dimecres, 28 d’octubre del 2009
La Carretera, Cormac McCarthy
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons
I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.
I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?
Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
La plaça del diamant, Mercè Rodoreda
I què puc comentar sobre La plaça del diamant que encara no s'hagi dit? No ho sé, així que simplement us parlaré del que la seva lectura ha despertat en mi. I la primera cosa és tristesa; és un llibre amarat de tristesa. Tampoc és estrany donada l'època que descriu i la mena de personatge que és la Colometa. Però també és curiós com alguns dels passatges on hi ha alguna mena d'alegria, aquesta no deixa d'estar modulada per la situació desesperada dels seus protagonistes. I l'altra aspecte que m'ha cridat més l'atenció és la bellesa de les descripcions que fa Rodoreda. No només les descripcions de les persones i els objectes, sinó també dels carrers, les botigues, el cel, els coloms, els arbres, els bassals... Les últimes frases del llibre són extraordinàries.
I per acabar m'agradaria dir dues coses més. Una és el curiós paper que juga la plaça que dóna el títol al llibre. Només apareix dos cops, al principi de tot i al final, en una mena de passejada catàrtica de la Colometa. M'ha donat la sensació com si tota la vida d'entremig no fos la seva vida, com si realment la Natàlia no fos la Colometa. I l'altra cosa que volia dir és que el llibre el trobo bastant absurd, la història força increible però que tot i així la Colometa acaba sorgint com un personatge únic.
Ja tinc ganes d'agafar un altre llibre de la Rodoreda.
dissabte, 19 de setembre del 2009
Los Desposeídos, Ursula K. Leguin
A Desposeídos trobem la història de dues societats, una que viu en el planeta i l'altre que viu en el seu satèl·lit. Dues societats que antigament havien viscut conjuntament en el planeta mare. Les desigualtats socials associades a una societat de tipus capitalista van fer que aparagués una classe de gent desposseida, pobre, sense oportunitats d'èxit i que després de rebelar-se van aconseguir emigrar al satèl·lit i fundar un nou ordre social, basat en l'anarquisme. Així, en aquesta nova societat, no hi ha govern i tots els seus habitants col·laboren i s'ajuden mútuament per prosperar. Tot és de tothom i de ningú. L'autora ens explica la història d'aquesta societat contraposant-la amb la del planeta mare a traveś de la figura de Shevek, un físic extraordinari que necessita contactar amb altres físics de fora del satèl·lit per poder seguir avançant en les seves teories. I així, quan viatja al planeta veiem contraposades les diferències entre els dos models de societat.
I realment aquesta és la veritable història del llibre, molt més enllà dels avatars de Shevek per poder trobar la seva gran teoria. Tot i això, aquest és un personatge molt ben descrit, amb molta profunditat, que ens serveix d'enllaç a la història de fons del llibre. A més, l'estructura és molt dinàmica, amb continus salts temporals però que en cap moment desconcerten i és un llibre ple de reflexions molt interessants, tant sobre l'home com del seu paper en la societat i en el medi que l'envolta. En definitiva, un llibre, segons el meu parer, molt bo. Altament recomanable.
dilluns, 7 de setembre del 2009
Ripley enterrat, Patricia Highsmith
dimarts, 18 d’agost del 2009
Les veus del Pamano, Jaume Cabré
Suposo que vaig trigar a començar-lo perqué l'imaginava un llibre difícil de llegir, dens, amb una història complicada. Així doncs la meva sorpresa va ser gran quan em vaig trobar tot el contrari: un llibre molt fàcil de llegir, d'aquells que enganxen i amb una història ben senzilla, de fet pròpia d'un bon culebrón de televisió. En ell trobem dues històries explicades en paral·lel: la del mestre d'escola Oriol Fontelles durant la guerra civil espanyola en un petit poble del Pallars i la de la mestra Tina Font en el mateix poble en l'actualitat. No descriuré en més detall la història per no espatllar res a qui se'l vulgui llegir, només que en el fons es tracta d'un exercici de memòria històrica de la Tina quan descobreix els diaris personals amagats de l'Oriol.
