puc dir que m'hagi agradat molt, fins i tot em costa decidir si m'ha agradat o no, però el que és cert és que les seves pàgines són difícils d'oblidar i perduren en la memòria durant temps i temps. Tant és així, que quan me'l vaig acabar, el vaig tornar a començar. Clar que és cert que la seva peculiar estructura ja dóna peu a fer una segona lectura i segurament, moltes més.

Com la majoria de gent ja deu saber, a Rayuela ens trobem només començar amb l'opció de quina lectura volem fer: si llegir-lo seqüencialment fins al capítol 56 o bé anar saltant de capítol seguint el tauler de direcció que el mateix escriptor proposa. Jo vaig fer totes dues opcions, una darrera l'altra i el cert és que fer-ho així et permet descobrir nous matisos i detalls que en una primera lectura poden passar desapercebuts. I què ens explica Cortázar? Doncs bàsicament la història d'Horacio Oliveira, un argentí que s'ha instal·lat a París i on manté una vida més o menys bohèmia juntament amb una sèrie d'amics, que formen "El club", i amb els que mantenen profundes discussions que comprenen qualsevol àmbit, des de la música de jazz omnipresent en tot el llibre fins al sentit de l'existència. En la primera part del llibre pren protagonisme la parella d'Horacio, Lucía també coneguda com La maga, i anem contemplant com ell es va separant paulatinament de tot contacte amb el món real i el que són els seus amics, i tot perquè busca i busca alguna cosa que no sap que és ni on està, però que intueix que el pot salvar. I tot plegat, en un París fred, humit, gairebé decadent. Aquesta primera part acaba amb la deportació d'Horacio a l'Argentina on es retroba amb un antic amic seu, Traveler, i la seva dona, Talita, a Buenos Aires, tots dos treballadors d'un circ. En aquesta segona part ens trobem amb un ambient completament diferent: gairebé sentim el calor i la llum de l'estiu de Buenos Aires. I per mi això és el millor del llibre, el contrast brutal entre els dos ambients i com aquest afecta al comportament d'Horacio, que a Buenos Aires es troba com perdut, sense esma per fer res, simplement moure's per inèrcia i en cert sentit intentar recuperar a La maga en la figura de Talita. El llibre acaba amb tots els protagonistes treballant en un manicomi i on clarament es pot veure com la frontera entre la lucidesa i la bogeria és ben minsa, gairebé inexistent.

Crec que és un d'aquests llibres que m'haguessin apassionat si l'hagués llegit d'adolescent, tant per la temàtica com per la manera de jugar amb el llenguatge de Cortázar. Però ara, he trobat tots els jocs gramaticals una mica superflus, innecessaris i no diré que l'hagi trobat pedant, però sí que moltes vegades pensava que tant eruditisme no oferia res extra a l'obra, més aviat al contrari. Clar que també pot ser al revés i que m'hagi perdut el significat de moltes de les referències que hi ha. Això sí, els personatges són difícils d'oblidar i jo recordaré especialment un d'ells: el gato calculista.

La Princesa i el pescador, Minh Tran-Huy

2010-06-27T22:02:00.004+02:00

Em van regalar aquest llibre per reis d'aquest any i la motivació per fer-ho va ser simplement el text de la contraportada (que després ha resultat ser un resum equivocat del que és el llibre) i el fet que m'agrada llegir literatura oriental (tot i que resulta que l'autora és francesa i està originalment escrit en francès). Així que no sabia que podia esperar-me al llegir aquest llibre. D'aquí la sorpresa de descobrir un llibre molt delicat i tendre que m'ha entusiasmat.

L'autora ens explica part de la joventut de la Lan, una noia de pares vietnamites que van poder escapar del règim comunista del Vietnam, i d'en Nam, també vietnamita però que va fugir del pais deixant enrera bona part de la familia. Els dos joves es troben de manera fortuïta en unes colònies per aprendre anglès i a partir d'aquí anem coneixent els seus passats i el dels seus familiars, així com veiem com la seva relació d'amistat i amor no correspost es va desenvolupant. I en paral·lel, al començament de cada capítol trobem un fragment d'una llegenda vietnamita, una autèntica segona història, que al final del llibre acaba tancant amb la història d'en Nam i la Lan.

Se'm fa difícil de dir perqué aquest llibre m'ha agradat tant, perqué en el fons no deixa de ser una típica història d'amor, trista i nostàlgica. Segurament, un dels motius és el fet de poder sentir-me plenament identificat amb la Lan, personatge amb un caràcter i una personalitat que he sentit molt properes. I un altre motiu són les diverses llegendes vietnamites que es van explicant al llarg del llibre, com la que constitueix la història paral·lela o la que ens explica perqué l'oceà és salat; les trobo molt belles. També és destacable la mica d'història vietnamita que es deixa entreveure, sobretot amb els pares de la Lan, quan tornen al pais com turistes per ensenyar-lo a la seva filla. I aquí també he trobat interessant el fet que els pares no es poden sentir bé enlloc, ni a França, pais que els ha acollit però que no senten seu, ni al Vietnam, que ja fa massa anys que han deixat. Tot plegat, molts detalls molt interessants escrits de manera senzilla i agradable en un llibre que tot i ser curt, em resultarà difícil d'oblidar.

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

2010-06-18T12:06:00.008+02:00

En Larsson corria per la lleixa de sobre el llit des del Sant Jordi de l'any passat, quan va ser el llibre més venut el 23 d'abril. Si bé és cert que portava un temps sense fer gaire lectura, després de reempendre pistonada amb Abierto toda la noche, em vaig llançar a l'aventura del best-seller de 600 pàgines dels últims temps. Tindria aquell regust agredolç com el darrer cop que en vaig agafar un així?

La resposta incial és que m'ha agradat. El cert és que gairebé mai he gastat els totxos de 600 pàgines, i quan ho he fet tampoc eren novel·les de suspens, herois-dolents, poderosos i influències (a excepció de El Código Da Vinci, tots hi vam caure...). Potser per aquesta manca d'ús l'he trobat interessant.

Però hi ha coses que no m'han agradat (ara ve la part que li agrada a l'Eva):

Els personatges. Bé, no és que no m'hagin agradat, però els he trobat a faltar un punt de proximitat, un punt de realisme. Tinc la sensació que hi ha un vel sobre els estereotips que mira de preservar evidenciar les etiquetes que s'usen per descriure'ls.
A tall d'exemple; Mikael Blomkvist, Lisbeth Salander i Erika Berger (els dos primers, ja ho sap tot el món, protagonistes de la història, i la tercera molt afí al Blomkvist) gasten sobrenoms. Perquè els hi han posat, els hi agradin o no: Kalle, Sally, Ricky. El triangle "dels bons" tenen sobrenoms, que tot i que no es fan servir a discreció, existeixen. Els dolents tenen noms enrrabassats (en això també hi deu col·laborar la llengua d'en Larsson) i presències difuses. I al final, et quedes amb la visió que l'arquetipus dels bons és una proximitat i moltes etiquetes, i la dels dolents un nom llarg i una mà negra que arriba arreu. I per mi això no és prou.
Val a dir també que un cop la història està ben avançada, es percep un intent per endinsar-se en la part més emocional de, com a mínim, un personatge. Però ho vaig trobar una capbussada a l'aigua, un intent de cop i al final. Crec que es fa explícit per mostrar un canvi d'inquietuds, però que resulta massa sobtat i poc digerible.
Al voltant de tot això, a més, tot un seguit de personatges units a la història amb un mateix cognom, d'una nissaga no pas curta, que fa de dificil ubicació en el mapa de la història.

El protagonisme del periodisme. Ja sé que qüestionar-me això és qüestionar tota la obra però, de veritat, m'ha faltat una dosi de realitat. Estic segura que a algú del gremi li ha encantat el llibre, però jo que m'ho miro des de fora em pregunto quina quota de poder explícita té realment un periodista. No dic un grup editoral; sinó un periodista que dóna la seva opinió. Potser té a veure amb un decensís personal dels nostres dies sobre l'aportació periodística, però pensem que en aquest llibre és el pilar central de tot plegat, i per tant s'ha de prendre com a indubtable el poder que se li atorga, i això a mi m'ha costat una mica.

També hi ha coses que m'han agradat:
El procés de proximitat entre en Blomkvist i la Salander està ben teixit al llarg dels capítols. Durant la primera part del llibre les històries transcorren paral·lelament i es dedica un capítol a l'un i un capítol a l'altre. A mesura que es van acostant, els capítols barregen els passos de l'un i de l'altre. La veritat és que aquesta primera part es va fer una mica espessa, i quan comença a haver-hi aquest apropament de les històries (sense que s'arribin a tocar), és quan t'atrapa més el llibre.

Els dilemes morals que planteja. Això m'ha agradat, ja que els bons-dolents miren de jugar amb la realitat. Les quotes de poder, les evasions fiscals, la permissivitat dels estaments polítics al joc empresarial, etc. A la primera part del llibre es fa un planteig molt extens sobre com de dolent és el dolent, que et fa posar en antecedents que estem parlant de situacions que existeixen a la nostra societat.

He de confessar que el nus de la història s'entortolliga a les mans i et costa deixar-lo. Alguna nit fins les 4, alguna fins les 2. La part central té un ritme molt interessant.

Per últim, no sé si vaig descobrir un spoiler (ara a tot arreu hi ha spoilers d'aquests, que t'expliquen la història quan encara no està explicada), però en cert moment s'esmenta un tuguri ple de corrents d'aire. Serà una premonició per al tercer llibre?

Cazador blanco, corazón negro, Peter Viertel

2010-06-11T22:52:00.005+02:00

Peter Viertel és un escriptor relativament poc conegut pels seus llibres. I anava a dir que la gent el coneix bàsicament pels seus guions de pel·lícules però crec que no seria veritat. Quanta gent sap qui va ser el guionista de "La Reina d'Àfrica"? Crec que apart dels veritables cinèfils ningú sabria dir que va ser en Peter Viertel (en col·laboració amb John Huston i altres guionistes). I la novel·la que tenim entre mans tracta precisament de les circumstàncies que van envoltar l'elaboració del guió de "La Reina d'Àfrica" i en les setmanes i dies previs a l'inici del rodatge.

Tot i que els personatges tenen noms diferents i la pel·lícula que es descriu en el llibre tampoc és "La Reina...", l'autor no té cap voluntat d'amagar que està descrivint fets que van transcòrrer realment, i així ho diu en el pròleg. El punt fonamental del llibre és l'evolució de l'amistat d'en Peter amb en John Huston i com aquesta es va veure bastant afectada pel que era l'obsessió del director en aquells moments: caçar un elefant. I veiem tot el procés gairebé paral·lel de l'elaboració del guió i dels safaris a la recerca d'elefants o búfals per caçar. I sobretot queda clar que la pel·lícula no és res més que una excusa per poder anar a l'Àfrica i participar en la caçera.

La veritat és que m'esperava que el llibre parlés més de la pel·lícula i menys de la caça, però tot i així és una lectura molt interessant per diversos motius. Un són els diàlegs entre en John i en Peter sobre els temes més diversos, des de la caça fins al sentit de la vida, gairebé sempre amb dos visions enfrontades i amb arguments ben rics. Un altre és la descripció del que va ser Kenya i el Congo belga cap al 1950 i com els colonitzadors tractaven als servents negres. I un altre també és la descripció del procés de finançament d'una pel·lícula i els diversos criteris que intervenen a l'hora d'escriure un guió o triar uns exteriors per rodar.

En definitiva, trobo que és una lectura amb moltes possibles lectures i que per tant pot satisfer a un ampli ventall de persones. L'únic problema que he tingut és que en el meu cap el personatge d'en John tenia la cara de Clint Eastwood, ja que ell mateix va dirigir i protagonitzar la pel·lícula amb el mateix nom, que per cert, també val la pena veure.

Le Petit Prince, Antoine de Saint-Exupéry

2010-05-30T23:00:00.007+02:00

Aquest és un llibre que de petit recordo haver vist molt sovint per casa. No sé si deuria ser de lectura obligada en algun curs de l'escola perquè recordo que l'exemplar que corria per casa dels meus pares tenia el típic folre de plàstic per protegir-lo, com la resta de llibres de text que fèiem servir. Però la veritat és que no recordo haver-lo llegit sencer mai. La única cosa que coneixia d'aquest llibre eren les seves dues primeres planes amb el dibuix del barret o, si ho preferiu, de la serp que s'ha menjat a un elefant. Així que, tot i ser un llibre ben famós, l'he llegit sense saber-ne absolutament res de res.

I què en puc dir d'ell? La veritat és que no ho sé ben bé. L'emoció que sento quan penso en el llibre és la de tristesa. Tots els personatges que van apareixent al llarg de les pàgines, ja sigui el petit príncep, el propi narrador, els diversos caràcters que es troba el príncep en el seu viatge, tots, estan absolutament sols. I m'atreviria a dir que desesperadament sols, tot i que no se n'adonin. Inclús la rosa amb només quatre punxes del planeta del petit príncep està sola. I aquesta soledat és potser la que motiva el viatge del nostre protagonista per tots els asteroides i planetes que té al voltant. Però el pobre es va adonant que cap de les persones que acaba coneixent l'entenen ni ell les entén a elles, amb el que la tristor que un sent a l'anar passant pàgina darrera pàgina no fa més que augmentar. Finalment, el petit príncep acaba arribant al nostre planeta, al desert i allà coneixerà diversos animals i al narrador de la història, l'únic que és capaç d'entendre una mica al nostre protagonista, ni que sigui d'una manera superficial. Fins que se'n torna al seu asteroide, a cuidar dels seus volcans i de la seva rosa.

En el fons, crec que aquest llibre no és res més que una faula, un conte moral on els animals i les plantes són els qui ensenyen al petit príncep i, per tant a noslatres, algunes de les veritats que amaguen el món i que molt sovint oblidem. I quines són aquestes ensenyances? Coses tant simples com el fet que moltes vegades l'essencial és invisible als ulls o que pel fet de cuidar-nos d'una cosa, convertim aquesta cosa en única. No deixa de ser una mica ensucrat pel meu gust, però no per això no deixa de ser una cosa que val la pena recordar. I potser, el que m'ha acabat agradant més és la capacitat que té el petit príncep de convertir en reals, en la seva imaginació, els dibuixos que el narrador fa per ell. Pot semblar una bestiesa, però no és el mateix que fem nosaltres quan llegim les pàgines d'un llibre? Convertim en reals, per uns instants, les paraules que estan escrites en negre sobre blanc i som capaços de viure i sentir, com si fossin reals, les històries que llegim.

No hay bestia tan feroz, Edward Bunker

2010-05-14T13:39:00.008+02:00

No hay bestia tan feroz que no conozca algo de piedad. Ricard III. W. Shakespeare.

A Max Dembo li queden dos dies de presó abans de començar una nova etapa en llibertat condicional. Després de dos anys de vida luxosa com a delinqüent respectat als baixos fons de Los Angeles, la bona sort es va acabar i ara ha passat 8 anys entre reixes. El dia que surt al carrer només té trenta dòlars a la butxaca i el vestit passat de moda tot arrugat. I tot i això, està convençut de començar una nova vida, apartar-se de la mala vida, guanyar-se la vida honradament, poder deixar de patir cada cop que sent una sirena de policia.

Però Los Angeles no és una ciutat amable per a un home en llibertat condicional, i menys si no coneix ningú que no sigui un delinqüent, un drogoaddicte o una prostituta. Aconseguir diners per pagar una habitació de lloguer i unes sabates que no li destrossin els peus, fugir dels vells coneguts que li proposen feinetes per sortir del pas, aguantar els aires de superioritat de les persones decents es converteix en una feina més dura que sobreviure a la presó. Després de tres dies d'aguantar-li la mirada per sobre l'espatlla a l'agent de la condicional, la ràbia pot més que la lleugera voluntat de redreçar la seva vida. Apallissar el grassonet agent de la condicional, robar un cotxe i aconseguir armes, recuperar els contactes i complicitats, preparar robatoris... de sobte activitats conegudes aconsegueixen que Max pugui abandonar l'angoixa de viure atrapat en una vida que no és la seva, que li va gran i alhora petita.

Edward Bunker, l'autor, és de totes maneres el personatge que més m'ha encuriosit de la novel·la. És d'aquells casos en que la solapa amb la informació de l'autor resulta tant o més intrigant que la propia novel·la. Bunker va passar la seva infància entre orfenats i reformatoris, als 17 anys va entrar per primer cop a la presó i va ser presidiari bona part de la seva vida. A la presó va llegir molt, li van regalar una màquina d'escriure, i es va posar a escriure. Més endavant va sortir en llibertat, i es va convertir en un escriptor de novel·la negra i violenta molt reconegut i assessor de cineastes i escriptors. Va morir al 2005. Pot ser que el recordeu per altres atracaments a joieries com la seva interpretació de Mr Blue a Reservoir Dogs segurament representa un homenatge de Tarantino a l'escriptor i la seva obra. Friso per llegir "La educación de un ladrón".

En realitat, la història de No hay bestia tan feroz no té res d'especial. Però és evident des de la primera pàgina que sí que ho és la manera com està explicada. És massa evidentment temptador pensar que és l'experiència en la pròpia pell de l'escriptor el que fa la història tan realista, tan captivadora, tan arrebatadora. Segur que hi ha una part d'això. Però també el llibre construït artesanalment, com Déu mana, seguint tots els patrons del que és i ha de ser la novel·la de lladres i serenos, hi té molt a veure. Un típic plantejament-nus-desenllaç, típica història en tres actes, amb un protagonista al que li escauen a la perfecció tots els tòpics del gènere, l'ambient californià dels 70, el corrent de la vida que arrossega més fort que cap altra força imaginable... Una mica com em passa amb Thelma i Louise: si No hay bestia tan feroz fos una pel·lícula, seria d'aquelles que voldria veure una vegada i una altra.

Abierto toda la noche, David Trueba

2010-05-10T23:03:00.003+02:00

No es tracta d'un dels llibres de la pila (la pila, ja és com si tingués personalitat) dels que tinc per llegir. Un dia entres a una tenda de segona mà i trobes que, amuntegat entre altres, hi ha un llibre de David Trueba.

Fa anys vaig llegir el llibre Cuatro amigos, també d'ell. Potser és l'alè a derrota que traspua, però aquell llibre em va agradar molt. Des de llavors, no havia llegit res més. Així que quan entres a una tenda de segona mà i trobes un llibre d'en Trueba, no tens més elecció que comprar-lo i fer-lo passar pel davant dels altres.

Cuatro amigos volia parlar del pas als 30, en companyia de la família triada, els amics. I Abierto toda la noche parla de la família que hom no escull, aquella on neixes i creixes. I s'assemblen molt per aquest to de final sabut, de l'ineluctabilitat de la vida.

Amb tot, uns personatges amb uns caràcters molt marcats, alguns fins a l'extrem. Pares passius, germans revels, àvies viscudes i adolescents traumatitzats. I després de tot, res no que poguéssim trobar a una o altra llar; a cada món diferent i comprensible que forma cada família. Segurament aquell lloc que és l'últim recurs, a on tornem quan van mal dades, plogui o nevi, obert tota la nit.

Mothers and Sons, Colm Tóibín

2010-05-04T19:35:00.004+02:00

Aquest llibre m'ha arribat a través de l'Anna que a la vegada li va arribar per la recomanació d'un amic seu de llegir-se "A long winter", una de les històries que apareix en aquest llibre. De fet es tracta de vuit relats més o menys breus (entre 10 i 50 pàgines) i d'aquest "A long winter" que ja passa del centenar de planes. I cada un d'aquests relats té com a fil conductor la relació particular que hi ha entre una mare i el seu fill. De vegades, aquesta relació és la part central de la història, com per exemple a "A journey", però en altres és només un teló de fons o una excusa per explicar-te quelcom més, com a "Three friends". I un altre factor comú és la tristesa i melancolia que es desprenen de totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre on gairebé no hi ha lloc per l'humor. Però a pesar d'això és un llibre que m'ha agradat moltíssim, que està escrit amb un anglès senzill que es llegeix molt fàcilment però que a la vegada et fa viure amb intensitat tot el que està succeint. Enseguida et submergeixes en els relats i sembla que tu mateix estiguis allà, compartint pàgina amb els protagonistes.

Una de les coses que segurament m'ha agradat més és que els relats gairebé mai no acaben. Són una instantània en la vida d'un grup de persones on el que importa no és el que els hi passarà als quadres o si uns podran refer la vida a Dublin o si uns altres trobaran la mare perduda, el que importa és l'instant vital dels personatges, els seus sentiments, els seus temors, les seves culpes.

I finalment, una mica com anècdota, també m'ha agradat reconèixer o sentir propers molts dels llocs per on transcorren els relats. La majoria passen a Irlanda (país de procedència de l'autor) i apart de Dublín s'esmenten llocs com Kilkenny o Drogheda, per on algun cop he passat. I a "A long winter" els fets passen en un petit poble prop de La Seu d'Urgell i els personatges tenen noms com Jordi, Miquel, Foix o Bernat, tot ben proper. En definitiva, una llibre que m'ha agradat molt i ja espero amb ganes tornar a llegir algun altre de l'autor.

I la festa segueix, Josep M. Espinàs

2010-05-02T17:26:00.003+02:00

L'any passat no vaig llegir cap llibre de l'Espinàs, així que durant els darrers nadals, al veure aquest nou llibre a les prestatgeries, no vaig dubtar a comprar-lo, i a mitges a autoregalar-me'l per reis. Es podria considerar com una segona part o una continuació de "Temps afegit" que també duia com a subtítol "Com un autoretrat". Encara que aquest no me l'he llegit, tot dos resulten ser una mena de memòries o recull de vivències i pensaments de l'Espinàs des de que es va jubilar (?). En "i la festa segueix" tracta de tota mena de temes, sempre d'una manera relativament breu que recorda les seves columnes diàries a la premsa. Com és natural, n'hi ha de més i de menys interessants però tots ells estan acuradament escrits i sempre, des de la seva aparent senzillessa, acaben despertant en el lector alguna que altra reflexió. És un llibre per ser llegit amb calma, en petites dosis, tot i que la temptació de seguir lleguint és altíssima, així que inevitablement és un llibre que et convida a una relectura quasi immediata.

Després d'estar un any sense llegir res seu, a l'obrir les primeres planes i gaudir de nou de la seva prosa, em vaig adonar que l'havia trobat a faltar. No se què tenen els seus escrits però el fet és que m'agraden i molt. Us deixo amb un parell de fragments, el primer sobre la sort:

"Voler allò que pots. Això és la sort."

I el segon, sobre els brindis:

"Procurem defensar-nos dels impertinents que volen que entrexoquem les nostres copes. El silenci sempre és millor que el clinc-clinc. Compartir una mirada sempre és millor que compartir un soroll."

Ébano, Ryszard Kapuscinski

2010-04-14T20:02:00.009+02:00

L'Eva ja va fer la ressenya d'Ébano i crec que poca cosa més es pot dir sobre el llibre. Potser ara és un bon moment per tornar a parlar de la figura de Kapuscinsky, tot just quan està a punt de sortir publicada una biografia, si més no, polèmica. En ella s'acusa al periodista polonés d'estar a les ordres del servei secret soviètic i d'inventar-se algunes de les situacions que descriu en les seves novel·les. Però importa tot això si a través de les seves pàgines és capaç de descriure la terrible situació d'Àfrica dels darrers cinquanta anys i el que és més important, apropar-nos a la manera de viure i pensar de part de la diversa gent que pobla el continent? Jo crec que no importa.

Pel que fa al llibre en sí trobo que li falta una mica d'unitat. Hi ha molts capítols relativament curts on l'autor ens explica alguna de les seves vivències a Àfrica, però no hi ha gaire continuitat entre els uns i els altres. En un capítol el tenim en un autocar camí de Ghana i en el següent està a Tanganika intentant arribar a Zanzíbar. No és que sigui massa greu, simplement fa que no pensi en ell com un llibre sinó més aviat com un recull d'articles periodístics. En qualsevol cas, això facilita la seva lectura d'una manera discontinua, cosa que a vegades pot resultar útil. I al mateix temps (és una cosa que estic pensant ara sobre la marxa) potser és la manera que té l'autor de descriure la diversitat de l'Àfrica, aquesta Àfrica que en realitat no existeix excepte pel nom geogràfic, una manera de resaltar el paper de les persones i les seves maneres de viure i no dels llocs, dels païssos creats artificialment.

M'ha agradat molt llegir aquest llibre, he après moltes coses i també he vist descrites en paper situacions que em van xocar o estranyar quan fa un any vaig visitar un pais de l'Àfrica de l'oest. Segurament la lectura d'Ébano hauria estat molt diferent si l'hagués començat abans d'aquest viatge, probablement no hauria copsat realment moltes de les coses que diu Kapuscinky. Al mateix temps, si l'hagués llegit abans potser hagués pogut entendre millor la realitat que vaig viure. Crec que és un llibre que es pot (s'ha de) llegir abans, durant i després d'un viatge a Àfrica. De qualsevol de les tres maneres un en surt enriquit.

I per acabar m'agradaria simplement comentar que llegint en el llibre la història de Liberia em vaig adonar d'una cosa òbvia però que crec que molta gent amb responsabilitats oblida: l'educació és l'eina fonamental i bàsica per construir una persona, una societat, un pais. Sense educació no hi ha futur possible. Enlloc.

Le petit Nicolas, Sempé - Goscinny

2010-03-08T22:17:00.003+01:00

Curiosament els dos darrers llibres que he llegit han sigut dos dels tres llibres que em van regalar el passat Sant Jordi: "The god of small things" i aquest "Le petit Nicolas". I potser us preguntareu què faig llegint un llibre per a nens i amb il·lustracions. Doncs aprendre francès o almenys intentar aprendre'n llegint un llibre escrit de manera senzilla i amb històries fàcils de seguir. I haig de confesar que llegint-lo m'ho he acabat passant bé. Les petites aventures del Nicolas són, si voleu, una mica tontes però m'han fet tornar a sentir-me un nen, amb la innocència (o manca) pròpia dels infants. I els finals de cada història sempre amaguen una petita sorpresa que moltes vegades són un reflex de la diferent visió de les coses que tenen els adults i els infants.

Al final puc dir que he somrigut molt llegint aquest llibre i que tant el Nicolas com el seus amics i comanys de classe acaben sent entranyables: l'Alcestes que sempre està menjant, l'Eudes que només vol que donar cops de puny al nas dels seus amics, l'Agnan que és el primer de la classe i el preferit de la mestra.... Fins i tot haig de confessar que el final m'ha fet patir, no volia pas que el Nicolas abandonés casa seva...

I els dibuixos de Sempé també m'han agradat. Per si sols expliquen molt bé la història i són senzills i clars, sense barroquismes innecessaris. Ah, i per acabar, si us sona el nom de Goscinny és perquè és també el guionista de l'Asterix.

