dimecres, 28 d’octubre de 2009

La Carretera, Cormac McCarthy


Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.

El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.

La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.


El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.

Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!



diumenge, 18 d’octubre de 2009

Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons

Tenia els meus dubtes sobre si fer o no fer la ressenya de Watchmen. És un llibre? Tot i que l'etiquetin com a "comic-book" no deixa de ser un còmic, destinat a adults però un còmic al cap i a la fi. Finalment, el que m'ha decidit a incloure'l en el blog és el fet que el 1988 va rebre un premi Hugo. Tot i que el va rebre en la categoria de "other forms", el premi Hugo és un dels més prestigiosos de la ciència-ficció, així que perquè no fer-ne la ressenya? (Apunt: no tinc ni idea si cap altre còmic ha rebut mai un premi literari d'aquest prestigi, algú ho sap?).

I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.

I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?

Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

La plaça del diamant, Mercè Rodoreda

Pot semblar mentida però fins al dia d'avui no havia llegit res de Mercè Rodoreda. I perquè no començar amb La plaça del diamant? Realment semblava molt adequat ara que m'estic una temporada llarga lluny de Barcelona i del barri que m'acull actualment. I haig de reconèixer que la simple menció de carrers i places ben coneguts i propers m'ha omplert de nostàlgia.

I què puc comentar sobre La plaça del diamant que encara no s'hagi dit? No ho sé, així que simplement us parlaré del que la seva lectura ha despertat en mi. I la primera cosa és tristesa; és un llibre amarat de tristesa. Tampoc és estrany donada l'època que descriu i la mena de personatge que és la Colometa. Però també és curiós com alguns dels passatges on hi ha alguna mena d'alegria, aquesta no deixa d'estar modulada per la situació desesperada dels seus protagonistes. I l'altra aspecte que m'ha cridat més l'atenció és la bellesa de les descripcions que fa Rodoreda. No només les descripcions de les persones i els objectes, sinó també dels carrers, les botigues, el cel, els coloms, els arbres, els bassals... Les últimes frases del llibre són extraordinàries.

I per acabar m'agradaria dir dues coses més. Una és el curiós paper que juga la plaça que dóna el títol al llibre. Només apareix dos cops, al principi de tot i al final, en una mena de passejada catàrtica de la Colometa. M'ha donat la sensació com si tota la vida d'entremig no fos la seva vida, com si realment la Natàlia no fos la Colometa. I l'altra cosa que volia dir és que el llibre el trobo bastant absurd, la història força increible però que tot i així la Colometa acaba sorgint com un personatge únic.

Ja tinc ganes d'agafar un altre llibre de la Rodoreda.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Los Desposeídos, Ursula K. Leguin

Formalment parlant aquest llibre pertany a la categoria de Ciència-Ficció ja que l'acció transcorre en un planeta d'un altre sistema solar i els protagonistes no són humans. A més, com és habitual en aquesta mena de llibres, les lleis físiques que regeixen l'Univers no tenen perqué ser les que coneixem avui en dia. I com en la majoria de bons llibres del gènere, malgrat aquest envoltori fantàstic la història que ens explica és una història humana, on els conflictes entre persones i societats és el que realment importa i el que l'autora ens vol transmetre.

A Desposeídos trobem la història de dues societats, una que viu en el planeta i l'altre que viu en el seu satèl·lit. Dues societats que antigament havien viscut conjuntament en el planeta mare. Les desigualtats socials associades a una societat de tipus capitalista van fer que aparagués una classe de gent desposseida, pobre, sense oportunitats d'èxit i que després de rebelar-se van aconseguir emigrar al satèl·lit i fundar un nou ordre social, basat en l'anarquisme. Així, en aquesta nova societat, no hi ha govern i tots els seus habitants col·laboren i s'ajuden mútuament per prosperar. Tot és de tothom i de ningú. L'autora ens explica la història d'aquesta societat contraposant-la amb la del planeta mare a traveś de la figura de Shevek, un físic extraordinari que necessita contactar amb altres físics de fora del satèl·lit per poder seguir avançant en les seves teories. I així, quan viatja al planeta veiem contraposades les diferències entre els dos models de societat.

I realment aquesta és la veritable història del llibre, molt més enllà dels avatars de Shevek per poder trobar la seva gran teoria. Tot i això, aquest és un personatge molt ben descrit, amb molta profunditat, que ens serveix d'enllaç a la història de fons del llibre. A més, l'estructura és molt dinàmica, amb continus salts temporals però que en cap moment desconcerten i és un llibre ple de reflexions molt interessants, tant sobre l'home com del seu paper en la societat i en el medi que l'envolta. En definitiva, un llibre, segons el meu parer, molt bo. Altament recomanable.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Ripley enterrat, Patricia Highsmith

Deia no puc esperar, i no vaig esperar gaire. Aquest agost he devorat (perquè no té un altre nom) Ripley enterrat. Deia que el Tom d'El talent de Mr. Ripley em feia por, i el Tom d'enterrat també en fa. Tot i que he de dir que no tanta. Continua sent cruel, però ja no és la mediocritat allò que el fa desentendre's de la moralitat, sinó l'ambició, si no directament el gust per la bona vida o l'avarícia. I això el fa una mica més semblant al típic assassí de senyora Fletxer.

En Tom està casat, han passat ja uns quants anys de l'afer Greanleaf, que continua donant-li suculentes rentes, i està afincat a França, on gaudeix d'una vida tranquil·la i campestre a uns quilòmetres de París, sense haver de donar excessives explicacions de com es guanya la vida. I aquesta pau aparent es veu trencada per un esdeveniment un tant rocambolesc.

Un client de la galeria d'art de la que Ripley té una participació que demana veure l'autor d'un quadre determinat que ha adquirit, per parlar-li d'unes sospites: el comprador pensa que el quadre és fals. Aparentment això no hauria de suposar un problema greu, tret de que el pintor en realitat fa anys que és mort, i és un dels socis de la galeria, íntim amic del pintor mort, qui fa anys que és l'autor veritable dels quadres que es venen amb el nom del famós pintor. I en Ripley s'ofereix a fer-se passar pel pintor.
A partir d'aquí, i a risc de desvetllar una mica massa de la trama, no és poc previsible que el client sospitarà, li dirà al Tom mira que sospito i en Tom el matarà al celler de casa seva. Val a dir que a partir d'aquí la història, tot i que no gens sorprenent, es torna tensa i emocionant, fins a la increïble escena de l'enterrament (que dóna títol al llibre), que tot i que profundament inverosímil és d'allò més angoixant i terrible.

L'enginy d'en Tom Ripley, i el seu talent, aquell del primer llibre, són presents en tota l'aventura, i la seva capacitat per inventar una solució que porta sempre més problemes dels que soluciona, fan que les pàgines del llibre passin a velocitat increïble, i que quan arribis al final corris cap a la llibreria a buscar El joc de Ripley. Vull dir que pròximament us el porto.

dimarts, 18 d’agost de 2009

Les veus del Pamano, Jaume Cabré

Aquest és un d'aquells llibres que m'arriben a les mans perqué algú altre se l'ha llegit i no només me'l recomana sinó que a més me'l deixa. I jo el vaig tenir a la prestatgeria on guardo els llibres d'altri durant força temps fins que em vaig decidir a endinsar-me en les seves pàgines.

Suposo que vaig trigar a començar-lo perqué l'imaginava un llibre difícil de llegir, dens, amb una història complicada. Així doncs la meva sorpresa va ser gran quan em vaig trobar tot el contrari: un llibre molt fàcil de llegir, d'aquells que enganxen i amb una història ben senzilla, de fet pròpia d'un bon culebrón de televisió. En ell trobem dues històries explicades en paral·lel: la del mestre d'escola Oriol Fontelles durant la guerra civil espanyola en un petit poble del Pallars i la de la mestra Tina Font en el mateix poble en l'actualitat. No descriuré en més detall la història per no espatllar res a qui se'l vulgui llegir, només que en el fons es tracta d'un exercici de memòria històrica de la Tina quan descobreix els diaris personals amagats de l'Oriol.