I perquè deia lo del culebrón? Doncs bàsicament perqué tots els personatges del llibre (excepte la Tina) són absolutament plans i es mouen per interessos ben bàsics i gens amagats i les diverses histories secundàries només estan per decorar la trama principal i són innecesàries per entendre millor els protagonistes de la novel·la. Això sí, fan que t'enganxis en la lectura i vulguis continuar llegint. I no entengueu aquest comentari com una crítica negativa, no trobo malament que hi hagi llibres així i de fet he gaudit força amb la seva lectura.
I el que m'agradaria destacar més és el tema de fons que crec que hi ha en el llibre: la recuperació de la memòria històrica. Cal mirar al passat recent i veure el paper que cada un de nosaltres va exercir en un moment històric determinat encara que això pugui reobrir ferides? Fins a quin punt és important conèixer de veritat el nostre passat? No el global, d'un pais o un continent, sinó el local, el dels petits pobles en valls perdudes o el de petits barris en grans ciutats. Podem entendre el present sense conèixer el passat? O podem aspirar a un futur millor sinó tenim en compte els errors passats? Crec que les respostes a aquestes preguntes són prou evidents, però avui dia hi ha gent que sembla que les hagi deixat oblidades ves a saber on.
dilluns, 13 de juliol del 2009
El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith
diumenge, 28 de juny del 2009
Free Lunch, David Smith
Utilitzant una analogia amb un menú en un restaurant, l'autor et va introduint els diferents conceptes que mouen l'economia moderna, des de la definició de producte interior brut i de com es calcula fins a explicar quina és la importància de la inflació i que passa si creix o disminueix. I entre capítol i capítol et va presentant una petita biografia dels economistes que més importància han tingut: Smith, Ricardo, Marx, Keynes...
És un llibre bàsic, així que les persones que sàpiguen sobre el tema suposo que el trobaran simple però a mi m'ha agradat i m'ha permés aprendre coses que desconeixia i que crec són necessàries per viure sense enganys en el món modern. Les úniques crítiques que faria al llibre serien l'ús d'analogies, per mi tontes, per tal d'intentar fer més amé el llibre i l'excessiu anglocentrisme. L'autor és anglés i molts dels exemples que posa són de l'economia anglesa i dedica gairebé tot un capítol a parlar sobre la conveniència per part de Gran Bretanya d'adoptar o no l'euro. Tot i ser una discussió interessant potser queda una mica fora de l'objectiu inicial del llibre.
En definitiva és un llibre que recomano a tots aquells que es volen introduir en el fascinant i a vegades incomprensible món de l'economia.
La dama del perrito y otros relatos, Anton Chéjov
Tots tres, d'una manera o altra, tracten de les relacions de parella i una mica també de les relacions socials dintre de la burgesia russa de l'època. La veritat és que cap dels tres m'ha agradat massa ja que els he trobat massa senzills, potser amb històries que en cap moment m'han semblat properes o interessants. Però m'ha agradat llegir-lo perquè feia molt de temps que no obria cap llibre de Chéjov i he pogut tornar a recordar aquells elements de la seva literatura que sempre m'han agradat, en especial la seva sensibilitat envers els elements naturals per on es mouen els seus personatges, podria dir que l'amor per la Naturalessa que reflexen els seus escrits:
"Sobre la cima de las montañas había blancas nubes inmóviles, nada agitaba el follaje de los árboles, oíase el canto de la chicharra y de debajo llegaba el ruido del mar hablando de paz y de ese sueño eterno que a todos nos espera"No us recomano aquests tres relats però sí que us recomano qualsevol altra obra de Chéjov, en especial les seves obres de teatre com "Les tres germanes" o "L'hort dels cirers", dos de les seves obres més conegudes.
diumenge, 31 de maig del 2009
L'Eneida, Virgili
Què ens explica l'Eneida? Doncs bàsicament és la història de l'heroi troià Eneas des de la caiguda d'aquesta ciutat teucra fins a la fundació de les primeres ciutats a les ribes del Tíber que més endavant donarien lloc a Roma. Així, en el començament del llibre trobem explicada la història del cavall de Troia, la destrucció de la ciutat i com Eneas aconsegueix fugir amb la missió divina de començar el llinatge que donarà lloc als grans emperadors romans. A partir d'aquí la història recorda una mica l'Odisea i ens anem assabentant dels perills i desventures que els herois troians han d'afrontar abans d'arribar a les costes itàl·liques. Per contra, un cop arribats a destí, Virgili agafa com a model L'Il·liada i trobem explicades les diverses lluites per l'assoliment del poder de la regió i l'exaltament de la figura d'Eneas, com un èmul d'Hèctor, el gran Troià que caigué a les mans d'Aquil·les a les portes de Troia.