Una mujer en Berlín, Anònima

2010-03-04T00:31:00.009+01:00

Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

Tinc un amic que diu que no pot veure pel·lícules on hi surten animals perquè es passa tota l’estona pensant “Com s’ho deuen haver fet per ensenyar a aquest ós a fer això?”, i que el distreu de la pel·lícula. A mi em passa el mateix amb les històries basades en fets reals. Em fan ballar el cap, m’intriguen, em distreuen. De sobte em sorprenc pensant: fins a quin punt és això el que va passar? L’escriptor, com ho sap? Amb qui va parlar i què va preguntar, i què s’ha inventat per completar la història? Per això em va encantar haver vist “Truman Capote” abans de llegir “A sang freda”. Però això és una altra història que ja us explicaré en el seu moment.

Llegir un diari sobre uns fets interessants és un estrany privilegi. Per la intimitat que comporta, perquè gairebé mai s’escriu un diari pensant en qui el llegirà, fins i tot pensant si el llegirà algú. I per un altre motiu, que també em resulta fascinant: l’escriptor avança al mateix ritme que el lector. Sempre. El lector no sap què passarà demà, però tampoc l’escriptor. No existeix la “perspectiva”. Sempre estàs a dins el bosc, el lector i l’escriptor. És al final, en acabar el llibre, que pots pensar amb perspectiva...

Una mujer en Berlín és el diari que una dona culta, potser periodista, viatjada i que sabia una mica de rus, va escriure entre el 20 abril i 22 juny de 1945: la caiguda de Berlín, l’entrada de les tropes russes, el final de la guerra. El principi de la resta.

Berlín estava pràcticament buit (una bona part de la població havia estat evacuada), i hi quedaven pocs homes (la majoria havien anat a la guerra). Els homes que hi quedaven s’amagaven, estaven malalts o ho feien veure. Alguns perquè eren desertors, altres perquè havien format part del partit, o perquè eren o havien estat militars. Les dones, especialment les joves, també s’amagaven, per motius obvis. Es fa complicat imaginar com es mantenen les relacions entre veïns en aquestes circumstàncies, quan tothom està tan espantat, quan no hi ha cap informació, quan tot escasseja, els serveis es van apagant, la llum, el gas, l’aigua... Com si tot anés caient fins que només queda l’esquelet del que era la societat, i després ni això.

Una y otra vez voy notando en estos días cómo se transforma mi percepción de los hombres, la percepción que tenemos todas las mujeres en relación con los hombres. Nos dan pena, nos parecen tan pobres, tan débiles. El sexo debilucho. Una especie de decepción colectiva está cuajando bajo la superficie entre las mujeres. El mundo nazi de glorificación del hombre fuerte, el mundo dominado por los hombres… se tambalea y con él se viene abajo también el mito “hombre”. (…) Cuando acabe esta guerra tendrá lugar, junto a otras muchas derrotas, también la derrota de los hombres en su masculinidad.

Si dic que és una història molt dura no serà cap sorpresa. Què volies que fos. Suposo que el que hi trobareu és el que hom pot esperar: misèria, fam, por, violència, una mica de sarcasme, més que res per sobreviure mentalment, relacions estranyament íntimes entre persones que amb prou feines se saludaven. Molta misèria. Molta por. Molta resignació. Molta tenacitat d’empènyer, un dia, un dia, un dia. El dia a dia de l’autora, però també del seu entorn, de la gent amb qui parlava, i del que li explicaven.

Me quedé mirando fijamente a la pequeña mientras contaba, avergonzada y en voz baja, esta historia inclinada sobre su plancha para lavar ropa. Intenté imaginarme aquellas escenas espeluznantes. Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

El que m’ha sorprès més de la manera d’escriure d’aquesta dona anònima és la fredor amb la que s’enfronta al seu dia a dia, però ben mirat... això tampoc és cap sorpresa, perquè m’imagino que posar blanc sobre negre, relatar, en certa manera devia ser una manera de buidar-se. Un objectiu, fins a cert punt. Crec que ella tenia el pressentiment que vivia un moment de grans successos. I també crec que va sentir que havia de relatar els petits. Tothom que s’hagi passejat pel món amb una llibreta a la butxaca sap de què estic parlant.

¿Qué otra cosa puedo hacer yo? Esperar. Los cañones antiaéreos y la artillería marcan la pauta de nuestros días. A veces deseo que todo hubiera pasado ya. Tiempos extraños. Una experimenta la historia de primera mano, sucesos que luego serán canciones y textos. Sin embargo, ahora, en su proximidad se convierten en miedo y pesada carga. La historia es muy pesada.

Suposo que cal fer també menció a la història de la publicació del llibre. Aquest diari el va escriure una dona, amb nom i cognoms, amb cara, família, amics, esperances i una idea del que seria el seu futur (o del que hauria estat). A principis dels anys 50 es va publicar el llibre en anglès i també a Alemanya, però no va ser gaire ben rebut. I tampoc cal ser un geni per entendre per què... tal com explica en una de les darreres entrades, a mitjans de juny, quan Berlín tornava mica en mica a la normalitat, i alguns dels soldats tornaven a casa.

Si estaba yo de buen humor y me ponía a contar historias de las que nos tocó vivir durante las últimas semanas, entonces se montaba una buena, con muchas voces. Gerd: “Os habéis vuelto desvergonzadas como perras, todas aquí en esta casa. ¿No os dais cuenta?” Poniendo cara de asco: “Es horrible tratar con vosotras. Habéis perdido todo el sentido de la compostura.
Entretanto le he dado mi diario a Gerd. (Son tres cuadernos llenos.) Gerd se sentó un rato a leer, pero me los devolvió enseguida. Dijo que no podía seguir el hilo a través de mis garabatos y los muchos papelitos añadidos con signos de taquigrafía y abreviaturas.
“¿Qué significa esto, por ejemplo?”, preguntó señalando la abreviatura “Vlcn”.
No pude evitar reírme: “¿Qué va a ser? Pues violación”. Me miró como si estuviera loca, y no dijo nada más.

L’autora, doncs, no va voler que es tornés a publicar, i només va consentir a que es fes després de la seva mort, canviant els noms i alguns detalls del diari, i sense el seu nom.

The God of Small Things, Arundhati Roy

2010-02-19T20:27:00.005+01:00

Tot i que aquest és un d’aquells llibres que en el seu moment va ser un gran èxit, fins el passat Sant Jordi no va caure a les meves mans. I he de dir que m’he trobat amb una història que m’ha sorprès. No se exactament perquè (potser pel títol) m’esperava un relat optimista i colorit de la vida, una exaltació de les petites coses que sovint passem per alt però que en major o menor mesura ens fan més suportable el dia a dia. En canvi m’he trobat amb la dura història de dos germans bessons, l’Estha i la Rahel, i la seva mare divorciada, l’Ammu, a l’Índia. Durant tot el llibre es va alternant el passat, quan els bessons tenen uns deu anys i arriba la seva cosina des de Londres, amb el present, quan els bessons són adults i es retroben a la casa familiar després de molts anys d’estar separats. I mica en mica anem descobrint els detalls dels fets que van passar quan eren nens i com aquells fets han acabat marcant les seves vides actuals.

He trobat que no ha sigut una lectura fàcil, havia de mantenir la concentració per saber en cada moment en quin temps estava i de quins personatges em parlava (els noms indis no són precisament fàcils de recordar), però m’ha agradat llegir-lo. En particular m’ha encantat com poc a poc l’autora va desgranant els detalls del succés que marca la novel•la i que gairebé des de la primera pàgina coneixem. Això li dona un aire de fatalitat, de tragèdia, molt interessant. I he trobat magnífic el personatge de l’Estha adult: un home obsessionat per l’ordre i la neteja i que no parla, es podria dir que turmentat per la separació de la seva germana i de tot el que li va passar de nen. I també ha sigut interessant descobrir el problema de les castes a l’Índia i com són tractats els Intocables. Haig de confessar que ho desconeixia i que m’ha xocat molt.

Finalment, m’agradaria copiar un fragment del llibre que parla sobre les Grans Històries:

“[…] the secret of the Great Stories is that they have no secrets. The Great Stories are the ones you have heard and want to hear again. The ones you can enter anywhere and inhabit comfortably. They don’t deceive you with thrills and trick endings. They don’t surprise you with the unforeseen. They are as familiar as the house you live in. Or the smell of your lover’s skin. You know how they end, yet you listen as though you don’t. In the way that although you know that one day you will die, you live as though you won’t. In the Great Stories you know who lives, who dies, who finds love, who doesn’t. And yet you want to know again.
That is their mistery and their magic.”

Per això llegim

5 llibres en una ressenya.

2010-02-13T16:51:00.004+01:00

Fa temps que no escric en el blog i no és perqué en l'entretemps no hagi llegit res sinó perqué a vegades es fa difícil trobar el temps per plasmar en un text el que un llibre ens ha semblat. I ara podria simplement "oblidar" els darrers cinc llibres que he llegit i fer la ressenya del que aviat acabaré o bé anar fent la ressenya de cada un d'ells, mica en mica. Per fer això darrer i fer-ho bé, hauria de tenir els llibres ben frescos en la memòria i com us podeu imaginar aquest no és el cas. Finalment, m'he decidit a escriure en poques línies el que m'ha semblat cada un d'ells, reflexant d'aquesta manera la sensació global que el llibre m'ha deixat, les emocions que ha despertat en mi i que, després de setmanes, encara perduren. A veure que en resulta.

Very short introduction to mathematics. Tim Gowers.

Llibre curt i molt didàctic, oferint una visió propera de les matemàtiques sense caure en els simplismes de la divulgació estàndar. Destaca la idea de que un no s'ha de preocupar de la possible realitat o existència dels conceptes matemàtics, un ha d'estudiar "què" fan i quines propietats tenen aquests conceptes. Em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir més calmadament i de provar-ne algun altre de la mateixa sèrie ("Very short introduction to ...").

Nieve de primavera. Yukio Mishima.

El primer llibre d'una tetralogia anomenada "El mar de la fertilidad". M'ha costat entendre perquè els personatges fan el que fan i suposo que bona part de la culpa la té el fet de no entendre la cultura japonesa. Però a pesar d'això i del fet que els personatges són molt extrems (o molt racionals o molt passionals, però no per això simples), la idea central del llibre arriba amb molta facilitat, car és universal: l'Amor. També destacaria la descripció històrica de la societat japonesa del moment (cap al 1912) i les belles descripcions dels entorns per on es mouen els personatges. Penso continuar amb el segon de la sèrie.

The curious case of Benjamin Button and six other stories. F. Scott Fitzgerald.

Set relats més o menys curts començant pel famós d'en B. Button, que val a dir no és dels millors del llibre. Hi ha relats que m'han agradat més o menys però en tots ells enseguida he entrat en la història. Fitzgerald aconsegueix amb poquíssimes frases descriure't els personatges i la situació. Hi ha històries fantàstiques, hi ha fàbules, hi ha comèdia i hi ha drama, cada relat té alguna d'aquestes característiques i tots ells els he trobat molt ben escrits. M'agradaria destacar dos relats, "The cut-glass bowl" que està ple d'humor i que gairebé diria que és una tragicomèdia i sobretot "May Day", un dels millors relats curts que he llegit en molt de temps.

Tragedias completas. Sófocles.

De les set tragèdies seves que ens han arribat, Antígona i Edip Rei ja me les havia llegit. Ara volia continuar només amb Áyax però em vaig acabar trobant llegint també les quatre restants. La sensació global és bastant irregular ja que hi ha alguna tragèdia que no m'ha agradat (Las Traquinias), altres que m'han deixat indiferent (Electra) i altres que m'han agradat molt (Áyax, Edipo en Colono i sobretot Filoctetes). M'agradaria destacar, però, la importància o la influència en gairebé totes les tragèdies de la guerra de Troya. Perquè va ser tant important aquesta guerra? Realment m'entra la curiositat per saber-ne més sobre aquest fet històric.

Cendra per Martina. Manuel de Pedrolo.

Un llibre, una història, tres narradors diferents. En cendra per Martina trobem tres parts diferents i en cada una d'elles un dels personatges ens explica la seva versió del triangle amorós en què estan inmersos. En la primera, de l'Adrià, comencem a conèixer tots els personatges i a més és aprofitada per l'autor per explicar-nos la brutalitat de la Guerra Civil Espanyola en les trinxeres. És la part que té més força. En la segona i tercera part, la Júlia i la Martina ens expliquen el mateix des del seu punt de vista, en la rera-guarda, patint pels combatents i lluitant pel dia dia. La idea d'explicar el mateix des dels tres punts de vista està molt bé i en les dues primeres parts molt ben aconseguida. Vull dir, t'entren dubtes sobre qui dels dos t'està explicant la veritat. Quan comença la tercera, l'interés comença a decaure i em vaig trobar que llegia les pàgines més per inèrcia que per desig. Arriba un moment en què el llibre s'allarga massa i saps tot el que passarà, amb el que es perd bona part de l'interés. Això sí, amb Pedrolo he tornat a gaudir d'un llibre molt ben escrit, on les paraules i les frases flueixen de manera natural i precisa i et submergeixen des de bon inici en el plaer de la lectura.

Jimmy el Nen, Donald Westlake

2010-02-09T19:11:00.013+01:00

Llei de Murphy:

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

Jimmy el Nen explica la història d'un segrest, el segrest més ben planejat de la història... i el pitjor executat. En Kelp ha estat a la presó per un delicte menor, i allà, a l'avorriment de la cel·la, ha vist la llum, el pla perfecte. Ha llegit una novel·la de lladres i serenos. Concretament, una de Richard Stark, que com podeu veure si seguiu l'enllaç, és un dels pseudònims utilitzats per Westlake.

A El jove Heist, una novel·la (que mai va ser escrita) de Richard Stark, una colla de delinqüents segresten en Bobby, un nen de 12 anys, fill d'una família rica. El segresten al cotxe, quan el xofer el torna cap a casa, i l'amaguen en una granja abandonada fora la ciutat. Exigeixen al pare de la criatura un suculent rescat, que l'home llença en una maleta des d'un pont de l'autopista, seguint unes instruccions precises entregades de manera anònima i segura consistent en trucades creuades des de diverses cabines telefòniques i al telèfon portàtil del cotxe durant el trajecte. Un cop aconseguits els diners, alliberar el nen en ple centre de la ciutat en qualsevol moment del dia, amb la seguretat que el nen no ha vist cap de les cares dels segrestadors, que s'han guardat bé de tapar-se amb unes caretes de Mickey Mouse, especialment pensades per no espantar el nen. El pla és perfecte.

Dortmunder, el cap de la banda de la novel·la de Westlake, no s'assembla gaire al cap de la banda de la novel·la de Stark. D'entrada, no confia gens ni mica en el pla: totes les actuacions que ha fet amb en Kelp han acabat en desastre, i no està disposat a continuar temptant la malastrugança. Però en Kelp està tan convençut de la infalibilitat del pla i és tan tenaç que finalment Dortmunder acaba per acceptar de participar-hi, a contracor i amb el convenciment que l'aventura acabarà fatal. De totes maneres, en Kelp no s'equivocava quan va jutjar que si en Dortmunder acceptava, la May Dortmunder, en Murch i la seva mare taxista acabarien per participar-hi també. La May s'ha d'encarregar de la criatura, en Murch i la seva mare han de conduir els cotxes, en Kelp ha trobat la granja abandonada i han localitzat la víctima, i ell ha d'adaptar el pla a les circumstàncies. El pla és perfecte.

És en el moment d'executar-lo que les coses es comencen a tòrcer. Els segrestadors segueixen el pla a la perfecció, però ni en Jimmy, ni el seu pare, ni el seu xofer, ni l'FBI semblen haver llegit el llibre i s'entesten en sortir-se del guió desbaratant tots els plans descrits en el llibre, provocant situacions divertidíssimes davant la perplexitat d'en Kelp i la resignació d'en Dortmunder. Westlake abusa una mica de la mala sort dels personatges, antiherois de cap a peus tots i cada un d'ells, sotmesos a una versió estricta de la Llei de Murphy i de tots els seus corolaris, però fins i tot això arriba a resultar divertit en el context. Jimmy és un nen superdotat que va a sessions al seu psicoanalista i que detesta les criaturades, incloent, per exemple, les caretes de Mickey Mouse. El pare d'en Jimmy és un analista de la borsa acostumat a negociar i regatejar, que es pren el segrest amb molta calma i professionalitat. El responsable de l'FBI constata l'enorme professionalitat dels segrestadors, que no paren de deixar pistes falses que desorienten els investigadors. Mentre en Murch i la seva mare discuteixen constantment sobre les millors rutes per evitar els embussos, en Kelp repassa els capítols del llibre, en Jimmy s'intenta escapar i en Dortmunder, pressentint el desastre, maleeix el moment que va tornar a dirigir la paraula a en Kelp.

El pla era perfecte. Però... si alguna cosa pot anar malament, hi anirà.

"Kafka a la platja" de Haruki Murakami

2010-01-30T12:53:00.003+01:00

Feia temps que tenia ganes de llegir Murakami, i el meu amic invisible, com si m'hagués llegit el pensament, em va fer donar el pas.
Només la portada ja m'agrada, un gat negre preciós. El cert és que els gats tenen bastant de protagonisme en aquesta història tan curiosa.
M'ha sorprès gratament. L'Estil narratiu et condueix amablement a través de dues històries: la d'en Kafka; un noi de 15 anys que marxa de casa per viure una aventura a dins d'una biblioteca i la d'en Nakata: un home gran, que, com diu ell, és una mica totxo, marcat per una tragèdiaviscuda quan era petit, durant la guerra.
Cada un d'ells és molt especial, a la seva manera, segurament, si els hagués conegut en persona els hagués trobat ben extranys, però Murakami aconsegueix fer-te'ls entendre, entrar dins seu i veure qui són i com són de veritat, més enllà de les aparences.
Sovint només veiem la façana dels qui ens envolten, cal un esforç molt gran per entendre'ns els uns als altres, per no jutjar i per estimar-nos malgrat tot, i Murakami és un mestre en fer-te estimar els seus personatges.
Tot i que hi ha coses que no he entès, que suposo deu ser a causa de la diferència d'origen cultural, de les tradicions, Murakami parla de temes universals i alhora quotidians, en Nakat i en Kafka refelxionen i et fan pensar sobre la vida, sobre la mort, i sobre l'amor. Són reflexions molt interessants.
Un llibre que m'ha acompanyat les últimes setmanes i que m'ha transportat a un altre món, és d'aquells llibres que després de llegir-lo notes que alguna cosa ha canviat dins teu. Us el recomano.

Una carta molt llarga, Mariama Bâ

2010-01-27T21:18:00.005+01:00

Aïssatou,

He rebut la teva carta. Per respondre't obro aquesta llibreta, que serà el punt de suport del meu desconcert: la nostra llarga experiència m'ha ensenyat que la confiança suavitza el dolor.

La teva existència a la meva vida no té res a veure amb l'atzar. Les nostres àvies, que vivien en poblats separats per una tanca, parlaven diàriament. Les nostres mares es barallaven per cuidar els nostres oncles i ties. I nosaltres vam desgastar les faldilles i les sandàlies pel mateix camí de pedres de l'escola corànica.

La Ramatoulaye és Senegalesa. Viu a Dakar, amb el seu marit, o hi vivia, perquè el dia que ha començat la carta és el dia que s'ha mort. Tot i així, de fet, ja va deixar de conviure amb el seu marit quan aquest es va casar amb la segona dona, la Binetou, de l'edat de la filla gran. Després de 25 anys de matrimoni i 12 fills, en Modou ha triat una segona dona, i la Ramatoulaye ha quedat bandejada. El dia de la mort d'en Modou, la Ramatoulaye comença la resposta a l'Aïssatou, una resposta a una carta de la que no sabem res, potser amb l'esperança que les paraules trobin el camí que ella no veu.

L'Aïssatou, la destinatària de la carta, té també històries per explicar, tot i que qui les explica és la Ramatoulaye. Històries semblants, però no idèntiques, que expliquen la vivència de la poligàmia i de la situació de la dona a Senegal. Situacions complexes i delicades, afrontades de manera diferent. Cada dona és un món i blablabla. La tradició mana 40 dies de reclusió a les vídues, i durant la seva, la Ramatoulaye canvia la manera de veure's, la de veure les seves filles, la de veure el seu futur. Fins i tot la manera de veure el seu país, i la seva vella amistat amb en Douanga, representant de l'Assemblea Nacional.

- Portem gairebé vint anys d'independència! Quant de temps haurem d'esperar per poder veure la primera dona ministra[...]? I tanmateix ja han quedat més que demostrats la militància i la capacitat de les dones i el seu compromís desinteressat. [...]
- A qui dius tot això, Ramatoulaye? Ets com l'eco de les meves intervencions a l'Assemblea Nacional, on em titllen de "feminista". No sóc pas l'únic que insisteix a canviar les regles del joc i a introduir-hi aire fresc. La dona ha de deixar de ser un accessori que adorni, un objecte que es canviï de lloc, una companya que afalaguem o calmem amb promeses. La dona és l'arrel primigènia i fonamental de la nació, a partir de la qual tota la resta neix i floreix. Cal incitar la dona a interessar-se més pel futur del seu país. Fins i tot tu, que ara protestes, has preferit un marit, una bona situació social i fills a la cosa pública. Si als partits només hi militen els homes, per què haurien de pensar en les dones? [...] No és senzill fer créixer un país. [...]Calen diners, una pila de diners, que hem de trobar als països estrangers guanyant-nos la seva confiança. Amb una única temporada de pluges i un únic cultiu, el Senegal no anirà massa lluny, per més que no en faltin ganes.
La nit queia del cel ràpidament, amb la pressa d'ennegrir els éssers i les coses, i travessava les persianes del menjador.

Potser puc dir simplement que es tracta d'una novel·la "sobre la situació de la dona a Senegal", o sobre l'absència de drets de les dones, la poligàmia i els matrimonis forçats. Però em sembla que no és sobre això que parla la carta. Això és com dir que El Quijote és un llibre que pretén mostrar com es vivia a l'Edat Mitjana. A Una carta molt llarga tots els personatges rellevants són dones, i està situada a Senegal, però, com qualsevol altra escriptora, Mariama Bâ volia explicar una història.

I aquesta és una història de situacions personals i familiars concretes, de records de joventut, en una societat que s'està debatent entre la modernitat i la tradició, tot just iniciat el seu camí independent. És una història que parla d'equilibris delicats, fràgils, administrats amb saviesa per personatges gairebé exclusivament femenins. Hi he trobat sentiments i situacions que jo no puc entendre, però que se'm fan clars davant els ulls si em deixo dur pels personatges. Sentiments, és clar, sobre la poligàmia i els matrimonis forçats, i també, sobre la maternitat, sobre la confiança, sobre l'amistat, la tradició, les esperances i el futur possible.

Una carta molt llarga és una novel·la molt curta, d'un parell o tres de capvespres, una delícia si us cau a les mans.

La Carretera, Cormac McCarthy

2009-10-28T21:37:00.006+01:00

Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.

El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.

La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.

El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.

Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!

Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons

2009-10-18T20:18:00.002+02:00

Tenia els meus dubtes sobre si fer o no fer la ressenya de Watchmen. És un llibre? Tot i que l'etiquetin com a "comic-book" no deixa de ser un còmic, destinat a adults però un còmic al cap i a la fi. Finalment, el que m'ha decidit a incloure'l en el blog és el fet que el 1988 va rebre un premi Hugo. Tot i que el va rebre en la categoria de "other forms", el premi Hugo és un dels més prestigiosos de la ciència-ficció, així que perquè no fer-ne la ressenya? (Apunt: no tinc ni idea si cap altre còmic ha rebut mai un premi literari d'aquest prestigi, algú ho sap?).

I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.

I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?

Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.

La plaça del diamant, Mercè Rodoreda

2009-10-13T17:36:00.003+02:00

Pot semblar mentida però fins al dia d'avui no havia llegit res de Mercè Rodoreda. I perquè no començar amb La plaça del diamant? Realment semblava molt adequat ara que m'estic una temporada llarga lluny de Barcelona i del barri que m'acull actualment. I haig de reconèixer que la simple menció de carrers i places ben coneguts i propers m'ha omplert de nostàlgia.

I què puc comentar sobre La plaça del diamant que encara no s'hagi dit? No ho sé, així que simplement us parlaré del que la seva lectura ha despertat en mi. I la primera cosa és tristesa; és un llibre amarat de tristesa. Tampoc és estrany donada l'època que descriu i la mena de personatge que és la Colometa. Però també és curiós com alguns dels passatges on hi ha alguna mena d'alegria, aquesta no deixa d'estar modulada per la situació desesperada dels seus protagonistes. I l'altra aspecte que m'ha cridat més l'atenció és la bellesa de les descripcions que fa Rodoreda. No només les descripcions de les persones i els objectes, sinó també dels carrers, les botigues, el cel, els coloms, els arbres, els bassals... Les últimes frases del llibre són extraordinàries.

I per acabar m'agradaria dir dues coses més. Una és el curiós paper que juga la plaça que dóna el títol al llibre. Només apareix dos cops, al principi de tot i al final, en una mena de passejada catàrtica de la Colometa. M'ha donat la sensació com si tota la vida d'entremig no fos la seva vida, com si realment la Natàlia no fos la Colometa. I l'altra cosa que volia dir és que el llibre el trobo bastant absurd, la història força increible però que tot i així la Colometa acaba sorgint com un personatge únic.

Ja tinc ganes d'agafar un altre llibre de la Rodoreda.

Los Desposeídos, Ursula K. Leguin

2009-09-19T22:13:00.004+02:00

Formalment parlant aquest llibre pertany a la categoria de Ciència-Ficció ja que l'acció transcorre en un planeta d'un altre sistema solar i els protagonistes no són humans. A més, com és habitual en aquesta mena de llibres, les lleis físiques que regeixen l'Univers no tenen perqué ser les que coneixem avui en dia. I com en la majoria de bons llibres del gènere, malgrat aquest envoltori fantàstic la història que ens explica és una història humana, on els conflictes entre persones i societats és el que realment importa i el que l'autora ens vol transmetre.

A Desposeídos trobem la història de dues societats, una que viu en el planeta i l'altre que viu en el seu satèl·lit. Dues societats que antigament havien viscut conjuntament en el planeta mare. Les desigualtats socials associades a una societat de tipus capitalista van fer que aparagués una classe de gent desposseida, pobre, sense oportunitats d'èxit i que després de rebelar-se van aconseguir emigrar al satèl·lit i fundar un nou ordre social, basat en l'anarquisme. Així, en aquesta nova societat, no hi ha govern i tots els seus habitants col·laboren i s'ajuden mútuament per prosperar. Tot és de tothom i de ningú. L'autora ens explica la història d'aquesta societat contraposant-la amb la del planeta mare a traveś de la figura de Shevek, un físic extraordinari que necessita contactar amb altres físics de fora del satèl·lit per poder seguir avançant en les seves teories. I així, quan viatja al planeta veiem contraposades les diferències entre els dos models de societat.

