diumenge, 30 de març de 2008

L'antropòleg innocent, de Nigel Barley


Aquest libre me'l va recomanar un profe de la universitat fa molt de temps, i he trigat molt a llegir-lo, però realment ha valgut la pena.
La història que narra l'autor és la seva experièncai durant 18 mesos a la terra dels Dowayos, una gent que viu al Camerun i que tenen uns costums ben curiosos.
La gràcia del llibre és com pot arribar a aprofundir d'una manera tan divertida i alhora sarcàstica de la seva vida a terra dowayo i de com el seu treball de camp l'ajuda a entendre com són aquesta societat tan allunyada de la nostra estimada societat occidental.

És un llibre que us recomano moltíssim, perquè enganxa, és de fàcil llegir i jo crec que realment disfrutareu amb la seva lectura.

Ah!!I també m'he acabat l'Illa dels Maians, Eva!! M'ha encantat!!!

dimarts, 25 de març de 2008

Edipo Rey, Sòfocles

Em venia de gust llegir un clàssic i el llibre que tenia més a prop era un en què tinc les tragèdies complertes de Sòfocles, que en concret són set. Fins ara només m'havia llegit "Antígona" i va ser perquè farà un parell d'anys van fer un muntatge teatral esplèndid a Barcelona i vaig que pensar que era millor llegir-me l'obra abans de veure-la representada. I ara quina peça triaria per llegir? Hagués pogut començar per ordre cronològic però vaig preferir enfrontar-me amb la seva tragèdia més coneguda, aquest "Edip Rei".

No sé si coneixeu la història apart del fet que Edip s'acaba casant amb la seva pròpia mare Iocasta. Però el fet és que a mi m'ha sorprès molt agradablement conèixer tots els matisos d'aquesta tragèdia. Des del personatge ric i complex d'Edip que va salvar la ciutat de Tebes resolent el misteri de l'Esfinx, fins als detalls de la profecia que es van complint poc a poc i de manera inexorable. I tot transcorre a un gran ritme, sense pausa, que fa difícil deixar de llegir.

És una lectura que per la seva qualitat, la seva brevetat i la seva importància us recomano a tots. Però per sobre de tot us la recomano perquè és una tragèdia en la que els personatges contínuament estan buscant la veritat. I la recerca de la veritat per sobre de tot és un valor que crec que necessitem, ara i sempre.

dilluns, 17 de març de 2008

Amics absoluts, John LeCarré

Després de les "Memorias de Adriano" vaig reprendre les aventures de'n Potter en el seu quart any a Hogwarts. Com que ja hi havia un entrada escrita no és fins ara, amb l'"Amics absoluts" de John Le Carré, que torno a aparèixer A la vora del foc.

I sí, us parlaré d'espies, però també de la globalització, dels moviments alternatius, de la Guerra Freda, de Berlín i sobretot de'n Ted Mundy, el protagonista de la novel·la. Un esprimatxat anglès nascut al Pakistan el dia que va deixar de formar part de la Índia. La història comença a Munic, poc després de l'inici de la segona guerra a l'Irak, i ens mostra a un Teddy de 60 anys aposentat en el que sembla una vida fàcil, còmode i sobretot, feliç. Fins que un bon dia reapareix en la seva vida en Sasha per oferir-li un futur millor. I aquí l'escriptor ens porta endarrere en el temps per explicar-nos la vida de'n Teddy. La seva infància feliç al Pakistan, els anys difícils a l'escola anglesa, la mort del pare, els primers encontres sexuals i com aquests el porten pel camí de la revolució, dels anarquistes i dels lluitadors del capitalisme. Acaba petant al Berlín dividit de la post-guerra i és allà on coneix en Sasha, lliure pensador i revolucionari que fa discursos i mobilitza els estudiants. Ens explica com es forja l'amistat entre en Sasha i en Ted i com al cap dels anys, després que en Ted fos expulsat de Berlin, es retroben a l'Alemanya de l'Est. I aquí comença la segona part de la història, en la que ens explica com en Ted es converteix en un agent doble de l'Stasi i dels Serveis Secrets de Sa Majestat, servei que acaba amb la caiguda del Mur de Berlín. Ara que ja coneixem la història dels dos amics, l'autor ens torna al present per mostrar-nos el nou ideal de'n Sasha i pel qual vol reclutar el seu vell i fidel amic. Però el món del s. XXI ha canviat molt, hi ha poders supranacionals, terroristes sense ideals ni principis. És un món en el que espies de l'antiga escola ja no hi tenen cabuda. I el clímax final, que no us explico, ens ho deixa ben clar.