Perquè he gaudit tant amb la lectura d'aquest llibre? Tinc diverses hipòtesis no necessàriament excloents. La primera és que Virgili és capaç de sintetitzar en una sola obra el millor d'Homer, el millor de L'Il·líada i de l'Odisea. La segona és que m'he llegit una traducció en prosa i a més destinada al públic general, amb el que segurament no he hagut de fer esforços excessius per entendre el lèxic o la sintàxi emprada. I la tercera és que em resulta extraòrdinariament gratificant estar llegint la font original de tants i tant mites, llegendes i històries del que anomenem la cultura occidental: la caiguda de Troia, el romanç de Dido i Eneas, la fundació de Roma... No puc deixar d'identificar-me amb aquesta cultura i amb aquestes arrels.
Us vull deixar escrita una de les moltes frases que em van corprendre, una de les que mesos després de la seva lectura encara sóc capaç de recordar:
"I vet aquí que el déu agita damunt els seus dos polsos una branca xopa de la rosada de la Mort, ensopidora per la força de l'Estix, i, quan comença a rendir-se, li acluca els ulls ja flotants"I ara que em queda? Doncs per una banda continuar llegint les tragèdies gregues i per una altra continuar amb els autors llatins com Ovidi amb "Les metamorfosis" o Horaci. Però per sobre de tot em queda un repte: llegir L'Il·líada en vers.
dimecres, 20 de maig del 2009
Pedro y el Capitán, Mario Benedetti
Para ser verdugo hay que nacer verdugo. Y yo nací otra cosa. Pero alguien lo tiene que hacer.
Si usted muere sin nombrar un solo dato, para mí es la derrota total, la vergüenza total. Si en cambio dice algo, habrá también algo que me justifique. Ya mi crueldad no será gratuita, puesto que cumple su objetivo. Es sólo eso lo que le pido, lo que le suplico...És la flaquesa de l’argument de que el fi justifica els mitjans: que quedes obligat a reeixir. Perquè si no aconsegueixes el fi, llavors ja no hi ha res que justifiqui els mitjans, i només queda la crueltat, nua, injustificable, desemparada, perdedora. Per això és tan important que els mitjans es justifiquin per ells mateixos.
dilluns, 27 d’abril del 2009
L'últim patriarca de Najat El Hachmi
L'últim patriarca parla d'un món i d'una societat que ens és completament desconeguda alhora que ens és molt i molt propera, i cada dia més. És un llibre curiós, interessant, commovedor i fantàstic que t'apropa una mica a aqiella part de la societat marroquí que ha vingut a viure al nostre país a
la qual sovint no ens apropem per por a allò que ens és desconegut i per tots els prejudicis que d'alguna manera tenim interioritzats.
És un llibre que parlar de sentiments, de revoltes interiors, de relacions familiars complicades i tot plegat des d'un punt de vista femení que tot i la duresa dels fets que li ha tocat viure ho explica des de l'amor més profund i el respecte que té envers la seva família i els seus orígens.
Aquest és un llibre que el recomano a tothom, tant pel fet que cal trencar amb molts dels prejudicis que tenim i no sabem que tenim, com pel fet de que la història i la narradora no tenen desperdici. Feliç Sant Jordi passat!
dimecres, 22 d’abril del 2009
Sant Jordi 2009
Potser per encetar un nou costum, enguany, el dia abans de Sant Jordi em torno a fer la pregunta: ja teniu llibres triats?
Aquest any però, no he fet els deures: ni comprats ni triats. Però he de dir que tinc algunes idees. Algunes, les trec del blog, altres han vingut per altres bandes.