I realment aquesta és la veritable història del llibre, molt més enllà dels avatars de Shevek per poder trobar la seva gran teoria. Tot i això, aquest és un personatge molt ben descrit, amb molta profunditat, que ens serveix d'enllaç a la història de fons del llibre. A més, l'estructura és molt dinàmica, amb continus salts temporals però que en cap moment desconcerten i és un llibre ple de reflexions molt interessants, tant sobre l'home com del seu paper en la societat i en el medi que l'envolta. En definitiva, un llibre, segons el meu parer, molt bo. Altament recomanable.

Ripley enterrat, Patricia Highsmith

2009-09-07T23:43:00.007+02:00

Deia no puc esperar, i no vaig esperar gaire. Aquest agost he devorat (perquè no té un altre nom) Ripley enterrat. Deia que el Tom d'El talent de Mr. Ripley em feia por, i el Tom d'enterrat també en fa. Tot i que he de dir que no tanta. Continua sent cruel, però ja no és la mediocritat allò que el fa desentendre's de la moralitat, sinó l'ambició, si no directament el gust per la bona vida o l'avarícia. I això el fa una mica més semblant al típic assassí de senyora Fletxer.

En Tom està casat, han passat ja uns quants anys de l'afer Greanleaf, que continua donant-li suculentes rentes, i està afincat a França, on gaudeix d'una vida tranquil·la i campestre a uns quilòmetres de París, sense haver de donar excessives explicacions de com es guanya la vida. I aquesta pau aparent es veu trencada per un esdeveniment un tant rocambolesc.

Un client de la galeria d'art de la que Ripley té una participació que demana veure l'autor d'un quadre determinat que ha adquirit, per parlar-li d'unes sospites: el comprador pensa que el quadre és fals. Aparentment això no hauria de suposar un problema greu, tret de que el pintor en realitat fa anys que és mort, i és un dels socis de la galeria, íntim amic del pintor mort, qui fa anys que és l'autor veritable dels quadres que es venen amb el nom del famós pintor. I en Ripley s'ofereix a fer-se passar pel pintor.

A partir d'aquí, i a risc de desvetllar una mica massa de la trama, no és poc previsible que el client sospitarà, li dirà al Tom mira que sospito i en Tom el matarà al celler de casa seva. Val a dir que a partir d'aquí la història, tot i que no gens sorprenent, es torna tensa i emocionant, fins a la increïble escena de l'enterrament (que dóna títol al llibre), que tot i que profundament inverosímil és d'allò més angoixant i terrible.

L'enginy d'en Tom Ripley, i el seu talent, aquell del primer llibre, són presents en tota l'aventura, i la seva capacitat per inventar una solució que porta sempre més problemes dels que soluciona, fan que les pàgines del llibre passin a velocitat increïble, i que quan arribis al final corris cap a la llibreria a buscar El joc de Ripley. Vull dir que pròximament us el porto.

Les veus del Pamano, Jaume Cabré

2009-08-18T00:21:00.002+02:00

Aquest és un d'aquells llibres que m'arriben a les mans perqué algú altre se l'ha llegit i no només me'l recomana sinó que a més me'l deixa. I jo el vaig tenir a la prestatgeria on guardo els llibres d'altri durant força temps fins que em vaig decidir a endinsar-me en les seves pàgines.

Suposo que vaig trigar a començar-lo perqué l'imaginava un llibre difícil de llegir, dens, amb una història complicada. Així doncs la meva sorpresa va ser gran quan em vaig trobar tot el contrari: un llibre molt fàcil de llegir, d'aquells que enganxen i amb una història ben senzilla, de fet pròpia d'un bon culebrón de televisió. En ell trobem dues històries explicades en paral·lel: la del mestre d'escola Oriol Fontelles durant la guerra civil espanyola en un petit poble del Pallars i la de la mestra Tina Font en el mateix poble en l'actualitat. No descriuré en més detall la història per no espatllar res a qui se'l vulgui llegir, només que en el fons es tracta d'un exercici de memòria històrica de la Tina quan descobreix els diaris personals amagats de l'Oriol.

I perquè deia lo del culebrón? Doncs bàsicament perqué tots els personatges del llibre (excepte la Tina) són absolutament plans i es mouen per interessos ben bàsics i gens amagats i les diverses histories secundàries només estan per decorar la trama principal i són innecesàries per entendre millor els protagonistes de la novel·la. Això sí, fan que t'enganxis en la lectura i vulguis continuar llegint. I no entengueu aquest comentari com una crítica negativa, no trobo malament que hi hagi llibres així i de fet he gaudit força amb la seva lectura.

I el que m'agradaria destacar més és el tema de fons que crec que hi ha en el llibre: la recuperació de la memòria històrica. Cal mirar al passat recent i veure el paper que cada un de nosaltres va exercir en un moment històric determinat encara que això pugui reobrir ferides? Fins a quin punt és important conèixer de veritat el nostre passat? No el global, d'un pais o un continent, sinó el local, el dels petits pobles en valls perdudes o el de petits barris en grans ciutats. Podem entendre el present sense conèixer el passat? O podem aspirar a un futur millor sinó tenim en compte els errors passats? Crec que les respostes a aquestes preguntes són prou evidents, però avui dia hi ha gent que sembla que les hagi deixat oblidades ves a saber on.

El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith

2009-07-13T12:39:00.006+02:00

Tom Ripley em fa por. I a tu te’n faria també, Elena, t'aviso. És mediocre, però amable, no destaca per sobre de res ni de ningú, es diria que mai ha estrenat roba, que mai ha estat petit, que mai serà gran. Tendeix a visitar sempre els mateixos bars i els mateixos ambients, fins que canvia de residència, perquè s'ha barallat amb l’idiota que li lloga una habitació, o perquè no aguanta més en aquest barri o per qualsevol altra excusa que li permeti començar una nova vida.

En un dels bars que ja no sol freqüentar, Mr. Greenleaf li ofereix absolutament de franc la possibilitat de viatjar a Europa, més 600 dòlars en xecs de viatges. Només a canvi que trobi Dickie Greenleaf al petit poble de la costa italiana on viu, i el convenci de tornar als Estats Units i fer-se càrrec de l’empresa familiar. Un viatge lluny de la seva pròpia existència només a canvi de retrobar un vell conegut i mirar de fer-lo entrar en raó.

Ripley arriba a Mongibello, i troba Dickie i la seva amiga Marge, una noia una mica tonta que escriu llibres i està enamorada de Dickie. I amb Dickie i Marge, troba la platja, el sol i la vida relaxada, sortir a navegar i prendre martinis a la terrassa. Fugir de la seva vida és el que Tom porta tota la vida fent, però la seva mediocritat el troba fins i tot a Mongibello: en Dickie comença a cansar-se del nou amic, que pretén separar-lo de la Marge i que es torna més i més possessiu, i ell sent el seu rebuig en el fons de la seva ànima, ferit en el més profund de la seva autoestima. El dia que Dickie el pesca emprovant-se la seva roba a la seva habitació la relació entre ells es torna distant i freda, i Dickie li suggereix que potser és hora que se’n vagi.

Tom Ripley manté una relació ambigua d’amor i admiració i desig amb Dickie Greenleaf, i una de gens ambigua d’odi i menyspreu per la seva amiga Marge. Tom resulta ambigu en tots els sentits, ambiciós i covard, mediocre i optimista, segur del seu talent i paranoic fins a l’obsessió.

Però Tom Ripley ha tastat aquesta vida, i no hi renunciarà tan fàcilment: mai havia estat tan a prop de no ser ell mateix. Per aconseguir-ho del tot, només cal matar Dickie aprofitant un cap de setmana que estan passant tots dos fora del poble, i tornar al poble i dir a la Marge que Dickie ha decidit traslladar-se a Roma. Vendre el veler i la casa. I anar a Roma, i registrar-se a l’hotel amb el passaport de Dickie. Aprendre a fer la seva signatura i cobrar mensualment els xecs de la renta de Dickie. Escriure cartes a Nova York i a la pròpia Marge amb la seva màquina d’escriure. Convertir Dickie Greenleaf en el pintor excèntric i bohemi que sempre hauria volgut ser. Imitar els gestos, l’accent en parlar l’italià i els mateixos errors gramaticals. Enrossir-se una mica els cabells i posar-se els seus anells. Deixar les explicacions a Tom Ripley, i sobretot, esperar no haver-ne de donar gaires. Amagar Dickie fent creure a tothom que passa una època de baixa autoestima i de necessitat d’aïllament.

Però fins i tot una ciutat gran com Roma pot ser massa petita per amagar-se de tothom qui Dickie hagués conegut, i ja se sap que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, i a més no és or tot el que llueix, i tota la pesca. La pilota es fa tan gran, que al final pot fins i tot amb el propi Tom Ripley i el seu talent per a l’engany. Però quan hom està decidit a deixar de ser un mateix, és molt complicat poder-lo aturar. Sobretot si és un encantador personatge d’una novel·la de la Patricia Highsmith.

Com amb Mar de fons, faré un comentari sobre el títol. Algunes edicions el titulen "Tot sota el sol" (perquè la primera versió del cinema d'aquesta història es titulava així), que no està gens malament, però personalment, prefereixo "El talent de Mr Ripley", perquè insinua aquesta excel·lència, una mica terrorífica. Encara més en la versió en anglès: The talented Mr Ripley.

Friso per continuar amb la lectura d’El noi que va seguir Ripley.

Free Lunch, David Smith

2009-06-28T23:12:00.003+02:00

Feia temps que buscava un llibre que m'expliqués les coses bàsiques que un ha de saber sobre economia, però mai ningú m'havia sabut recomanar cap. A principis d'any vaig intentar-ho amb Freakonomics però l'objectiu del llibre no era exactament el didàctic. Així que l'últim cop que vaig fer una comanda a Amazon em vaig decidir a buscar un llibre que m'expliqués l'abc de l'economia i seguint les ressenyes dels lectors en uns quants llibres sobre el tema em vaig trobar amb aquest "Free lunch". I la veritat és que m'ha satisfet força.

Utilitzant una analogia amb un menú en un restaurant, l'autor et va introduint els diferents conceptes que mouen l'economia moderna, des de la definició de producte interior brut i de com es calcula fins a explicar quina és la importància de la inflació i que passa si creix o disminueix. I entre capítol i capítol et va presentant una petita biografia dels economistes que més importància han tingut: Smith, Ricardo, Marx, Keynes...

És un llibre bàsic, així que les persones que sàpiguen sobre el tema suposo que el trobaran simple però a mi m'ha agradat i m'ha permés aprendre coses que desconeixia i que crec són necessàries per viure sense enganys en el món modern. Les úniques crítiques que faria al llibre serien l'ús d'analogies, per mi tontes, per tal d'intentar fer més amé el llibre i l'excessiu anglocentrisme. L'autor és anglés i molts dels exemples que posa són de l'economia anglesa i dedica gairebé tot un capítol a parlar sobre la conveniència per part de Gran Bretanya d'adoptar o no l'euro. Tot i ser una discussió interessant potser queda una mica fora de l'objectiu inicial del llibre.

En definitiva és un llibre que recomano a tots aquells que es volen introduir en el fascinant i a vegades incomprensible món de l'economia.

La dama del perrito y otros relatos, Anton Chéjov

2009-06-28T22:49:00.004+02:00

Ara ja farà uns mesos vam anar al cine a veure "The Reader" i en la pel·lícula vam veure que un relat de Chéjov titulat "La dama del perrito" tenia una protagonisme destacat. L'Anna recordava haver-lo llegit i un dia rebuscant dintre de la seva llibreria va trobar aquest petit exemplar i me'l va deixar. En ell, apart del relat del títol, hi ha dos relats també breus: "Ionich" i "La novia".

Tots tres, d'una manera o altra, tracten de les relacions de parella i una mica també de les relacions socials dintre de la burgesia russa de l'època. La veritat és que cap dels tres m'ha agradat massa ja que els he trobat massa senzills, potser amb històries que en cap moment m'han semblat properes o interessants. Però m'ha agradat llegir-lo perquè feia molt de temps que no obria cap llibre de Chéjov i he pogut tornar a recordar aquells elements de la seva literatura que sempre m'han agradat, en especial la seva sensibilitat envers els elements naturals per on es mouen els seus personatges, podria dir que l'amor per la Naturalessa que reflexen els seus escrits:

"Sobre la cima de las montañas había blancas nubes inmóviles, nada agitaba el follaje de los árboles, oíase el canto de la chicharra y de debajo llegaba el ruido del mar hablando de paz y de ese sueño eterno que a todos nos espera"

No us recomano aquests tres relats però sí que us recomano qualsevol altra obra de Chéjov, en especial les seves obres de teatre com "Les tres germanes" o "L'hort dels cirers", dos de les seves obres més conegudes.

L'Eneida, Virgili

2009-05-31T12:17:00.003+02:00

Amb la lectura de L'Eneida podria dir que he completat el cicle dels grans clàssics de la literatura grega i llatina: L'Il·liada, l'Odisea i L'Eneida. I a més me'ls he llegit en aquest mateix ordre. Els dos primers me'ls vaig llegir abans de participar en aquest blog, però en algun comentari a algun llibre ja vaig escriure que L'Il·liada m'havia impresionat positivament. L'Odisea, en canvi, em va semblar més fluixa, menys interessant. Ara, amb l'obra de Virgili he pogut tornar a gaudir de grans moments lectors.

Què ens explica l'Eneida? Doncs bàsicament és la història de l'heroi troià Eneas des de la caiguda d'aquesta ciutat teucra fins a la fundació de les primeres ciutats a les ribes del Tíber que més endavant donarien lloc a Roma. Així, en el començament del llibre trobem explicada la història del cavall de Troia, la destrucció de la ciutat i com Eneas aconsegueix fugir amb la missió divina de començar el llinatge que donarà lloc als grans emperadors romans. A partir d'aquí la història recorda una mica l'Odisea i ens anem assabentant dels perills i desventures que els herois troians han d'afrontar abans d'arribar a les costes itàl·liques. Per contra, un cop arribats a destí, Virgili agafa com a model L'Il·liada i trobem explicades les diverses lluites per l'assoliment del poder de la regió i l'exaltament de la figura d'Eneas, com un èmul d'Hèctor, el gran Troià que caigué a les mans d'Aquil·les a les portes de Troia.

Perquè he gaudit tant amb la lectura d'aquest llibre? Tinc diverses hipòtesis no necessàriament excloents. La primera és que Virgili és capaç de sintetitzar en una sola obra el millor d'Homer, el millor de L'Il·líada i de l'Odisea. La segona és que m'he llegit una traducció en prosa i a més destinada al públic general, amb el que segurament no he hagut de fer esforços excessius per entendre el lèxic o la sintàxi emprada. I la tercera és que em resulta extraòrdinariament gratificant estar llegint la font original de tants i tant mites, llegendes i històries del que anomenem la cultura occidental: la caiguda de Troia, el romanç de Dido i Eneas, la fundació de Roma... No puc deixar d'identificar-me amb aquesta cultura i amb aquestes arrels.

Us vull deixar escrita una de les moltes frases que em van corprendre, una de les que mesos després de la seva lectura encara sóc capaç de recordar:

"I vet aquí que el déu agita damunt els seus dos polsos una branca xopa de la rosada de la Mort, ensopidora per la força de l'Estix, i, quan comença a rendir-se, li acluca els ulls ja flotants"

I ara que em queda? Doncs per una banda continuar llegint les tragèdies gregues i per una altra continuar amb els autors llatins com Ovidi amb "Les metamorfosis" o Horaci. Però per sobre de tot em queda un repte: llegir L'Il·líada en vers.

Pedro y el Capitán, Mario Benedetti

2009-05-20T17:04:00.007+02:00

Para ser verdugo hay que nacer verdugo. Y yo nací otra cosa. Pero alguien lo tiene que hacer.

Dilluns passat la Clara va veure les notícies per la tele al matí i es va recordar de portar-me un llibre que feia temps que m’havia recomanat. Pedro y el Captián, de Mario Benedetti. No és estrany que se’n recordés precisament dilluns, com si fos el nostre senzill homenatge, mira, aquí tens, avui sí que me n’he recordat.

I dilluns mateix, entre el viatge en metro i una estoneta abans d’adormir-me vaig llegir les 70 o 80 pàgines d’aquesta obra de teatre. Us explico: per la portada, una mena de dibuix abstracte, costa de saber de què deu anar, i de fet la Clara es va pensar que seria alguna cosa d’un nen i un mariner, alguna cosa com l’Eduard el Mariner i el País de Sota l’Aigua. Però jo no. Perquè la Clara ja me n’havia advertit! El Pedro és un pres polític, d’esquerres, sotmès a tortura i el Capitán, que és en realitat un Coronel, és el seu torturador.

Sóc a Sagrera i m’assec al vagó, i obro el llibre, mig recordant de què va la història (sento dins el cap la veu de la Clara que m’ho explica), em salto el pròleg perquè em penso que m’explicarà massa. En quatre pàgines alço la vista i em bellugo inquieta al seient, la violència m’incomoda, ja sóc a Camp de l’Arpa. Després del transbord gairebé he acabat la primera part, i el Pedro no ha obert la boca. Només sento la veu estentòria del Capitán, la manera com segur de si mateix deixa anar el seu monòleg, inculpador, inquisidor, condescendent, cruel, injust. Gairebé m’ha convençut que cal que el Pedro digui el que sap, perquè al cap i a la fi, acabarà cedint i potser es pot estalviar el patiment, i de passada, la meva incomoditat.

Però el Pedro, encaputxat, immòbil, mut, tenaç, imagino, quan surto al Paral•lel per anar cap a casa, belluga poc a poc el cap en senyal de negació.

Després el Capitán li treu la caputxa, i en Pedro comença a respondre algunes preguntes. Molt senzilles: Parlaràs? No. I explica: Con capucha no abrí la boca porque hay un mínimo de dignidad al que no estoy dispuesto a renunciar, y la capucha es algo indigno.

El Capitán només interroga el Pedro. Els que l’atonyinen són uns altres. En quatre sessions de conversa que succeeixen a les corresponents sessions de cops, la violència és únicament verbal (a banda de l’estat que presenta el torturat, a cada sessió més demacrat), però és tan o més present que en els cops de puny. Diu Benedetti al pròleg que així com la violència explícita pot ser un bon recurs a la novel•la o el cinema, en el teatre suposa una agressió massa forta per a l’espectador. I segurament és així. Vull dir que n’hi ha prou i de sobres amb el que queda dit pel Capitán per fer l’exercici que proposa Benedetti: intentar entendre què passa per la ment del ser humà que tortura un altre ser humà. Diu el Capitán: si et deixés de veure com un ser humà, del que conec i comprenc el patiment, no et podria torturar. Només el saber que ets humà, que tens un límit, que tens esperances i desitjos fa que sàpiga que puc comptar que podré deixar-te de pegar quan em diguis el que vull que em diguis.

Tot i que a partir de la tercera part la situació perd una mica de credibilitat, el Pedro es torna excessivament valent i el Capitán excessivament manipulable, m’agrada el gir que proposa. Al final, la tortura és tan terrible per al propi torturador, que només el seu èxit la justifica.

Si usted muere sin nombrar un solo dato, para mí es la derrota total, la vergüenza total. Si en cambio dice algo, habrá también algo que me justifique. Ya mi crueldad no será gratuita, puesto que cumple su objetivo. Es sólo eso lo que le pido, lo que le suplico...

És la flaquesa de l’argument de que el fi justifica els mitjans: que quedes obligat a reeixir. Perquè si no aconsegueixes el fi, llavors ja no hi ha res que justifiqui els mitjans, i només queda la crueltat, nua, injustificable, desemparada, perdedora. Per això és tan important que els mitjans es justifiquin per ells mateixos.

L'últim patriarca de Najat El Hachmi

2009-04-27T11:08:00.004+02:00

Aquest llibre me'l van portar els reis, uns reis que van creure que em podria interessar, i no anaven pas tan errats...

L'últim patriarca parla d'un món i d'una societat que ens és completament desconeguda alhora que ens és molt i molt propera, i cada dia més. És un llibre curiós, interessant, commovedor i fantàstic que t'apropa una mica a aqiella part de la societat marroquí que ha vingut a viure al nostre país a
la qual sovint no ens apropem per por a allò que ens és desconegut i per tots els prejudicis que d'alguna manera tenim interioritzats.
És un llibre que parlar de sentiments, de revoltes interiors, de relacions familiars complicades i tot plegat des d'un punt de vista femení que tot i la duresa dels fets que li ha tocat viure ho explica des de l'amor més profund i el respecte que té envers la seva família i els seus orígens.

Aquest és un llibre que el recomano a tothom, tant pel fet que cal trencar amb molts dels prejudicis que tenim i no sabem que tenim, com pel fet de que la història i la narradora no tenen desperdici. Feliç Sant Jordi passat!

Sant Jordi 2009

2009-04-22T00:53:00.005+02:00

Potser per encetar un nou costum, enguany, el dia abans de Sant Jordi em torno a fer la pregunta: ja teniu llibres triats?

Aquest any però, no he fet els deures: ni comprats ni triats. Però he de dir que tinc algunes idees. Algunes, les trec del blog, altres han vingut per altres bandes.

El que sí que tinc ganes és de regalar llibres. Ja se sap que l'economia no està en el seu millor moment, potser precisament és quan no toca que més de gust et ve.

En qualsevol cas, escalfeu motors, repartiu tants roses i llibres a tort i a dret com vulgueu, fullegeu abans d'hora alguna de les adquisicions i passeu un bon Sant Jordi!

A les últimes, Joseph Conrad

2009-04-17T12:12:00.006+02:00

La seva llegenda és molt més gran que ell mateix. Als mapes, hi ha illes que duen el seu nom, arxipèlags que duen el nom dels velers que va comandar, és elegant i silenciós, passeja pels molls calmosament, discretament, envoltat del respecte del que es va fer mereixedor fa tant temps. Fuma pipa i duu vestits de lli, em penso que porta gorra blava i sap tots els mapes de memòria, menys els del tresor. El Capità Whalley és l’últim home d’honor que queda als ports.

S’ha fet vell, però conserva la dignitat, com conserva el record de la seva estimada esposa, morta fa anys, i com conserva la confiança i l’amor de la seva filla mal casada amb un home incapaç de mantenir-la, que a les allunyades costes d’Australia decideix, empesa per la necessitat, obrir una pensió que li permeti viure, encara que sigui amb la deshonra d’una ocupació tan vulgar.

El Capità Whalley, en comptes de gaudir de la daurada vellesa que li correspondria, s’enfronta a la dura situació de trobar-se arruïnat (i mantenir-ho en secret per evitar la humiliació), i per obtenir les 500 lliures que ha de menester la filla per a obrir la pensió, es veu obligat a vendre el seu petit vaixell i treballar en canvi per un fogoner mesquí que s’ha fet ric de cop i volta i ha comprat un vaixell indomable, atrotinat i desobedient. El vell fogoner es diverteix emprenyant els capitans que contracta, fins que pleguen enfadats o bé els acomiada per despit, només com a venjança del tracte rebut quan treballava als fogons dels vaixells de vapor. Però amb Whalley és diferent, no el pot acomiadar sense una molt bona raó, doncs han esdevingut socis: en un intent de recuperar la fortuna que Whalley vol deixar a la seva filla, ha invertit en el vell vapor, que fa la mateixa ruta des de fa anys, comunicant una zona selvàtica amb la civilització, una ruta perillosa però que el vell vaixell coneix de memòria.

La primera part de la narració transcorre sobretot a l’interior del propi personatge, i és bastant avorrida. La vellesa, la soledat, la culpa per no poder respondre a la senzilla demanda de la filla, els miserables centenars de lliures que no és capaç de trobar per ella, la decisió d’embarcar-se amb el fogoner avar i mesquí. La segona part, transcorre al vaixell, amb la seva curiosa tripulació, i resulta molt més entretinguda: el roí propietari, l’ambiciós primer oficial, el maquinista borratxo, els mariners indígenes, a penes personatges en la narració, i els encontres periòdics amb l’holandès Van Wik, europeu distingit que viu enmig de la selva i que espera l’arribada del vaixell atrotinat per poder compartir una estona de civilització amb l’elegant capità Whalley, encara que aquest es trobi a les últimes.

A les últimes, perquè és el darrer viatge. Finalitzen els dos anys que estaven acordats amb el fogoner, de manera que només li cal dur el vaixell a bon port un cop més i recuperarà els diners que necessita per a la seva filla. Però a més de la pèrdua de la seva fortuna, hi ha una altra pèrdua que el Capità necessita ocultar, i que el té amb la soga al coll (i que no puc explicar!). Un secret que li faria perdre la feina i tots els diners invertits, un secret que posa en perill la seva vida i la de la seva tripulació, a la que traeix a cada minut en un intent desesperat de salvar el petit patrimoni que ell considera que ja és de la seva filla, abans que la seva vida naufragui del tot.

“A les últimes” és el títol de la traducció que jo vaig llegir d’aquest relat de Joseph Conrad, inclòs en el volum “El corazón de las tinieblas y otros relatos”, i que es diu, originàriament, The End of the Tether, El final de la corda. A mi personalment m’agrada més el títol escollit per altres traductors, que l’han traduït per Amb la soga al coll, pel que té d’escaient i de descriptiu de la situació en la que es troba el pobre i valerós Capità Whalley.

Es tracta d’un relat trist, tot i que en certa manera irònic, un tant cruel i bastant avorrit, que transcorre amb gran lentitud, excessiva de vegades, i exasperant en certs moments, com la situació impossible en la que Conrad situa el pobre capità. Podem, si voleu, reobrir el debat sobre els llibres que ens han agradat i els llibres que ens ha agradat llegir. Hauria escanyat en Conrad amb les meves pròpies mans en algun moment del mig de la narració. I tanmateix, quan ja fa més de tres setmanes que he tancat el llibre, hi continuo pensant tot sovint. Penso en el capità, en el ruïnós vaixell i el fogoner humiliat, i somric.

És només una història de barcos, però de les tristes. I jo, per si de cas, a continuació vaig agafar l’Illa del Tresor. No fos cas que els capitans tristos comandessin més temps del compte.

La conjura de los machos, Ambrosio García Leal

2009-03-14T00:03:00.003+01:00

Feia molt de temps que volia llegir aquest llibre ja que n'havia sentit parlar molt bé, però mai trobava el moment de comprar-lo. Així que el dia que l'Eva li va tornar aquest llibre al David vaig decidir que havia arribat el moment de que passés per les meves mans. Però una cosa és que el David me'l deixés i l'altra que el comencés a llegir però tot fent el café de mig matí es va posar sobre la taula fer un sopar per comentar-lo. I qui es pot negar a parlar d'un llibre (el que sigui) mentre gaudeix d'un bon menjar i de la companyia de bons amics? Així que aquell mateix dia en el tren de tornada vaig passar les primeres pàgines de la conjura.