Es fa estrany tornar a llegir paraules com Stasi, Teló d'Acer, Guerra Freda, paraules que semblen oblidades però que ens convé no esborrar, no sigui que també esborrem les tragèdies que va causar. En aquest llibre, a més, s'hi pot trobar el que per mi és una forta crítica a tots els moviments alternatius o antiglobalització, no pel missatge que volen difondre, sinó per les causes reals de la seva existència i per la buidor que moltes vegades s'amaga darrere els discursos antisistema. Malgrat tot, la crítica a la classe dirigent actual és clara i contundent. I si m'agraden els llibres de John LeCarré, i haig de confessar que és un dels meus escriptors preferits, no és perquè m'expliqui històries d'espies, sinó perquè el que fa és explicar-me la història d'una persona, l'espia. I són uns personatges terriblement complexes, plens de matisos, de contradiccions, dèbils, solitaris, humans. I el cas de'n Ted n'és un bon exemple. Un personatge que gairebé no ha pogut triar mai, que s'ha anat trobant les situacions sense buscar-les, que ha esdevingut un dels millors espies del país sense voler-ho. I quan vol agafar les regnes de la seva pròpia vida ja és massa tard.

No és un llibre fàcil. Cap llibre de LeCarré acostuma a ser fàcil. Però si us agraden les històries de persones, si us interessa la psicologia d'uns personatges enfrontats a les situacions més imprevisibles, llegiu en LeCarré. Si ja el coneixeu i no heu llegit l'Amics Absoluts, comenceu-lo, no us decebrà. Si no heu llegit mai res seu, comenceu per un altre llibre, potser "El jardiner fidel" o "El talp" i ja em direu que us sembla.

diumenge, 16 de març de 2008

Les Benignes, de Jonathan Littell

Deia que us deveu pensar que no llegeixo, pel fet que ha caigut en picat el ritme de les meves contribucions a aquest blog. Però en realitat això es deu a que una tarda que voltava pel centre em vaig comprar un llibre del que no parava de sentir parlar. El cas és que com que tenia temps sobrer em vaig asseure a començar-lo, malgrat que en aquell moment estava enmig d’una altra lectura.

Estava en un bar, no feia massa fred, però al carrer m’estava quedant sense llum. En el temps que vaig tenir, vaig llegir el pròleg de Les Benignes, que em va deixar clavada a la cadira. El ritme, impecable. El to, contundent. El tema, colpidor, tot i que se n’han escrit rius de tinta. Les idees, no obstant, interessants. Interessants, em refereixo a que t'interessen. A que et deixen pensant, a que no les pots simplement contemplar i girar full.

Són aproximadament… No, espera. Són exactament 32 pàgines fabuloses. Però, com comença Littell la seva novel·la, potser a tall d'amenaça, permeteu-me que us expliqui com va anar. Max Aue, el protagonista d’aquesta història, empresari d’avançada edat en el moment que escriu, afincat a França, ens explica com va anar. És a dir: ens explica el que li va passar (tot el que li va passar) durant els darrers anys del Reich, com a oficial d’alta graduació de les SS. Són aproximadament… No, espera. Són exactament 1120 (treient les 32 del principi) pàgines de travessia.

I dic travessia, perquè m’ha costat horrors avançar-hi. Hi he trobat un protagonista detestable. Una persona que és complicat no odiar, per la seva actitud, per la seva indiferència, pel seu cinisme. Littell ha estat expressament transgressor: Max és homosexual, incestuós, matricida, i té una gran sensibilitat artística. (Algú podria arribar a opinar que de tan exagerat, només és pretesament transgressor). Aue sent repugnància per l'assassinat, però és només una repugnància estètica, fins i tot pràctica. Ell forma part de la brutalitat de la matança, però tracta amb dolçor les pàgines mullades d'un llibre que s'endú en la seva fugida.

Esnob, cínic, un intel·lectual, un buròcrata. Un assassí. Tot i que de rerefons, i per mi la idea central de tota la novel·la, sempre hi ha la idea de l’assassinat racionalitzat, burocratitzat, institucionalitzat, precisament per alliberar de culpa, com alliberat se’n sent Aue, aquells qui el van cometre. Llàstima que la vegada que exposa més brillantment aquesta idea sigui al pròleg, i després només hi recorri una vegada i una altra, amb descripcions més i més acurades, més i més escatològiques, més i més cruentes, però el mateix al cap i a la fi.

Al llarg de la novel·la acompanyem Aue en el seu periple a Ucraïna, el Caucas i Crimea, per mi la part més acceptable de tot el relat, on es descriu amb terrible cruesa la campanya de la Wehermacht i les SS, sobretot contra els jueus, els assassinats massius, els afusellaments, les fosses. La complicada logística de l’assassinat, la insensata racionalització, és terrible. Tot i que la lectura es feia feixuga, sobretot per la complicada terminologia militar i burocràtica, per la densitat de l’escriptura, em trobava prou captivada pel relat. Després acompanyem Aue al front a Stalingrad, als despatxos de Berlín, a Auswitch, a més reunions a Berlín, a visitar la seva mare i el seu padrastre a la costa francesa, i (lamento dir-ho) als seus somnis i paranoies diverses, que per mi es podrien treure perfectament de la història.