El que sí que tinc ganes és de regalar llibres. Ja se sap que l'economia no està en el seu millor moment, potser precisament és quan no toca que més de gust et ve.
En qualsevol cas, escalfeu motors, repartiu tants roses i llibres a tort i a dret com vulgueu, fullegeu abans d'hora alguna de les adquisicions i passeu un bon Sant Jordi!
divendres, 17 d’abril del 2009
A les últimes, Joseph Conrad
dissabte, 14 de març del 2009
La conjura de los machos, Ambrosio García Leal
I què puc dir d'ell? Doncs bàsicament que no m'ha agradat. Però això no vol dir que no estigui ple d'informació i reflexions molt interessants. El que passa és que no és un llibre de lectura, crec que ni tans sols de divulgació científica. L'autor vol defensar una idea central sobre la sexualitat humana i per fer-ho ens ha de posar en antecedents. Així, cada capítol tracta d'explicar un fet ben concret i ens presenta una darrera l'altra les diverses teories existents explicant perquè creu que són errònies o correctes i oferint les seves pròpies alternatives. Això indubtablement és molt interessant, però no per un llibre de lectura. És més aviat una estructura adient per un article científic. La conclusió és que la lectura arriba a ser molt densa i necessites estar molt concentrat per no perdre el fil. Per tant no feu com jo que bàsicament me l'he llegit al tren. Quan vaig tornar-li el llibre al David i li vaig comentar això mateix em va dir que en realitat aquest llibre era la tesi doctoral de l'autor, cosa que em va permetre entendre l'estructura que us comento i que em fa dir que no estem parlant ben bé d'un llibre "normal".
Malgrat tot, és un llibre del que recomano la lectura. S'aprenen moltes coses i et permet entendre moltes de les conductes del regne animal incloent, naturalment, a l'home. Dos dels fets que m'han cridat més l'atenció en referència a la sexualitat humana han sigut per una banda l'ocultació de l'ovulació femenina i per l'altra la presa de consciència de la connexió entre sexe i reproducció. Llegiu-vos-el si en voleu saber els detalls.
divendres, 13 de març del 2009
The catcher in the rye, J.D. Salinger
El que si que m'agradaria comentar és el to depressiu que impregna totes les pàgines del llibre i la visió pesimista de la vida i dels adults que té el protagonista. M'ha semblat que l'autor exagera molt aquests aspectes i això em porta a pensar en l'idonietat de llegir aquest llibre en l'adolescència, quan els caràcters encara s'estan formant. Crec que és una lectura que m'hagués impactat molt més si l'hagués fet fa quinze anys i no se si hagués estat un impacte gaire positiu, més aviat al contrari. I això em porta a la següent pregunta: creieu que hi ha llibres que s'haurien de prohibir de llegir en funció de l'edat del lector? Jo crec que no, però penso que pot ser un debat interessant d'obrir.
dimecres, 4 de març del 2009
Matar a un ruiseñor, Harper Lee
M’he deixat el llibre a casa. És una excusa perfecta per comprar un llibre a Sants, abans d’agafar l’AVE. El Divers de Sants farà el fet com a llibreria d’emergència, i d’entrada només hi trobo segones parts d’Els pilars de la terra i llibres del Ruiz Zafon, però una mica més amagats, darrera dels d’autoajuda hi ha tot de llibres en edicions de butxaca entre els que, si estàs una mica de sort, sempre hi trobes una cosa o altra.
Remeno una estona, i descarto un de la Highsmith perquè crec que el Fer ja el té. De manera que em quedo amb Matar a un ruiseñor. Em sona a clàssic del cinema, i si hagués d’apostar, diria que del cinema negre, però llegeixo a la contraportada que no, que és sobre un advocat que a l’Alabama dels anys 30 defensa un negre acusat de violar una blanca. També llegeixo que és l’únic llibre de l’autora, i això m’acaba de convèncer. Sempre m’ha intrigat imaginar la vida d’algú que escriu una única novel·la de renom. Vull dir, tenir èxit amb allò que volies dir, però tenir el convenciment que ja ho has dit. M’intriga.