I què puc dir d'ell? Doncs bàsicament que no m'ha agradat. Però això no vol dir que no estigui ple d'informació i reflexions molt interessants. El que passa és que no és un llibre de lectura, crec que ni tans sols de divulgació científica. L'autor vol defensar una idea central sobre la sexualitat humana i per fer-ho ens ha de posar en antecedents. Així, cada capítol tracta d'explicar un fet ben concret i ens presenta una darrera l'altra les diverses teories existents explicant perquè creu que són errònies o correctes i oferint les seves pròpies alternatives. Això indubtablement és molt interessant, però no per un llibre de lectura. És més aviat una estructura adient per un article científic. La conclusió és que la lectura arriba a ser molt densa i necessites estar molt concentrat per no perdre el fil. Per tant no feu com jo que bàsicament me l'he llegit al tren. Quan vaig tornar-li el llibre al David i li vaig comentar això mateix em va dir que en realitat aquest llibre era la tesi doctoral de l'autor, cosa que em va permetre entendre l'estructura que us comento i que em fa dir que no estem parlant ben bé d'un llibre "normal".

Malgrat tot, és un llibre del que recomano la lectura. S'aprenen moltes coses i et permet entendre moltes de les conductes del regne animal incloent, naturalment, a l'home. Dos dels fets que m'han cridat més l'atenció en referència a la sexualitat humana han sigut per una banda l'ocultació de l'ovulació femenina i per l'altra la presa de consciència de la connexió entre sexe i reproducció. Llegiu-vos-el si en voleu saber els detalls.

The catcher in the rye, J.D. Salinger

2009-03-13T23:24:00.004+01:00

Segurament molts de vosaltres ja haureu llegit aquest llibre i probablement ja fa uns quants anys. Tot i ser molt famós i que deu estar considerat com un dels clàssics del segle XX, no me l'he llegit fins fa poc, deu fer un mes o dos. I com que no tenia ni idea de què anava em va sorprendre moltíssim que fos la història d'un adolescent a Nova York, dels seus problemes a l'escola i de les precàries relacions que estableix amb els seus companys i els adults que l'envolten. Enteneu-me, mirant el títol jo pensava que em trobaria amb les desventures d'un pobre noi en una granja perduda de l'Amèrica profunda. I la segona sorpresa que em vaig trobar va ser el llenguatge en què està escrit. És un relat en primera persona i per tant hi apareix un munt d'argot que ni tans sols entendria en català, així que imagineu-vos en anglès. Però res d'això ha afectat la meva valoració del llibre que es pot resumir en el fet que un mes després d'ahver-lo llegit ja quasi l'he oblidat completament. No puc dir que no m'hagi agradat perquè la història es segueix amb interès, la novel·la està ben construida i de tant en tant planteja reflexions interessants, és a dir, no m'he avorrit llegint-lo. Però tampoc l'he gaudit. És un llibre més dels molts que han passat per les meves mans i no han deixat cap emprenta.

El que si que m'agradaria comentar és el to depressiu que impregna totes les pàgines del llibre i la visió pesimista de la vida i dels adults que té el protagonista. M'ha semblat que l'autor exagera molt aquests aspectes i això em porta a pensar en l'idonietat de llegir aquest llibre en l'adolescència, quan els caràcters encara s'estan formant. Crec que és una lectura que m'hagués impactat molt més si l'hagués fet fa quinze anys i no se si hagués estat un impacte gaire positiu, més aviat al contrari. I això em porta a la següent pregunta: creieu que hi ha llibres que s'haurien de prohibir de llegir en funció de l'edat del lector? Jo crec que no, però penso que pot ser un debat interessant d'obrir.

Matar a un ruiseñor, Harper Lee

2009-03-04T15:19:00.006+01:00

M’he deixat el llibre a casa. És una excusa perfecta per comprar un llibre a Sants, abans d’agafar l’AVE. El Divers de Sants farà el fet com a llibreria d’emergència, i d’entrada només hi trobo segones parts d’Els pilars de la terra i llibres del Ruiz Zafon, però una mica més amagats, darrera dels d’autoajuda hi ha tot de llibres en edicions de butxaca entre els que, si estàs una mica de sort, sempre hi trobes una cosa o altra.

Remeno una estona, i descarto un de la Highsmith perquè crec que el Fer ja el té. De manera que em quedo amb Matar a un ruiseñor. Em sona a clàssic del cinema, i si hagués d’apostar, diria que del cinema negre, però llegeixo a la contraportada que no, que és sobre un advocat que a l’Alabama dels anys 30 defensa un negre acusat de violar una blanca. També llegeixo que és l’únic llibre de l’autora, i això m’acaba de convèncer. Sempre m’ha intrigat imaginar la vida d’algú que escriu una única novel·la de renom. Vull dir, tenir èxit amb allò que volies dir, però tenir el convenciment que ja ho has dit. M’intriga.

Amb el Fer juguem a veure si pot endevinar quin llibre és, li envio pistes per sms, però al final he guanyat el sopar, no ho ha endevinat.

El tren surt a les quatre, però a dos quarts ja sóc asseguda al tren. Quan alço la vista del llibre per primer cop ja som més enllà del Llobregat. Vull dir que un cop vaig girar el primer full ja estava atrapada dins de la història, enganxada a les aventures dels nens. Perquè no és ben bé que el llibre vagi d’un advocat.

La Scout i en Jem viuen sols amb el seu pare, l’advocat Atticus Finch. Maycomb, la petita població on viuen, és calma i rutina, però per a ells és joc i descobriment. És anar a fer entremaliadures amb en Dill, que els visita als estius. En Dill és ros, escarransit, somiador i decidit, un Merlí de butxaca. Odiats per la senyora Dubose, la vella que sempre crida. Consentits per la senyoreta Maudie, la solterona de la casa del davant que els prepara pastissos i els deixa jugar al seu jardí. Fascinats per en Boo Radley, el noi fantasma, que mai surt de la casa Radley, la mansió encantada, maleïda, per davant de la que han de passar corrent cada dia, en anar a l’escola.

La Scout explica com van passar els anys i els estius, des dels seus set anys fins als deu, l’estiu al final del qual la història del judici al Tom, el negre acusat de violar una dona blanca va arribar al seu final.

Es pot dir que aquesta novel·la tracta el tema racial. I també el paper de la dona. I de les classes socials i les famílies poderoses, les que saben llegir des de fa moltes generacions. I del sistema judicial. Es pot dir que aquesta novel·la tracta molts temes, i en realitat, suposo que tot el que fa és un retrat d’un moment i d’un lloc a través dels ulls d’una nena que no entén per què no hi ha només una classe de persones, les persones, en lloc de dones i homes, blancs i negres, camperols i vilatans, rics i pobres. I de com la vida (i sobretot la seva tieta Alexandra) s’encarrega de fer saber a la Scout que no, que no tots els nens de la classe són dignes de ser amics de la seva família, que no, que no pot anar vestida amb pantalons encara que li sembli que amb vestidets no es pot fer gairebé res (perquè al cap i a la fi, una dama no necessita fer res que no es pugui fer amb faldilla), que no, que encara que sigui evident per tothom que en Tom és innocent, mai ha passat que un tribunal es pronunciï a favor d’un negre i en contra d’un blanc.

I de com, malgrat tot, el seu pare s’esforça per fer-li entendre que matar un rossinyol és com aixafar les flors del jardí de senyora Dubose, com trencar la joguina d’un nen, com estroncar la vida d’un jove innocent només perquè era al lloc equivocat en el moment equivocat. Coses que estan malament perquè sí i que, encara que sigui enfrontant-se als amics i als veïns, cal respectar per poder continuar caminant pel carrer amb el cap ben alt.

Tu padre tiene razón. Los ruiseñores sólo se dedican a cantar para alegrarnos. No estropean los frutos de los huertos. No anidan en los arcones de maíz, no hacen más que desparramar su corazón. Por eso es pecado matar a un ruiseñor.

Esperant el vot de les feres, Ahmadou Kourouma

2009-02-12T19:33:00.003+01:00

Ahmadou Kourouma va néixer a Costa d'Ivori al 1927, i, segons sembla, és un dels escriptors més importants del continent africà. El fet que amb prou feines ara sóc capaç de lletrejar el seu nom és significatiu. Àfrica, el continent oblidat. Vull dir que pensem en zebres i en projectes de cooperació, en viatges i en viatgers. Costa una mica més ser ben conscient que a l'Àfrica s'hi fa cinema, s'hi fa literatura, s'hi fa música, i en definitiva, s'hi viu. S'hi viu a l'africana, i per tant, s'hi fa cinema a l'africana, s'hi fa música a l'africana i s'hi escriu a l'africana. Malgrat que Kapuscinsky, que coneixia l'Àfrica molt millor del que jo mai la coneixeré, ja advertia que l'Àfrica no existeix. Segurament Esperant el vot de les feres és també un llibre per ser llegit a l'africana, que evidentment és una cosa que no estic capacitada per fer. Vull dir que en alguns moments m'he sentit igual de patosa que a les discoteques de Vélingara. Mirant de no perdre un ritme que ni tan sols m'acostava a agafar.

Esperant el vot de les feres és una novel·la sobre un país de l'Àfrica, un d'imaginari, amb nom inventat (La República del Golf), tot i que en realitat parla de Togo (tot i que això ho vaig saber més tard). En aquest país imaginari, el dictador, també imaginari, el gran General Koyaga (que en realitat és Gnassingbé Eyadema, però això també ho vaig saber més tard) se sotmet a un ritual de purificació. En realitat, se sotmet a un relat purificador. Un donsomana, una gesta, que un narrador qualificat, el sora, acompanyat del seu replicador, narra en sis vetllades. El sora explica, des del començament, des dels avantpassats, des dels temps on es perd la memòria, la vida del dictador, en presència seva i dels seus més allegats ministres, dels seus soldats més fidels. El replicador balla, fa el pallasso, fa el boig. I completa les explicacions del sora amb allò que només al replicador, en fase catàrtica, li està permes per tal de que sigui relatada tota la veritat:

President, general i dictador, cantarem i ballarem el vostre donsomana en sis vetllades. Direm la veritat. La veritat sobre la vostra dictadura. La veritat sobre els vostres pares, els vostres col·laboradors. Tota la veritat sobre les vostres cabronades, les vostres poca-soltades; denunciarem les vostres mentides, els vostres nombrosos crims i assassinats...

Els personatges principals, doncs, són en Bingo i en Tiecura, sora i replicador, prisma a través del qual se'ns presenta la vida de Koyaga, un dictador. Un soldat. Un caçador de les muntanyes, de la tribu dels homes nus, campió de lluita i guerrer ferotge, l'home del tòtem falcó, que per mitjà d'un cop d'estat, esdevingut en realitat a Lomé el 13 de gener de 1967, es convertí en el dictador africà que ha governat durant més temps, fins al 2005.

Cada vetllada explica una part de la vida del dictador, amb un tema de rerefons:

Una vetllada no es diu sense que, en sordina, en el relat, hi remoregi un tema. La veneració de la tradició és una bona cosa. Serà el tema dels proverbis que s'evocaran en el transcurs dels intermedis d'aquesta primera vetllada.

I la resta de vetllades versen en sordina sobre la mort, la traïció, la predestinació, el poder, el final. La màgia africana sembla que visqui entre les pàgines, que impregni la vida explicada, tota la vida del dictador imaginat, com segurament ho va fer del real.

En Koyama recita una de les pregàries màgiques que el marabout li ha ensenyat: es transforma en un gall blanc. Vigorosament, el pollastraire enxampa el gall, el fica al cistell i el tanca. Baixa a l'andana amb els cistells i surt de l'estació davant els policies de civil amb tot l'aviram. La versió dels fets que pretén que en Koyaga va baixar del tren transformat en venedor de pollastres no és creïble: hi havia massa policies perspicaços en arribar el tren. El caçador no se'ls podria haver escapat si hagués passat amb una simple disfressa.

En sis capítols i un munt de proverbis s'amaga la vida del soldat, la del rebel amotinat, del cap d'estat novell i del dictador terrible, i també la vida del país en que aquesta es desenvolupa. Des del subdesenvolupament a l'esclavatge, de la descolonització a la corrupció, de l'analfabetisme a la tradició més refinada dels poblats salvatges. En sis capítols, un munt de proverbis i molt sentit de l'humor.

Per exemple, després del primer atemptat:

Totes les ràdios de l'univers van difondre la notícia que anunciava que en Koyaga acabava de lliurar-se d'un assassinat. Era el primer atemptat del vostre règim. Cada dèspota de la vasta Àfrica, terra tan rica en potentats com en paquiderms, va despatxar un plenipotenciari a la capital de la República del Golf. Els avions van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els autòcrates africans bategen els seus semblants- va quedar-se un dia sencer. [...] Els amos respectius van proferir crits d'astorament quan, en tornar als països respectius, els plenipotenciaris ho van confirmar. Tots els potentats van quedar perplexos i escèptics. Convençuts que el neci diplomàtic havia estat entabanat. Ells també eren dèspotes i la sabien llarga sobre el que és capaç de muntar un dictador africà per encaterinar el poble i l'univers sencer.

I, després del segon atemptat:

El discurs té una gran ressonància, un increïble ressò en tota l'Àfrica. [...]Era el segon atemptat. Cada tirà de la vasta Àfrica, terra tan rica en violadors de drets humans com en hienes, va despatxar aquesta vegada dos enviats, un diplomàtic i un militar. Els avions, per segona vegada, van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els dictadors africans bategen els seus semblants- van quedar-se dos dies sencers. [...] En tornar als països respectius, els seus amos respectius van proferir crits d'astorament quan els seus enviats van exposar els seus descobriments, però van confirmar els fets. Es van considerar insuficientment informats i van creure més aviat que els seus enviats -el militar i el diplomàtic- havien estat manipulats. Ells eren dictadors i coneixien tot el que sap muntar un dictador africà per estafar.

I el tercer atemptat fallit:

-Collons de tirador de merda. Quin tirador tan pèssim! Si et pego, si et sanciono, no és per haver-me disparat. D'això, ja se n'encarregarà la justícia. Com a cap suprem dels exèrcits, et foto els quinze dies reglamentaris al calabós per mal tirador, el més negat del regiment. On s'és vist que es cagui un objectiu de la meva alçada i el meu volum a deu metres? [...] Era el tercer atemptat. Cada dictador de la vasta Àfrica, tan rica en caps d'estat mentiders i pocavergonyes com en voltors, va despatxar aquesta vegada tres enviats, un diplomàtic, un cap d'estat i un policia...

Atemptats, violacions, assassinats, abusos. Mentides, espolis, traïció, enveja, set de poder. La música de sempre que es parla de segons quins llocs. Llegendes, tradició, proverbis. Màgia, contes, colors. Perquè no sempre la música sona amb els mateixos instruments. Crec que és una experiència llegir com escriu algú que ho fa des de tant lluny. Sentir que llegeixes com amb taps a les orelles, perquè el que explica ve d'un lloc d'on arriben ben poques notícies.

El antropólogo inocente, Nigel Barley

2009-01-25T17:10:00.004+01:00

I per fi em poso al dia de les ressenyes que tenia pendents ! "El antropólogo inocente" me'l vaig acabar tot just la setmana pasada. Aquest llibre ja havia estat comentat prèviament per l'Anna i espero amb fruïció el post que farà l'Eva un dia d'aquests.

I mentre l'esperem, què puc dir d'aquesta crònica? Doncs que m'ha resultat realment molt interessant. No només per l'anàlisi purament antropològic del poble dels Dowayo al Camerun sinó també per les reflexions sobre la investigació bàsica al mal dit primer món i també sobre el paper de l'ajuda a l'Àfrica dels païssos desenvolupats. En aquest sentit em va impressionar bastant l'encontre que va tenir Barley amb un enginyer agrònom alemany que tenia com a objectiu fomentar el cultiu de cotó de cara a l'exportació:

"Esta materia se comercializa a través de un monopolio estatal y de ella se obtienen unas divisas muy necesarias, por eso su producción está muy protegida por el gobierno central. ¿Había tenido éxito? Mucho: en realidad la gente se había dedicado tanto al algodón que habían dejado de cultivar alimentos, los precios se habían disparado y el hambre sólo había sido evitada gracias a la intervención de la Iglesia. Por extraño que parezca, no daba la impresión de hallarse en absoluto deprimido por esta consecuencia, sino que más bien la interpretaba como un signo de que el algodón había echado raíces en el país."

En quants altres llocs del món haurà passat o està passant alguna cosa similar?

La lectura del llibre és molt amena i està plena d'anècdotes molt divertides sobre tot el que li va passant a l'Àfrica, des dels seus encontres amb els laberints burocràtics fins als diversos problemes de salut que va patint al llarg dels mesos que passa en terres africanes.

Hi ha molts trossos que remarcaria i transcriuria aquí en el blog, però deixeu-me que només n'hi posi dos, relacionats amb el que deia abans. El primer sobre la recerca bàsica:

"La principal dificultad reside aquí, igual que en otras áreas, en explicar por qué el gobierno británico considera provechoso pagar a sus súbditos jóvenes cantidades bastante importantes de dinero para que se vayan a zonas desoladas del mundo con el supuesto cometido de estudiar pueblos que en el país son famosos por su ignorancia y atraso"

Y el segon, que és purament antropològic té a veure amb el mapa de la zona que en Barley tenia:

"El mapa despertó una gran curiosidad en los dowayos, que no llegaron a comprender jamás sus principios lógicos y me preguntaban dónde se encontraban aldeas en las que yo no había estado nunca. Si les contestaba, seguidamente me preguntaban el nombre de las personas que vivían allí; no llegaron a entender nunca por qué podía responderles a lo primero pero no a lo segundo"

Com veieu, l'estil és molt agradable i la lectura molt interessant i a la vegada entretinguda. I no us perdeu la dedicatòria del llibre, la trobo molt significativa.

Camí de Sirga, Jesús Moncada

2009-01-25T11:53:00.004+01:00

Aquest llibre me'l vaig acabar a finals de l'any passat i sense cap mena de dubte em va semblar el millor llibre de tots els que havia llegit. I axò que durant el 2008 em vaig llegir llibres que em van agradar molt i molt (Slaughterhouse 5, Memorias de Adriano, Edipo Rey, Catch-22).

Si me'l vaig començar va ser bàsicament per la bona reputació del llibre, ja que el seu argument és d'aquells que a priori a mi no em diuen res. Tracta de la història del poble de Mequinensa i dels seus habitants al llarg del segle XX, prenent una mica com excusa el procés de destrucció del poble arrel de la construcció de l'embassament de Mequinensa al riu Ebre. L'autor ens fa saltar continuament del present (anys 70) cap al passat, explicant-nos la història del poble que va reeixir gràcies a la indústria minera i a la gran demanda de carbó deguda a la primera guerra mundial. És també un llibre sobre la història dels llaüts i de la navegabilitat de l'Ebre i com d'importants eren els camins de Sirga. En el llibre també trobem una gran crònica social del que era la Catalunya de principis de segle i de com aquesta va anar evolucionant. Com els burgesos tenien el seu cafè diferenciat del dels seus obrers, com aquestes relacions van canviar durant la República, com els patrons es van revenjar després del triomf dels nacionals.... I tot amb uns personatges de carn i ossos, esplèndidament construïts, entranyables, odiosos, patètics, heroics....

Tot el llibre m'ha captivat absolutament, i després de tants dies d'haver-lo acabat em costa trobar algun fragment per reproduir aquí (al ser un llibre de la biblioteca no el vaig subratllar i no em vaig anar apuntat res mentre el llegia). Però el que sí que recordo que em va agradar especialment és la manera en què Jesús Moncada explica els fets més remarcables de la Guerra Civil (i de la República) sense explicitar-los, recorrent a imatges amb una gran força poètica. En especial recordo el moment en què el llaüt d'en Nelson està remuntant l'Ebre de tornada a Mequinensa i comencen a veure com tot d'escultures d'esglésies van flotant Ebre avall.

En definitva he trobat que és un dels millors llibres que he llegit, com diu la coberta: un gran clàssic de la literatura catalana. Està esplèndidament escrit i la seva lectura pausada m'ha proporcionat grans moments de plaer lector. Us el recomanao vivament a tots.

La Fórmula Omega. Una de pensar, Rafael Reig

2009-01-20T16:55:00.011+01:00

Ja fa temps que segueixo amb molt entusiasme el que Rafael Reig publica a la xarxa, al seu blog (que trobo fantàsticament reflexiu, divertit i tendre) o a les Cartas con respuesta de Público (habitualment divertit, no sempre tant reflexiu i, per descomptat, poc tendre). I tot i això, em feia recança d'agafar una novel·la seva.

Fixeu-vos:

“Hay poemas como largas tormentas: dejan demasiados charcos.”

“Leeremos a escondidas, como se debe leer: con placer culpable, con corazón alegre, sobresaltado e insurrecto, y para ir al infierno de cabeza.”

“Como suelo decir, para pensar hay que arriesgarse a no tener razón.”

O fins i tot:

“De Cali recuerdo el colegio, la casa, la colección de sombreros de mamá, una vez que jugaba en un parque, un libro de aventuras que leí una noche.

Me recordaba a mí mismo leyéndolo al lado de una ventana, pero hace unos años encontré el libro y me di cuenta de que ésa era una ilustración del propio libro (un niño leyendo bajo la ventana). Me había convertido en personaje de cuento.

-Cuando yo leía de niño libros ni se me pasaba por la cabeza hacerme escritor -explicaba el otro díaOrejudo en la universidad de los Andes-. Lo que yo quería era ser personaje. Yo quería ser Julián o Dick, tener mi perro Tim, y un viejo cobertizo, y merendar pastel de carne y cerveza de jengibre, pero mi madre no me la daba. En los años sesenta, en la calle Sáinz de Baranda, no se conseguía con tanta facilidad
cerveza de jengibre. Un niño que lee quiere ser un personaje, es que ni se le pasa por la cabeza identificarse con el autor. ¡Cómo iba yo a identificarme con Enid Blyton, coño, tendría que haber sido un pervertido!

Sólo con los años uno se resigna a ser el autor, qué remedio, cuando comprueba que es imposible vivir aventuras con viejo cobertizo y cerveza de jengibre (que no es más que ginger ale, según deduje hace poco).”

(Espero que em perdonarà l'autor que no posi més que un enllaç als articles dels que he tret les frases, perquè tinc el mal costum de conservar les frases anotades, però no les referències.)

El que vull dir és que em dóna la sensació que escriu en píldores concentrades. Idees ben apretades i embolicades en poques paraules, són gairebé com vinyetes de còmic. Són idees que només els falta posar-se de peu i caminar.

La meva por era que 190 pàgines de Reig em causessin un empatx.

Però a vegades les coses van com van i acabes obrint un llibre com de casualitat. Per la casualitat de que visites un amic i et trobes el llibre al bolso en sortir de casa seva. La Fórmula Omega. Una de pensar. I mira que no ho sembla, perquè no té aquesta pinta sesuda, no té més de mil pàgines i l'edició té color groc, que fa com de poc de novel·la de pensar. No ho sembla, perquè fa gràcia i té aquesta manera de parlar i dir, com qui no vol la cosa. Però sí. Va de pensar. Vull dir que jo passejava pel llibre tan tranquil·la quan de sobte, cap a la pàgina 70, em vaig adonar que calia posar una mica més d'atenció. Calia llegir als marges del llibre, en aquell espai que queda entre les lletres i la vora de la pàgina, i també en els pocs segons que trigues en girar la pàgina, perquè just quan no mires es qun passen les coses importants.

Normalment, que em passi això, que un llibre m'exigeixi atenció cap a la meitat en lloc de cridar la meva atenció des de bon principi, és motiu suficient perquè l'abandoni. Com que aquest venia tan ben recomanat, li vaig donar una segona oportunitat. El vaig recomençar (no ho havia fet mai, de recomençar un llibre, però a llegir sempre n'estem aprenent).

De manera que em vaig asseure bé, em vaig refer la cua del cabell, i vaig tornar a obrir la “Carta de Ajuste”. O sigui, el capítol Zero, atenta Eva, sintonitza, que t'explico de què va això.

La idea original del grupo de docentes partía de un hecho conocido: que la vida, esta vida, resulta inaguantable para la mayoría de las personas.
Sus investigaciones revelaron que lo que hacía la existencia tan difícil de soportar no eran las adversidades, como se había creído hasta entonces. Al contrario, comprobaron que las personas eran capaces de sobreponerse a n+1 magnitudes de tragedia. Enfermedades, muerte de seres queridos, irreparables pérdidas materiales y morales, bancarrotas, divorcios, conflictos bélicos..., lo mismo daba. Siempre salían adelante.
A lo que no sabían cómo enfrentarse, en cambio, era a la vida corriente de todos los días. No podían con ella. Curioso, ¿verdad? Pues los experimentos no dejaban lugar a dudas: era la vida lo que no tenía arreglo.
La propuesta del grupo informal consistía en convertir a la totalidad de la población en agentes secretos. A cada individuo se le asignaría una peligrosa misión y una falsa identidad para llevarla a cabo. Según sus hipótesis, si alguien actuaba, por ejemplo, como albañil, en lugar de ser de hecho albañil, no se sentiría tan descontento de sí mismo. Ventaja adicional (que no pasó inadvertida al DS): a un agente secreto no se le iba a ocurrir nunca ponerse a organizar una huelga. El albañil de nuestro ejemplo viviría su vida corriente (inaguantable), pero lo haría por motivos de seguridad (con el entusiasmo que despiertan las auténticas aventuras).

I aquesta ve a ser una mica la idea. Unes quantes històries, cada una un disbarat més gran que l'anterior, però que van prenent sentit (o el van perdent definitivament) a mida que s'entrellacen. Amb traça, amb sentit de l'humor, i amb aquest estil que deia: idees en poques paraules i sense acabar de desenvolupar, com per deixar-te espai per a pensar, aparentment poc endreçades, com una sobretaula massa llarga, d'aquelles que quan marxes en cotxe amb la teva parella encara vas discutint algunes de les idees que has recollit de sobre les tovalles tacades de cafè i cava.

De fet, la novel·la m'és impossible de resumir. És massa complexa. Si em preguntes de què va, no t'ho sé dir. Hi ha una revolució a la televisió. Els personatges secundaris han pres el país per la força, ara imposen les seves lleis, han decretat l'abolició dels primers plans, i els personatges protagonistes o fins i tot els secundaris resultons que els feien el joc per uns minuts més de pantalla són perseguits i s'han d'exiliar a Madrid, ple de telespectadors, aquests sers incomprensibles i mig cecs, que viuen sense banda sonora, sense saber si aquest instant està determinant el seu futur per sempre, sense imatges ralentitzades que els indiquin que la cambrera que ara els serveix un cafè serà la mare dels seus fills. En el Madrid dels telespectadors, els habituals del Club Gambito de Dama, comandats per Claudio Carranza von Thurns, Maestro Internacional de la FIDE, cerquen, com tothom (inclosa la CIA) la Formula Omega, la que ha de desvetllar tots els secrets, la veritat definitiva, que segons sembla estava amagada a l'ADN de Crist i que la humanitat vam deixar escapar per tontos i que sembla ser que està amagada de nou als moviments de les negres d'una partida d'escacs, just allà tan tranquil·la, per ser trobada. Enmig de tot això, el pobre antiheroi Antonio Maroto, que juga sol a escacs i compon problemes de mat en tres, s'uneix al Club en la cerca, que acaba tenint una inverosímil relació amb els revolucionaris de la televisió.

