La juguetería errante, d'Edmund Crispin

I un dia havia de passar, que ens regaléssim el mateix llibre d’anada i tornada. El Nadal de fa dos anys li vaig regalar al Fer el mateix llibre que ell a mi, i era “La juguetería errante”, d’Edmund Crispin. És una novel·la negra britànica (i tan britànica!) escrita al 1946, amb un títol deliciós. Hi havia una traducció anterior que havia traduït el títol original (The moving toyshop) per “El bazar diabólico”, títol desafortunadíssim per sort modificat per aquesta edició d’Impedimenta.

La història és tan senzilla o tan complicada com pugui ser qualsevol novel·la detectivesca, i més quan el protagonista és un detectiu aficionat, d’aquestes persones que es posen enmig dels crims rollo Senyora Fletcher. Richard Cardogan és un poeta que ha perdut la inspiració i viatja a Oxford, on va estudiar, per animar-se i gastar-se l’avenç que li ha donat el seu editor pel darrer llibre. La nit que arriba a la ciutat troba dins una botiga de joguines el cadàver d’una dona, assassinada per estrangulació. Rep un cop al cap, es desperta en un lloc estrany i s’adreça de matinada a la policia. Quan arriben al lloc dels fets, resulta que la botiga de joguines és un colmado, i ningú coneix ni ha tingut mai notícia que hi hagués cap botiga de joguines en aquell carrer.

Gervase Fen és un professor de Llengua i literatura anglesa en un college, company d’estudis del poeta, i propietari del Lady Christine III, un esportiu vermell que condueix amb total temeritat i falta de perícia pels tranquils carrers i patis dels college d’Oxford. Cardogan li explica el seu cas, i com que més boig que el poeta sembla ser en Gervase Fen, emprenen una investigació, utilitzant remers com a vigilants de les escapatòries dels sospitosos, estudiants de literatura com a esquers per treure’s del damunt els policies i tot l’enginy de Fen per lligar els caps d’un crim impossible.

Potser estem tan acostumats a les històries de misteri que es resolen amb un gir argumental inesperat, aquell personatge que l’has tingut tota l’estona al davant i que al final resulta que des de petita tenia rencor al protagonista i per això havia ordit tot el pla, o un germà bessó que surt de darrera la cortina, jocs de traïcions i lleialtats explicades a mitges, que jo tota l’estona sospitava que la dolenta era la jove del dàlmata, tan innocent, tan honesta, tan casual. I no. Dintre de tot trobo que és una novel·la de misteri bastant legal. Et va donant les pistes, i al final ho veus, que només podia haver estat la Señora Celeste, en la cocina, con el candelabro. I és que el més important d’aquest misteri no és la seva resolució, sinó que el pes de la història el porten l’atmosfera oxfordiana, les escenes divertidíssimes, les converses entre Fen i Cardogan, i sobretot els deliciosos personatges secundaris (el camioner entusiasta de DH Lawrence, el cap de policia que tota l’estona vol parlar amb Fen de literatura i el sentit de no sé quina obra de Shakespeare, la jove del dàlmata, el vell professor que exigeix acompanyar-los i participar de l’aventura, els dos matons que els persegueixen perquè no esbrinin més del compte...).

Cançó de gel i foc, George R. R. Martin

I per què no? Al capdavall aquestes històries sempre m’acaben atrapant. Hauria d’haver previst que veure la primera temporada de la sèrie “Joc de trons” m’impulsaria a buscar i llegir la saga sencera. A vegades encara em meravella de quina manera faig veure que no em conec.

Amb total rotunditat havia afirmat que no llegiria la saga “Cançó de gel i foc, en part per l’argument del Fer (“Con la de cosas que hay para leer, si ya me lo cuentan en la serie, paso de leer siete mil páginas”), en part per l’argument del Pere (“Jo fins que no vegi escrits els set volums, no començo. I si l’autor es mor abans d’haver escrit els que falten i ens deixa a mitges?”).

