The God of Small Things, Arundhati Roy

Tot i que aquest és un d’aquells llibres que en el seu moment va ser un gran èxit, fins el passat Sant Jordi no va caure a les meves mans. I he de dir que m’he trobat amb una història que m’ha sorprès. No se exactament perquè (potser pel títol) m’esperava un relat optimista i colorit de la vida, una exaltació de les petites coses que sovint passem per alt però que en major o menor mesura ens fan més suportable el dia a dia. En canvi m’he trobat amb la dura història de dos germans bessons, l’Estha i la Rahel, i la seva mare divorciada, l’Ammu, a l’Índia. Durant tot el llibre es va alternant el passat, quan els bessons tenen uns deu anys i arriba la seva cosina des de Londres, amb el present, quan els bessons són adults i es retroben a la casa familiar després de molts anys d’estar separats. I mica en mica anem descobrint els detalls dels fets que van passar quan eren nens i com aquells fets han acabat marcant les seves vides actuals.

He trobat que no ha sigut una lectura fàcil, havia de mantenir la concentració per saber en cada moment en quin temps estava i de quins personatges em parlava (els noms indis no són precisament fàcils de recordar), però m’ha agradat llegir-lo. En particular m’ha encantat com poc a poc l’autora va desgranant els detalls del succés que marca la novel•la i que gairebé des de la primera pàgina coneixem. Això li dona un aire de fatalitat, de tragèdia, molt interessant. I he trobat magnífic el personatge de l’Estha adult: un home obsessionat per l’ordre i la neteja i que no parla, es podria dir que turmentat per la separació de la seva germana i de tot el que li va passar de nen. I també ha sigut interessant descobrir el problema de les castes a l’Índia i com són tractats els Intocables. Haig de confessar que ho desconeixia i que m’ha xocat molt.

Finalment, m’agradaria copiar un fragment del llibre que parla sobre les Grans Històries:

“[…] the secret of the Great Stories is that they have no secrets. The Great Stories are the ones you have heard and want to hear again. The ones you can enter anywhere and inhabit comfortably. They don’t deceive you with thrills and trick endings. They don’t surprise you with the unforeseen. They are as familiar as the house you live in. Or the smell of your lover’s skin. You know how they end, yet you listen as though you don’t. In the way that although you know that one day you will die, you live as though you won’t. In the Great Stories you know who lives, who dies, who finds love, who doesn’t. And yet you want to know again.
That is their mistery and their magic.”

Per això llegim

5 llibres en una ressenya.

Fa temps que no escric en el blog i no és perqué en l'entretemps no hagi llegit res sinó perqué a vegades es fa difícil trobar el temps per plasmar en un text el que un llibre ens ha semblat. I ara podria simplement "oblidar" els darrers cinc llibres que he llegit i fer la ressenya del que aviat acabaré o bé anar fent la ressenya de cada un d'ells, mica en mica. Per fer això darrer i fer-ho bé, hauria de tenir els llibres ben frescos en la memòria i com us podeu imaginar aquest no és el cas. Finalment, m'he decidit a escriure en poques línies el que m'ha semblat cada un d'ells, reflexant d'aquesta manera la sensació global que el llibre m'ha deixat, les emocions que ha despertat en mi i que, després de setmanes, encara perduren. A veure que en resulta.

• Very short introduction to mathematics. Tim Gowers.

Llibre curt i molt didàctic, oferint una visió propera de les matemàtiques sense caure en els simplismes de la divulgació estàndar. Destaca la idea de que un no s'ha de preocupar de la possible realitat o existència dels conceptes matemàtics, un ha d'estudiar "què" fan i quines propietats tenen aquests conceptes. Em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir més calmadament i de provar-ne algun altre de la mateixa sèrie ("Very short introduction to ...").

• Nieve de primavera. Yukio Mishima.

El primer llibre d'una tetralogia anomenada "El mar de la fertilidad". M'ha costat entendre perquè els personatges fan el que fan i suposo que bona part de la culpa la té el fet de no entendre la cultura japonesa. Però a pesar d'això i del fet que els personatges són molt extrems (o molt racionals o molt passionals, però no per això simples), la idea central del llibre arriba amb molta facilitat, car és universal: l'Amor. També destacaria la descripció històrica de la societat japonesa del moment (cap al 1912) i les belles descripcions dels entorns per on es mouen els personatges. Penso continuar amb el segon de la sèrie.

• The curious case of Benjamin Button and six other stories. F. Scott Fitzgerald.