Heu pillat algo? Doncs per això a la pàgina 70 vaig haver de tornar a començar.

I tot i això, excessivament complexa, artificiosa gairebé, diria que m'ha agradat bastant. Perquè algunes idees em van semblar transgresores (ho són?), perquè efectivament em va fer pensar i em va deixar espai per fer-ho i perquè és molt molt divertida. Reconec que no us la recomanaré amb l'entusiasme amb el que a mi me la van recomanar. Però si hi caieu per casualitat, obriu bé les orelles i agafeu-vos fort, que vénen curves. Ah!, i, insisteixo, no us perdeu el seu blog.

Hisòries Imprevistes de Roald Dhal

2009-01-18T17:50:00.004+01:00

Tot i que la portada del llibre pot fer una mica de por, no sé per què em vaig sentir temptada d'agafar-lo de la Biblioteca. Potser per l'autor ( que m'encanta ) o potser perquè sempre m'han agradat els llibres-novel.la que narren històries curtes i curioses. I aquest n'és un clar exemple.
Les petites històries ( de no més de 20 pàgines ) expliquen coses que els passen gent curiosa, que fa coses curioses,i tenen finals inesperats, per mi algunes vegades previsibles, no sé si per la meva ment reacargolada o perquè realment són previsibles de debò. Vosaltres mateixes m'ho direu si us el llegiu ;)
De totes maneres us el recomano, ni que sigui per la bona estona que et fa passar i la intriga de no saber mai com s'acabaràn les històries. Relament aquest home és genial!!

Freakonomics, Steven D. Levitt & Stephen J. Dubner

2009-01-06T12:50:00.003+01:00

Molt temps després que l'Anna comentés aquest llibre em vaig decidir a comprar-lo i lògicament (o no tant) a llegir-me'l. Tal com es deia en el post anterior es tracta d'un escrit en que es busquen relacions causa-efecte a partir de quantitats ingents de dades. I realment hi ha relacions d'aquestes que sorprenen i molt, però a la vegada penses: clar, és lògic. Des del meu punt de vista absolutament profà en la matèria, l'autor aconsegueix convèncer-me dels seus raonaments i a més ho fa amb un estil ben amè i distret, amb el que la lectura del llibre és força agradable. Tot i que a vegades es fa un xic reiteratiu.

En la meva versió hi ha tot de material extra com algunes de les columnes del New York Times que els autors escriuen regularment i alguns extractes del blog que mantenen. Això, apart de mantenir el llibre en la més estricta actualitat dóna una mica la sensació d'estar davant un llibre que no s'acaba mai, que està constantment reescrivint-se i reinventant-se. En que acabarà? En un llibre-blog o en un blog-llibre?

Però el que m'agradaria destacar més del llibre no és aquest aspecte ni les múltiples relacions causa-efecte que descobreix, sinó la capacitat d'extreure informació raonada i objectiva de les dades. I això, en Levitt ho aconsegueix fent-se les preguntes adequades. Sembla una obvietat però si un està intentant resoldre la pregunta equivocada pot arribar a conclusions errònies o a un cul-de-sac. En ciència, ja sigui economia o física, és importantíssim saber plantejar-te adequadament el problema que vols resoldre. I potser per això el món sembla tant perdut avui dia, perquè no crec que s'estigui plantejant les qüestions ni els reptes adequats.

Joan Brossa

2008-12-30T11:53:00.004+01:00

POEMA

És cert
que no tinc diners
i és patent que la major part de
monedes són de xocolata;
però si agafeu aquest full,
el doblegueu pel llarg
en dos rectangles,
després en quatre,
feu llavors un plec
oblic amb els quatre
papers i el separeu
en dos gruixos,
obtindreu
un ocell que mourà
les ales.

Joan Brossa (1919 - 1998)

El revés y el derecho, Albert Camus

2008-12-29T22:04:00.003+01:00

Tinc tres ressenyes pendents per escriure des de ja fa bastant de temps però entre una cosa i l'altra ho he anat deixant per més endavant. I ara tinc el problema que no recordo massa que volia dir d'aquest "El revés y el derecho" de Camus. Però no importa massa perquè Camus és probablement el meu escriptor de capçalera i sempre puc trobar coses a dir sobre la seva obra. A més de que cap al final del llibre vaig subratllar algunes frases amb el que us podré donar algunez pinzellades de la prosa de Camus.

Aquest és un llibre que recull assaigs curts escrits en la seva joventut, quan encara vivia a Argèlia. I es nota. Només cal comparar el pròleg del mateix autor, escrit 22 anys després, amb la resta del llibre per copsar l'evolució literària de Camus. Ens trobem davant d'uns assaigs amb una estructura molt evident i amb les idees que vol transmetre amagades darrera de petites històries, com si fossin faules moralitzants però sense animals, amb ell com a protagonista. I el Sol. El Sol d'Argèlia i la mar Mediterrània.

I de què ens parla Camus? De la vida. De res més que de la vida, del dia a dia, de com afrontar-lo sense negar-nos a nosaltres mateixos. I sobre l'absurd que ens envolta i de com viure amb aquesta absurditat:

"Puedo decir, y lo diré dentro de un rato, que lo que cuenta es ser humano y sencillo. No, lo que cuenta es ser auténtico, y entonces ahí entra todo, la humanidad y la sencillez."

Crec que era una de les grans preocupacions de Camus, viure amb coherència amb la seva manera de veure la vida. I al final sempre troba la resposta en l'entorn:"in magnificentia naturae, resurgit spiritus". Aquí us deixo amb les seves paraules, les seves emocions que també són les meves:

"Una vez, sim embargo, en un claustro barroco, en una de las puntas de la ciudad, la dulzura de la hora, las campanas que tañían despacio, unos racimos de palomas que brotaban de la antigua torre, y también algo así como un aroma a hierbas y a anonadamiento hizo nacer en mí un silencio tan colmado de lágrimas que me puso al filo del alivio".

Ébano, Ryszard Kapuscinski

2008-11-28T20:18:00.005+01:00

En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Crec que em sento una mica com es devia sentir Kapuscinski a l’hora d’escriure El Emperador. Revisant les notes, les transcripcions de les entrevistes i pensant... si està tan ben dit, què hi puc afegir jo? El que vull dir és que no sé com fer aquesta ressenya. M’agradaria que l’Aina fes unes bones pizzes casolanes, seure al voltant d’una taula amb unes cerveses i començar-vos a llegir fragments d’Ébano, mentre us explico què va significar cada un en el moment que el vaig llegir.

Jo vaig llegir Ébano al Senegal, pausadament i mentre viatjava de Vélingara a Oussouye, després a Dakar, tornava a Oussouye i després m’estava uns dies a Vélingara. Si tanta gent n’ha dit que és un llibre per viure l’Àfrica des del sofà de casa, jo en diré que al Senegal va ser un meravellós company de viatge. Em recordava aquella persona que trobava tan a faltar per compartir les curiositats i les anècdotes. Algú que tot i no ser-hi, compartia en certa manera amb mi el viatge. Kapuscinski em va fer somriure de complicitat durant pàgines senceres. Perquè descrivia exactament aquella anècdota de la primera setmana al mercat, o la de l’autobús amb el que vam arribar a Ziguinchor, o de la festa d’ahir a ple sol, que no sabem d’on va sortir ni on va anar a parar, esfumada, un cop acabada sense que entenguéssim què la finalitzava ni què l'havia començat.

En un instante, la calle se llenó de gente, que no tardó ni un segundo en formar un círculo. Luego, todos se pusieron a bailar. No sé de dónde habrían salido los niños. Llevaban unas latas vacías que golpeaban ahora, marcando el ritmo. De hecho, lo marcaban todos, batiendo palmas y arrastrando los pies según los pasos de la danza. La gente había despertado de su letargo, su sangre había empezado a fluir y el vigor se apoderó de ella. Se veía hasta qué punto la danza divertía a todos, lo contentos que estaban de haber descubierto vida en su interior. Algo había empezado a suceder en aquella calle, en su medio, dentro de ellos mismos. […] De repente, todo el barrio se había puesto a bailar, a marcar el compás y a divertirse, ¡en la peor, en la más tórrida y mortífera hora del mediodía!

¿Divertirse? No, se trataba de algo distinto; de algo más, algo mucho más sublime e importante. Bastaba con fijarse en los rostros de los danzantes. […] Había en ellos una firme determinación y se notaba que comprendían la importancia de un momento en el cual podían expresarse a sí mismos y dar testimonio de su presencia y participación. Inactivos y superfluos durante días enteros, de repente se volvían visibles, necesarios e importantes. Existían. Creaban.

[…] Finalmente, ya cansado, terminó, y con un gesto de la mano, dio las gracias a los bailarines. Éstos se detuvieron, se ajustaron la ropa y se pusieron a enjuagarse el sudor. Hablaban, intercambiaban opiniones y reían. Luego empezaron a dispersarse, a buscar la sombra y a desaparecer en el interior de sus casas. La calle volvió a sumirse en el vacío tórrido e inmóvil.

Us diré que llegiu Ébano perquè us farà veure l’Àfrica amb una mirada molt humana, plena de dubtes i infinita curiositat. Amb una miqueta, la justa, d'ironia envers les coses incomprensibles que hi pasen. Us diré que si us interessa una visió periodística poc convencional, diguem-ne, de conflictes més o menys coneguts per nosaltres hi trobareu molta informació. Us diré que el llegiu, perquè si voleu saber com és un baobab o com és un mosquit o com és la calor o la por o com de grossos poden ser els escarbats de l’habitació de l’hotel ho aprendreu. Acostar-se a la realitat o a la mentalitat africana? No ho sé. Jo crec que Kapuscinski tampoc ho pretenia. Em penso que era molt més modest que tot això. Em penso que s'acontentava amb acostar-se a la realitat i a la mentalitat de les persones amb qui ell es topava, i segons com, això em sembla molt important. Sobretot perquè ho aconseguia. I el cert és que si vas tan lluny, aconseguir això és una gran proesa.

Este no es un libro sobre África, sino sobre algunas personas de allí, sobre mis encuentros con ellas y el tiempo que pasamos juntos. Este continente es demasiado grande para describirlo. Sólo por una convención reduccionista, por comodidad, decimos “África”. En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Com amb El cor de les tenebres, m’adono que la meva fascinació per aquest llibre està enormement influïda pel moment de la seva lectura. Tanmateix, m’agradaria que emprenguéssiu aquest viatge, de la mà d’aquest incansable buscador i descobridor de miratges i de somnis i de tradicions i de visions que crec que devia ser Kapuscinski.

Tsugumi, Banana Yoshimoto

2008-10-29T19:02:00.004+01:00

En l'últim Sant Jordi només em vaig comprar dos llibres, El meu ofici i aquest Tsugumi. I aquest darrer me'l vaig comprar tot i l'advertència de l'Anna que s'havia llegit Kitchen i no li havia convençut.

És un llibre que ens explica la història de dues amigues, la Tusgumi del títol i la Maria, durant un estiu en un poble costaner i turístic. La Tsugumi és la filla del matrimoni que regenta un hostal que tancarà al final de l'estiu i pateix una malaltia que la fa passar molts dies al llit amb febres i l'impossibilita de marxar del petit poble. Degut a aquesta malaltia el caràcter de la Tsugumi és molt brusc i tallant i només la Maria és capaç de veure tot el bo que amaga la personalitat de la Tsugumi.

Sota aquest fil argumental, l'autora intenta transmetre una sèrie de valors com el de l'amistat o la importància de la familia. A més el fet que la Tsugumi visqui sempre amb el risc que la mort se l'endugui en la següent febrada serveix d'excusa a l'autora per donar una certa profunditat de pensament a les dues amigues, sobre el sentit de la vida i la mort. Però tot plegat he trobat que no acaba de quallar. Es fa difícil creure't el personatges i entendre el que fan i a més la manera en què està escrit el llibre a vegades resulta empalagós i falsament poètic.

No és que sigui un llibre dolent, perqué al cap i a la fi et distreu mentre el llegeixes, però és d'aquelles lectures que al passar la darrera pàgina desapareixen sense deixar cap rastre, com si mai haguessin existit.

Pandora al Congo, Albert Sánchez Piñol

2008-10-16T17:50:00.003+02:00

Estic seguríssima que aquest és un llibre que molts ja heu llegit, així que vaig tard.
Però vaig tard, sobretot, perquè llegir Pandora al Congo m'ha comportat més temps del que pensava.

Com bé recordareu, vaig acabar La pell freda amb un regust de boca més que agradable. I algunes, des de fa un temps, també estan al cas que Pandora al Congo no m'acabava de convèncer.

He llegit comentaris on es valora molt positivament el pas a la lleugeresa i lucidesa de Pandora al Congo, venint des dels pensaments recargolats de La pell freda. Doncs jo en discrepo.

Precisament m'ha passat que la història no m'enganxava; i no perquè no fos original, ni perquè la seva estructura d'històries paral·les no estigui ben aconseguida, ni perquè després de cada afirmació vingui el puntillisme agut que deixa, cada dos per tres, les coses al seu lloc. Tot això ho he valorat, i malgrat tot, no aconseguia arrossegar-me.
I crec que és per tots aquests alicients, que no ho aconseguia: La pell freda era una història recta i no obstant això, no era pas simple. Pandora al Congo eren històries que s'entrelligaven i no obstant això, la complexitat no passava més enllà per aquest joc de barrets i misteris a mig saber.

Amb això no vull ser molt simplista, però la intensitat amb què he viscut aquesta obra és molt voluble: no m'he cregut l'amor d'aquesta novel·la. Me l'havia de creure perquè sí, perquè ho llegia, com quan llegeixes a un llibre de text una fórmula elemental però no hi veus la demostració. No he vist demostrat l'amor enlloc.

I per últim, els finals de bombo i platillo no són lo meu.

War with the Newts, Karel Capek

2008-09-28T18:01:00.005+02:00

Aquest llibre de l'autor txec més important de la primera meitat del segle passat (segons la contraportada) me'l va deixar l'Anna en la seva traducció a l'anglès. Seria bastant difícil classificar aquest llibre en cap gènere de novel·la particular, ja que podria estar dins dels llibres de ciència-ficció, dels de crítica social, dels bèl·lics o fins i tot dins dels d'humor. És a dir, és un llibre amb tots aquests ingredients.

Explica la història del descobriment d'una espècie de salamandra capaç de bipedisme, de la mida d'un nen i amb mans de quatre dits. I no només això sinó que són molt intel·ligents i són capaces de parlar i evolucionar molt ràpidament. El llibre ens va relatant com al començament els humans utilitzen aquesta espècie d'amfibi com a ma d'obra esclava i capaç de les obres d'enginyeria hidràulica més avançada. Fins que poc a poc, la capacitat reproductiva i d'aprenentatge de les salamandres les va fer escalant posicions en el rànquing d'espècies civilitzades i el xoc brutal i inevitable amb els humans té lloc.

El llibre està escrit sense cap protagonista clar, a base de diferents episodis succeïts a diversos llocs del món i amb diversos humans com a contrapart de les salamandres. I la intenció de l'autor és clara: satiritzar el mode de vida de la seva època (està escrit l'any 1936), criticar tant el capitalisme desenfrenat com el comunisme i donar un crit d'alerta a la fe cega en els nous avenços tecnològics que tant de bé poden fer però que fora de control poden arribar a ser desastrosos. I crec que precisament tota aquesta crítica és el punt més feble del llibre, ja que tota la part central del mateix està construida per parlar sobre tots aquests temes de manera que es talla una mica el fil de la història inicial. I quan cap al final es torna a reprendre aquest fil es fa massa evident la manca de continuitat. Però això no evita que tant les parts inicials com finals siguin esplèndides, molt divertides i també molt iròniques; amb un cos central que no està a l'altura de la resta del llibre però que no per això deixa de ser també interessant de llegir.

En resum és un llibre que val la pena llegir, que està ple de reflexions molt interessants sobre l'ordre social humà i sobre el concepte tant estrany d'Humanitat.

Mar de fondo, Patricia Highsmith

2008-09-18T12:40:00.006+02:00

Aquest no és un llibre que hagi buscat. Ni tan sols és un llibre que hagi trobat. És un llibre que m’ha trobat a mi, i per dues vegades.

Vaig agafar aquest llibre d’una prestatgeria de la missió dels escolapis d’Oussouye. M’havia quedat sense lectura i és el primer llibre en castellà que vaig arreplegar. El vaig començar i al cap de pocs capítols estava totalment enganxada. Vaig haver de marxar d’Oussouye sense haver-lo acabat, i vaig pensar que ja el buscaria a Barcelona. La mateixa setmana d’arribar, a casa la mare de l’Esteve, em van marxar els ulls cap a un llom vermell i en llegir el títol, no vaig poder fer altra cosa que endur-me’l per acabar-lo. Era una edició diferent, tot i que juraria que la mateixa traducció, de manera que amb un mes de lapsus vaig reprendre la lectura, que vaig liquidar en dos dies.

A la contraportada d’una de les dues edicions hi deia “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.” La veritat és que aquesta indecisió de l’editor (o del crític de qualsevol diari, no sé) em generava automàticament la resposta “o potser no ho hauria de fer en cap dels dos casos”, però què hi farem. El cert és que cap de les dues edicions feia honor a la lectura.

Mar de fons explica com passa un home corrent de pensar “Mataria a aquest tio” a “M’agradaria matar a aquest tio” i després a “Oh, vaja, acabo de matar a aquest tio, millor que dissimuli”. La deconstrucció de la ment d’un psicòpata és espectacular.

Victor Van Allen i Melinda són un jove i estàndard matrimoni nord-americà, de classe moderadament alta, educats, encantadors, amics dels seus amics, van a festes i reunions socials i es preparen una copa en arribar a casa. En Vic és bon veí, dels que ajuden a treure un esquirol mort del jardí i aquestes coses. És amable, educat, intel·ligent, en fi, encantador. La Melinda és encara més encantadora. El que passa és que ho és sobretot amb els homes joves solters. Té amants i tothom ho sap, inclòs en Vic, tot i que no sembla importar-li massa. Un dia, de broma, en Vic explica a l’amant de la Melinda que va matar a un home que s’entenia amb la melinda, i l’amant, espantat, fuig. Però... i si la broma va més enllà? Quan la Melinda troba un altre amic, en Charlie, i aquest apareix ofegat en una piscina, tothom coincideix en opinar que ha estat un terrible accident. La Melinda escamparà a tort i a dret que ha estat un assassinat, i que en Vic n’és culpable, però això només aconsegueix posar-li tota la gent (tots aquests bons veïns) en contra. Si ella és tan esbojarrada, i tothom sap com de malament ha tractat al pobre Victor, que sempre ha estat dolç i comprensiu amb ella malgrat les seves infidelitats.

Victor és un home que té una petita editorial que publica poesia, que cria cargols en un terrari, que procura mantenir un aspecte sa i pulcre, endreçat i amable, que sempre somriu a tothom i us diu bon dia quan us creueu pel carrer. No digueu que no us moriu de por. Només hi falta la senyora Fletcher.

I finalment, perquè l’elecció del títol és senzillament fenomenal, l’apunt científic. El mar de fons és un onatge de longitud d’ona llarga, que es caracteritza per ser regular, d’avenç lent i de llarg abast. Quan s’observa mar de fons, normalment no es correspon amb el vent observat, ja que és un onatge que ha generat una tempesta que s’ha produït en un altre indret. Com que a més a més la profunditat a la que l’onatge afecta és la meitat de la seva longitud d’ona, el mar de fons mou aigua de profunditat moderada i sol arrossegar algues, plàstics i fang que normalment romanen quiets al fons, invisibles, provocant que l’aigua s’enterboleixi i arrossegant la merda cap a les platges.

La lladre de llibres i La mano de la buena fortuna

2008-09-14T21:35:00.004+02:00

Aquestes han sigut les meves dues lectures del passat mes d'agost, dos llibres que l'Eva ja va comentar en el seu dia.

La lladre de llibres és una d'aquelles peces que no oblides, no per la història en si que no deixa de ser ben típica, sinó per les emocions ben vives que et fa sentir. Emocions que van des de la tendresa més naïf fins al regirament d'estómac més cruel causat per la descripció de les barbàries de la guerra. Segurament els personatges descrits en aquesta novel·la no són massa creïbles però això no evita que et puguis posar en la pell de cada un d'ells i que gaudeix i pateixis tant com ells. Això fa que a vegades pensi que estic davant d'un d'aquells llibres tramposos que només busquen tocar la fibra sensible i que en realitat no tenen cap "mèrit literari". Però sincerament crec que La lladre de llibres va més enllà, ja des del moment en que l'autor tria la Mort com a narrador per la seva història. Un recurs molt eficaç per denunciar tot allò relacionat amb la bogeria humana que només persegueix la glòria i el poder absolut sobre la resta d'èssers. Ambicions que no deixen de ser espúries davant de la única veritat absoluta: la Mort. I també m'agradaria destacar la que per mi és la veritable protagonista del llibre: la paraula. M'ha encantat com l'autor dóna a les paraules el veritable poder que tenen: el de donar vida i esperança en un món gris però també el poder de crear precisament aquest món del que et salven. En definitiva no és res més que el reflex de la grandesa i la misèria humana. Un llibre que recomano a tothom.

Per altra banda, La mano de la buena fortuna també té com a protagonista a la paraula, però ara juntament amb el lector per tal de crear, amb la lectura total, un món real d'allò que en principi només estava escrit. Una idea molt original, plena de poesia però segons el meu parer mal desenvolupada al llarg de les pàgines del llibre. M'ha resultat una lectura feixuga, amb algunes inconsistències, massa ambiciosa i finalment sense cap idea clara per transmetre. És cert que està ple de detalls preciosos, moments entranyables i imatges molt evocadores, però totes elles malbaratades pel desig de fer d'elles un novela, enlloc d'un bell poema. I potser això és el que fa més ràbia: tenir la sensació d'haver estat perdent el temps en el llibre quan la idea original podria haver donat molt més de si. Gaudireu més llegint la ressenya de l'Eva que no pas amb el llibre entre les mans.

La Bogeria, Narcís Oller

2008-09-13T19:43:00.003+02:00

La Bogeria és una novel•la contemporània de la darrera ressenyada, El cor de les tenebres, però que en comptes de viatjar lluny, viatja endins, i molt a la vora. No ens mourem de Barcelona i rodalies.

És una novel•la breu, d’uns pocs capítols, en la que repassem la vida de Daniel Serrallonga a través dels ulls de dos seus companys de facultat. Junts van estudiar Dret a Barcelona i després mantenen un contacte esporàdic. L’Armengol i el narrador de la història (del que no sabem el nom), a través dels seus encontres al llarg de diferents moments de la seva vida, es van explicant, tot fent safareig, el que s’ha esdevingut a la vida del tercer, en Serrallonga, el Bandereta.

El malnom li ve dels temps de facultat, per la seva indecisió i la seva facilitat per canviar d’opinió segons com bufa el vent. Els companys de joventut se’n mofaven i li gastaven bromes, eren coses de joves esbojarrats, però el temps ha anat allunyant en Serrallonga de la “normalitat”.

Es podria dir que el relat consisteix en el seguiment llunyà i amb escàs interès que fan dos antics companys de facultat del cas d’un tercer, del que es diria que no hi és tot. I totes les converses que pot generar aquesta afirmació. Què és bogeria? Què és la normalitat? On hi ha els límits?

Oller, en les seves memòries, explica que pretenia en aquesta novel•la exposar un cas clínic de bogeria. Inspirat en un propi client que ell tingué com a advocat, que acabà morint en un manicomi, el relat posa de manifest el profund desconeixement i incomprensió de les malalties mentals. El seu origen (es pregunten els companys si les bromes gastades durant la joventut, per mofar-se’n, van acostar una mica més al Bandereta a la bogeria), com afrontar-les (com la família, els amics, la societat va allunyant l’estrany, el que s’aparta de la normalitat), com tractar-les (tancant al manicomi el dissortat quan ja està completament fora de si, on mor en poques setmanes sol, desamparat).

Interessantíssima i molt divertida. Trobo que ben bé val la pena d’invertir un parell de tardes en la seva lectura.

El dibuix és d’Aitor Martínez, i l’he tret d'aquí.

El corazón de las tinieblas, Joseph Conrad

2008-09-08T18:02:00.007+02:00

Vivimos como soñamos... solos.

Imagineu que som a l’any 1899. Imagineu que som en un vaixell, al Tàmesis, esperant que pugi la marea per llevar l’àncora i salpar. Cau el sol, i la foscor i la quietud es van ensenyorint de la coberta.

En Marlow, llop de mar, home habitualment silenciós, però del que tots sabem que no té igual quan es posa a explicar històries i aventures, ha acabat la feina que feia i s’ha assegut sobre unes caixes. De mica en mica, sense saber ben bé on i com, la història comença a caminar, i tots nosaltres frisem per acabar la feina que estàvem fent i unir-nos al grup que escolta, atentament, el relat d’un viatge al cor de l’Àfrica.

La veu d’en Marlow és aspra, greu, sòlida. Una mica trista. El ritme al que explica el relat és el ritme d’un vaixell de vapor remuntant el riu Congo, entre la densitat de la vegetació de la selva, fosca, humida, febril, tan feréstega. És així com flueix aquesta història que avui us porto. Ve de molt lluny, i té formes molt variades. És densa i freda, no té un tacte càlid i agradable, que vingui de gust. Però no te’n pots allunyar ni que ho vulguis. Fa massa que va començar i estàs massa implicat. Els sorolls de la selva en la nit ja no et deixaran dormir, no et deixaran llegir, no et deixaran pensar, no podràs entendre res. Ja viatges. Ja no recordes.

No podíamos entender porque nos hallábamos muy lejos, y no podíamos recordar porque viajábamos en la noche de los primeros tiempos, de esas épocas ya desaparecidas, que dejan con dificultades alguna huella... pero ningún recuerdo.

Imagineu-me ara a mi. És el meu moment de calma, i llegeixo al matalàs que tinc a terra, en una habitació sense mobles en una casa a Vélingara, al Senegal. Amarada de suor. És de nit, segurament és molt tard, tots els altres dormen. És l’agost. Fa moltíssima calor. Hi ha un petit ventilador que sobretot fa soroll. El poc aire que mou és ràpidament esmorteït per la mosquitera, que adopta un moviment una mica fantasmagòric. Es diria que inquietant. El llum blavós del meu frontal il·lumina les pàgines d’una edició no massa bona d’un llibre, i una mena de lluminositat estranya es reparteix pels llençols i la mosquitera.