Amb el Fer juguem a veure si pot endevinar quin llibre és, li envio pistes per sms, però al final he guanyat el sopar, no ho ha endevinat.
El tren surt a les quatre, però a dos quarts ja sóc asseguda al tren. Quan alço la vista del llibre per primer cop ja som més enllà del Llobregat. Vull dir que un cop vaig girar el primer full ja estava atrapada dins de la història, enganxada a les aventures dels nens. Perquè no és ben bé que el llibre vagi d’un advocat.
La Scout i en Jem viuen sols amb el seu pare, l’advocat Atticus Finch. Maycomb, la petita població on viuen, és calma i rutina, però per a ells és joc i descobriment. És anar a fer entremaliadures amb en Dill, que els visita als estius. En Dill és ros, escarransit, somiador i decidit, un Merlí de butxaca. Odiats per la senyora Dubose, la vella que sempre crida. Consentits per la senyoreta Maudie, la solterona de la casa del davant que els prepara pastissos i els deixa jugar al seu jardí. Fascinats per en Boo Radley, el noi fantasma, que mai surt de la casa Radley, la mansió encantada, maleïda, per davant de la que han de passar corrent cada dia, en anar a l’escola.
La Scout explica com van passar els anys i els estius, des dels seus set anys fins als deu, l’estiu al final del qual la història del judici al Tom, el negre acusat de violar una dona blanca va arribar al seu final.
Es pot dir que aquesta novel·la tracta el tema racial. I també el paper de la dona. I de les classes socials i les famílies poderoses, les que saben llegir des de fa moltes generacions. I del sistema judicial. Es pot dir que aquesta novel·la tracta molts temes, i en realitat, suposo que tot el que fa és un retrat d’un moment i d’un lloc a través dels ulls d’una nena que no entén per què no hi ha només una classe de persones, les persones, en lloc de dones i homes, blancs i negres, camperols i vilatans, rics i pobres. I de com la vida (i sobretot la seva tieta Alexandra) s’encarrega de fer saber a la Scout que no, que no tots els nens de la classe són dignes de ser amics de la seva família, que no, que no pot anar vestida amb pantalons encara que li sembli que amb vestidets no es pot fer gairebé res (perquè al cap i a la fi, una dama no necessita fer res que no es pugui fer amb faldilla), que no, que encara que sigui evident per tothom que en Tom és innocent, mai ha passat que un tribunal es pronunciï a favor d’un negre i en contra d’un blanc.
I de com, malgrat tot, el seu pare s’esforça per fer-li entendre que matar un rossinyol és com aixafar les flors del jardí de senyora Dubose, com trencar la joguina d’un nen, com estroncar la vida d’un jove innocent només perquè era al lloc equivocat en el moment equivocat. Coses que estan malament perquè sí i que, encara que sigui enfrontant-se als amics i als veïns, cal respectar per poder continuar caminant pel carrer amb el cap ben alt.
Tu padre tiene razón. Los ruiseñores sólo se dedican a cantar para alegrarnos. No estropean los frutos de los huertos. No anidan en los arcones de maíz, no hacen más que desparramar su corazón. Por eso es pecado matar a un ruiseñor.
dijous, 12 de febrer del 2009
Esperant el vot de les feres, Ahmadou Kourouma
President, general i dictador, cantarem i ballarem el vostre donsomana en sis vetllades. Direm la veritat. La veritat sobre la vostra dictadura. La veritat sobre els vostres pares, els vostres col·laboradors. Tota la veritat sobre les vostres cabronades, les vostres poca-soltades; denunciarem les vostres mentides, els vostres nombrosos crims i assassinats...
Una vetllada no es diu sense que, en sordina, en el relat, hi remoregi un tema. La veneració de la tradició és una bona cosa. Serà el tema dels proverbis que s'evocaran en el transcurs dels intermedis d'aquesta primera vetllada.
En Koyama recita una de les pregàries màgiques que el marabout li ha ensenyat: es transforma en un gall blanc. Vigorosament, el pollastraire enxampa el gall, el fica al cistell i el tanca. Baixa a l'andana amb els cistells i surt de l'estació davant els policies de civil amb tot l'aviram. La versió dels fets que pretén que en Koyaga va baixar del tren transformat en venedor de pollastres no és creïble: hi havia massa policies perspicaços en arribar el tren. El caçador no se'ls podria haver escapat si hagués passat amb una simple disfressa.