Set relats més o menys curts començant pel famós d'en B. Button, que val a dir no és dels millors del llibre. Hi ha relats que m'han agradat més o menys però en tots ells enseguida he entrat en la història. Fitzgerald aconsegueix amb poquíssimes frases descriure't els personatges i la situació. Hi ha històries fantàstiques, hi ha fàbules, hi ha comèdia i hi ha drama, cada relat té alguna d'aquestes característiques i tots ells els he trobat molt ben escrits. M'agradaria destacar dos relats, "The cut-glass bowl" que està ple d'humor i que gairebé diria que és una tragicomèdia i sobretot "May Day", un dels millors relats curts que he llegit en molt de temps.

• Tragedias completas. Sófocles.

De les set tragèdies seves que ens han arribat, Antígona i Edip Rei ja me les havia llegit. Ara volia continuar només amb Áyax però em vaig acabar trobant llegint també les quatre restants. La sensació global és bastant irregular ja que hi ha alguna tragèdia que no m'ha agradat (Las Traquinias), altres que m'han deixat indiferent (Electra) i altres que m'han agradat molt (Áyax, Edipo en Colono i sobretot Filoctetes). M'agradaria destacar, però, la importància o la influència en gairebé totes les tragèdies de la guerra de Troya. Perquè va ser tant important aquesta guerra? Realment m'entra la curiositat per saber-ne més sobre aquest fet històric.

• Cendra per Martina. Manuel de Pedrolo.

Un llibre, una història, tres narradors diferents. En cendra per Martina trobem tres parts diferents i en cada una d'elles un dels personatges ens explica la seva versió del triangle amorós en què estan inmersos. En la primera, de l'Adrià, comencem a conèixer tots els personatges i a més és aprofitada per l'autor per explicar-nos la brutalitat de la Guerra Civil Espanyola en les trinxeres. És la part que té més força. En la segona i tercera part, la Júlia i la Martina ens expliquen el mateix des del seu punt de vista, en la rera-guarda, patint pels combatents i lluitant pel dia dia. La idea d'explicar el mateix des dels tres punts de vista està molt bé i en les dues primeres parts molt ben aconseguida. Vull dir, t'entren dubtes sobre qui dels dos t'està explicant la veritat. Quan comença la tercera, l'interés comença a decaure i em vaig trobar que llegia les pàgines més per inèrcia que per desig. Arriba un moment en què el llibre s'allarga massa i saps tot el que passarà, amb el que es perd bona part de l'interés. Això sí, amb Pedrolo he tornat a gaudir d'un llibre molt ben escrit, on les paraules i les frases flueixen de manera natural i precisa i et submergeixen des de bon inici en el plaer de la lectura.

Jimmy el Nen, Donald Westlake

Llei de Murphy:

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

Jimmy el Nen explica la història d'un segrest, el segrest més ben planejat de la història... i el pitjor executat. En Kelp ha estat a la presó per un delicte menor, i allà, a l'avorriment de la cel·la, ha vist la llum, el pla perfecte. Ha llegit una novel·la de lladres i serenos. Concretament, una de Richard Stark, que com podeu veure si seguiu l'enllaç, és un dels pseudònims utilitzats per Westlake.

A El jove Heist, una novel·la (que mai va ser escrita) de Richard Stark, una colla de delinqüents segresten en Bobby, un nen de 12 anys, fill d'una família rica. El segresten al cotxe, quan el xofer el torna cap a casa, i l'amaguen en una granja abandonada fora la ciutat. Exigeixen al pare de la criatura un suculent rescat, que l'home llença en una maleta des d'un pont de l'autopista, seguint unes instruccions precises entregades de manera anònima i segura consistent en trucades creuades des de diverses cabines telefòniques i al telèfon portàtil del cotxe durant el trajecte. Un cop aconseguits els diners, alliberar el nen en ple centre de la ciutat en qualsevol moment del dia, amb la seguretat que el nen no ha vist cap de les cares dels segrestadors, que s'han guardat bé de tapar-se amb unes caretes de Mickey Mouse, especialment pensades per no espantar el nen. El pla és perfecte.