—¿Lo veis? ¿Veis la historia? ¿Veis algo? Me parece que estoy tratando de contar un sueño... que estoy haciendo un vano esfuerzo, porque el relato de un sueño no puede transmitir la sensación que produce esa mezcla de absurdo, de sorpresa y aturdimiento en un rumor de revuelta y rechazo, esa noción de ser capturados por lo increíble que es la misma esencia de los sueños.

Marlow permaneció un rato en silencio.

—... No, es imposible; es imposible comunicar la sensación de vida de una época determinada de la propia existencia, lo que constituye su verdad, su sentido, su sutil y penetrante esencia. Es imposible. Vivimos como soñamos... solos.

En Marlow m’explica, a cau d’orella, el seu viatge a l’Àfrica. Tan diferent del meu. Tan semblant, potser. Perquè tot i que miro de viure el seu, sobretot visc el meu.

A l’Àfrica, en Marlow hi busca aventures, marfil, respostes, però sobretot hi busca el senyor Kurtz. El senyor Kurtz és el millor agent de la companyia exportadora de marfil. Des del seu enclavament en la profunditat de la selva envia quantitats ingents de marfil que estan enriquint la companyia de manera espectacular. Fa anys que el senyor Kurtz no ha sortit de la selva, i el seu nom i la seva persona estan recoberts per una espessíssima capa de misteri, de llegenda, de rumors. Marlow s’endinsa en el continent cada vegada més obsessionat pel personatge que ell mateix ha creat: una veu potent, un discurs fluid, una ment lúcida, una mirada terrorífica. Un home terriblement civilitzat. Un home terriblement poderós.

A mi també em passava que el nom ja tenia un personatge abans de ser-ho, però això és una altra història.

En Marlow trobarà al final del seu camí a l’agent Kurtz. Malalt, vençut, espantat i perillós com un animal ferit: “La selva había logrado poseerlo pronto y se había vengado en él de la fantástica invasión de que había sido objeto.” En Kurtz ha sucumbit, els terribles perills de la selva han acabat amb el seu poder, amb la seva salut, amb la seva cobdícia, amb la seva humanitat. Per sort no han acabat amb la humanitat i la sensibilitat d'en Marlow, que portarà la seva llegenda a casa.

Us atreviu? Agafaríeu aquest vaixell del Tàmesis? Escoltaríeu en Marlow a coberta? Seuríeu tremolant de fred amb els ulls mig tancats i el cor viatjant per les tenebres de l’Àfrica? Es faria de nit, pujaria la marea i ningú de nosaltres s’atreviria a interrompre’l per aprofitar-la per salpar?

Kafka i la nina que va marxar de viatge

2008-07-24T20:00:00.004+02:00

"Perquè plores?"
"La meva nina s'ha perdut"
"La teva nina no s'ha perdut: ha marxat de viatge"

Aquest llibre de Jordi Serra i Fabra és un petit tresor que vaig trobar l'altre dia. Es basa en una anècdota real, en la qual Kafka un bon dia es troba que, de cop i volta, per fer feliç a una nena petita que plora perquè ha perdut la seva nina, s'ha convertit en carter de nines.

Segurament aquest llibre no és un best seller, ni una gran meravella de la literatura actual, però us el recomano per vàries raons: per la tendresa amb què està escrit, la sensibilitat, la oportunitat de llegir una petita meravella d'aquets autor que per mi era desconegut fins ara i perquè es llegeix molt ràpid, quan acabes tens aquella fantàstica sensació de que ha valgut la pena llegir-lo.

39+1, Sílvia Soler

2008-07-16T11:30:00.002+02:00

Fa un parell o tres de setmanes vaig entrar a la papereria del costat de la feina, atreta per un cartell de descompte de llibres de butxaca (concretament, de "la butxaca"). Vaig comprar-ne tres, i de viatge la setmana passada, vaig acabar el primer d'ells.

39+1 no és cap obra magna, ni fonamental. Està escrita amb més o menys gràcia, però no amb una gran destresa. És un llibre escrit en format de capítols curts, cadascun entorn a un tema en concret, que ens presenten la vida d'Ília i el seu entorn. I això inclou les seves 3 amigues, el seu exmarit i el seu fill, el seu marit actual i les seves dues filles, les seves dues sogres i les seves cunyades. Cadascun d'ells amb l'adjectiu corresponent al darrere (i això és el que ens expliquen), cadascun un personatge tipificat i ple d'alguns tòpics que - em pregunto - si arriben quan tens 40 anys.

Al més pur estil "sexo en ny" en català (és a dir, sense gaire sexo i amb molts escarafalls), la Ília i les seves amigues viuen d'allò més la plenitud dels 40, la edat en la que diu la protagonista, tota dona descobreix que l'home de la seva vida és ella mateixa.

Un llibre molt entretingut, de consum ràpid i digestió fàcil, on es posa de volta a homes, dones, fills i mares de la manera més quotidiana.

Ringworld Engineers, Larry Niven

2008-07-13T23:16:00.003+02:00

Aquesta és la segona part de "Mundo Anillo", llibre que recentment vaig criticar força. I us preguntareu: perquè llegir la segona part d'un llibre que no et va agradar? Doncs bé, ho vaig fer perquè el Roger em va convèncer que aquesta continuació estava molt millor que el primer. Vaig decidir llegir-me'l en anglès perquè així practicava una mica i sinó m'agradava com a mínim hauria estat aprofitant el temps.

La veritat és que és molt pitjor que la primera part. Em va resultar tant avorrit i mancat d'interès que ni tans sols comentaré res aquí. Només una reflexió general que apareix força vegades en el "mundillo" de la ciència-ficció, ja sigui en paper o en cel·luloide, i és la següent: estaríeu disposats a sacrificar una vida pel bé de centenars de milers de persones?

Spock ho deixa clar: "The needs of the many outweigh the needs of the few."

La lladre de llibres, Markus Zusak

2008-07-05T20:09:00.003+02:00

La lladre de llibres és la Liesel Meminger. Això ho sé jo, ho saps tu, ho sap el seu Papa, ho sap en Rudy, que un dia es va disfressar de Jesse Owens, i fins i tot ho sap l’Ilsa, la propietària de gairebé tots els llibres robats. I ho sap la Mort. Té 8 anys i viu a l’Alemanya nazi. Els seus pares eren comunistes, aquella paraula tan estranya, i ella i el seu germà se’n van cap al carrer Himmel, on els esperen els seus pares d’acollida. Lamentablement, el germà petit de la Liesel mor pel camí, de manera que arriba a la seva nova casa trista, sola, desamparada i amb un secret, el seu primer llibre robat. No sap ni llegir.

Els pares d’acollida, en Hans i la Rosa, o el Papa i la Mama, són ben especials. La Rosa té un caràcter terrible i una bocassa enorme, i un cor encara més gran. En Hans té les mans primes i tacades de pintura, un cigarret penjant dels llavis, un acordió molt vell i un jueu amagat al soterrani. Tots quatre tenen gana i no tenen diners, perquè en plena guerra, ningú contracta els serveis d’un pintor de parets.

“La lladre de llibres” és una típica història sobre la població civil en una guerra. És una típica història sobre els bombardejs, la misèria, la por. No hi busqueu una terrible originalitat. Per què no dir-ho. I tanmateix, té quelcom d’especial. Els personatges, sense sortir de ser el típic que estan ben presentats, són convincents i entranyables.

L’estil d’escriptrura també és particular. Directe, senzill. Net.

Urgent.

El personatge que ens explica la història és La Mort. Que ben pensat, en un relat de guerra, bé n’és la protagonista. La Mort, aquella que mai té cap pressa perquè sempre arriba, estava a l’any 42, força atabalada. Enfeinadíssima. I tanmateix, va perdre uns segons a mirar-se els ulls d’aquella nena que li aguantava la mirada. La Mort té un relat, un missatge, una història urgent a explicar, la història que la Liesel escrivia al soterrani i que li va salvar la vida.

Durant una estona van seure junts.
El fum va grimpar per l’espatlla del Papa.
Al cap de deu minuts més, les portes del lladronici s’obririen una mica de res i la Liesel Memginger les obriria una mica més i s’hi esmunyiria.
Es tancarien al seu darrere? O tindrien la bona voluntat de deixar-la tornar a sortir?
Tal i com descobriria la Liesel, ser una bona lladre requereix moltes coses.
Sigil. Valor. Rapidesa.
I en tot cas, i per damunt de tot, hi ha un requisit definitiu.
La sort.

Saps què?
Oblida’t dels deu minuts
Les portes s’obren ara mateix.

Mundo anillo, Larry Niven

2008-06-29T09:48:00.003+02:00

Ara ja feia ben bé quatre anys que no llegia cap novel·la de ciència-ficció. Però darrerament el Roger ens insistia a tots sobre aquest llibre i vaig decidir-me a tornar-lo a llegir. Perquè quan tenia 18 anys ja me'l vaig llegir i en guardava un bon record. Error ! No tots els llibres aguanten el pas del temps, la maduresa en podríem dir. Vaig passar l'última pàgina i la sensació que em va quedar era la d'haver estat perdent el temps llegint un llibre que no m'havia aportat res, ni tans sols entreteniment.

És la història de tres espècies alienígenes diferents (un humà, un titerot i un kzin) que es reuneixen per anar a explorar una meravella tecnològica que els titerots han trobat en el seu camí cap els núvols de Magallanes. Aquesta meravella no és altra cosa que una estrella envoltada per una construcció anul·lar de mides astronòmiques i que sembla abandonada. I l'autor el que fa és explicar-nos la subsegüent exploració que fan els tres herois d'aquest sorprenent món.

I què dir del desenvolupament de la història o dels personatges? Ells són absolutament plans, sense cap mena de profunditat psicològica, titelles a les mans de l'escriptor. I la història no presenta cap mena d'interès. Ni tans sols hi ha cap intent de donar explicacions científiques serioses de qualsevol cosa que passi en el món anell. És una aventureta plena dels ingredients per construir un best-seller: capítols curts, conflictes entre els herois, sorpreses a cada cantonada, sexe totalment gratuït....

Sincerament, no us el llegiu. Si voleu llegir ciència-ficció de la bona llegiu a Asimov, Bear, Herbert o Clarke. Precisament d'aquest últim hi ha un llibre excel·lent amb el que no podia deixar de comparar Mundo anillo: "Rendezvous with Rama". També tracta sobre l'exploració d'una construcció alienígena però ben escrita. Només dir-vos que aquest llibre me l'he llegit tres cops, dos d'adolescent i una farà quatre anys, i els tres cops m'ha resultat extraordinari, sempre descobrint coses noves i matissos diferents. Tot allò que li falta a Mundo anillo.

El meu ofici, Josep M. Espinàs

2008-06-24T23:01:00.004+02:00

Des de l'any passat tinc la mania d'apuntar-me en una fulla de càlcul els títols dels llibres que llegeixo, juntament amb el dels corresponents autors. Quan em vaig acabar "El meu ofici" vaig procedir a afegir-lo a la llista i vet aquí que va quedar al costat de l'anterior llibre de l'Espinàs "Relacions particulars". Tant l'any passat com aquest, el tretzè llibre que he llegit ha sigut El Llibre de l'Espinàs. Quines casualitats !

I què ens explica en aquest llibre? Doncs el que diu el títol: ens parla de l'ofici d'escriptor. Són, els acabo de comptar, cinquanta capitolets (incloent el prefaci) en què ens explica quelcom relacionat amb la feina d'escriptor: originalitat, editors, ambició, diccionaris, ortografia (aquest li encantarà a l'Eva), sorolls, i així fins a cinquanta. Cada un d'ells és relativament breu, no més de quatre pàgines, i estan perfectament escrits, estructurats, pensats:

"Només hi ha una manera de certificar que hem pensat una cosa: que la puguem explicar amb paraules. Les idees i les paraules estan estretament lligades. Si les frases són confuses, és que l'autor ha pensat confusament, o no ha pensat prou, o s'ha imaginat que pensava. Les idees clares es formulen sempre amb paraules clares."

És un llibre on es diuen les coses clares, sense embuts, a vegades amb ironia, a vegades amb sentit de l'humor. Apart de ser una lectura molt amena, crec que és de lectura molt recomanable per tots aquells que vulguin escriure, ja sigui de manera professional o amateur.

Jo l'he trobat un llibre preciós. Com per exemple el capítol en què parla dels sorolls del seu ofici, és a dir, del so de les tecles de la seva màquina d'escriure. Ens explica de com no podria treballar amb ordinadors o màquines que no facin soroll:

"No podran prendre'm la vella Olivetti. Els diré que escriure-hi -tac, tactactac- és la meva petita festa."

Gràcies per deixar-nos compartir aquesta festa !

El col·leccionista de móns, Ilija Trojanow

2008-06-23T22:28:00.004+02:00

Fes allò que et dicti la teva humanitat,
Sense esperar reconeixement més que de tu mateix
De la manera més noble viu i mor
Qui les seves pròpies lleis fa i obeeix.

Richard Francis Burton

És una traducció apanyada per mi mateixa del poema que encapçala aquesta novel·la. Remarco que és una novel·la, i no una biografia. Em penso que el poema reflecteix prou encertadament allò que l’autor ha volgut triar del poc que sabem del misteriós Burton per a teixir “El col·leccionista de móns”.

Richard Francis Burton va viure durant el segle XIX, era oficial de l’exèrcit britànic i probablement va viure fora del seu temps. És a dir, va viure molt intensament els seus dies, però em penso que no pas el seu temps.

Ilija Trojanow és búlgar de naixement, però ha viscut a Alemanya, Kenya i Sud-àfrica.

El títol de la novel·la és exquisit. Burton, el desconcertant personatge, té una curiositat insaciable per absorbir cultures, llengües i creences, talment com si les col·leccionés. A la Índia s’esforça, al contrari que la resta de colons anglesos, per integrar-se i confondre’s entre la població nativa, per entrar en les seves vides privades i gaudir d’una complicitat de la que no gaudeixen els angrezi. Al Pakistan es converteix a l’islam, i fins i tot, disfressat de xeic Abdullah fa el peregrinatge a la Meca, passant per la santa ciutat de Medina, amb una colla d’amics musulmans que mai s’adonen que és europeu. Viatja amb una caravana d’esclaus fins a les fonts del Nil, amb l’expedició que va col·locar al mapa el llac Victoria, enmig de febres terribles i penalitats inimaginables.

El llibre està dividit en tres parts, fonamentalment geogràfiques, però també molt diferenciades entre elles per altres aspectes. La primera part, a l’Índia i el Pakistan, el tema central és la seva pròpia descoberta del gust per la transformació, per la disfressa i per la descoberta d’altres ments diferents a la seva. I com a rerefons hi ha les colònies i els seus governants, aquell monstre que administra mig món des d’un petit carrer de Londres.

En la segona part, el peregrinatge amb la caravana, Medina i La Meca, parla de la fe i de l’espiritualitat, i també, em penso, de com un home pot necessitar tant d’exterioritzar-la i compartir-la.

La tercera part, crec que la més lluïda, la cerca de les fonts del Nil, el viatge per Àfrica i el Llac Victoria. Els esclaus i l’esclavatge, els morts en vida. La descoberta de terres salvatges. Els missioners i la fe veritable.

Però, sahib, el llac ja té un nom, el llac porta el nom de Nyanza. Bestieses, va exclamar el bwana Speke, i vaig adonar-me de com se li encenia la ira a dintre, com pot ser que tingui nom, si l’acabo de descobrir avui mateix. Que no ho entens, Sidi, encara no existeix als mapes. Les seves paraules em van desconcertar, hi vaig reflexionar llargament, i al final vaig arribar a la conclusió que no pot fer cap mal que els llacs i les muntanyes i els rius tinguin molts noms, noms sortits de boques diferents, noms que parlin de característiques diferents i d’esperances diferents. Però jo havia fet els comptes sense pensar en el recaptador de tributs. Els wazungu volen que només hi hagi un nom per a cda cosa, són tossuts com ases, no volen acceptar la gran quantitat de noms diferents que un lloc pot tenir. Quan vam tornar a Kazeh, on ens esperava el bwana Burton, i vam parlar del llac amb els àrabs, el bwana Speke es va encaparrar a parlar del llac Victòria. Jo vaig haver d’explicar als àrabs que encara que el bwana Speke digués Victòria en realitat volia dir Nyanza, i llavors un dels àrabs em va preguntar amb llengua esmolada per què el mzungu no deia allò que volia dir, i si els estava amagant alguna cosa. Com sempre que les coses es posaven difícils, el bwana Burton va intervenir i va calmar les onades parlant un àrab que fluïa de la seva boca com si fos mantega fosa.

I aquesta és l’altra particularitat de la novel·la, els seus narradors. En cada part és d’una manera diferent, i sempre indirecta, que ens acostem a la figura de Burton. En la primera part és a través del seu criat, Naukaram, en la segona part és a través dels interrogatoris que les autoritats de La Meca fan als companys de viatge de Burton, de qui sospiten que és espia, i en la tercera part és l’esclau alliberat que fa de traductor de la caravana, Sidi Mubàrak Bombai. Aquest darrer, sobretot, aporta un relat lúcid i curiós, irònic i lleugeríssim, com un avi que parla de coses importants a la vora del foc, i els néts riuen i aprenen, mentre l’àvia feineja i adverteix que l’avi exagera.

Valoro d’aquesta tria la valentia de l’autor. Francament, deixar tan lluny de tu el protagonista és una tria molt arriscada i hi ha el perill que aquest resulti massa distant. De fet, em penso que aquest és el problema principal de la novel·la, la gran distància que separa el lector d’allò que realment està passant. Com si algú sosté a la taula del costat una conversa que només sents a estones, o com si veus en una pantalla quelcom molt interessant en una llengua desconeguda.

Probablement l’autor es va adonar d’aquest problema, i va decidir intercalar fragments de narrador omniscient al relat, segurament per poder acostar-se una mica al que passa pel cap al protagonista. Per mi l’error més gran de la novel·la. No només trenquen el ritme, sinó que no aconsegueixen el seu propòsit d’acostar el protagonista al lector, i el caràcter introspectiu que pretenen aportar no resulta convincent ni adequat. Què m’importa què pensa un personatge que no conec i que no entenc? Potser hauria valgut més convertir els narradors en protagonistes i deixar que Burton quedés en el misteri, sostenint i lligant les històries entre elles, però deixant-lo en segon pla, donada la incapacitat de portar-lo al primer.

Llegir una novel·la poc interessant és decebedor, però que no t’interessi una novel·la que intueixes com d’interessant podria ser, és senzillament esgotador.

El noi del pijama de ratlles

2008-06-16T13:32:00.002+02:00

Com ja hem creat quelcom semblant a la jurisprudència pel que fa a la re-valoració d'obres, avui comento "El noi del pijama de ratlles", tot i que fa vora mig any l'Eva ja hi va fer el seu apunt, al blog.

De fet, és un d'aquells llibres de Sant Jordi que regales, i que de retruc saps que llegiràs un cop l'hagin acabat. El vaig regalar en bona mesura, per la bona premsa de l'Eva. Curt, històric, emotiu.

A l'apunt de l'Eva no hi desvetlla gairebé res. Us he de dir que jo vaig comprar l'edició catalana, vaig llegir la contraportada, i què dir de la portada (el Pere també ho comentava llavors), més descriptiu impossible. Estic totalment d'acord que caldria tenir una mica més de cura, pel que fa a l'edició.

Aquest llibre, precisament, mira d'anar desgranant la història a petits passos, els passos de Bruno. Diguem-ne que perd el 50% de la màgia un cop tens a la mà l'edició catalana...

D'altra banda he de dir que me l'he mirat amb una mica de cruesa. Segur que ha estat influenciada pel coneixement inicial de la història. Però també per altres raons.

Principalment, em costava força creure els personatges, al principi del llibre. Bruno és un nen de 8 o 9 anys, i a vegades parla com si en tingués 20. Per les seves reflexions, però també per la seva forma de fer. De vegades aquest tret tan poc arrelat al personatge, es contraposa amb alguns recursos per situar-te a la pell d'un nen d'aquesta edat, com ara repetir la mateixa frase per descriure quelcom, amb un to infantil. Una barreja poc agraciada, segons la meva opinió.

A mitjan del llibre ja m'havia endinsat més a la història, i crec que deixava d'haver-hi aquestes contraposicions més aviat absurdes: per fi Bruno era un nen, un nen i prou.

Sense semblar pedant, el final també era una mica previsible. De fet, quan em faltaven 30 pàgines desitjava que acabés així, perquè fet i fet, havia d'acabar així. Quin final li haguéssiu reservat a aquesta història, si no?

Restless, William Boyd

2008-06-15T23:19:00.003+02:00

Farà uns quatre anys en Nick em va deixar un llibre titulat "Any human heart" de l'escriptor anglès William Boyd. Sense cap mena de dubte es va convertir en una de les millors novel·les que havia llegit en els darrers anys i segurament formaria part d'una hipotètica sel·lecció dels llibres que m'enduria a una illa deserta. Des d'aleshores em vaig quedar amb les ganes de llegir algun altre llibre seu i un dels darrers cops que vaig anar a la llibreria vaig buscar-ne algun. L'únic que vaig trobar va ser aquest que comento en el post: "Restless", la seva última novel·la.
És la història d'Eva Delectorskaya, una jove russa emigrada a Paris a finals dels anys trenta. Eva serà reclutada pels serveis secrets britànics i es dedicarà a tasques d'elaboració de falses notícies per tal d'influenciar l'estat d'ànim de la societat i de les tropes que lluiten en la 2º Guerra Mundial. El llibre ens explica en paral·lel la història d'Eva durant la guerra i la d'ella mateixa i la seva filla a finals dels anys setanta, època en què el passat d'Eva torna i amenaça de trencar la pacífica vida de la seva família.
Haig de reconèixer que no és un gran llibre. Està ben escrit, el ritme és molt bo i els personatges molt ben definits, però a la història li falta autenticitat. És bastant difícil parlar del món de l'espionatge sense haver-ne format part i això es nota. I a més, la trama a voltes es complica bastant i moltes vegades un té la sensació de no estar controlant el que succeïx, de que l'escriptor en qualsevol moment es pot treure un as de la màniga per resoldre alguna situació particular.
Però tot i aquestes crítiques negatives hi ha dues coses que m'han agradat força. Una és part de la trama, en què s'expliquen els esforços que van fer els serveis secrets britànics per tal que els Estats Units entressin en la 2º Guerra Mundial. I l'altra és com l'autor és capaç de transmetre en tot moment la soledat de la protagonista, la seva continua vigilància i desconfiança envers la resta de persones.

Si una cosa m'ha quedat clara llegint aquest llibre és que Boyd té una gran capacitat de crear personatges que traspuen humanitat, que estan plens de les emocions que tots nosaltres vivim, gaudim i patim dia darrera dia.

Castillos de cartón - Almudena Grandes

2008-06-08T22:06:00.002+02:00

Tot comença amb una trucada anunciant el suïcidi d’un amic comú. A partir d’aquí porta a la narradora a recordar l'època en que encara eren estudiants de belles arts, en que les bogeries acabaven formant part de la normalitat, en que el món eren ells tres, i rés més que importés. Descriu els múltiples significats del tres, el tres com a numero parell, numero imparell, numero a part o com a alguna cosa que va molt més enllà d’un número. L’art, el sexe, l’amor i la mort..moments compartits que no es queden en moments, ja que ni la distància ni el temps, permetran que cap dels tres se’n desprengui.
El llibre es curtet i lleuger, amb un to de poesia quotidiana que fa que te’l llegeixis ràpid, produeix l’efecte contrari del pas del temps que descriu l’autora en un moment donat, “una lentitud agónica de unos minutos que se negaban a respetar la suma de sus propios segundos” , sinó que llegint-me’l el temps ha passat com uns segons que ocultaven el pas dels minuts i les hores.!
Recomanable per època d’exàmens!!

A las ocho en el Bule

2008-06-06T11:19:00.005+02:00

No sé què és el que té aquest llibre, però em va atrapar durant el poc temps que vaig trigar en consumir-lo. De fàcil lectura i no massa extens, és un retrat costumista de la "kale borroka" des del punt de vista de l'esquerra abertzale. L'autor, Xabier Silveira, columnista del Gara, no reflexiona al voltant del conflicte ni, podríem dir, emet cap tipus d'opinió al respecte. Simplement, explica tot el que li va succeïnt a Arrats, el protagonista de l'història en la seva vida a Donosti i rodalies.
Per si a algú li interessa el tema, l'editorial és la Txalaparta i el podeu trobar, entre altres llocs, a la Ciutat Invisible, que és d'on el vaig treure jo.

Si algú s'anima a llegir-lo...ja dirà que li ha semblat!

De ratones y hombres, John Steinbeck

2008-06-01T21:37:00.003+02:00

Aquesta és la història de dos homes, en George i en Lennie, que van de granja en granja buscant feina i així poder estalviar uns diners que després utilitzaran per comprar la seva propietat en la que podran cultivar el que vulguin, criar conills i gallines i ser els seus propis amos. Mai poden arribar a complir el seu somni. En Lennie és molt fort i robust i treballa com cent homes però no te ni un bri d'intel·ligència, és un complet babau que no para de posar-se en problemes. Això fa que els dos homes, que sempre van junts, hagin d'estar contínuament fugint.
El llibre ens relata el successos que es desenvolupen en l'última granja a la que arriben. Ens va descabdellant poc a poc la situació que acabarà generant la crisi que hauran d'enfrontar els dos amics i que no explicaré com acaba.

És un llibre molt pausat, ple de descripcions, amb uns personatges molt ben definits des de la primera línia en què apareixen. Tot i que l'acció transcorre en un sol indret, l'autor ha aconseguit transmetre'm la sensació d'espais oberts, verges, infinits de les planúries del centre d'Estats Units. I això a la vegada que descrivia escenes senzilles i intimistes com la següent:

"Al cabo de un momento el perro viejo entró renqueando por la puerta. Miró a su alrededor con ojos dulces, semiciegos. Husmeó, luego se tendió y puso la cabeza entre las patas. Curley apareció otra vez por la puerta y hechó una mirada dentro del cuarto. El perro alzó la cabeza, pero cuando Curley se alejó, la enmarañada cabeza se hundió otra vez hasta el piso."

Un llibre molt humà on hi apareix el millor i el pitjor del que som capaços. La història de dos homes que només es tenen l'un a l'altre i el somni que comparteixen.

La Mano de la Buena Fortuna, Goran Petrovic

2008-05-31T01:06:00.004+02:00

L’anciana i dolcíssima Natalia i la seva dama de companyia, la Jelena, la noia del barret acampanat i l’olor tendra. La família Lastimera, misteriosos i tristos, amb una ombra massa gran. El jardiner Pokimica, encaparrat i sempre atent. Amb un punt de guardià, vigilant, controlant. Gairebé un policia retirat, se’n diria. El professor Tiosavljevic, estudiós, col·leccionista, curiós, apassionat. La majordoma sorda, Zlatana, entre els aromes dels seus plats deliciosos. El matrimoni de mitjana edat: els amos. I l’Adam, corrector de textos, acabat d’arribar. Ha estat contractat pel matrimoni.