I perquè deia lo del culebrón? Doncs bàsicament perqué tots els personatges del llibre (excepte la Tina) són absolutament plans i es mouen per interessos ben bàsics i gens amagats i les diverses histories secundàries només estan per decorar la trama principal i són innecesàries per entendre millor els protagonistes de la novel·la. Això sí, fan que t'enganxis en la lectura i vulguis continuar llegint. I no entengueu aquest comentari com una crítica negativa, no trobo malament que hi hagi llibres així i de fet he gaudit força amb la seva lectura.

I el que m'agradaria destacar més és el tema de fons que crec que hi ha en el llibre: la recuperació de la memòria històrica. Cal mirar al passat recent i veure el paper que cada un de nosaltres va exercir en un moment històric determinat encara que això pugui reobrir ferides? Fins a quin punt és important conèixer de veritat el nostre passat? No el global, d'un pais o un continent, sinó el local, el dels petits pobles en valls perdudes o el de petits barris en grans ciutats. Podem entendre el present sense conèixer el passat? O podem aspirar a un futur millor sinó tenim en compte els errors passats? Crec que les respostes a aquestes preguntes són prou evidents, però avui dia hi ha gent que sembla que les hagi deixat oblidades ves a saber on.

dilluns, 13 de juliol de 2009

El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith

Tom Ripley em fa por. I a tu te’n faria també, Elena, t'aviso. És mediocre, però amable, no destaca per sobre de res ni de ningú, es diria que mai ha estrenat roba, que mai ha estat petit, que mai serà gran. Tendeix a visitar sempre els mateixos bars i els mateixos ambients, fins que canvia de residència, perquè s'ha barallat amb l’idiota que li lloga una habitació, o perquè no aguanta més en aquest barri o per qualsevol altra excusa que li permeti començar una nova vida.

En un dels bars que ja no sol freqüentar, Mr. Greenleaf li ofereix absolutament de franc la possibilitat de viatjar a Europa, més 600 dòlars en xecs de viatges. Només a canvi que trobi Dickie Greenleaf al petit poble de la costa italiana on viu, i el convenci de tornar als Estats Units i fer-se càrrec de l’empresa familiar. Un viatge lluny de la seva pròpia existència només a canvi de retrobar un vell conegut i mirar de fer-lo entrar en raó.


Ripley arriba a Mongibello, i troba Dickie i la seva amiga Marge, una noia una mica tonta que escriu llibres i està enamorada de Dickie. I amb Dickie i Marge, troba la platja, el sol i la vida relaxada, sortir a navegar i prendre martinis a la terrassa. Fugir de la seva vida és el que Tom porta tota la vida fent, però la seva mediocritat el troba fins i tot a Mongibello: en Dickie comença a cansar-se del nou amic, que pretén separar-lo de la Marge i que es torna més i més possessiu, i ell sent el seu rebuig en el fons de la seva ànima, ferit en el més profund de la seva autoestima. El dia que Dickie el pesca emprovant-se la seva roba a la seva habitació la relació entre ells es torna distant i freda, i Dickie li suggereix que potser és hora que se’n vagi.

Tom Ripley manté una relació ambigua d’amor i admiració i desig amb Dickie Greenleaf, i una de gens ambigua d’odi i menyspreu per la seva amiga Marge. Tom resulta ambigu en tots els sentits, ambiciós i covard, mediocre i optimista, segur del seu talent i paranoic fins a l’obsessió.



Però Tom Ripley ha tastat aquesta vida, i no hi renunciarà tan fàcilment: mai havia estat tan a prop de no ser ell mateix. Per aconseguir-ho del tot, només cal matar Dickie aprofitant un cap de setmana que estan passant tots dos fora del poble, i tornar al poble i dir a la Marge que Dickie ha decidit traslladar-se a Roma. Vendre el veler i la casa. I anar a Roma, i registrar-se a l’hotel amb el passaport de Dickie. Aprendre a fer la seva signatura i cobrar mensualment els xecs de la renta de Dickie. Escriure cartes a Nova York i a la pròpia Marge amb la seva màquina d’escriure. Convertir Dickie Greenleaf en el pintor excèntric i bohemi que sempre hauria volgut ser. Imitar els gestos, l’accent en parlar l’italià i els mateixos errors gramaticals. Enrossir-se una mica els cabells i posar-se els seus anells. Deixar les explicacions a Tom Ripley, i sobretot, esperar no haver-ne de donar gaires. Amagar Dickie fent creure a tothom que passa una època de baixa autoestima i de necessitat d’aïllament.

Però fins i tot una ciutat gran com Roma pot ser massa petita per amagar-se de tothom qui Dickie hagués conegut, i ja se sap que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, i a més no és or tot el que llueix, i tota la pesca. La pilota es fa tan gran, que al final pot fins i tot amb el propi Tom Ripley i el seu talent per a l’engany. Però quan hom està decidit a deixar de ser un mateix, és molt complicat poder-lo aturar. Sobretot si és un encantador personatge d’una novel·la de la Patricia Highsmith.

Com amb Mar de fons, faré un comentari sobre el títol. Algunes edicions el titulen "Tot sota el sol" (perquè la primera versió del cinema d'aquesta història es titulava així), que no està gens malament, però personalment, prefereixo "El talent de Mr Ripley", perquè insinua aquesta excel·lència, una mica terrorífica. Encara més en la versió en anglès: The talented Mr Ripley.

Friso per continuar amb la lectura d’El noi que va seguir Ripley.



diumenge, 28 de juny de 2009

Free Lunch, David Smith

Feia temps que buscava un llibre que m'expliqués les coses bàsiques que un ha de saber sobre economia, però mai ningú m'havia sabut recomanar cap. A principis d'any vaig intentar-ho amb Freakonomics però l'objectiu del llibre no era exactament el didàctic. Així que l'últim cop que vaig fer una comanda a Amazon em vaig decidir a buscar un llibre que m'expliqués l'abc de l'economia i seguint les ressenyes dels lectors en uns quants llibres sobre el tema em vaig trobar amb aquest "Free lunch". I la veritat és que m'ha satisfet força.

Utilitzant una analogia amb un menú en un restaurant, l'autor et va introduint els diferents conceptes que mouen l'economia moderna, des de la definició de producte interior brut i de com es calcula fins a explicar quina és la importància de la inflació i que passa si creix o disminueix. I entre capítol i capítol et va presentant una petita biografia dels economistes que més importància han tingut: Smith, Ricardo, Marx, Keynes...

És un llibre bàsic, així que les persones que sàpiguen sobre el tema suposo que el trobaran simple però a mi m'ha agradat i m'ha permés aprendre coses que desconeixia i que crec són necessàries per viure sense enganys en el món modern. Les úniques crítiques que faria al llibre serien l'ús d'analogies, per mi tontes, per tal d'intentar fer més amé el llibre i l'excessiu anglocentrisme. L'autor és anglés i molts dels exemples que posa són de l'economia anglesa i dedica gairebé tot un capítol a parlar sobre la conveniència per part de Gran Bretanya d'adoptar o no l'euro. Tot i ser una discussió interessant potser queda una mica fora de l'objectiu inicial del llibre.

En definitiva és un llibre que recomano a tots aquells que es volen introduir en el fascinant i a vegades incomprensible món de l'economia.

La dama del perrito y otros relatos, Anton Chéjov

Ara ja farà uns mesos vam anar al cine a veure "The Reader" i en la pel·lícula vam veure que un relat de Chéjov titulat "La dama del perrito" tenia una protagonisme destacat. L'Anna recordava haver-lo llegit i un dia rebuscant dintre de la seva llibreria va trobar aquest petit exemplar i me'l va deixar. En ell, apart del relat del títol, hi ha dos relats també breus: "Ionich" i "La novia".