Dortmunder, el cap de la banda de la novel·la de Westlake, no s'assembla gaire al cap de la banda de la novel·la de Stark. D'entrada, no confia gens ni mica en el pla: totes les actuacions que ha fet amb en Kelp han acabat en desastre, i no està disposat a continuar temptant la malastrugança. Però en Kelp està tan convençut de la infalibilitat del pla i és tan tenaç que finalment Dortmunder acaba per acceptar de participar-hi, a contracor i amb el convenciment que l'aventura acabarà fatal. De totes maneres, en Kelp no s'equivocava quan va jutjar que si en Dortmunder acceptava, la May Dortmunder, en Murch i la seva mare taxista acabarien per participar-hi també. La May s'ha d'encarregar de la criatura, en Murch i la seva mare han de conduir els cotxes, en Kelp ha trobat la granja abandonada i han localitzat la víctima, i ell ha d'adaptar el pla a les circumstàncies. El pla és perfecte.

És en el moment d'executar-lo que les coses es comencen a tòrcer. Els segrestadors segueixen el pla a la perfecció, però ni en Jimmy, ni el seu pare, ni el seu xofer, ni l'FBI semblen haver llegit el llibre i s'entesten en sortir-se del guió desbaratant tots els plans descrits en el llibre, provocant situacions divertidíssimes davant la perplexitat d'en Kelp i la resignació d'en Dortmunder. Westlake abusa una mica de la mala sort dels personatges, antiherois de cap a peus tots i cada un d'ells, sotmesos a una versió estricta de la Llei de Murphy i de tots els seus corolaris, però fins i tot això arriba a resultar divertit en el context. Jimmy és un nen superdotat que va a sessions al seu psicoanalista i que detesta les criaturades, incloent, per exemple, les caretes de Mickey Mouse. El pare d'en Jimmy és un analista de la borsa acostumat a negociar i regatejar, que es pren el segrest amb molta calma i professionalitat. El responsable de l'FBI constata l'enorme professionalitat dels segrestadors, que no paren de deixar pistes falses que desorienten els investigadors. Mentre en Murch i la seva mare discuteixen constantment sobre les millors rutes per evitar els embussos, en Kelp repassa els capítols del llibre, en Jimmy s'intenta escapar i en Dortmunder, pressentint el desastre, maleeix el moment que va tornar a dirigir la paraula a en Kelp.

El pla era perfecte. Però... si alguna cosa pot anar malament, hi anirà.

"Kafka a la platja" de Haruki Murakami

Feia temps que tenia ganes de llegir Murakami, i el meu amic invisible, com si m'hagués llegit el pensament, em va fer donar el pas.
Només la portada ja m'agrada, un gat negre preciós. El cert és que els gats tenen bastant de protagonisme en aquesta història tan curiosa.
M'ha sorprès gratament. L'Estil narratiu et condueix amablement a través de dues històries: la d'en Kafka; un noi de 15 anys que marxa de casa per viure una aventura a dins d'una biblioteca i la d'en Nakata: un home gran, que, com diu ell, és una mica totxo, marcat per una tragèdiaviscuda quan era petit, durant la guerra.
Cada un d'ells és molt especial, a la seva manera, segurament, si els hagués conegut en persona els hagués trobat ben extranys, però Murakami aconsegueix fer-te'ls entendre, entrar dins seu i veure qui són i com són de veritat, més enllà de les aparences.
Sovint només veiem la façana dels qui ens envolten, cal un esforç molt gran per entendre'ns els uns als altres, per no jutjar i per estimar-nos malgrat tot, i Murakami és un mestre en fer-te estimar els seus personatges.
Tot i que hi ha coses que no he entès, que suposo deu ser a causa de la diferència d'origen cultural, de les tradicions, Murakami parla de temes universals i alhora quotidians, en Nakat i en Kafka refelxionen i et fan pensar sobre la vida, sobre la mort, i sobre l'amor. Són reflexions molt interessants.
Un llibre que m'ha acompanyat les últimes setmanes i que m'ha transportat a un altre món, és d'aquells llibres que després de llegir-lo notes que alguna cosa ha canviat dins teu. Us el recomano.

Una carta molt llarga, Mariama Bâ

Aïssatou,

He rebut la teva carta. Per respondre't obro aquesta llibreta, que serà el punt de suport del meu desconcert: la nostra llarga experiència m'ha ensenyat que la confiança suavitza el dolor.

La teva existència a la meva vida no té res a veure amb l'atzar. Les nostres àvies, que vivien en poblats separats per una tanca, parlaven diàriament. Les nostres mares es barallaven per cuidar els nostres oncles i ties. I nosaltres vam desgastar les faldilles i les sandàlies pel mateix camí de pedres de l'escola corànica.