Totes les ràdios de l'univers van difondre la notícia que anunciava que en Koyaga acabava de lliurar-se d'un assassinat. Era el primer atemptat del vostre règim. Cada dèspota de la vasta Àfrica, terra tan rica en potentats com en paquiderms, va despatxar un plenipotenciari a la capital de la República del Golf. Els avions van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els autòcrates africans bategen els seus semblants- va quedar-se un dia sencer. [...] Els amos respectius van proferir crits d'astorament quan, en tornar als països respectius, els plenipotenciaris ho van confirmar. Tots els potentats van quedar perplexos i escèptics. Convençuts que el neci diplomàtic havia estat entabanat. Ells també eren dèspotes i la sabien llarga sobre el que és capaç de muntar un dictador africà per encaterinar el poble i l'univers sencer.
El discurs té una gran ressonància, un increïble ressò en tota l'Àfrica. [...]Era el segon atemptat. Cada tirà de la vasta Àfrica, terra tan rica en violadors de drets humans com en hienes, va despatxar aquesta vegada dos enviats, un diplomàtic i un militar. Els avions, per segona vegada, van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els dictadors africans bategen els seus semblants- van quedar-se dos dies sencers. [...] En tornar als països respectius, els seus amos respectius van proferir crits d'astorament quan els seus enviats van exposar els seus descobriments, però van confirmar els fets. Es van considerar insuficientment informats i van creure més aviat que els seus enviats -el militar i el diplomàtic- havien estat manipulats. Ells eren dictadors i coneixien tot el que sap muntar un dictador africà per estafar.
-Collons de tirador de merda. Quin tirador tan pèssim! Si et pego, si et sanciono, no és per haver-me disparat. D'això, ja se n'encarregarà la justícia. Com a cap suprem dels exèrcits, et foto els quinze dies reglamentaris al calabós per mal tirador, el més negat del regiment. On s'és vist que es cagui un objectiu de la meva alçada i el meu volum a deu metres? [...] Era el tercer atemptat. Cada dictador de la vasta Àfrica, tan rica en caps d'estat mentiders i pocavergonyes com en voltors, va despatxar aquesta vegada tres enviats, un diplomàtic, un cap d'estat i un policia...
diumenge, 25 de gener del 2009
El antropólogo inocente, Nigel Barley
I mentre l'esperem, què puc dir d'aquesta crònica? Doncs que m'ha resultat realment molt interessant. No només per l'anàlisi purament antropològic del poble dels Dowayo al Camerun sinó també per les reflexions sobre la investigació bàsica al mal dit primer món i també sobre el paper de l'ajuda a l'Àfrica dels païssos desenvolupats. En aquest sentit em va impressionar bastant l'encontre que va tenir Barley amb un enginyer agrònom alemany que tenia com a objectiu fomentar el cultiu de cotó de cara a l'exportació:
"Esta materia se comercializa a través de un monopolio estatal y de ella se obtienen unas divisas muy necesarias, por eso su producción está muy protegida por el gobierno central. ¿Había tenido éxito? Mucho: en realidad la gente se había dedicado tanto al algodón que habían dejado de cultivar alimentos, los precios se habían disparado y el hambre sólo había sido evitada gracias a la intervención de la Iglesia. Por extraño que parezca, no daba la impresión de hallarse en absoluto deprimido por esta consecuencia, sino que más bien la interpretaba como un signo de que el algodón había echado raíces en el país."En quants altres llocs del món haurà passat o està passant alguna cosa similar?
La lectura del llibre és molt amena i està plena d'anècdotes molt divertides sobre tot el que li va passant a l'Àfrica, des dels seus encontres amb els laberints burocràtics fins als diversos problemes de salut que va patint al llarg dels mesos que passa en terres africanes.