La primera i la darrera frase del llibre són excepcionals. L’estil, el to contundent del pròleg es manté durant tota la novel·la, però es torna gratuït. La història no és que perdi interès, però les detallades descripcions dels fets de la guerra als diversos fronts, de les reunions amb buròcrates i oficials, de la complicadíssima burocràcia del Reich m’han acabat per avorrir. Hi havia pàgines senceres en les que no m’enterava de res, literalment, però com que no era important, doncs fugia endavant, com va dir-ne algú el criteri del qual valoro. Li diria a Littell: el que dius m’interessa, però... podríem anar al gra? Potser no tinc el grau d’erudició que és necessari per copsar la majoria de detalls de la narració, però tanmateix puc seguir la història; i a voltes penses doncs que aquests detalls són allí només per adornar.

A mi, personalment, em va matar que cap a la pàgina... No, espera. Exactament a la pàgina 925, Littell escriu: El 9 d’abril.. ah, però, ¿per què narrar tots els detalls dia per dia? Em resulta esgotador, i a més, m’avorreix, i segurament a vosaltres també. ¿Quantes pàgines he amuntegat ja parlant de peripècies burocràtiques sense interès? Francament, el mínim que espero d’un escriptor és que s’adoni de l’avorriment abans que jo, però sobretot espero que se n'adoni abans de la pàgina 900.

Altres crítiques que faig a la novel·la són de diversa natura: una, a l’editorial, Quaderns Crema. Recomanaria una revisió exhaustiva del text, ple d’errades, sobretot al final -inexplicablement: es van cansar de corregir? pensaven que jo em cansaria de llegir?-, amb més d’una per pàgina. Una altra, els personatges dels dos policies que persegueixen Aue per un crim, que semblen Dupont i Dupond, de tant ridículs, totalment prescindibles i fora de lloc. La veritat, no sé si els va posar per allò de que el relat se li tornava avorrit i pensava que així li donaria vidilla (que no). I l’altra, el final, totalment desastrós. Un penúltim capítol totalment prescindible i un tancament del darrer capítol, i de la novel·la, surrealista, inverosímil, apressat i intrascendent, que en comptes de tancar i resoldre elegantment algunes qüestions plantejades sembla que fugi d'estudi per no haver de respondre-les, recorrent a escenes sense sentit que no sé si pretenen ser gracioses.

Tot i que la narració històrica del moment, de la guerra, de la situació, de la complexitat de l’estat d’Alemanya i suposo que del món en els convulsos 40 és molt interessant i que no puc dir que no m’hagi agradat llegir aquesta novel·la, la prudència m’aconsella de no recomanar-vos Les Benignes. He dit el que n’he dit, i altres n’han parlat també (, i no tant bé). I m'estimo més (m’adono que és el que diria Max Aue!) que sigueu vosaltres qui escolliu, perquè no escric aquesta ressenya per a vosaltres, sinó per a mi mateixa.

dijous, 13 de març de 2008

El quadern gris, Josep Pla

Us deveu pensar que no, que ja no llegeixo, i no és així. El que passa és que estic amb un llibre del que vaig devorar el començament, i després m'hi vaig ennuegar. Sort que amb paciència i molts gots d'aigua ha anat tirant avall, aviat en tindreu el comentari.

Però pel camí, m'he trobat llegint altres coses que no em vull estar de compartir amb vosaltres. Heu llegit El Quadern Gris, d'en Josep Pla? Us ho dic perquè aquesta és la vostra si encara no ho heu fet, com és el meu cas.

Per si de cas fes falta que ho expliqués, el quadern gris està escrit com un dietari, amb anotacions cada una amb la seva data. Com si fos un blog!, de manera que coincidint amb el 90è aniversari de la primera anotació del Quadern, l'associació Xarxa de Mots, amb la col·laboració de la Fundació Josep Pla, l'està publicant en forma de blog, amb les entrades coincidint amb el dia+90 anys.

En vaig llegir la notícia en un dels meus blogs de referència, i des del 8 de març ho he anat seguint. De moment només hi ha tres entrades, de manera que si voleu, encara sou a temps de posar-vos al dia. A mi, neòfita pel que fa a la lectura del mestre Pla, em té enlluernada. Especialment l'entrada del dia 11 em va deixar regust d'infància i de tendresa; a més de la fantàstica ironia de Pla que estic segura que especialment l'elena assaborirà amb passió.

I per acabar, una altra recomanació en format de blog, perquè de vegades parlar de llibres és tan fàcil, i de vegades és tan màgic, i de vegades és senzillament corprenedor, un miracle com n'ha dit algú, com el relat d'una visita a una llibreria que va fer aquest bon amic.