Tots tres, d'una manera o altra, tracten de les relacions de parella i una mica també de les relacions socials dintre de la burgesia russa de l'època. La veritat és que cap dels tres m'ha agradat massa ja que els he trobat massa senzills, potser amb històries que en cap moment m'han semblat properes o interessants. Però m'ha agradat llegir-lo perquè feia molt de temps que no obria cap llibre de Chéjov i he pogut tornar a recordar aquells elements de la seva literatura que sempre m'han agradat, en especial la seva sensibilitat envers els elements naturals per on es mouen els seus personatges, podria dir que l'amor per la Naturalessa que reflexen els seus escrits:
"Sobre la cima de las montañas había blancas nubes inmóviles, nada agitaba el follaje de los árboles, oíase el canto de la chicharra y de debajo llegaba el ruido del mar hablando de paz y de ese sueño eterno que a todos nos espera"
No us recomano aquests tres relats però sí que us recomano qualsevol altra obra de Chéjov, en especial les seves obres de teatre com "Les tres germanes" o "L'hort dels cirers", dos de les seves obres més conegudes.

diumenge, 31 de maig de 2009

L'Eneida, Virgili

Amb la lectura de L'Eneida podria dir que he completat el cicle dels grans clàssics de la literatura grega i llatina: L'Il·liada, l'Odisea i L'Eneida. I a més me'ls he llegit en aquest mateix ordre. Els dos primers me'ls vaig llegir abans de participar en aquest blog, però en algun comentari a algun llibre ja vaig escriure que L'Il·liada m'havia impresionat positivament. L'Odisea, en canvi, em va semblar més fluixa, menys interessant. Ara, amb l'obra de Virgili he pogut tornar a gaudir de grans moments lectors.

Què ens explica l'Eneida? Doncs bàsicament és la història de l'heroi troià Eneas des de la caiguda d'aquesta ciutat teucra fins a la fundació de les primeres ciutats a les ribes del Tíber que més endavant donarien lloc a Roma. Així, en el començament del llibre trobem explicada la història del cavall de Troia, la destrucció de la ciutat i com Eneas aconsegueix fugir amb la missió divina de començar el llinatge que donarà lloc als grans emperadors romans. A partir d'aquí la història recorda una mica l'Odisea i ens anem assabentant dels perills i desventures que els herois troians han d'afrontar abans d'arribar a les costes itàl·liques. Per contra, un cop arribats a destí, Virgili agafa com a model L'Il·liada i trobem explicades les diverses lluites per l'assoliment del poder de la regió i l'exaltament de la figura d'Eneas, com un èmul d'Hèctor, el gran Troià que caigué a les mans d'Aquil·les a les portes de Troia.

Perquè he gaudit tant amb la lectura d'aquest llibre? Tinc diverses hipòtesis no necessàriament excloents. La primera és que Virgili és capaç de sintetitzar en una sola obra el millor d'Homer, el millor de L'Il·líada i de l'Odisea. La segona és que m'he llegit una traducció en prosa i a més destinada al públic general, amb el que segurament no he hagut de fer esforços excessius per entendre el lèxic o la sintàxi emprada. I la tercera és que em resulta extraòrdinariament gratificant estar llegint la font original de tants i tant mites, llegendes i històries del que anomenem la cultura occidental: la caiguda de Troia, el romanç de Dido i Eneas, la fundació de Roma... No puc deixar d'identificar-me amb aquesta cultura i amb aquestes arrels.

Us vull deixar escrita una de les moltes frases que em van corprendre, una de les que mesos després de la seva lectura encara sóc capaç de recordar:
"I vet aquí que el déu agita damunt els seus dos polsos una branca xopa de la rosada de la Mort, ensopidora per la força de l'Estix, i, quan comença a rendir-se, li acluca els ulls ja flotants"
I ara que em queda? Doncs per una banda continuar llegint les tragèdies gregues i per una altra continuar amb els autors llatins com Ovidi amb "Les metamorfosis" o Horaci. Però per sobre de tot em queda un repte: llegir L'Il·líada en vers.

dimecres, 20 de maig de 2009

Pedro y el Capitán, Mario Benedetti

Para ser verdugo hay que nacer verdugo. Y yo nací otra cosa. Pero alguien lo tiene que hacer.

Dilluns passat la Clara va veure les notícies per la tele al matí i es va recordar de portar-me un llibre que feia temps que m’havia recomanat. Pedro y el Captián, de Mario Benedetti. No és estrany que se’n recordés precisament dilluns, com si fos el nostre senzill homenatge, mira, aquí tens, avui sí que me n’he recordat. 

I dilluns mateix, entre el viatge en metro i una estoneta abans d’adormir-me vaig llegir les 70 o 80 pàgines d’aquesta obra de teatre. Us explico: per la portada, una mena de dibuix abstracte, costa de saber de què deu anar, i de fet la Clara es va pensar que seria alguna cosa d’un nen i un mariner, alguna cosa com l’Eduard el Mariner i el País de Sota l’Aigua. Però jo no. Perquè la Clara ja me n’havia advertit! El Pedro és un pres polític, d’esquerres, sotmès a tortura i el Capitán, que és en realitat un Coronel, és el seu torturador. 

Sóc a Sagrera i m’assec al vagó, i obro el llibre, mig recordant de què va la història (sento dins el cap la veu de la Clara que m’ho explica), em salto el pròleg perquè em penso que m’explicarà massa. En quatre pàgines alço la vista i em bellugo inquieta al seient, la violència m’incomoda, ja sóc a Camp de l’Arpa. Després del transbord gairebé he acabat la primera part, i el Pedro no ha obert la boca. Només sento la veu estentòria del Capitán, la manera com segur de si mateix deixa anar el seu monòleg, inculpador, inquisidor, condescendent, cruel, injust. Gairebé m’ha convençut que cal que el Pedro digui el que sap, perquè al cap i a la fi, acabarà cedint i potser es pot estalviar el patiment, i de passada, la meva incomoditat. 

Però el Pedro, encaputxat, immòbil, mut, tenaç, imagino, quan surto al Paral•lel per anar cap a casa, belluga poc a poc el cap en senyal de negació. 

Després el Capitán li treu la caputxa, i en Pedro comença a respondre algunes preguntes. Molt senzilles: Parlaràs? No. I explica: Con capucha no abrí la boca porque hay un mínimo de dignidad al que no estoy dispuesto a renunciar, y la capucha es algo indigno.

El Capitán només interroga el Pedro. Els que l’atonyinen són uns altres. En quatre sessions de conversa que succeeixen a les corresponents sessions de cops, la violència és únicament verbal (a banda de l’estat que presenta el torturat, a cada sessió més demacrat), però és tan o més present que en els cops de puny. Diu Benedetti al pròleg que així com la violència explícita pot ser un bon recurs a la novel•la o el cinema, en el teatre suposa una agressió massa forta per a l’espectador. I segurament és així. Vull dir que n’hi ha prou i de sobres amb el que queda dit pel Capitán per fer l’exercici que proposa Benedetti: intentar entendre què passa per la ment del ser humà que tortura un altre ser humà. Diu el Capitán: si et deixés de veure com un ser humà, del que conec i comprenc el patiment, no et podria torturar. Només el saber que ets humà, que tens un límit, que tens esperances i desitjos fa que sàpiga que puc comptar que podré deixar-te de pegar quan em diguis el que vull que em diguis. 