La Ramatoulaye és Senegalesa. Viu a Dakar, amb el seu marit, o hi vivia, perquè el dia que ha començat la carta és el dia que s'ha mort. Tot i així, de fet, ja va deixar de conviure amb el seu marit quan aquest es va casar amb la segona dona, la Binetou, de l'edat de la filla gran. Després de 25 anys de matrimoni i 12 fills, en Modou ha triat una segona dona, i la Ramatoulaye ha quedat bandejada. El dia de la mort d'en Modou, la Ramatoulaye comença la resposta a l'Aïssatou, una resposta a una carta de la que no sabem res, potser amb l'esperança que les paraules trobin el camí que ella no veu.

L'Aïssatou, la destinatària de la carta, té també històries per explicar, tot i que qui les explica és la Ramatoulaye. Històries semblants, però no idèntiques, que expliquen la vivència de la poligàmia i de la situació de la dona a Senegal. Situacions complexes i delicades, afrontades de manera diferent. Cada dona és un món i blablabla. La tradició mana 40 dies de reclusió a les vídues, i durant la seva, la Ramatoulaye canvia la manera de veure's, la de veure les seves filles, la de veure el seu futur. Fins i tot la manera de veure el seu país, i la seva vella amistat amb en Douanga, representant de l'Assemblea Nacional.

- Portem gairebé vint anys d'independència! Quant de temps haurem d'esperar per poder veure la primera dona ministra[...]? I tanmateix ja han quedat més que demostrats la militància i la capacitat de les dones i el seu compromís desinteressat. [...]

- A qui dius tot això, Ramatoulaye? Ets com l'eco de les meves intervencions a l'Assemblea Nacional, on em titllen de "feminista". No sóc pas l'únic que insisteix a canviar les regles del joc i a introduir-hi aire fresc. La dona ha de deixar de ser un accessori que adorni, un objecte que es canviï de lloc, una companya que afalaguem o calmem amb promeses. La dona és l'arrel primigènia i fonamental de la nació, a partir de la qual tota la resta neix i floreix. Cal incitar la dona a interessar-se més pel futur del seu país. Fins i tot tu, que ara protestes, has preferit un marit, una bona situació social i fills a la cosa pública. Si als partits només hi militen els homes, per què haurien de pensar en les dones? [...] No és senzill fer créixer un país. [...]Calen diners, una pila de diners, que hem de trobar als països estrangers guanyant-nos la seva confiança. Amb una única temporada de pluges i un únic cultiu, el Senegal no anirà massa lluny, per més que no en faltin ganes.

La nit queia del cel ràpidament, amb la pressa d'ennegrir els éssers i les coses, i travessava les persianes del menjador.

Potser puc dir simplement que es tracta d'una novel·la "sobre la situació de la dona a Senegal", o sobre l'absència de drets de les dones, la poligàmia i els matrimonis forçats. Però em sembla que no és sobre això que parla la carta. Això és com dir que El Quijote és un llibre que pretén mostrar com es vivia a l'Edat Mitjana. A Una carta molt llarga tots els personatges rellevants són dones, i està situada a Senegal, però, com qualsevol altra escriptora, Mariama Bâ volia explicar una història.

I aquesta és una història de situacions personals i familiars concretes, de records de joventut, en una societat que s'està debatent entre la modernitat i la tradició, tot just iniciat el seu camí independent. És una història que parla d'equilibris delicats, fràgils, administrats amb saviesa per personatges gairebé exclusivament femenins. Hi he trobat sentiments i situacions que jo no puc entendre, però que se'm fan clars davant els ulls si em deixo dur pels personatges. Sentiments, és clar, sobre la poligàmia i els matrimonis forçats, i també, sobre la maternitat, sobre la confiança, sobre l'amistat, la tradició, les esperances i el futur possible.

Una carta molt llarga és una novel·la molt curta, d'un parell o tres de capvespres, una delícia si us cau a les mans.

La Carretera, Cormac McCarthy

Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.

El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.

La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.

El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.

Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!

Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons

Tenia els meus dubtes sobre si fer o no fer la ressenya de Watchmen. És un llibre? Tot i que l'etiquetin com a "comic-book" no deixa de ser un còmic, destinat a adults però un còmic al cap i a la fi. Finalment, el que m'ha decidit a incloure'l en el blog és el fet que el 1988 va rebre un premi Hugo. Tot i que el va rebre en la categoria de "other forms", el premi Hugo és un dels més prestigiosos de la ciència-ficció, així que perquè no fer-ne la ressenya? (Apunt: no tinc ni idea si cap altre còmic ha rebut mai un premi literari d'aquest prestigi, algú ho sap?).

I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.

I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?

Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.