Hi ha molts trossos que remarcaria i transcriuria aquí en el blog, però deixeu-me que només n'hi posi dos, relacionats amb el que deia abans. El primer sobre la recerca bàsica:
"La principal dificultad reside aquí, igual que en otras áreas, en explicar por qué el gobierno británico considera provechoso pagar a sus súbditos jóvenes cantidades bastante importantes de dinero para que se vayan a zonas desoladas del mundo con el supuesto cometido de estudiar pueblos que en el país son famosos por su ignorancia y atraso"Y el segon, que és purament antropològic té a veure amb el mapa de la zona que en Barley tenia:
"El mapa despertó una gran curiosidad en los dowayos, que no llegaron a comprender jamás sus principios lógicos y me preguntaban dónde se encontraban aldeas en las que yo no había estado nunca. Si les contestaba, seguidamente me preguntaban el nombre de las personas que vivían allí; no llegaron a entender nunca por qué podía responderles a lo primero pero no a lo segundo"Com veieu, l'estil és molt agradable i la lectura molt interessant i a la vegada entretinguda. I no us perdeu la dedicatòria del llibre, la trobo molt significativa.
Camí de Sirga, Jesús Moncada
Si me'l vaig començar va ser bàsicament per la bona reputació del llibre, ja que el seu argument és d'aquells que a priori a mi no em diuen res. Tracta de la història del poble de Mequinensa i dels seus habitants al llarg del segle XX, prenent una mica com excusa el procés de destrucció del poble arrel de la construcció de l'embassament de Mequinensa al riu Ebre. L'autor ens fa saltar continuament del present (anys 70) cap al passat, explicant-nos la història del poble que va reeixir gràcies a la indústria minera i a la gran demanda de carbó deguda a la primera guerra mundial. És també un llibre sobre la història dels llaüts i de la navegabilitat de l'Ebre i com d'importants eren els camins de Sirga. En el llibre també trobem una gran crònica social del que era la Catalunya de principis de segle i de com aquesta va anar evolucionant. Com els burgesos tenien el seu cafè diferenciat del dels seus obrers, com aquestes relacions van canviar durant la República, com els patrons es van revenjar després del triomf dels nacionals.... I tot amb uns personatges de carn i ossos, esplèndidament construïts, entranyables, odiosos, patètics, heroics....
Tot el llibre m'ha captivat absolutament, i després de tants dies d'haver-lo acabat em costa trobar algun fragment per reproduir aquí (al ser un llibre de la biblioteca no el vaig subratllar i no em vaig anar apuntat res mentre el llegia). Però el que sí que recordo que em va agradar especialment és la manera en què Jesús Moncada explica els fets més remarcables de la Guerra Civil (i de la República) sense explicitar-los, recorrent a imatges amb una gran força poètica. En especial recordo el moment en què el llaüt d'en Nelson està remuntant l'Ebre de tornada a Mequinensa i comencen a veure com tot d'escultures d'esglésies van flotant Ebre avall.
En definitva he trobat que és un dels millors llibres que he llegit, com diu la coberta: un gran clàssic de la literatura catalana. Està esplèndidament escrit i la seva lectura pausada m'ha proporcionat grans moments de plaer lector. Us el recomanao vivament a tots.
dimarts, 20 de gener del 2009
La Fórmula Omega. Una de pensar, Rafael Reig
“Hay poemas como largas tormentas: dejan demasiados charcos.”
“Leeremos a escondidas, como se debe leer: con placer culpable, con corazón alegre, sobresaltado e insurrecto, y para ir al infierno de cabeza.”
“Como suelo decir, para pensar hay que arriesgarse a no tener razón.”
“De Cali recuerdo el colegio, la casa, la colección de sombreros de mamá, una vez que jugaba en un parque, un libro de aventuras que leí una noche.Me recordaba a mí mismo leyéndolo al lado de una ventana, pero hace unos años encontré el libro y me di cuenta de que ésa era una ilustración del propio libro (un niño leyendo bajo la ventana). Me había convertido en personaje de cuento.-Cuando yo leía de niño libros ni se me pasaba por la cabeza hacerme escritor -explicaba el otro díaOrejudo en la universidad de los Andes-. Lo que yo quería era ser personaje. Yo quería ser Julián o Dick, tener mi perro Tim, y un viejo cobertizo, y merendar pastel de carne y cerveza de jengibre, pero mi madre no me la daba. En los años sesenta, en la calle Sáinz de Baranda, no se conseguía con tanta facilidadcerveza de jengibre. Un niño que lee quiere ser un personaje, es que ni se le pasa por la cabeza identificarse con el autor. ¡Cómo iba yo a identificarme con Enid Blyton, coño, tendría que haber sido un pervertido!Sólo con los años uno se resigna a ser el autor, qué remedio, cuando comprueba que es imposible vivir aventuras con viejo cobertizo y cerveza de jengibre (que no es más que ginger ale, según deduje hace poco).”