Tot i que a partir de la tercera part la situació perd una mica de credibilitat, el Pedro es torna excessivament valent i el Capitán excessivament manipulable, m’agrada el gir que proposa. Al final, la tortura és tan terrible per al propi torturador, que només el seu èxit la justifica. 
Si usted muere sin nombrar un solo dato, para mí es la derrota total, la vergüenza total. Si en cambio dice algo, habrá también algo que me justifique. Ya mi crueldad no será gratuita, puesto que cumple su objetivo. Es sólo eso lo que le pido, lo que le suplico...
 És la flaquesa de l’argument de que el fi justifica els mitjans: que quedes obligat a reeixir. Perquè si no aconsegueixes el fi, llavors ja no hi ha res que justifiqui els mitjans, i només queda la crueltat, nua, injustificable, desemparada, perdedora. Per això és tan important que els mitjans es justifiquin per ells mateixos. 

dilluns, 27 d’abril de 2009

L'últim patriarca de Najat El Hachmi

Aquest llibre me'l van portar els reis, uns reis que van creure que em podria interessar, i no anaven pas tan errats...

L'últim patriarca parla d'un món i d'una societat que ens és completament desconeguda alhora que ens és molt i molt propera, i cada dia més. És un llibre curiós, interessant, commovedor i fantàstic que t'apropa una mica a aqiella part de la societat marroquí que ha vingut a viure al nostre país a
la qual sovint no ens apropem per por a allò que ens és desconegut i per tots els prejudicis que d'alguna manera tenim interioritzats.
És un llibre que parlar de sentiments, de revoltes interiors, de relacions familiars complicades i tot plegat des d'un punt de vista femení que tot i la duresa dels fets que li ha tocat viure ho explica des de l'amor més profund i el respecte que té envers la seva família i els seus orígens.

Aquest és un llibre que el recomano a tothom, tant pel fet que cal trencar amb molts dels prejudicis que tenim i no sabem que tenim, com pel fet de que la història i la narradora no tenen desperdici. Feliç Sant Jordi passat!

dimecres, 22 d’abril de 2009

Sant Jordi 2009


















Potser per encetar un nou costum, enguany, el dia abans de Sant Jordi em torno a fer la pregunta: ja teniu llibres triats?

Aquest any però, no he fet els deures: ni comprats ni triats. Però he de dir que tinc algunes idees. Algunes, les trec del blog, altres han vingut per altres bandes.

El que sí que tinc ganes és de regalar llibres. Ja se sap que l'economia no està en el seu millor moment, potser precisament és quan no toca que més de gust et ve.

En qualsevol cas, escalfeu motors, repartiu tants roses i llibres a tort i a dret com vulgueu, fullegeu abans d'hora alguna de les adquisicions i passeu un bon Sant Jordi!

divendres, 17 d’abril de 2009

A les últimes, Joseph Conrad


La seva llegenda és molt més gran que ell mateix. Als mapes, hi ha illes que duen el seu nom, arxipèlags que duen el nom dels velers que va comandar, és elegant i silenciós, passeja pels molls calmosament, discretament, envoltat del respecte del que es va fer  mereixedor fa tant temps. Fuma pipa i duu vestits de lli, em penso que porta gorra blava i sap tots els mapes de memòria, menys els del tresor. El Capità Whalley és l’últim home d’honor que queda als ports. 

S’ha fet vell, però conserva la dignitat, com conserva el record de la seva estimada esposa, morta fa anys, i com conserva la confiança i l’amor de la seva filla mal casada amb un home incapaç de mantenir-la, que a les allunyades costes d’Australia decideix, empesa per la necessitat, obrir una pensió que li permeti viure, encara que sigui amb la deshonra d’una ocupació tan vulgar. 

El Capità Whalley, en comptes de gaudir de la daurada vellesa que li correspondria, s’enfronta a la dura situació de trobar-se arruïnat (i mantenir-ho en secret per evitar la humiliació), i per obtenir les 500 lliures que ha de menester la filla per a obrir la pensió, es veu obligat a vendre el seu petit vaixell i treballar en canvi per un fogoner mesquí que s’ha fet ric de cop i volta i ha comprat un vaixell indomable, atrotinat i desobedient. El vell fogoner es diverteix emprenyant els capitans que contracta, fins que pleguen enfadats o bé els acomiada per despit, només com a venjança del tracte rebut quan treballava als fogons dels vaixells de vapor. Però amb Whalley és diferent, no el pot acomiadar sense una molt bona raó, doncs han esdevingut socis: en un intent de recuperar la fortuna que Whalley vol deixar a la seva filla, ha invertit en el vell vapor, que fa la mateixa ruta des de fa anys, comunicant una zona selvàtica amb la civilització, una ruta perillosa però que el vell vaixell coneix de memòria.

La primera part de la narració transcorre sobretot a l’interior del propi personatge, i és bastant avorrida. La vellesa, la soledat, la culpa per no poder respondre a la senzilla demanda de la filla, els miserables centenars de lliures que no és capaç de trobar per ella, la decisió d’embarcar-se amb el fogoner avar i mesquí. La segona part, transcorre al vaixell, amb la seva curiosa tripulació, i resulta molt més entretinguda: el roí propietari, l’ambiciós primer oficial, el maquinista borratxo, els mariners indígenes, a penes personatges en la narració, i els encontres periòdics amb l’holandès Van Wik, europeu distingit que viu enmig de la selva i que espera l’arribada del vaixell atrotinat per poder compartir una estona de civilització amb l’elegant capità Whalley, encara que aquest es trobi a les últimes. 

A les últimes, perquè és el darrer viatge. Finalitzen els dos anys que estaven acordats amb el fogoner, de manera que només li cal dur el vaixell a bon port un cop més i recuperarà els diners que necessita per a la seva filla. Però a més de la pèrdua de la seva fortuna, hi ha una altra pèrdua que el Capità necessita ocultar, i que el té amb la soga al coll (i que no puc explicar!). Un secret que li faria perdre la feina i tots els diners invertits, un secret que posa en perill la seva vida i la de la seva tripulació, a la que traeix a cada minut en un intent desesperat de salvar el petit patrimoni que ell considera que ja és de la seva filla, abans que la seva vida naufragui del tot. 



“A les últimes” és el títol de la traducció que jo vaig llegir d’aquest relat de Joseph Conrad, inclòs en el volum “El corazón de las tinieblas y otros relatos”, i que es diu, originàriament, The End of the Tether, El final de la corda. A mi personalment m’agrada més el títol escollit per altres traductors, que l’han traduït per Amb la soga al coll, pel que té d’escaient i de descriptiu de la situació en la que es troba el pobre i valerós Capità Whalley. 

Es tracta d’un relat trist, tot i que en certa manera irònic, un tant cruel i bastant avorrit, que transcorre amb gran lentitud, excessiva de vegades, i exasperant en certs moments, com la situació impossible en la que Conrad situa el pobre capità. Podem, si voleu, reobrir el debat sobre els llibres que ens han agradat i els llibres que ens ha agradat llegir. Hauria escanyat en Conrad amb les meves pròpies mans en algun moment del mig de la narració. I tanmateix, quan ja fa més de tres setmanes que he tancat el llibre, hi continuo pensant tot sovint. Penso en el capità, en el ruïnós vaixell i el fogoner humiliat, i somric.

És només una història de barcos, però de les tristes. I jo, per si de cas, a continuació vaig agafar l’Illa del Tresor. No fos cas que els capitans tristos comandessin més temps del compte. 


dissabte, 14 de març de 2009

La conjura de los machos, Ambrosio García Leal

Feia molt de temps que volia llegir aquest llibre ja que n'havia sentit parlar molt bé, però mai trobava el moment de comprar-lo. Així que el dia que l'Eva li va tornar aquest llibre al David vaig decidir que havia arribat el moment de que passés per les meves mans. Però una cosa és que el David me'l deixés i l'altra que el comencés a llegir però tot fent el café de mig matí es va posar sobre la taula fer un sopar per comentar-lo. I qui es pot negar a parlar d'un llibre (el que sigui) mentre gaudeix d'un bon menjar i de la companyia de bons amics? Així que aquell mateix dia en el tren de tornada vaig passar les primeres pàgines de la conjura.