Però el cert és que tendeixo a menystenir la meva capacitat per enganxar-me de manera compulsiva a les històries, o sigui que vaig acabar demanant (suplicant!) que el meu regal d’aniversari fos el primer llibre. I el vaig tenir. Com hi ha món que el vaig tenir. Llavors aprofitant tres dies de gastroenterits tancada a casa vaig llegir casi del tirón la primera meitat del primer volum, i ja va estar.



Ja va estar és un dir... perquè el meu aniversari és a l’estiu i només vaig acabar el 5è volum tot just fa unes setmanes, és a dir que la broma ha durat més de mig any. Com es correspon doncs a una empresa que ha ocupat tants mesos de la meva vida, s’escau fer-ne balanç, i aprofito per tractar de recuperar el bon costum d’escriure al final de llegir cada llibre i de passada tornar a donar vida a aquest blog.

He de dir que la història m’ha agradat molt, tot i que definitivament dono per bona l’opinió que he sentit en algun lloc que el primer volum és el millor que té la saga, i per tant, tot el que passa a continuació, tot i que encara l’he gaudit, no arriba a acomplir les expectatives generades al principi de la història. El primer volum se centra en uns pocs personatges, bàsicament la família Stark, amb els que et compromets com a lector. Segurament s’assembla més a una novel·la normal, digerible, que no pas a la història monumental que l’autor tenia la intenció de construir amb la saga completa. En canvi, a mida que la història avança creix en complexitat, i sobretot en número de personatges principals (perquè ja no parlem dels secundaris, que pràcticament passen a formar part del decorat degut a la impossibilitat de recordar tal quantitat de noms, sobrenoms, títols i relacions). Els escenaris es multipliquen, els punts de vista a integrar cada vegada són més, i reconec que en algun moment m’ha sorprès l’aparició d’algun personatge: però aquest no s’havia mort? O t’impliques a fons, o costa de seguir.

I tot i això, reconec que en cada un dels llibres, més o menys a la meitat m’assaltava un cert avorriment i deia: quan acabi aquest, descanso una mica, i llegeixo alguna altra cosa. Però l’habilitat de GRR Martin ha fet que, també en cada un dels llibres, sense poder-ho evitar, devorés els darrers capítols i corrés a comprar el següent volum. Gràcies als déus per haver-me donat un descans en el cinquè (però per favor, que no es retardi excessivament l’aparició del sisè!)

"Historias de Londres" d'Enric González

"Té, ara que marxes a Londres et deixaré aquest llibre. T'agradarà molt. Cuida'l bé". I el Fer no anava gens errat.

Sabia del cert, quan vaig arribar a Londres, que, igual que l'autor d'aquest llibre, m'acabaria enamorant d'aquesta ciutat.

Londres és un urbe de grans contrastos, tan diferent i tan semblant alhora de tot allò que era conegut per mi, que només al cap d'un temps de viure aquí pots entendre perquè Enric González diu que si hagués de viure a algun lloc del món, aquest seria Londres.

En aquest libre curt i àgil de llegir, González fa una radiografia planera i molt útil de la societat anglesa i concretament, de la societat londinenca. Des de quines cerveses beuen fins a quins equips de fútbol es disputen el protagonisme dins de la ciutat, passant per la seva afició a les apostes i per la seva visió de l'economia. Afegint divertides anècdotes sobre què en pensen els anglesos de la Reina Mare, com són els seus polítics,  o la història de Jack el Destripador.

I tot des del punt de vista d'algú que s'ha estimat la ciutat, que encara se l'estima i que la respecta.

A mi m'ha costat un temps entendre'm amb Londres, els principis sempre són difícils, però crec que mica en mica, i gràcies a aquest llibre, ara ja ho portem molt millor.