Aquesta estranya comunitat són els habitants d’un univers encara més estrany. Coincideixen, cada un a casa seva, llegint alhora El meu llegat, la novel·la de Anastas Branica, i es troben en els paisatges descrits per ell.

De llibres sobre escriptors de llibres se n’han escrit un bon munt. De llibres sobre llibres d’escriptors no tants. En La Mano de la Buena Fortuna, el protagonista és l’Adam, o potser la Natalia, o potser el mateix Anastas, o potser el seu llibre, o potser ets tu mateix. Vull dir, el lector. És a dir, crec que és el primer llibre que conec del que puc dir que el protagonista és un verb: llegir.

Segons aquesta novel·la, existeix una classe de lectura, si els lectors són prou perspicaços, en la qual hom s’introdueix literalment en el llibre. En pot veure allò que està escrit i allò que està a la vora del que està escrit. Pot passejar pels paratges descrits, però també apartar-se de la trama principal, del rovell de l’ou de l’acció, i tafanejar pels volts. Pot veure els altres lectors i potser saludar-los, potser fins i tot conèixe’ls i travar-hi una relació.

Las lecturas conjuntas, la intuición de la habilidad de desplazarse por el texto como por cualquier otro espacio, de poder toparse con otros que simultáneamente seguían la misma lectura, aunados al hecho de que algunos incluso eran conscientes de lo infinito de este espacio y de cada uno de los visitantes por separado, mientras otros eran totalmente ajenos a esta sensación...

Segons aquesta novel·la podem trobar i conèixer els lectors que llegeixen alhora que nosaltres. Però també segons aquesta novel·la si no es mouen prou sovint els mobles de lloc, s’hi acumula molta foscor al darrera, el vent pot fer sonar les cordes d’una arpa, no es pot fugir mai de la llengua materna i es pot comprar en botigues que han tancat fa anys, si en recordes una descripció prou acurada. I sempre hi trobaràs allò que et faci falta i que no es pot comprar en cap altre establiment de la ciutat.

Acertar y atinar la verdadera proporción de la levedad y la gravedad es el secreto de todas las cosas.

El fet que un amic conegut a través de la lectura, encara que sigui la lectura de blogs, fos qui em regalés aquest llibre fa que m’adoni que aquests són una mica semblants a la lectura conjunta que proposa Petrovic en el seu llibre. Penso, per exemple, en El Quadern Gris i els seus lectors diaris, els comentaristes habituals a qui llegeixo silenciosament i que si aneu seguint sabeu que gairebé ja són una comunitat com la de Mi Legado.

La magnitud de la tragèdia, Quim Monzó

2008-05-23T12:22:00.002+02:00

Què us diré del Monzó que no sapigueu a hores d'ara?

El Monzó "versió llarga" no dista gaire del format habitual de contes. El llibre està dividit en capítols, i aquests a la vegada en seccions numerades. No diré que sigui com obrir a l'atzar qualsevol dels seus llibres de relats curts i llegir alguna secció del capítol de la mateixa manera que llegim un dels seus contes... però, què fàcil és notar el gust Monzonià als seus escrits! Les descripcions mínimes i suficients; els parèntesis irrellevants; la observació escrupolosa dels personatges. Els noms compostos. Els grans temes, l'amor i la mort!

Per tant, no us descobriré res de nou del Monzó.

El que sí que és cert és que a cada capítol que acabava es sentia una batzegada, deixant en un punt semi àlgid la història. No obstant, res a veure amb els revés als que ens té acostumats als contes de 4 pàgines i poc més. Potser per això, l'histrionisme de les vides dels personatges és extrem; des del cop de sort que és una erecció constant, a una malaltia irremeiable. Des dels amors absoluts, que duren un dia o poc més, a les aventuretes de llit que farceixen el llibre - i la vida del personatge principal.

Un personatge que m'ha agradat moltíssim és el d'Anna-Francesca, la fillastra adolescent d'en Ramon-Maria. Quina foto tan fidedigne d'una nena de quinze anys! I què bé casa aquest personatge amb l'aureola a voltes surrealista de les situacions, sentiments, desitjos que hi ha al llibre.

De teves a meves, Pere Calders

2008-05-14T19:38:00.003+02:00

"32 contes que acaben més o menys bé"

Tenia un deute amb Calders, perquè feia massa anys que no el llegia. He retrobat un vell amic, dels que saben explicar contes, i dels bons.

Com en el dibuix de la portada, la realitat i allò que hi està per sobre es confonen en els contes, donant lloc a situacions impensables o com a mínim, impensades.

Impossiblement podem passar per alt històries tan surrealistes (en l'origen francès del mot, sur réalisme, per sobre el realisme) com la del conte "Mort a data fixa", o la dels "Estudis per correspondència", en el que els personatges dialoguen amb la mort com si es passegés per casa seva en sabatilles, i prenguessin un cafè tot parlant del temps. O deixar de somriure amb la immensa ironia de contes com "Nit de pau i bones festes", "Sense anar tan lluny" o la colònia catalana de "Quaranta-cinc graus sota cobert" que prepara la nit de Nadal amb coco ratllat, perquè si alguna cosa no cal perdre són les tradicions.

Calders és un dels mestres dels contes, de paraules mesuradíssimes i escenes senzillament tronxants.

Com acostumo a fer, us copio un fragment, que em fa pensar en comentar que Calders va viure exiliat a Mèxic durant 23 anys després de la Guerra Civil.

A Guaraba, que es troba en una zona tropical, hi ha una petita colònia catalana, com a tot arreu. No serviria de res precisar la situació geogràfica, perquè un cop localitzada sobre un mapa (amb penes i treballs), Guaraba té amb prou feines un puntet propi.
És més il·lustratiu recordar que els tròpics són un caprici de la naturalesa, ganes de contradir: quan aquí és hivern, allí és estiu i encara tenen més calor que de costum.

"Ti ricordi di me?" Sophie Kinsella

2008-05-09T10:53:00.002+02:00

Què passaria si de cop i volta us despertéssiu un dia i descobríssiu que no recordeu res dels últims 4 anys de la vostra vida? I si a més a més us trobéssiu que la vostra nova vida no té res a veure amb el que recordeu, i us sembla fantàstica?"Com pot ser que les coses hagin canviat tant" Us preguntaríeu?"Com he arribat fins aquí"? Doncs això és el que li passa la protagonista d'aquesta història, la Lexi, una noia que odia la seva vida i s'odia a ella mateixa i un bon dia es desperta amb 4 anys més descobreix que tot ha canviat: ara tot és "perfecte" o, si més no, això sembla.
Seguint la meva fal.lera de llegir llibres en italià Sophie Kinsella em té absolutament captivada, t'atrapa, t'enamora i et transporta cap al món de la seva protagonista i no et deixa anar fins que arribes a l'última pàgina del llibre. El que més m'ha agradat d'aquest llibre és la reflexió que fa al voltant de les decisions que anem prenent al llarg de la vida, com unes o altres et porten a seguir un camí o un altre, i com mica en mica anem formant el que serà el nostre present a partir del nostre passat.

Tot i que és un llibre molt femení el recomano a tothom, Kinsella té un estil divertit, fresc i que no cansa gens a l'hora de llegir-lo.I en italià jo crec que encara és més diverit, no em feu dir perquè!

100 Qüestions per entendre l'atmosfera, Jordi Mazón i Marcel Costa

2008-05-08T20:35:00.004+02:00

Aquest llibre no enganya. Es tracta de 100 preguntes amb les corresponents respostes sobre temes relacionats amb tots els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. És un llibre de molt fàcil lectura, d'una rigorositat científica exquisida i per tots els públics. I una cosa que també m'ha agradat molt ha sigut l'us d'exemples de les nostres terres per explicar els diferents fenòmens. Llegint-lo, no només he aprés molt sobre meteorologia i climatologia sinó també el significat de moltes paraules catalanes que desconeixia.

El que sí que us recomanaria és que no us el llegiu com jo, tot seguit com si fos una novel·la, pregunta rere pregunta. Perquè cada una de les 100 qüestions és completa, amb el que ens podem trobar que per respondre a una pregunta primer ens hagin d'explicar algun altre fenomen del que potser segurament ja haurem llegit l'explicació. Però aquest fet fa que, al meu parer, aquest llibre es converteixi en un llibre de referència i consulta obligat per tothom que tingui un mínim interès a saber què passa al seu voltant.

Sabíeu que un llamp no és el mateix que un llampec? Sabeu perquè el cel és blau de dia i més vermellós quan el Sol està baix? Sabeu com es formen els núvols? I la pluja? I com podem predir el temps que farà mirant al cel? Tot això i més ho trobareu en aquest deliciós llibre.

Invierno en Madrid, C.J Sansom

2008-05-06T10:45:00.003+02:00

Els “amics de Madrid” em van regalar aquest llibre en una visita que els vaig fer, he de reconèixer que ja fa temps, però encara no m’havia pogut posar a gaudir del regal. I val a dir que l’he devorat!

Com em sol passar amb aquesta mena de llibres, em refereixo als best sellers, no puc deixar de pensar que l’escriptor està més pendent de que m’agradi que no pas del que ha vingut a dir. Però tot i així, he gaudit molt amb la història.

Al 1940, en Harry Brett és professor de castellà a Anglaterra, i és reclutat pels serveis secrets per anar a Madrid a acomplir una missió. No s’hi pot negar, però és cert que hi va a contracor. Harry va ser a Madrid al 31, amb el seu amic Bernie. Més tard, en Bernie va tornar a Espanya, es va fer brigadista i va desaparèixer i va ser donat per mort durant la Guerra Civil. En Harry el va buscar, al 37, en una altra visita a Madrid, però va ser debades. De manera que no té cap ganes de tornar a una ciutat que li portarà records tan amargs.

A Madrid, en Harry s’ha de trobar casualment amb en Sandy Forsyth, ex company seu d’escola i actualment col·laborador del règim franquista, i esbrinar què hi ha de cert en els rumors que parlen de la descoberta d’una mina d’or. Gran Bretanya està mantenint un dur bloqueig per tal d’evitar l’entrada d’Espanya a la guerra i l’accés del govern a grans quantitats d’or podria fer que Franco decidís posar-se al costat de Hitler.

Conèixer la Sofia i retrobar la Barbara, la nòvia del brigadista desaparegut, farà que el que havia de ser una missió potser no fàcil però sí senzilla es compliqui d’allò més i porti Harry a conèixer el Madrid devastat per la pobresa, per la por, per la repressió.

El retrat de la misèria de la post-guerra, de la que ens han parlat els avis, els camps de presoners, l’església repressora i mesquina, fins i tot els diplomàtics britànics fent la viu-viu descaradament amb els sectors monàrquics del règim, em penso que deu ser un bon retrat del que passava en aquells moments.

Evidentment, tinc la sensació que els madrilenys gaudiran encara més que jo de llegir aquest llibre. Hi trobaran, em penso, un Madrid que va ser, i en part, segurament, que encara és. Suposo que Madrid també tenia dret a la seva “Ombra del vent”.

Tokyo blues, Norwegian wood, Haruki Murakami

2008-05-02T18:24:00.006+02:00

Em prenc la llibertat de tornar a comentar, tot i que la Clara ja havia dit la seva prèviament, Tokyo blues.

Era un Sant Jordi de fa dos anys, que encara no havia tingut el seu torn. Ara mateix al cap hi bullen idees i sensacions inconexes, però miraré d'ordenar-les una mica.

He de dir que he deixat el llibre fa exactament 10 minuts. Fins al moment he anat a cercar al goear Norwegian Wood dels Beatles, i l'he escoltat (no sé si és pecat dir-ho, però ha estat el primer cop). Entenc que aquesta cançó acompanyi el llibre.

M'ha agradat llegir un llibre que no fos d'un autor europeu ni nord-americà. Crec que és una gran experiència. Aquest llibre està descrit delicada i quotidianament, al Japó.

M'ha encantat llegir-hi les notes de traducció a peu, explicant la composició de molts dels plats que van apareixent al llibre. És molt interessant veure les similituds de les vides al temps que les diferències culturals, en un element tan bàsic com el menjar (i m'atreviria a dir que els àpats són espais força importants en aquest llibre).

No diré res nou, perquè tothom qui l'hagi llegit o n'hagi llegit una ressenya, coincideix a dir que és un llibre depriment. I no seré jo qui digui pas el contrari. No obstant, he de dir que el clímax d'aquesta espiral "negativa" són, tot i que sembli una obvietat dir-ho, els seus personatges. Com va dir el Pere al comentari de la Clara, són "personatges perduts en la immensitat de les seves pròpies vides". I jo afegeixo, els qui són més perduts en aquest llibre, són els qui no pensen que tinguin cap "imperfecció" mental.

Com a apunt he de dir que els personatges estan molt ben transmesos. Feia temps que no em passava amb claredat que un personatge no em queia bé, o que em feia ganes de donar-li una bufa a veure si espavilava, o que em causava una profunda inquietud. He tingut sensacions molt intenses, cosa que valoro molt.

El fil argumental es passeja entre l'incertesa i el saber que en qualsevol moment la cosa pot petar, i acabar com el rosari de l'aurora. Penso que l'autor sap mantenir l'atenció, de tal manera que gires les pàgines volent saber què passarà, i secretament sabent cap a on vas. Una mica, crec jo, com els seus protagonistes.

El cert és que acabes el llibre (i ara ja fa 20 minuts que l'he tancat), i hi ha certa sensació de desassossec que inevitablement ha quedat a dins. Com una espiral que deixa de donar voltes sobre si mateixa. Com Watanabe, el protagonista sortint de la seva pubertat, quan als 36 anys escolta Norwegian Wood i rememora de nou la seva història.
Està ple de petites veritats, crueses i també dolçors.

Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

2008-05-02T00:20:00.005+02:00

Estic a mig llegir Invierno en Madrid, però aprofito un viatge en tren a Córdoba i Madrid per llegir aquest altre llibre que em va deixar el Pere. És curt i crec que encerto més o menys el balanç pes/hores de lectura. Ja sé que el Pere ja el va comentar, però també sabeu que jo mai em sé estar de dir la meva.

La foto de l’autor a la solapa del llibre m’impressiona. El rostre envellit i sever, les mans amb els dits gruixuts. Xucla intensament, un pèl desesperadament, un cigarret i mira fixament algun punt que està a l’esquerra de la càmera. Penso que és estrany veure les mans d’un escriptor.

Llegeixo a la mateixa solapa que va morir als 83 anys, ja senil. Va caure del cinquè pis de l’hospital on s’estava mentre donava menjar als coloms. Em sembla un detall acollonant, no em feu dir per què. Començo el llibre amb una mena de nervis. Tinc la sensació que Hrabal té molt a explicar-me.

Es tracta d’una novel·la molt breu, gairebé un conte llarg, però farcit de personatges entranyables i divertidíssims. Un hipnotitzador que intenta aturar els tancs alemanys quan entren al poble: marxeu, torneu a casa!; un factor d’estació faldiller, murri i vividor que va estampar tots els segells de l’estació al cul de la telegrafista, fent que s'obrís una investigació; el cap d’estació que només s’avé amb els seus coloms i que quan s'enfada crida des del segon pis per no haver de dir les coses a la cara.

Al 1945 en Milos és aprenent a factor d’estació. Quasibé tota l’acció del llibre succeeix en una petita estació de tren a Txecoslovàquia, a l’entorn de l’aparell de telègrafs, les agulles i les vies, els semàfors espatllats i la gàbia de coloms del cap d’estació.

En Milos es reincorpora a la feina a l’estació després dels mesos en què s’ha estat recuperant del seu intent de suicidi. Es va tallar les venes perquè aquella nit en què s'havia de convertir en un home, sota la manta de l’estudi de fotografia del seu oncle, amagat amb la Masa, va donar un nou sentit al cartell de l’entrada de la botiga de revelat de fotos: en cinco minutos, listo.

Els trens rigorosament vigilats són aquells que duen soldats i armament alemanys, cap al front, o de tornada cap a casa. D’est a oest, per les vies 2, 4, 6, 8, 10 i d’oest a est, per les vies 1, 3, 5, 7, 9.

Los alemanes eran unos locos. Yo también estaba un poco loco, pero a mi propia costa, en cambio los alemanes estaban siempre locos a costa de los demás.

Cap dels treballadors del ferrocarril sent massa simpatia pels alemanys, però la resistència té moltes formes, fins i tot per al Milos. La del jove il·lusionat i ingenu, la del mordaç vigilant de trens, la de l’home que arrisca la vida.

Com s’ho fa Hrabal per barrejar en tan poques pàgines tanta tendresa, ironia mordaç i un drama tan gran, no m’ho pregunteu a mi, perquè encara no ho entenc. Correu a buscar el llibre, que val molt la pena.

Ja teniu llibres triats?

2008-04-22T21:54:00.003+02:00

Ja sabeu què voleu regalar i què voleu rebre demà?

Aquest any inauditament, jo he fet la feina abans d'hora: passant una curta llista de "preferibles", i fent les compres avui. Una cosa que no sé si m'agrada del tot és que acabem regalant-nos llibres de sortida, és a dir, dels que surten demà al carrer. Però mira tu, tot sigui per lluir un cop a l'any, no?

No us diré les compres (tot i que no crec que llegeixin el blog, mai se sap), tot i que sí que puc dir que és un llibre que hem comentat al blog :)

Pel que fa a les predileccions, tinc en primer lloc a l'Espinàs, amb "El meu ofici". El segueix "El juego del ángel" del Zafón (us passa com a mi que aquest tio comença a fer una mica de ràbia?). I després en venen uns recentment coneguts: "Firmin" de Sam Savage, "L'últim patriarca" de Najat El Hachmi i "Las trampas del deseo" de Dan Ariely (un economista, que també cal cultivar-se en coneixements de l'ofici).

Bé, en qualsevol cas, espero que passeu una gran diada, on sigui que pareu. Sí, perquè ho vulguem o no, ho estipuli el calendari de la Generalitat o no, el 23 d'abril és tant diada pel patró del país com el 24 de setembre ho és, per la patrona de la ciutat comtal.

Molts llibres i moltes roses!

Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

2008-04-20T11:33:00.003+02:00

Aquest és un llibre bastant curt que ofereix una visió del que va ser la 2º Guerra Mundial en una petita estació de tren en un poble de l'aleshores Txecoslovàquia. T'explica la història d'un aprenent de factor d'estació des del moment en què intenta suïcidar-se fins que s'acaba involucrant en la resistència contra els nazis.
A primera vista sembla una història bastant simple i fins i tot a vegades grollera. Però ara que ja fa un parell de dies que he acabat el llibre, quan penso en ell m'adono de les moltes subtileses que hi té amagades, les metàfores i paral·lelismes entre la vida de l'aprenent i el desenvolupament de la guerra. Un llibre molt interessant.

I ha sigut curiós com en les darreres pàgines del llibre, en gairebé només un paràgraf, he vist un resum de bona part dels llibres que he llegit en els últims mesos i que d'una manera o altra estan relacionats amb la 2ª Guerra Mundial: Matadero 5, Extremely Loud & Incredibly Close, El niño del pijama de rayas, Catch-22.

Ha sigut una bona manera de tancar el cercle. Llegint un llibre especial amb una història molt senzilla, tendra i sobretot humana.

Catch-22, Joseph Heller

2008-04-20T11:03:00.003+02:00

És el primer cop que llegeixo un llibre que ha donat peu a una nova entrada al diccionari: catch-22. I què és un catch-22 (o trampa-22)? Doncs en la novel·la es tracta de què un home és considerat boig si voluntàriament continua volant les perilloses missions de combat, però si fa la petició formal per ser alliberat d'aquestes missions el propi acte de demanar-ho demostra que està sa i que per tant pot continuar volant. Una meravellosa trampa que manté un grup de soldats americans en la illa de Pianosa, en el Mediterrani, volant més i més missions per bombardejar objectius alemanys en territori italià.

El protagonista del llibre és en Yossarian, un soldat bastant rebel que té com a únic objectiu acabar la guerra viu. Però al seu costat hi ha moltíssims altres personatges que també t'acabes estimant: Dunbar, Clevinger, McWatt, Nately, Orr, Chapman..... Tots i cadascun d'ells t'acaben oferint una visió molt realista i, per tant, crua, del que és la guerra. Inclús el propietari d'un prostíbul de Roma t'ofereix una dosi de sentit comú realment extraordinaria enfront del patriotisme de postal del soldats americans. I el personatge de Milo, possiblement l'únic que acabes detestant, no és un personatge gratuït sinó que és el reflex de la relació entre la màquina de guerra d'un país i la seva economia.

És un llibre que m'ha agradat molt, amb una història explicada no linialment amb capítols breus centrats cadascun en un dels personatges. És un llibre a voltes absurd, a voltes irònic. Mostra com mai abans havia vist, el sense sentit de la burocràcia. I a més, amb frases contundents i descripcions descarnades, descriu sense embuts el que és una guerra.

Aquest llibre, juntament amb Matadero 5, em costarà molt d'oblidar. Són dues referències imprescindibles per entendre part de la història del segle passat. Història que val més que no es repeteixi.

Hacia rutas salvajes, Jon Krakauer

2008-04-13T21:42:00.006+02:00

¡Recuerdos desde Fairbanks! Esto es lo último que sabrás de mí, Wayne. Estoy aquí desde hace dos días. Viajar a dedo por el territorio del Yukon ha sido difícil, pero al final he conseguido llegar.
Por favor, devuelve mi correo a los remitentes. Tal vez pase mucho tiempo antes de que regrese al sur. Si esta aventura termina mal y nunca vuelves a tener noticias mías, quiero que sepas que te considero un gran hombre. Ahora me dirijo hacia tierras salvajes.

Al 1990, Chris McCandless tenia 22 anys, s’acabava de llicenciar i tenia una relació d’incomunicació i retrets amb els seus pares. De manera que va fugir. Va donar tots els diners que tenia a Oxfam, i va marxar a viure sense sostre i sense rumb pels Estats Units. Feia servir un nom fals i buscava viure la vida, sense lligams i sense responsabilitat, fent amistats superficials amb gent arreu del país.

Però després d’un any i mig de viatge, sentia la crida del bosc, com el seu admirat i rellegit Jack London, i necessitava emprendre la seva aventura salvatge. Se sentia cad cop més i més fascinat pels relats de la naturalesa d’Alaska, i volia anar cap al Nord. El fragment que teniu a l'inici és el que va escriure en una postal al seu amic Wayne, un dels pocs amics que havia fet durant l'any anterior amb qui mantenia el contacte regularment.

Chris se sentia fascinat per London, Thoreau, Dickens. Escrivia un diari en tercera persona i es feia anomenar Alex. Potser fugia d’ell mateix. Però quan va decidir anar a Alaska, a l’abril de 1991, crec que ja no fugia, em penso que més aviat buscava. Quatre mesos després d’haver-se internat als boscos, uns caçadors van trobar el seu cos. S’havia mort de gana.

Jon Krakauer és un alpinista que col·labora en revistes d’escalada i muntanyisme, i al que van encarregar un reportatge sobre la curiosa historia de Chris. Després de l’article, en Jon va continuar obsessionat i intrigat per la personalitat, pel misteri i pels detalls de la història de McCandless. I el resultat d’haver dut endavant més i més recerca al voltant del cas és aquest llibre, en el que s’hi barregen el testimoni dels que van coincidir amb Chris (o Alex) en algun moment del seu viatge, les pròpies experiències de muntanya de l’autor, les descripcions dels grans paratges d'Alaska i les referències literàries a les grans novel·les que van ser tan importants en la vida de Chris. A la motxilla que duia quan es va internar als boscos, el més pesat que hi duia eren els llibres, llegits, subratllats, marcats, viscuts. I amb això i el seu enginy va sobreviure durant quatre mesos al mig del bosc.

Chris no estava perdut. Havia establert el seu camp base en un autobús abandonat al mig d’una ruta de caçadors, equipat amb una llitera per servir de refugi d’emergència a caçadors i caminants. Tenia un tractat de botànica sobre plantes comestibles i un petit rifle de caça. Volia viure al bosc.

La lectura d’aquest llibre m’ha fet canviar mil cops d’opinió. De pensar que es tractava de la típica història del típic noi que fa el típic viatge pels típics motius, a sentir una gran admiració per ell, a sentir molta llàstima, i al final, a pensar que era un noi apassionat, que va arriscar la vida (com tants d’altres l’arrisquen, sobre una moto, amb les drogues, o a la muntanya) i que li va sortir malament. M’adono que és difícil mirar a la vida d’una persona i no jutjar-lo. És difícil explicar l’aventura de Chris sense prendre partit i sobretot sense una certa superioritat moral, pel poc respecte per la pròpia vida, pel tuf d’egoisme de les seves decisions, per les lliçons que sembla que pretengui donar, pel menyspreu que sembla que Chris té per la vida convencional (és a dir, la teva). D’aquí totes aquestes sensacions contradictòries. Però Jon Krakauer ho ha fet, l’ha explicat sense jutjar-lo, i al final ha aconseguit que jo també ho fes.

Per acabar, us deixo amb una foto que he buscat per internet, i de la que parla el llibre. És en Chris, segurament la darrera foto que es va fer, i a la nota que té a la mà, hi diu: "I have had a happy life and thank the Lord. Goodbye and may God bless all!"

Sai tenere un segreto?

2008-04-11T14:43:00.002+02:00

Sai tenere un segreto??
De Sophie Kinsella

L’Emma és una noia que viu a Londres, i com totes i tots, té alguns secrets inconfessables. Tot i que a primera vista pot semblar un llibre de l’estil de Bridget Jones, el cert és que aquesta història que ens narra l’Emma va més enllà, parla de les relacions humanes, de la sinceritat, de com ens enganyem els uns als altres i de com de vegades la honestedat es converteix en una qualitat imprescindible.

El llibre és en italià ( bé m’havia d’ambientar durant les meves vacances) i tot i que no l’ he estudiat mai, m’ha anat la mar de bé per millorar-lo i he après un munt de vocabulari nou!

Us el recomano, a mi em va enganxar tan que no podia parar de llegir-lo, tot i el cansament que suposa el viatge de 3 hores en tren de Milazzo a Palermo, i viceversa, la lectura em tenia absolutament absorta, com si em traslladés a un món paral.lel, és realment apassionant, tot el que li passa, com ho explica, i sobretot l’idioma, l’italià, que és preciós.

Harry Potter i Les relíquies de la Mort, Joanne K. Rowling

2008-04-09T16:12:00.002+02:00

En realitat hauria de titular el comentari HarryPottersisisetaixísenserespirar, perquè és com he llegit els dos darrers llibres. El sisè, en realitat, és rellegit. Vaig començar el setè, i em vaig adonar que no m’estava enterant de res. Què dius que era, un horricreu? On dius que en Voldemort havia amagat no sé què? De què anava, allò de la baralla amb la Bel·latrix? Qui era, al final, el mig Príncep? Clar, ja de per sí el conte no dóna per moltes floritures, si a sobre no recordes els antecedents, és un desastre. Així que vaig haver de refer part del camí ja traçat. Qui no té cap ha de tenir cames, com se sol dir.