I què puc dir d'ell? Doncs bàsicament que no m'ha agradat. Però això no vol dir que no estigui ple d'informació i reflexions molt interessants. El que passa és que no és un llibre de lectura, crec que ni tans sols de divulgació científica. L'autor vol defensar una idea central sobre la sexualitat humana i per fer-ho ens ha de posar en antecedents. Així, cada capítol tracta d'explicar un fet ben concret i ens presenta una darrera l'altra les diverses teories existents explicant perquè creu que són errònies o correctes i oferint les seves pròpies alternatives. Això indubtablement és molt interessant, però no per un llibre de lectura. És més aviat una estructura adient per un article científic. La conclusió és que la lectura arriba a ser molt densa i necessites estar molt concentrat per no perdre el fil. Per tant no feu com jo que bàsicament me l'he llegit al tren. Quan vaig tornar-li el llibre al David i li vaig comentar això mateix em va dir que en realitat aquest llibre era la tesi doctoral de l'autor, cosa que em va permetre entendre l'estructura que us comento i que em fa dir que no estem parlant ben bé d'un llibre "normal".

Malgrat tot, és un llibre del que recomano la lectura. S'aprenen moltes coses i et permet entendre moltes de les conductes del regne animal incloent, naturalment, a l'home. Dos dels fets que m'han cridat més l'atenció en referència a la sexualitat humana han sigut per una banda l'ocultació de l'ovulació femenina i per l'altra la presa de consciència de la connexió entre sexe i reproducció. Llegiu-vos-el si en voleu saber els detalls.

divendres, 13 de març de 2009

The catcher in the rye, J.D. Salinger

Segurament molts de vosaltres ja haureu llegit aquest llibre i probablement ja fa uns quants anys. Tot i ser molt famós i que deu estar considerat com un dels clàssics del segle XX, no me l'he llegit fins fa poc, deu fer un mes o dos. I com que no tenia ni idea de què anava em va sorprendre moltíssim que fos la història d'un adolescent a Nova York, dels seus problemes a l'escola i de les precàries relacions que estableix amb els seus companys i els adults que l'envolten. Enteneu-me, mirant el títol jo pensava que em trobaria amb les desventures d'un pobre noi en una granja perduda de l'Amèrica profunda. I la segona sorpresa que em vaig trobar va ser el llenguatge en què està escrit. És un relat en primera persona i per tant hi apareix un munt d'argot que ni tans sols entendria en català, així que imagineu-vos en anglès. Però res d'això ha afectat la meva valoració del llibre que es pot resumir en el fet que un mes després d'ahver-lo llegit ja quasi l'he oblidat completament. No puc dir que no m'hagi agradat perquè la història es segueix amb interès, la novel·la està ben construida i de tant en tant planteja reflexions interessants, és a dir, no m'he avorrit llegint-lo. Però tampoc l'he gaudit. És un llibre més dels molts que han passat per les meves mans i no han deixat cap emprenta.

El que si que m'agradaria comentar és el to depressiu que impregna totes les pàgines del llibre i la visió pesimista de la vida i dels adults que té el protagonista. M'ha semblat que l'autor exagera molt aquests aspectes i això em porta a pensar en l'idonietat de llegir aquest llibre en l'adolescència, quan els caràcters encara s'estan formant. Crec que és una lectura que m'hagués impactat molt més si l'hagués fet fa quinze anys i no se si hagués estat un impacte gaire positiu, més aviat al contrari. I això em porta a la següent pregunta: creieu que hi ha llibres que s'haurien de prohibir de llegir en funció de l'edat del lector? Jo crec que no, però penso que pot ser un debat interessant d'obrir.

dimecres, 4 de març de 2009

Matar a un ruiseñor, Harper Lee


M’he deixat el llibre a casa. És una excusa perfecta per comprar un llibre a Sants, abans d’agafar l’AVE. El Divers de Sants farà el fet com a llibreria d’emergència, i d’entrada només hi trobo segones parts d’Els pilars de la terra i llibres del Ruiz Zafon, però una mica més amagats, darrera dels d’autoajuda hi ha tot de llibres en edicions de butxaca entre els que, si estàs una mica de sort, sempre hi trobes una cosa o altra.

Remeno una estona, i descarto un de la Highsmith perquè crec que el Fer ja el té. De manera que em quedo amb Matar a un ruiseñor. Em sona a clàssic del cinema, i si hagués d’apostar, diria que del cinema negre, però llegeixo a la contraportada que no, que és sobre un advocat que a l’Alabama dels anys 30 defensa un negre acusat de violar una blanca. També llegeixo que és l’únic llibre de l’autora, i això m’acaba de convèncer. Sempre m’ha intrigat imaginar la vida d’algú que escriu una única novel·la de renom. Vull dir, tenir èxit amb allò que volies dir, però tenir el convenciment que ja ho has dit. M’intriga.

Amb el Fer juguem a veure si pot endevinar quin llibre és, li envio pistes per sms, però al final he guanyat el sopar, no ho ha endevinat.

El tren surt a les quatre, però a dos quarts ja sóc asseguda al tren. Quan alço la vista del llibre per primer cop ja som més enllà del Llobregat. Vull dir que un cop vaig girar el primer full ja estava atrapada dins de la història, enganxada a les aventures dels nens. Perquè no és ben bé que el llibre vagi d’un advocat.

La Scout i en Jem viuen sols amb el seu pare, l’advocat Atticus Finch. Maycomb, la petita població on viuen, és calma i rutina, però per a ells és joc i descobriment. És anar a fer entremaliadures amb en Dill, que els visita als estius. En Dill és ros, escarransit, somiador i decidit, un Merlí de butxaca. Odiats per la senyora Dubose, la vella que sempre crida. Consentits per la senyoreta Maudie, la solterona de la casa del davant que els prepara pastissos i els deixa jugar al seu jardí. Fascinats per en Boo Radley, el noi fantasma, que mai surt de la casa Radley, la mansió encantada, maleïda, per davant de la que han de passar corrent cada dia, en anar a l’escola.

La Scout explica com van passar els anys i els estius, des dels seus set anys fins als deu, l’estiu al final del qual la història del judici al Tom, el negre acusat de violar una dona blanca va arribar al seu final.

Es pot dir que aquesta novel·la tracta el tema racial. I també el paper de la dona. I de les classes socials i les famílies poderoses, les que saben llegir des de fa moltes generacions. I del sistema judicial. Es pot dir que aquesta novel·la tracta molts temes, i en realitat, suposo que tot el que fa és un retrat d’un moment i d’un lloc a través dels ulls d’una nena que no entén per què no hi ha només una classe de persones, les persones, en lloc de dones i homes, blancs i negres, camperols i vilatans, rics i pobres. I de com la vida (i sobretot la seva tieta Alexandra) s’encarrega de fer saber a la Scout que no, que no tots els nens de la classe són dignes de ser amics de la seva família, que no, que no pot anar vestida amb pantalons encara que li sembli que amb vestidets no es pot fer gairebé res (perquè al cap i a la fi, una dama no necessita fer res que no es pugui fer amb faldilla), que no, que encara que sigui evident per tothom que en Tom és innocent, mai ha passat que un tribunal es pronunciï a favor d’un negre i en contra d’un blanc.

I de com, malgrat tot, el seu pare s’esforça per fer-li entendre que matar un rossinyol és com aixafar les flors del jardí de senyora Dubose, com trencar la joguina d’un nen, com estroncar la vida d’un jove innocent només perquè era al lloc equivocat en el moment equivocat. Coses que estan malament perquè sí i que, encara que sigui enfrontant-se als amics i als veïns, cal respectar per poder continuar caminant pel carrer amb el cap ben alt.