"Jo sóc el missatger" de Markus Zusak

L'Ed Kennedy és un pobre noi, que viu en un poble de mala mort, només té 3 amics, comparteix pis amb un gos pudent i està secretament enamorat de la seva millor amiga. La seva vida no sembla massa interessant, però un bon dia tot canvia quan, de cop i volta, es converteix en heroi local arran d'impedir un atracament al banc del seu poble. És llavors quan comença a rebre unes misterioses cartes amb unes curioses instruccions que haurà de seguir tan si vol com si no vol, i, a partir d'aquí, ja res serà el mateix.

Sense haver llegit la famosa novel.la del mateix autor: "La lladre de llibres" ni tenir-ne cap referència, he de dir que m'ha encantat, l'estil, la frescor... tot. És un llibre que vaig agafar i ja no vaig poder deixar fins a l'última pàgina, t'enganxa, t'absorbeix, i et transporta a través de l'aventura de l'Ed, aquest jove taxista que no sap què fer amb la seva vida i de cop, sense haver-ho demanat, se li gira feina, i veu com el món, tal i com ell l'entenia, comença a canviar.

Aquest és una història de les que m'agraden, que sense ser enganxosa dóna un missatge positiu, alegre i optimista de la vida,que sense semblar irreal o falsa et diu que tots podem aconseguir tot allò que ens proposem, de que tots som capaços d'això i més i de que realment, arribarem tan lluny on estiguem disposats a arribar, encara que no tinguem molt clar el camí. Que l'energia i l'entusiasme no poden decaure, per molt que el món al nostre voltant no sigui com ens agradaria que fós, i que només nosaltres el podem canviar per fer-lo una mica millor.

Crec que Markus Zusak ha estat un gran descobriment per mi, el recomano a tothom, joves i grans, ara, em toca a mi llegir "La lladre de llibres" i tota la resta :)

Les metamorfosis, Ovidi

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m'acabo d'explicar perquè. Potser perquè en moments d'incertessa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d'obres com l'Il·liada, l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa de les mateixes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m'he pogut llegir Les Metamorfosis d'Ovidi en vers. Els versos originals d'Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció de'n Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals, però què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d'aquí agraïré a qualsevol que me'n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d'entrada que no m'ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les Metamorfosis componen una història total i continua i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures... És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d'un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s'han quedat pel camí. Però no és això una fantàstica excusa per regellir-lo? I així podré reviure altres moments que m'han semblat esplèndids, ja sigui per la bellessa pròpia de la història com pel fet de servir-me per entendre l'origen de molts mites o d'alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d'alguna manera, història de Tiresies). En especial, m'ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigues de l'estany quan s'hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les Metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d'Ovidi al final del seu llarg poema:

"L'obra que en aques punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al període incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s'estén dominant, l'imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure."

El joc de Ripley (o El amigo americano) i El noi que va seguir Ripley, Patricia Highsmith

Ressenyo conjuntament la tercera i quarta entrega de la sèrie de Ripley, de la que ja he parlat en el blog, perquè fa mesos que no compleixo amb “A la vora del foc”, mig per falta de temps, mig per falta de ganes... Aquest juliol, aprofitant la baixa, m’he dedicat a la lectura, i potser trobo la manera de dedicar algunes hores de l’agost a ressenyar.

Una de les coses que passa amb la sèrie de Tom Ripley és que n’han fet adaptacions al cinema amb títols diversos, i els editors, suposo que convençuts que molta gent acudeix a aquestes lectures després d’haver vist o sentit parlar de la pel·lícula, publiquen els llibres amb els títols cinematogràfics, i per això el llibre que vaig llegir al novembre es titulava El amigo americano”, tot i que el títol original de Highsmith, Ripley’s game, és molt més encertat.

De les primeres coses que cal dir de Highsmith és que tot i que se la sol catalogar d’escriptora de novel·la negra o policíaca, és difícil dir que és simplement això. “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.”, deia la contraportada d’algun dels seus llibres. I és que la originalitat de Highsmith a l’hora de crear situacions i personatges fa que l’etiqueta “negra” que posaré al final d’aquesta entrada sempre em sembli que li queda curta.

