Ressenyo conjuntament la tercera i quarta entrega de la sèrie de Ripley, de la que ja he parlat en el blog, perquè fa mesos que no compleixo amb “A la vora del foc”, mig per falta de temps, mig per falta de ganes... Aquest juliol, aprofitant la baixa, m’he dedicat a la lectura, i potser trobo la manera de dedicar algunes hores de l’agost a ressenyar.
Una de les coses que passa amb la sèrie de Tom Ripley és que n’han fet adaptacions al cinema amb títols diversos, i els editors, suposo que convençuts que molta gent acudeix a aquestes lectures després d’haver vist o sentit parlar de la pel·lícula, publiquen els llibres amb els títols cinematogràfics, i per això el llibre que vaig llegir al novembre es titulava El amigo americano”, tot i que el títol original de Highsmith, Ripley’s game, és molt més encertat.
De les primeres coses que cal dir de Highsmith és que tot i que se la sol catalogar d’escriptora de novel·la negra o policíaca, és difícil dir que és simplement això. “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.”, deia la contraportada d’algun dels seus llibres. I és que la originalitat de Highsmith a l’hora de crear situacions i personatges fa que l’etiqueta “negra” que posaré al final d’aquesta entrada sempre em sembli que li queda curta.
I és que a El joc de Ripley es pot dir que més que en un afer tèrbol, en Tom es troba atrapat en el seu propi joc. El que comença com una broma, una mig venjança cruel contra un veí que en una festa ha fet una insinuació sobre el passat no gaire clar de Tom, s’acaba convertint en un xantatge terrible a un home normal i corrent per tal que cometi assassinats de mafiosos per tot Europa. I amb el bo de Tom, mig penedit d’haver-lo ficat en aquest embolic, ajudant-lo d’amagat, obligat pel seu caràcter (recordem-ho, assassí, però tendre en el fons...) a jugar el seu propi joc.
A El noi que va seguir Ripley, en Tom Ripley és encara més càndid, si això és possible en aquest personatge. El jove Billy, un americà de 16 anys, apareix pel veïnat buscant feina, però pel que sembla coneix en Tom, i també part de la seva reputació, per les preguntes que li fa. Intrigat per la història del noi, que no acaba de casar, Tom descobreix que es tracta de Frank Pierson, fill d’un multimilionari americà que va perdre la vida caient per un barranc amb la seva cadira de rodes fa un mes. El fill petit de la família va desaparèixer pocs dies després de la mort, i la família el busca per tot arreu. La ment perversa de Tom imagina el jove empenyent el vell pel barranc, però totes les informacions parlen en realitat d’un suicidi. Tot i això, potser perquè Tom s’identifica amb el jove, o perquè li desperta un instint paternal, l’ajuda a amagar-se, segons Frank, perquè necessita trobar descans després del xoc de la mort del seu pare. Protegir el jove d’ell mateix, del detectiu que ha llogat la família perquè el trobi, de possibles segrestadors que, endevinant la seva identitat vulguin obtenir part de l’enorme fortuna de la família americana... Tom Ripley convertit en mainadera!
Tots dos volums m’han agradat molt. És cert que jo m’identificaria prou com a apassionada de les novel·les negres, però sempre que he recorregut a Highsmith hi he trobat molt més. La complexitat de situacions i la subtilesa amb les que es resolen, i els personatges tan ben trenats i construits que responen a la més subtil indicació de l’autora per fer-los anar cap on vol i fer-los fer el que li convé fan que la història, per més extranya que resulti, tingui la solidesa d’un bloc de ciment.
1 comentari:
D'aquest any no passa que agafi el primer de la serie!
Publica un comentari a l'entrada