Tu padre tiene razón. Los ruiseñores sólo se dedican a cantar para alegrarnos. No estropean los frutos de los huertos. No anidan en los arcones de maíz, no hacen más que desparramar su corazón. Por eso es pecado matar a un ruiseñor. 

dijous, 12 de febrer de 2009

Esperant el vot de les feres, Ahmadou Kourouma

Ahmadou Kourouma va néixer a Costa d'Ivori al 1927, i, segons sembla, és un dels escriptors més importants del continent africà. El fet que amb prou feines ara sóc capaç de lletrejar el seu nom és significatiu. Àfrica, el continent oblidat. Vull dir que pensem en zebres i en projectes de cooperació, en viatges i en viatgers. Costa una mica més ser ben conscient que a l'Àfrica s'hi fa cinema, s'hi fa literatura, s'hi fa música, i en definitiva, s'hi viu. S'hi viu a l'africana, i per tant, s'hi fa cinema a l'africana, s'hi fa música a l'africana i s'hi escriu a l'africana. Malgrat que Kapuscinsky, que coneixia l'Àfrica molt millor del que jo mai la coneixeré, ja advertia que l'Àfrica no existeix. Segurament Esperant el vot de les feres és també un llibre per ser llegit a l'africana, que evidentment és una cosa que no estic capacitada per fer. Vull dir que en alguns moments m'he sentit igual de patosa que a les discoteques de Vélingara. Mirant de no perdre un ritme que ni tan sols m'acostava a agafar. 

Esperant el vot de les feres és una novel·la sobre un país de l'Àfrica, un d'imaginari, amb nom inventat (La República del Golf), tot i que en realitat parla de Togo (tot i que això ho vaig saber més tard). En aquest país imaginari, el dictador, també imaginari, el gran General Koyaga (que en realitat és Gnassingbé Eyadema, però això també ho vaig saber més tard) se sotmet a un ritual de purificació. En realitat, se sotmet a un relat purificador. Un donsomana, una gesta, que un narrador qualificat, el sora, acompanyat del seu replicador, narra en sis vetllades. El sora explica, des del començament, des dels avantpassats, des dels temps on es perd la memòria, la vida del dictador, en presència seva i dels seus més allegats ministres, dels seus soldats més fidels. El replicador balla, fa el pallasso, fa el boig. I completa les explicacions del sora amb allò que només al replicador, en fase catàrtica, li està permes per tal de que sigui relatada tota la veritat: 
President, general i dictador, cantarem i ballarem el vostre donsomana en sis vetllades. Direm la veritat. La veritat sobre la vostra dictadura. La veritat sobre els vostres pares, els vostres col·laboradors. Tota la veritat sobre les vostres cabronades, les vostres poca-soltades; denunciarem les vostres mentides, els vostres nombrosos crims i assassinats...

Els personatges principals, doncs, són en Bingo i en Tiecura, sora i replicador, prisma a través del qual se'ns presenta la vida de Koyaga, un dictador. Un soldat. Un caçador de les muntanyes, de la tribu dels homes nus, campió de lluita i guerrer ferotge, l'home del tòtem falcó, que per mitjà d'un cop d'estat, esdevingut en realitat a Lomé el 13 de gener de 1967, es convertí en el dictador africà que ha governat durant més temps, fins al 2005.

Cada vetllada explica una part de la vida del dictador, amb un tema de rerefons:
Una vetllada no es diu sense que, en sordina, en el relat, hi remoregi un tema. La veneració de la tradició és una bona cosa. Serà el tema dels proverbis que s'evocaran en el transcurs dels intermedis d'aquesta primera vetllada.
I  la resta de vetllades versen en sordina sobre la mort, la traïció, la predestinació, el poder, el final. La màgia africana sembla que visqui entre les pàgines, que impregni la vida explicada, tota la vida del dictador imaginat, com segurament ho va fer del real. 

En Koyama recita una de les pregàries màgiques que el marabout li ha ensenyat: es transforma en un gall blanc. Vigorosament, el pollastraire enxampa el gall, el fica al cistell i el tanca. Baixa a l'andana amb els cistells i surt de l'estació davant els policies de civil amb tot l'aviram. La versió dels fets que pretén que en Koyaga va baixar del tren transformat en venedor de pollastres no és creïble: hi havia massa policies perspicaços en arribar el tren. El caçador no se'ls podria haver escapat si hagués passat amb una simple disfressa.
En sis capítols i un munt de proverbis s'amaga la vida del soldat, la del rebel amotinat, del cap d'estat novell i del dictador terrible, i també la vida del país en que aquesta es desenvolupa. Des del subdesenvolupament a l'esclavatge, de la descolonització a la corrupció, de l'analfabetisme a la tradició més refinada dels poblats salvatges. En sis capítols, un munt de proverbis i molt sentit de l'humor.

Per exemple, després del primer atemptat:
Totes les ràdios de l'univers van difondre la notícia que anunciava que en Koyaga acabava de lliurar-se d'un assassinat. Era el primer atemptat del vostre règim. Cada dèspota de la vasta Àfrica, terra tan rica en potentats com en paquiderms, va despatxar un plenipotenciari a la capital de la República del Golf. Els avions van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els autòcrates africans bategen els seus semblants- va quedar-se un dia sencer. [...] Els amos respectius van proferir crits d'astorament quan, en tornar als països respectius, els plenipotenciaris ho van confirmar. Tots els potentats van quedar perplexos i escèptics. Convençuts que el neci diplomàtic havia estat entabanat. Ells també eren dèspotes i la sabien llarga sobre el que és capaç de muntar un dictador africà per encaterinar el poble i l'univers sencer. 
I, després del segon atemptat:
El discurs té una gran ressonància, un increïble ressò en tota l'Àfrica. [...]Era el segon atemptat. Cada tirà de la vasta Àfrica, terra tan rica en violadors de drets humans com en hienes, va despatxar aquesta vegada dos enviats, un diplomàtic i un militar. Els avions, per segona vegada, van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els dictadors africans bategen els seus semblants- van quedar-se dos dies sencers. [...] En tornar als països respectius, els seus amos respectius van proferir crits d'astorament quan els seus enviats van exposar els seus descobriments, però van confirmar els fets. Es van considerar insuficientment informats i van creure més aviat que els seus enviats -el  militar i el diplomàtic- havien estat manipulats. Ells eren dictadors i coneixien tot el que sap muntar un dictador africà per estafar. 
I el tercer atemptat fallit: 
-Collons de tirador de merda. Quin tirador tan pèssim! Si et pego, si et sanciono, no és per haver-me disparat. D'això, ja se n'encarregarà la justícia. Com a cap suprem dels exèrcits, et foto els quinze dies reglamentaris al calabós per mal tirador, el més negat del regiment. On s'és vist que es cagui un objectiu de la meva alçada i el meu volum a deu metres? [...] Era el tercer atemptat. Cada dictador de la vasta Àfrica, tan rica en caps d'estat mentiders i pocavergonyes com en voltors, va despatxar aquesta vegada tres enviats, un diplomàtic, un cap d'estat i un policia... 
Atemptats, violacions, assassinats, abusos. Mentides, espolis, traïció, enveja, set de poder. La música de sempre que es parla de segons quins llocs. Llegendes, tradició, proverbis. Màgia, contes, colors. Perquè no sempre la música sona amb els mateixos instruments. Crec que és una experiència llegir com escriu algú que ho fa des de tant lluny. Sentir que llegeixes com amb taps a les orelles, perquè el que explica ve d'un lloc d'on arriben ben poques notícies.

diumenge, 25 de gener de 2009

El antropólogo inocente, Nigel Barley

I per fi em poso al dia de les ressenyes que tenia pendents ! "El antropólogo inocente" me'l vaig acabar tot just la setmana pasada. Aquest llibre ja havia estat comentat prèviament per l'Anna i espero amb fruïció el post que farà l'Eva un dia d'aquests.