I és que a El joc de Ripley es pot dir que més que en un afer tèrbol, en Tom es troba atrapat en el seu propi joc. El que comença com una broma, una mig venjança cruel contra un veí que en una festa ha fet una insinuació sobre el passat no gaire clar de Tom, s’acaba convertint en un xantatge terrible a un home normal i corrent per tal que cometi assassinats de mafiosos per tot Europa. I amb el bo de Tom, mig penedit d’haver-lo ficat en aquest embolic, ajudant-lo d’amagat, obligat pel seu caràcter (recordem-ho, assassí, però tendre en el fons...) a jugar el seu propi joc.

A El noi que va seguir Ripley, en Tom Ripley és encara més càndid, si això és possible en aquest personatge. El jove Billy, un americà de 16 anys, apareix pel veïnat buscant feina, però pel que sembla coneix en Tom, i també part de la seva reputació, per les preguntes que li fa. Intrigat per la història del noi, que no acaba de casar, Tom descobreix que es tracta de Frank Pierson, fill d’un multimilionari americà que va perdre la vida caient per un barranc amb la seva cadira de rodes fa un mes. El fill petit de la família va desaparèixer pocs dies després de la mort, i la família el busca per tot arreu. La ment perversa de Tom imagina el jove empenyent el vell pel barranc, però totes les informacions parlen en realitat d’un suicidi. Tot i això, potser perquè Tom s’identifica amb el jove, o perquè li desperta un instint paternal, l’ajuda a amagar-se, segons Frank, perquè necessita trobar descans després del xoc de la mort del seu pare. Protegir el jove d’ell mateix, del detectiu que ha llogat la família perquè el trobi, de possibles segrestadors que, endevinant la seva identitat vulguin obtenir part de l’enorme fortuna de la família americana... Tom Ripley convertit en mainadera!

Tots dos volums m’han agradat molt. És cert que jo m’identificaria prou com a apassionada de les novel·les negres, però sempre que he recorregut a Highsmith hi he trobat molt més. La complexitat de situacions i la subtilesa amb les que es resolen, i els personatges tan ben trenats i construits que responen a la més subtil indicació de l’autora per fer-los anar cap on vol i fer-los fer el que li convé fan que la història, per més extranya que resulti, tingui la solidesa d’un bloc de ciment.

Terry Pratchett

"El asombroso Mauricio y sus roedores sabios" de Terry Pratchett.

Terry Prattchett és únic, original, divertit, sarcàstic i alhora d'una honestedat i lucidesa excepcionals.
Tot i no ser massa conegut en el meu entorn és un autor que sempre recomano, val la pena llegir ni que sigui un dels llibres de la llarguíssima col.lecció de Libros del Mundodisco. Són amèns, propers i tan surrealistes que tenen la capacitat d'aconseguir arrencar-te un somriure abans d'haver acabat el primer paràgraf del llibre.

Des de"El color de la Màgia", fins a "Brujas de Viaje", Pratchett construeix un Univers paral.lel al nostre, tan diferent i alhora tan semblant que podries creure que els personatges protagonistes són gent que no saps perquè, peròet recorden a algú que coneixes.

"El asombroso Mauricio y sus roedores sabios" ha estat l'últim dels seus llibres que he llegit. Un gat que parla, uns ratolins amb extranyes habilitats per al claqué i per a desactivar trampes per a Ratolins i un noi que toca la flauta i no parla són els protagonistes d'aquesta història, tan fantàstica com divertida amb tocs de El Flautista d'Hamelín, Loca Academia de Policía i L'endeví d'Asterix i Obèlix.

Així doncs, us animo a agafar algun dels llibres de la col.lecció. Els Mags de la Universidad Invisible, les Bruixes que mai encerten l'encanteri o la Mort en persona són personatges entranyables que us acabaran caient tan bé que no podreu parar de llegir un llibre darrera l'altre fins que digueu, "quin gran descobriment, i jo que em pensava que J.R.R Tolkien estava bé, això està molt millor!"