La idea original del grupo de docentes partía de un hecho conocido: que la vida, esta vida, resulta inaguantable para la mayoría de las personas.Sus investigaciones revelaron que lo que hacía la existencia tan difícil de soportar no eran las adversidades, como se había creído hasta entonces. Al contrario, comprobaron que las personas eran capaces de sobreponerse a n+1 magnitudes de tragedia. Enfermedades, muerte de seres queridos, irreparables pérdidas materiales y morales, bancarrotas, divorcios, conflictos bélicos..., lo mismo daba. Siempre salían adelante.A lo que no sabían cómo enfrentarse, en cambio, era a la vida corriente de todos los días. No podían con ella. Curioso, ¿verdad? Pues los experimentos no dejaban lugar a dudas: era la vida lo que no tenía arreglo.La propuesta del grupo informal consistía en convertir a la totalidad de la población en agentes secretos. A cada individuo se le asignaría una peligrosa misión y una falsa identidad para llevarla a cabo. Según sus hipótesis, si alguien actuaba, por ejemplo, como albañil, en lugar de ser de hecho albañil, no se sentiría tan descontento de sí mismo. Ventaja adicional (que no pasó inadvertida al DS): a un agente secreto no se le iba a ocurrir nunca ponerse a organizar una huelga. El albañil de nuestro ejemplo viviría su vida corriente (inaguantable), pero lo haría por motivos de seguridad (con el entusiasmo que despiertan las auténticas aventuras).
diumenge, 18 de gener del 2009
Hisòries Imprevistes de Roald Dhal
Tot i que la portada del llibre pot fer una mica de por, no sé per què em vaig sentir temptada d'agafar-lo de la Biblioteca. Potser per l'autor ( que m'encanta ) o potser perquè sempre m'han agradat els llibres-novel.la que narren històries curtes i curioses. I aquest n'és un clar exemple.
Les petites històries ( de no més de 20 pàgines ) expliquen coses que els passen gent curiosa, que fa coses curioses,i tenen finals inesperats, per mi algunes vegades previsibles, no sé si per la meva ment reacargolada o perquè realment són previsibles de debò. Vosaltres mateixes m'ho direu si us el llegiu ;)
De totes maneres us el recomano, ni que sigui per la bona estona que et fa passar i la intriga de no saber mai com s'acabaràn les històries. Relament aquest home és genial!!
dimarts, 6 de gener del 2009
Freakonomics, Steven D. Levitt & Stephen J. Dubner
En la meva versió hi ha tot de material extra com algunes de les columnes del New York Times que els autors escriuen regularment i alguns extractes del blog que mantenen. Això, apart de mantenir el llibre en la més estricta actualitat dóna una mica la sensació d'estar davant un llibre que no s'acaba mai, que està constantment reescrivint-se i reinventant-se. En que acabarà? En un llibre-blog o en un blog-llibre?
Però el que m'agradaria destacar més del llibre no és aquest aspecte ni les múltiples relacions causa-efecte que descobreix, sinó la capacitat d'extreure informació raonada i objectiva de les dades. I això, en Levitt ho aconsegueix fent-se les preguntes adequades. Sembla una obvietat però si un està intentant resoldre la pregunta equivocada pot arribar a conclusions errònies o a un cul-de-sac. En ciència, ja sigui economia o física, és importantíssim saber plantejar-te adequadament el problema que vols resoldre. I potser per això el món sembla tant perdut avui dia, perquè no crec que s'estigui plantejant les qüestions ni els reptes adequats.