I mentre l'esperem, què puc dir d'aquesta crònica? Doncs que m'ha resultat realment molt interessant. No només per l'anàlisi purament antropològic del poble dels Dowayo al Camerun sinó també per les reflexions sobre la investigació bàsica al mal dit primer món i també sobre el paper de l'ajuda a l'Àfrica dels païssos desenvolupats. En aquest sentit em va impressionar bastant l'encontre que va tenir Barley amb un enginyer agrònom alemany que tenia com a objectiu fomentar el cultiu de cotó de cara a l'exportació:
"Esta materia se comercializa a través de un monopolio estatal y de ella se obtienen unas divisas muy necesarias, por eso su producción está muy protegida por el gobierno central. ¿Había tenido éxito? Mucho: en realidad la gente se había dedicado tanto al algodón que habían dejado de cultivar alimentos, los precios se habían disparado y el hambre sólo había sido evitada gracias a la intervención de la Iglesia. Por extraño que parezca, no daba la impresión de hallarse en absoluto deprimido por esta consecuencia, sino que más bien la interpretaba como un signo de que el algodón había echado raíces en el país."
En quants altres llocs del món haurà passat o està passant alguna cosa similar?

La lectura del llibre és molt amena i està plena d'anècdotes molt divertides sobre tot el que li va passant a l'Àfrica, des dels seus encontres amb els laberints burocràtics fins als diversos problemes de salut que va patint al llarg dels mesos que passa en terres africanes.

Hi ha molts trossos que remarcaria i transcriuria aquí en el blog, però deixeu-me que només n'hi posi dos, relacionats amb el que deia abans. El primer sobre la recerca bàsica:
"La principal dificultad reside aquí, igual que en otras áreas, en explicar por qué el gobierno británico considera provechoso pagar a sus súbditos jóvenes cantidades bastante importantes de dinero para que se vayan a zonas desoladas del mundo con el supuesto cometido de estudiar pueblos que en el país son famosos por su ignorancia y atraso"
Y el segon, que és purament antropològic té a veure amb el mapa de la zona que en Barley tenia:
"El mapa despertó una gran curiosidad en los dowayos, que no llegaron a comprender jamás sus principios lógicos y me preguntaban dónde se encontraban aldeas en las que yo no había estado nunca. Si les contestaba, seguidamente me preguntaban el nombre de las personas que vivían allí; no llegaron a entender nunca por qué podía responderles a lo primero pero no a lo segundo"
Com veieu, l'estil és molt agradable i la lectura molt interessant i a la vegada entretinguda. I no us perdeu la dedicatòria del llibre, la trobo molt significativa.


Camí de Sirga, Jesús Moncada

Aquest llibre me'l vaig acabar a finals de l'any passat i sense cap mena de dubte em va semblar el millor llibre de tots els que havia llegit. I axò que durant el 2008 em vaig llegir llibres que em van agradar molt i molt (Slaughterhouse 5, Memorias de Adriano, Edipo Rey, Catch-22).

Si me'l vaig començar va ser bàsicament per la bona reputació del llibre, ja que el seu argument és d'aquells que a priori a mi no em diuen res. Tracta de la història del poble de Mequinensa i dels seus habitants al llarg del segle XX, prenent una mica com excusa el procés de destrucció del poble arrel de la construcció de l'embassament de Mequinensa al riu Ebre. L'autor ens fa saltar continuament del present (anys 70) cap al passat, explicant-nos la història del poble que va reeixir gràcies a la indústria minera i a la gran demanda de carbó deguda a la primera guerra mundial. És també un llibre sobre la història dels llaüts i de la navegabilitat de l'Ebre i com d'importants eren els camins de Sirga. En el llibre també trobem una gran crònica social del que era la Catalunya de principis de segle i de com aquesta va anar evolucionant. Com els burgesos tenien el seu cafè diferenciat del dels seus obrers, com aquestes relacions van canviar durant la República, com els patrons es van revenjar després del triomf dels nacionals.... I tot amb uns personatges de carn i ossos, esplèndidament construïts, entranyables, odiosos, patètics, heroics....

Tot el llibre m'ha captivat absolutament, i després de tants dies d'haver-lo acabat em costa trobar algun fragment per reproduir aquí (al ser un llibre de la biblioteca no el vaig subratllar i no em vaig anar apuntat res mentre el llegia). Però el que sí que recordo que em va agradar especialment és la manera en què Jesús Moncada explica els fets més remarcables de la Guerra Civil (i de la República) sense explicitar-los, recorrent a imatges amb una gran força poètica. En especial recordo el moment en què el llaüt d'en Nelson està remuntant l'Ebre de tornada a Mequinensa i comencen a veure com tot d'escultures d'esglésies van flotant Ebre avall.

En definitva he trobat que és un dels millors llibres que he llegit, com diu la coberta: un gran clàssic de la literatura catalana. Està esplèndidament escrit i la seva lectura pausada m'ha proporcionat grans moments de plaer lector. Us el recomanao vivament a tots.

dimarts, 20 de gener de 2009

La Fórmula Omega. Una de pensar, Rafael Reig

Ja fa temps que segueixo amb molt entusiasme el que Rafael Reig publica a la xarxa, al seu blog (que trobo fantàsticament reflexiu, divertit i tendre) o a les Cartas con respuesta de Público (habitualment divertit, no sempre tant reflexiu i, per descomptat, poc tendre). I tot i això, em feia recança d'agafar una novel·la seva. 
Fixeu-vos:
“Hay poemas como largas tormentas: dejan demasiados charcos.”
“Leeremos a escondidas, como se debe leer: con placer culpable, con corazón alegre, sobresaltado e insurrecto, y para ir al infierno de cabeza.”
“Como suelo decir, para pensar hay que arriesgarse a no tener razón.”
“De Cali recuerdo el colegio, la casa, la colección de sombreros de mamá, una vez que jugaba en un parque, un libro de aventuras que leí una noche.

Me recordaba a mí mismo leyéndolo al lado de una ventana, pero hace unos años encontré el libro y me di cuenta de que ésa era una ilustración del propio libro (un niño leyendo bajo la ventana). Me había convertido en personaje de cuento.

-Cuando yo leía de niño libros ni se me pasaba por la cabeza hacerme escritor -explicaba el otro díaOrejudo en la universidad de los Andes-. Lo que yo quería era ser personaje. Yo quería ser Julián o Dick, tener mi perro Tim, y un viejo cobertizo, y merendar pastel de carne y cerveza de jengibre, pero mi madre no me la daba. En los años sesenta, en la calle Sáinz de Baranda, no se conseguía con tanta facilidad
 cerveza de jengibre. Un niño que lee quiere ser un personaje, es que ni se le pasa por la cabeza identificarse con el autor. ¡Cómo iba yo a identificarme con Enid Blyton, coño, tendría que haber sido un pervertido!

Sólo con los años uno se resigna a ser el autor, qué remedio, cuando comprueba que es imposible vivir aventuras con viejo cobertizo y cerveza de jengibre (que no es más que ginger ale, según deduje hace poco).” 

(Espero que em perdonarà l'autor que no posi més que un enllaç als articles dels que he tret les frases, perquè tinc el mal costum de conservar les frases anotades, però no les referències.)

El que vull dir és que em dóna la sensació que escriu en píldores concentrades. Idees ben apretades i embolicades en poques paraules, són gairebé com vinyetes de còmic. Són idees que només els falta posar-se de peu i caminar. 

La meva por era que 190 pàgines de Reig em causessin un empatx. 