No explicaré gaire del llibre, perquè ja sé que alguns dels col·laboradors del blog tot just estan per començar la cinquena entrega, i no vull xafar la història a ningú. Diré que per sort, l’autora va entendre a partir del cinquè llibre que no era necessari que cada un fos més llarg que l’anterior, i tant El misteri del Príncep com Les relíquies de la Mort són més fàcils d’empassar. Diré que a Les relíquies de la Mort li sobren 200 pàgines ben bones, en la part central, la història es torna erràtica i sembla que no trobi la manera de desencallar-se, però per sort (allò que deia en un altre comentari de que l’autor s’adoni de l’avorriment abans que el lector) un cop de timó en el moment adequat redreça el rumb i encara la lectura cap al final tan i tan esperat de la saga Potter.

Què, que si el final queda ben resolt? No diré com acaba, tot i que està clar que acaba bé. Massa bé pel meu gust, em refereixo a tot amb la seva cirereta i colofó al final de cada cosa, però suposo que l’autora devia estar pensant en les persones que no tenen 29 anys quan llegeixen llibres infantils. Però sí. Ben resolta la trama, cap fil per lligar, molts i molts detalls referents a tots els altres episodis, algun que altre tomb argumental, tot molt decent i decorós, un final en tota regla. Poques sorpreses però ben mesurades i ben treballades.

Ara: em penso que dos Potters seguits ha estat una mica de sobredosi. Al final començava a empatitzar amb el professor Snape i la tírria que li té al Harry.

L'antropòleg innocent, de Nigel Barley

2008-03-30T22:58:00.004+02:00

Aquest libre me'l va recomanar un profe de la universitat fa molt de temps, i he trigat molt a llegir-lo, però realment ha valgut la pena.
La història que narra l'autor és la seva experièncai durant 18 mesos a la terra dels Dowayos, una gent que viu al Camerun i que tenen uns costums ben curiosos.
La gràcia del llibre és com pot arribar a aprofundir d'una manera tan divertida i alhora sarcàstica de la seva vida a terra dowayo i de com el seu treball de camp l'ajuda a entendre com són aquesta societat tan allunyada de la nostra estimada societat occidental.

És un llibre que us recomano moltíssim, perquè enganxa, és de fàcil llegir i jo crec que realment disfrutareu amb la seva lectura.

Ah!!I també m'he acabat l'Illa dels Maians, Eva!! M'ha encantat!!!

Edipo Rey, Sòfocles

2008-03-25T22:03:00.003+01:00

Em venia de gust llegir un clàssic i el llibre que tenia més a prop era un en què tinc les tragèdies complertes de Sòfocles, que en concret són set. Fins ara només m'havia llegit "Antígona" i va ser perquè farà un parell d'anys van fer un muntatge teatral esplèndid a Barcelona i vaig que pensar que era millor llegir-me l'obra abans de veure-la representada. I ara quina peça triaria per llegir? Hagués pogut començar per ordre cronològic però vaig preferir enfrontar-me amb la seva tragèdia més coneguda, aquest "Edip Rei".

No sé si coneixeu la història apart del fet que Edip s'acaba casant amb la seva pròpia mare Iocasta. Però el fet és que a mi m'ha sorprès molt agradablement conèixer tots els matisos d'aquesta tragèdia. Des del personatge ric i complex d'Edip que va salvar la ciutat de Tebes resolent el misteri de l'Esfinx, fins als detalls de la profecia que es van complint poc a poc i de manera inexorable. I tot transcorre a un gran ritme, sense pausa, que fa difícil deixar de llegir.

És una lectura que per la seva qualitat, la seva brevetat i la seva importància us recomano a tots. Però per sobre de tot us la recomano perquè és una tragèdia en la que els personatges contínuament estan buscant la veritat. I la recerca de la veritat per sobre de tot és un valor que crec que necessitem, ara i sempre.

Amics absoluts, John LeCarré

2008-03-17T21:47:00.005+01:00

Després de les "Memorias de Adriano" vaig reprendre les aventures de'n Potter en el seu quart any a Hogwarts. Com que ja hi havia un entrada escrita no és fins ara, amb l'"Amics absoluts" de John Le Carré, que torno a aparèixer A la vora del foc.

I sí, us parlaré d'espies, però també de la globalització, dels moviments alternatius, de la Guerra Freda, de Berlín i sobretot de'n Ted Mundy, el protagonista de la novel·la. Un esprimatxat anglès nascut al Pakistan el dia que va deixar de formar part de la Índia. La història comença a Munic, poc després de l'inici de la segona guerra a l'Irak, i ens mostra a un Teddy de 60 anys aposentat en el que sembla una vida fàcil, còmode i sobretot, feliç. Fins que un bon dia reapareix en la seva vida en Sasha per oferir-li un futur millor. I aquí l'escriptor ens porta endarrere en el temps per explicar-nos la vida de'n Teddy. La seva infància feliç al Pakistan, els anys difícils a l'escola anglesa, la mort del pare, els primers encontres sexuals i com aquests el porten pel camí de la revolució, dels anarquistes i dels lluitadors del capitalisme. Acaba petant al Berlín dividit de la post-guerra i és allà on coneix en Sasha, lliure pensador i revolucionari que fa discursos i mobilitza els estudiants. Ens explica com es forja l'amistat entre en Sasha i en Ted i com al cap dels anys, després que en Ted fos expulsat de Berlin, es retroben a l'Alemanya de l'Est. I aquí comença la segona part de la història, en la que ens explica com en Ted es converteix en un agent doble de l'Stasi i dels Serveis Secrets de Sa Majestat, servei que acaba amb la caiguda del Mur de Berlín. Ara que ja coneixem la història dels dos amics, l'autor ens torna al present per mostrar-nos el nou ideal de'n Sasha i pel qual vol reclutar el seu vell i fidel amic. Però el món del s. XXI ha canviat molt, hi ha poders supranacionals, terroristes sense ideals ni principis. És un món en el que espies de l'antiga escola ja no hi tenen cabuda. I el clímax final, que no us explico, ens ho deixa ben clar.

Es fa estrany tornar a llegir paraules com Stasi, Teló d'Acer, Guerra Freda, paraules que semblen oblidades però que ens convé no esborrar, no sigui que també esborrem les tragèdies que va causar. En aquest llibre, a més, s'hi pot trobar el que per mi és una forta crítica a tots els moviments alternatius o antiglobalització, no pel missatge que volen difondre, sinó per les causes reals de la seva existència i per la buidor que moltes vegades s'amaga darrere els discursos antisistema. Malgrat tot, la crítica a la classe dirigent actual és clara i contundent. I si m'agraden els llibres de John LeCarré, i haig de confessar que és un dels meus escriptors preferits, no és perquè m'expliqui històries d'espies, sinó perquè el que fa és explicar-me la història d'una persona, l'espia. I són uns personatges terriblement complexes, plens de matisos, de contradiccions, dèbils, solitaris, humans. I el cas de'n Ted n'és un bon exemple. Un personatge que gairebé no ha pogut triar mai, que s'ha anat trobant les situacions sense buscar-les, que ha esdevingut un dels millors espies del país sense voler-ho. I quan vol agafar les regnes de la seva pròpia vida ja és massa tard.

No és un llibre fàcil. Cap llibre de LeCarré acostuma a ser fàcil. Però si us agraden les històries de persones, si us interessa la psicologia d'uns personatges enfrontats a les situacions més imprevisibles, llegiu en LeCarré. Si ja el coneixeu i no heu llegit l'Amics Absoluts, comenceu-lo, no us decebrà. Si no heu llegit mai res seu, comenceu per un altre llibre, potser "El jardiner fidel" o "El talp" i ja em direu que us sembla.

Les Benignes, de Jonathan Littell

2008-03-16T20:44:00.009+01:00

Deia que us deveu pensar que no llegeixo, pel fet que ha caigut en picat el ritme de les meves contribucions a aquest blog. Però en realitat això es deu a que una tarda que voltava pel centre em vaig comprar un llibre del que no parava de sentir parlar. El cas és que com que tenia temps sobrer em vaig asseure a començar-lo, malgrat que en aquell moment estava enmig d’una altra lectura.

Estava en un bar, no feia massa fred, però al carrer m’estava quedant sense llum. En el temps que vaig tenir, vaig llegir el pròleg de Les Benignes, que em va deixar clavada a la cadira. El ritme, impecable. El to, contundent. El tema, colpidor, tot i que se n’han escrit rius de tinta. Les idees, no obstant, interessants. Interessants, em refereixo a que t'interessen. A que et deixen pensant, a que no les pots simplement contemplar i girar full.

Són aproximadament… No, espera. Són exactament 32 pàgines fabuloses. Però, com comença Littell la seva novel·la, potser a tall d'amenaça, permeteu-me que us expliqui com va anar. Max Aue, el protagonista d’aquesta història, empresari d’avançada edat en el moment que escriu, afincat a França, ens explica com va anar. És a dir: ens explica el que li va passar (tot el que li va passar) durant els darrers anys del Reich, com a oficial d’alta graduació de les SS. Són aproximadament… No, espera. Són exactament 1120 (treient les 32 del principi) pàgines de travessia.

I dic travessia, perquè m’ha costat horrors avançar-hi. Hi he trobat un protagonista detestable. Una persona que és complicat no odiar, per la seva actitud, per la seva indiferència, pel seu cinisme. Littell ha estat expressament transgressor: Max és homosexual, incestuós, matricida, i té una gran sensibilitat artística. (Algú podria arribar a opinar que de tan exagerat, només és pretesament transgressor). Aue sent repugnància per l'assassinat, però és només una repugnància estètica, fins i tot pràctica. Ell forma part de la brutalitat de la matança, però tracta amb dolçor les pàgines mullades d'un llibre que s'endú en la seva fugida.

Esnob, cínic, un intel·lectual, un buròcrata. Un assassí. Tot i que de rerefons, i per mi la idea central de tota la novel·la, sempre hi ha la idea de l’assassinat racionalitzat, burocratitzat, institucionalitzat, precisament per alliberar de culpa, com alliberat se’n sent Aue, aquells qui el van cometre. Llàstima que la vegada que exposa més brillantment aquesta idea sigui al pròleg, i després només hi recorri una vegada i una altra, amb descripcions més i més acurades, més i més escatològiques, més i més cruentes, però el mateix al cap i a la fi.

Al llarg de la novel·la acompanyem Aue en el seu periple a Ucraïna, el Caucas i Crimea, per mi la part més acceptable de tot el relat, on es descriu amb terrible cruesa la campanya de la Wehermacht i les SS, sobretot contra els jueus, els assassinats massius, els afusellaments, les fosses. La complicada logística de l’assassinat, la insensata racionalització, és terrible. Tot i que la lectura es feia feixuga, sobretot per la complicada terminologia militar i burocràtica, per la densitat de l’escriptura, em trobava prou captivada pel relat. Després acompanyem Aue al front a Stalingrad, als despatxos de Berlín, a Auswitch, a més reunions a Berlín, a visitar la seva mare i el seu padrastre a la costa francesa, i (lamento dir-ho) als seus somnis i paranoies diverses, que per mi es podrien treure perfectament de la història.

La primera i la darrera frase del llibre són excepcionals. L’estil, el to contundent del pròleg es manté durant tota la novel·la, però es torna gratuït. La història no és que perdi interès, però les detallades descripcions dels fets de la guerra als diversos fronts, de les reunions amb buròcrates i oficials, de la complicadíssima burocràcia del Reich m’han acabat per avorrir. Hi havia pàgines senceres en les que no m’enterava de res, literalment, però com que no era important, doncs fugia endavant, com va dir-ne algú el criteri del qual valoro. Li diria a Littell: el que dius m’interessa, però... podríem anar al gra? Potser no tinc el grau d’erudició que és necessari per copsar la majoria de detalls de la narració, però tanmateix puc seguir la història; i a voltes penses doncs que aquests detalls són allí només per adornar.

A mi, personalment, em va matar que cap a la pàgina... No, espera. Exactament a la pàgina 925, Littell escriu: El 9 d’abril.. ah, però, ¿per què narrar tots els detalls dia per dia? Em resulta esgotador, i a més, m’avorreix, i segurament a vosaltres també. ¿Quantes pàgines he amuntegat ja parlant de peripècies burocràtiques sense interès? Francament, el mínim que espero d’un escriptor és que s’adoni de l’avorriment abans que jo, però sobretot espero que se n'adoni abans de la pàgina 900.

Altres crítiques que faig a la novel·la són de diversa natura: una, a l’editorial, Quaderns Crema. Recomanaria una revisió exhaustiva del text, ple d’errades, sobretot al final -inexplicablement: es van cansar de corregir? pensaven que jo em cansaria de llegir?-, amb més d’una per pàgina. Una altra, els personatges dels dos policies que persegueixen Aue per un crim, que semblen Dupont i Dupond, de tant ridículs, totalment prescindibles i fora de lloc. La veritat, no sé si els va posar per allò de que el relat se li tornava avorrit i pensava que així li donaria vidilla (que no). I l’altra, el final, totalment desastrós. Un penúltim capítol totalment prescindible i un tancament del darrer capítol, i de la novel·la, surrealista, inverosímil, apressat i intrascendent, que en comptes de tancar i resoldre elegantment algunes qüestions plantejades sembla que fugi d'estudi per no haver de respondre-les, recorrent a escenes sense sentit que no sé si pretenen ser gracioses.

Tot i que la narració històrica del moment, de la guerra, de la situació, de la complexitat de l’estat d’Alemanya i suposo que del món en els convulsos 40 és molt interessant i que no puc dir que no m’hagi agradat llegir aquesta novel·la, la prudència m’aconsella de no recomanar-vos Les Benignes. He dit el que n’he dit, i altres n’han parlat també (bé, i no tant bé). I m'estimo més (m’adono que és el que diria Max Aue!) que sigueu vosaltres qui escolliu, perquè no escric aquesta ressenya per a vosaltres, sinó per a mi mateixa.

El quadern gris, Josep Pla

2008-03-13T16:18:00.005+01:00

Us deveu pensar que no, que ja no llegeixo, i no és així. El que passa és que estic amb un llibre del que vaig devorar el començament, i després m'hi vaig ennuegar. Sort que amb paciència i molts gots d'aigua ha anat tirant avall, aviat en tindreu el comentari.

Però pel camí, m'he trobat llegint altres coses que no em vull estar de compartir amb vosaltres. Heu llegit El Quadern Gris, d'en Josep Pla? Us ho dic perquè aquesta és la vostra si encara no ho heu fet, com és el meu cas.

Per si de cas fes falta que ho expliqués, el quadern gris està escrit com un dietari, amb anotacions cada una amb la seva data. Com si fos un blog!, de manera que coincidint amb el 90è aniversari de la primera anotació del Quadern, l'associació Xarxa de Mots, amb la col·laboració de la Fundació Josep Pla, l'està publicant en forma de blog, amb les entrades coincidint amb el dia+90 anys.

En vaig llegir la notícia en un dels meus blogs de referència, i des del 8 de març ho he anat seguint. De moment només hi ha tres entrades, de manera que si voleu, encara sou a temps de posar-vos al dia. A mi, neòfita pel que fa a la lectura del mestre Pla, em té enlluernada. Especialment l'entrada del dia 11 em va deixar regust d'infància i de tendresa; a més de la fantàstica ironia de Pla que estic segura que especialment l'elena assaborirà amb passió.

I per acabar, una altra recomanació en format de blog, perquè de vegades parlar de llibres és tan fàcil, i de vegades és tan màgic, i de vegades és senzillament corprenedor, un miracle com n'ha dit algú, com el relat d'una visita a una llibreria que va fer aquest bon amic.

L'església del mar, Ildefonso Falcones

2008-02-16T18:16:00.003+01:00

Sabeu quan acabes una cosa i tens la sensació d'haver-la parida suant un munt? És a dir, i en aquest cas, que quan toca girar la última pàgina, tancar el llibre i somriure, pensar, colpir-se o ensomniolar-se, te'n vas a dormir i punt amb un "ja està fet això", com qui ha acabat d'endreçar la roba de l'armari durant tot el dissabte a la tarda.

Doncs així em sento jo.

El cert és que causa certs estralls en mi el fet de no poder llegir el llibre "del tirón" per fets externs (la vida, diguem-ne), però encara és pitjor quan volent llegir-lo més o menys del tirón, no hi ha manera tu, el carro s'encalla cada dos per tres.

Havent acabat aquest llibre penso amb certesa 3 coses:

La primera, que és la primera novel·la que he llegit (que he de dir que aquestes basades en èpoques històriques no són les meves preferides) que recrea la vida catalana de llavors. I això ho dic positivament, perquè m'ha agradat llegir-ho.

La segona, que les coses que més m'han agradat de llegir d'aquesta història catalana, llegint la nota de l'autor al final, me n'adono que no eren tan certes com es suposaven. I encara diré més, a partir de la meitat del llibre el context es centra en un ofici que a mi em tenia meravellada de conèixer, i que talment no va existir (bajón total).

I la tercera, el llibre no t'enganxa. T'enganxa perquè en un moment donat li trobes interès en l'argument, però els personatges no enganxen. Tenen una manera de "ser" pròpia d'un culebrón de la tele, que s'allunya bastant de la idea que et pot arribar a passar pel cap dels comportaments humans, ara i llavors. En moltes ocasions, a més, no correlaciones els seus actes amb les seves idees o ideals, simplement et creus els fets perquè els estàs llegint i van com van.

També he acabat pensant coses pitjor, per mirar de donar una explicació al perquè d'aquestes conclusions. El gir que dóna la història a la meitat del llibre, tant en argument com per l'absència de certs recursos "literaris" que fa servir l'autor (aquells paràgrafs amb subordinades i subordinades i comes, infinits), em va arribar a fer pensar que era un altre qui li havia escrit aquesta part del llibre.

Però no m'acarnissaré amb això, perquè són suposicions i prou.

I bé, què us va semblar a vosaltres? Es mereix el lloc de best-seller català?

Memorias de Adriano, Marguerite Yourcenar

2008-02-15T19:06:00.002+01:00

Abans de res volia agraïr que m'hagueu convidat a participar en aquest blog més enllà dels comentaris puntuals que hi anava deixant. És tot un repte intentar resumir un llibre amb la brillantor i claredat amb que vosaltres ho feu.

I la vostra invitació ha coincidit justament un dia després d'acabar de llegir "Memorias de Adriano". És un llibre que entra dins del gènere de la novel·la històrica i on l'autora escriu en primera persona la vida de l'emperador romà Adrià, des de la seva infantesa a Itálica fins al moment en què anomena succesor. És una lectura densa però en general molt atractiva, plena de reflexions sobre el poder, les relacions humanes i fins i tot sobre filosofia.
Es podria dividir en dues parts ben diferenciades que coincideixen amb l'abans i el després de ser anomenat emperador. Per mi, la primera part és la més interessant i captivadora de totes i és on es desgranen les idees filosòfiques d'Adrià que després intentarà implantar en tota l'extensió de l'Imperi. En la segona part, destaca la relació d'amor entre ell i Antinoo, un jove ciutadà d'una de les provincies conquerides per Roma.

En general, el que m'agradaria destacar del llibre és el profund helenisme de la figura d'Adrià. Ell hagués desitjat haver nascut grec, amb els seus ideals de bellessa, la seva perfecció en l'art, les seves idees polítiques i filosòfiques. I haig de reconèixer que llegint el llibre a mi m'han vingut unes ganes terribles de llegir-me tots els clàssics grecs, d'empapar-me d'aquesta cultura que en el fons, i gràcies a la Romanització, és la nostra cultura.

I deixeu-me acabar amb les paraules que apareixen en les monedes encunyades per Adrià: "Humanitas, Felicitas, Libertas"

Tokio Blues - Haruki Murakami

2008-02-09T16:48:00.002+01:00

Em va caure a les meves mans per casualitat aquest llibre...bé, casualitat o no tanta casualitat..! Vaig conèixer una persona fa uns mesos, que sempre que ens trobàvem tenia el llibre a les mans, la veia disfrutar amb ell..sabeu quan enlenteixes el pas per poder llegir uns linees més..? o s'et dibuixa un somriure a la cara mentre tanques a poc a poc el llibre..? doncs així la veia.. i al final no em vaig poder estar de dir-li: quan te l'acabis, m'el deixaràs..?

És d'aquells llibres que els vius, escrit amb senzillesa, realitat, de tal manera que et poses a la pell dels personatges, que t'identifiques , et fa somriure, plorar, et posa la pell de gallina..

Situat al Japó, explica com Watanabe va viure els anys abans de lentrada a la vida "adulta". Com va afectar el suicidi del seu millor i únic amic de l'adolescència, i el temps transcorregut entre la mort d'aquest i la posterior mort de Naoko. T'explica amb dolçura com la mort no és un simple final de la vida, sinó com moltes vegades forma part d'aquesta. Com les amistats no són una cosa d'aquelles que et trobes a la cantonada de cada carrer, com les persones som molt més profundes del que ens pot semblar a primer cop d'ull.. com la normalitat és d'aquells mites que corren però no existeixen..i que en el fons..millor que no existeixi.

És un llibre d'aquells en que t'hi endinses facilment malgrat hagis estat temps sense lectura, d'aquells que es mereix ser llegit en moments especials..en que acabar-lo a la platja amb el resol i ventet d'hivern, sense massa gent i amb la musica de fons de jorge drexler..fa que hagi estat un dia especial.

Everything is Illuminated, Jonathan Safran Foer

2008-01-28T11:26:00.000+01:00

Animada per tant com m'havia agradat Extremely loud & Incredibly close, vaig demanar al Pere el primer llibre de Foer. I lamento dir que no m'ha agradat tant com l'altre... Tot i que sí que he gaudit de la lectura. No m'ha semblat ni tan original ni tan emocionant.

Jonathan Safran Foer va viatjar a Ucraïna des dels Estats Units quan tenia 20 anys, amb una fotografia vella i arrugada, buscant una noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. No en va dir res a la seva àvia, i per això no tenia ni noms, ni dades, ni punts on iniciar la cerca. De manera que al cap de cinc dies va tornar cap a casa amb les mans buides, i, imagino, el cap ple d'idees.

A la novel·la, el jove Jonathan Safran Foer viatja des dels Estats Units a Ucraïna amb una fotografia vella i arrugada, buscant la noia que havia salvat el seu avi jueu de l'Holocaust. Només té el nom del shetlt on havia viscut, Trachimbrod, un guia i traductor, l'Alex, i un conductor, l'avi de l'Alex. També té por als gossos, i per això no li agrada la Sammy Davis Junior Junior, el gos pigall de l'avi de l'Alex, que es pensa que és cec.

La cerca de la història de l'avi de Foer toparà de nassos amb la història de l'avi de l'Alex, que també es diu Alex, i la noia de la fotografia es farà més i més inabastable. Tanmateix, la història està construida de manera força original, tot barrejant tres tipus de textos, tots escrits amb posterioritat al retorn de Jonathan als Estats Units. Per una banda, la novel·la, o intent, que l'Alex escriu sobre el viatge de Jonathan. Per una altra banda, les cartes que l'Alex li envia juntament amb els trossos de novel·la que va escrivint. I finalment, trossos d'una novel·la sobre com Foer s'imagina la vida del seu avi a Trachimbrod, fins a l'arribada dels Nazis. Per acabar-ho d'adobar, Alex no parla massa bé l'anlgès, i les cartes i la seva novel·la estan escrites amb un anglès artificial, una mena de barreja amb rus i traduccions literals de traductor automàtic, (manufacture sounds, no say no-truths, ...) cosa que fa bastant divertida la lectura.

Les tres històries (les esperances de l'Alex, el relat del viatge i els fets a Trachimbrod) es barregen amb molta habilitat i es retroalimenten, es relacionen en la mesura justa i permeten veure trets dels personatges i fins i tot parts de la història que no són no explícits, cal llegir-los entre una cosa i l'altra (això li encanta a Foer, em penso).

Sobretot en la història imaginada del que succeeix a Trachimbrod, hi trobarem moltes històries barrejades, moltes metàfores i divertimentos, algunes amb molta gràcia, algunes una mica pesades, que en alguns moments es fan difícils de llegir.

En qualsevol cas, si us cau a les mans, no deixeu de fer-hi una ullada. Penso que l'originalitat en l'escriptura de Jonathan Safran Foer no us deixarà indiferents.

(Per cert, algú ha vist la pel·lícula? Sé que el Pere sí i que no li va agradar).

Memoria de mis putas tristes, Gabriel García Márquez

2008-01-27T22:15:00.000+01:00

No sé si tinc gaire esma de fer aquesta ressenya. Per una banda, sóc arribada de viatge (sí, aquesta ha estat una lectura de "vol"), per tant estic cansada. Per altra banda, llegir aquest llibre comporta pensar que cal rellegir-lo d'aquí a 20 o 40 anys, i veure si s'hi troben més complicitats, si es desvetllen alguns entre línies.

No hi ha llibre de García Márquez que no em pugui agradar, així que seré breu amb aquest comentari, també per ser justa amb les 109 pàgines que té.

Ressenyo doncs dues frases que crec que copsen els dos temes del llibre:

(...) uno de los encantos de la vejez son las provocaciones que se permiten las amigas jóvenes que nos creen fuera de servicio.

La vellesa en primera persona, i el apunt constant a la sexualitat durant la vida. I per tant, també a la vellesa.
Malgrat tot, no podia encaixar la cara de "El Gabo" a la primera persona d'aquest llibre, i no he cercat pas informació per si forma part de la seva biografia fora de "vivir para contarla" (pendent de llegir).

A las diez de la noche, tembloroso y con los labios mordidos para no llorar, fui cargado de cajas de chocolates suizos, turrones y caramelos, y una canasta de rosas ardientes para cubrir la cama. La puerta estava entreabierta, las luces encendidas y en el radio se diluía a medio vvolumen la sonata número unos para violín y piano de Brahms.

I l'altre gran tema, l'amor. L'amor que volem, que no hem tingut o que enyorem. O més simple, com es pot enfollir a qualsevol edat.
El millor de García Márquez és que mai saps ben bé quan estàs a la banda real o la banda de la fantasía, i ho va desgranant ara sí i ara també, amb cada acció ordinària que fa succeir.
Potser per això, arribats a un moment no me'l creia fent segons quines coses, i més senzillament pensant segons quines coses. No obstant, com crec que era un llibre que tocava bé de peus a terra pel seu argument (tot i que hi ha qui pensarà que aquesta és la part fantasiosa precisament), tenia unes ganes tremendes d'acabar les 109 pàgines i trobar-me amb el desenllaç esperat.

Si no heu llegit mai a l'autor, potser no us recomanaria aquest llibre, perquè pot ser que no us enganxi totalment. A mi em va tornar boja "Crónica de una muerte anunciada", que podria ser una bona opció.