Però a vegades les coses van com van i acabes obrint un llibre com de casualitat. Per la casualitat de que visites un amic i et trobes el llibre al bolso en sortir de casa seva. La Fórmula Omega. Una de pensar. I mira que no ho sembla, perquè no té aquesta pinta sesuda, no té més de mil pàgines i l'edició té color groc, que fa com de poc de novel·la de pensar. No ho sembla, perquè fa gràcia i té aquesta manera de parlar i dir, com qui no vol la cosa. Però sí. Va de pensar. Vull dir que jo passejava pel llibre tan tranquil·la quan de sobte, cap a la pàgina 70, em vaig adonar que calia posar una mica més d'atenció. Calia llegir als marges del llibre, en aquell espai que queda entre les lletres i la vora de la pàgina, i també en els pocs segons que trigues en girar la pàgina, perquè just quan no mires es qun passen les coses importants.

Normalment, que em passi això, que un llibre m'exigeixi atenció cap a la meitat en lloc de cridar la meva atenció des de bon principi, és motiu suficient perquè l'abandoni. Com que aquest venia tan ben recomanat, li vaig donar una segona oportunitat. El vaig recomençar (no ho havia fet mai, de recomençar un llibre, però a llegir sempre n'estem aprenent). 

De manera que em vaig asseure bé, em vaig refer la cua del cabell, i vaig tornar a obrir la “Carta de Ajuste”. O sigui, el capítol Zero, atenta Eva, sintonitza, que t'explico de què va això. 
La idea original del grupo de docentes partía de un hecho conocido: que la vida, esta vida, resulta inaguantable para la mayoría de las personas.
Sus investigaciones revelaron que lo que hacía la existencia tan difícil de soportar no eran las adversidades, como se había creído hasta entonces. Al contrario, comprobaron que las personas eran capaces de sobreponerse a n+1 magnitudes de tragedia. Enfermedades, muerte de seres queridos, irreparables pérdidas materiales y morales, bancarrotas, divorcios, conflictos bélicos..., lo mismo daba. Siempre salían adelante.
A lo que no sabían cómo enfrentarse, en cambio, era a la vida corriente de todos los días. No podían con ella. Curioso, ¿verdad? Pues los experimentos no dejaban lugar a dudas: era la vida lo que no tenía arreglo.
La propuesta del grupo informal consistía en convertir a la totalidad de la población en agentes secretos. A cada individuo se le asignaría una peligrosa misión y una falsa identidad para llevarla a cabo. Según sus hipótesis, si alguien actuaba, por ejemplo, como albañil, en lugar de ser de hecho albañil, no se sentiría tan descontento de sí mismo. Ventaja adicional (que no pasó inadvertida al DS): a un agente secreto no se le iba a ocurrir nunca ponerse a organizar una huelga. El albañil de nuestro ejemplo viviría su vida corriente (inaguantable), pero lo haría por motivos de seguridad (con el entusiasmo que despiertan las auténticas aventuras).
I aquesta ve a ser una mica la idea. Unes quantes històries, cada una un disbarat més gran que l'anterior, però que van prenent sentit (o el van perdent definitivament) a mida que s'entrellacen. Amb traça, amb sentit de l'humor, i amb aquest estil que deia: idees en poques paraules i sense acabar de desenvolupar, com per deixar-te espai per a pensar, aparentment poc endreçades, com una sobretaula massa llarga, d'aquelles que quan marxes en cotxe amb la teva parella encara vas discutint algunes de les idees que has recollit de sobre les tovalles tacades de cafè i cava. 

De fet, la novel·la m'és impossible de resumir. És massa complexa. Si em preguntes de què va, no t'ho sé dir. Hi ha una revolució a la televisió. Els personatges secundaris han pres el país per la força, ara imposen les seves lleis, han decretat l'abolició dels primers plans, i els personatges protagonistes o fins i tot els secundaris resultons que els feien el joc per uns minuts més de pantalla són perseguits i s'han d'exiliar a Madrid, ple de telespectadors, aquests sers incomprensibles i mig cecs, que viuen sense banda sonora, sense saber si aquest instant està determinant el seu futur per sempre, sense imatges ralentitzades que els indiquin que la cambrera que ara els serveix un cafè serà la mare dels seus fills. En el Madrid dels telespectadors, els habituals del Club Gambito de Dama, comandats per Claudio Carranza von Thurns, Maestro Internacional de la FIDE, cerquen, com tothom (inclosa la CIA) la Formula Omega, la que ha de desvetllar tots els secrets, la veritat definitiva, que segons sembla estava amagada a l'ADN de Crist i que la humanitat vam deixar escapar per tontos i que sembla ser que està amagada de nou als moviments de les negres d'una partida d'escacs, just allà tan tranquil·la, per ser trobada. Enmig de tot això, el pobre antiheroi Antonio Maroto, que juga sol a escacs i compon problemes de mat en tres, s'uneix al Club en la cerca, que acaba tenint una inverosímil relació amb els revolucionaris de la televisió. 

Heu pillat algo? Doncs per això a la pàgina 70 vaig haver de tornar a començar. 

I tot i això, excessivament complexa, artificiosa gairebé, diria que m'ha agradat bastant. Perquè algunes idees em van semblar transgresores (ho són?), perquè efectivament em va fer pensar i em va deixar espai per fer-ho i perquè és molt molt divertida. Reconec que no us la recomanaré amb l'entusiasme amb el que a mi me la van recomanar. Però si hi caieu per casualitat, obriu bé les orelles i agafeu-vos fort, que vénen curves. Ah!, i, insisteixo, no us perdeu el seu blog

diumenge, 18 de gener de 2009

Hisòries Imprevistes de Roald Dhal



Tot i que la portada del llibre pot fer una mica de por, no sé per què em vaig sentir temptada d'agafar-lo de la Biblioteca. Potser per l'autor ( que m'encanta ) o potser perquè sempre m'han agradat els llibres-novel.la que narren històries curtes i curioses. I aquest n'és un clar exemple.
Les petites històries ( de no més de 20 pàgines ) expliquen coses que els passen gent curiosa, que fa coses curioses,i tenen finals inesperats, per mi algunes vegades previsibles, no sé si per la meva ment reacargolada o perquè realment són previsibles de debò. Vosaltres mateixes m'ho direu si us el llegiu ;)
De totes maneres us el recomano, ni que sigui per la bona estona que et fa passar i la intriga de no saber mai com s'acabaràn les històries. Relament aquest home és genial!!

dimarts, 6 de gener de 2009

Freakonomics, Steven D. Levitt & Stephen J. Dubner

Molt temps després que l'Anna comentés aquest llibre em vaig decidir a comprar-lo i lògicament (o no tant) a llegir-me'l. Tal com es deia en el post anterior es tracta d'un escrit en que es busquen relacions causa-efecte a partir de quantitats ingents de dades. I realment hi ha relacions d'aquestes que sorprenen i molt, però a la vegada penses: clar, és lògic. Des del meu punt de vista absolutament profà en la matèria, l'autor aconsegueix convèncer-me dels seus raonaments i a més ho fa amb un estil ben amè i distret, amb el que la lectura del llibre és força agradable. Tot i que a vegades es fa un xic reiteratiu.

En la meva versió hi ha tot de material extra com algunes de les columnes del New York Times que els autors escriuen regularment i alguns extractes del blog que mantenen. Això, apart de mantenir el llibre en la més estricta actualitat dóna una mica la sensació d'estar davant un llibre que no s'acaba mai, que està constantment reescrivint-se i reinventant-se. En que acabarà? En un llibre-blog o en un blog-llibre?

Però el que m'agradaria destacar més del llibre no és aquest aspecte ni les múltiples relacions causa-efecte que descobreix, sinó la capacitat d'extreure informació raonada i objectiva de les dades. I això, en Levitt ho aconsegueix fent-se les preguntes adequades. Sembla una obvietat però si un està intentant resoldre la pregunta equivocada pot arribar a conclusions errònies o a un cul-de-sac. En ciència, ja sigui economia o física, és importantíssim saber plantejar-te adequadament el problema que vols resoldre. I potser per això el món sembla tant perdut avui dia, perquè no crec que s'estigui plantejant les qüestions ni els reptes adequats.