dimarts, 20 de gener de 2009

La Fórmula Omega. Una de pensar, Rafael Reig

Ja fa temps que segueixo amb molt entusiasme el que Rafael Reig publica a la xarxa, al seu blog (que trobo fantàsticament reflexiu, divertit i tendre) o a les Cartas con respuesta de Público (habitualment divertit, no sempre tant reflexiu i, per descomptat, poc tendre). I tot i això, em feia recança d'agafar una novel·la seva. 
Fixeu-vos:
“Hay poemas como largas tormentas: dejan demasiados charcos.”
“Leeremos a escondidas, como se debe leer: con placer culpable, con corazón alegre, sobresaltado e insurrecto, y para ir al infierno de cabeza.”
“Como suelo decir, para pensar hay que arriesgarse a no tener razón.”
“De Cali recuerdo el colegio, la casa, la colección de sombreros de mamá, una vez que jugaba en un parque, un libro de aventuras que leí una noche.

Me recordaba a mí mismo leyéndolo al lado de una ventana, pero hace unos años encontré el libro y me di cuenta de que ésa era una ilustración del propio libro (un niño leyendo bajo la ventana). Me había convertido en personaje de cuento.

-Cuando yo leía de niño libros ni se me pasaba por la cabeza hacerme escritor -explicaba el otro díaOrejudo en la universidad de los Andes-. Lo que yo quería era ser personaje. Yo quería ser Julián o Dick, tener mi perro Tim, y un viejo cobertizo, y merendar pastel de carne y cerveza de jengibre, pero mi madre no me la daba. En los años sesenta, en la calle Sáinz de Baranda, no se conseguía con tanta facilidad
 cerveza de jengibre. Un niño que lee quiere ser un personaje, es que ni se le pasa por la cabeza identificarse con el autor. ¡Cómo iba yo a identificarme con Enid Blyton, coño, tendría que haber sido un pervertido!

Sólo con los años uno se resigna a ser el autor, qué remedio, cuando comprueba que es imposible vivir aventuras con viejo cobertizo y cerveza de jengibre (que no es más que ginger ale, según deduje hace poco).” 

(Espero que em perdonarà l'autor que no posi més que un enllaç als articles dels que he tret les frases, perquè tinc el mal costum de conservar les frases anotades, però no les referències.)

El que vull dir és que em dóna la sensació que escriu en píldores concentrades. Idees ben apretades i embolicades en poques paraules, són gairebé com vinyetes de còmic. Són idees que només els falta posar-se de peu i caminar. 

La meva por era que 190 pàgines de Reig em causessin un empatx. 

Però a vegades les coses van com van i acabes obrint un llibre com de casualitat. Per la casualitat de que visites un amic i et trobes el llibre al bolso en sortir de casa seva. La Fórmula Omega. Una de pensar. I mira que no ho sembla, perquè no té aquesta pinta sesuda, no té més de mil pàgines i l'edició té color groc, que fa com de poc de novel·la de pensar. No ho sembla, perquè fa gràcia i té aquesta manera de parlar i dir, com qui no vol la cosa. Però sí. Va de pensar. Vull dir que jo passejava pel llibre tan tranquil·la quan de sobte, cap a la pàgina 70, em vaig adonar que calia posar una mica més d'atenció. Calia llegir als marges del llibre, en aquell espai que queda entre les lletres i la vora de la pàgina, i també en els pocs segons que trigues en girar la pàgina, perquè just quan no mires es qun passen les coses importants.

Normalment, que em passi això, que un llibre m'exigeixi atenció cap a la meitat en lloc de cridar la meva atenció des de bon principi, és motiu suficient perquè l'abandoni. Com que aquest venia tan ben recomanat, li vaig donar una segona oportunitat. El vaig recomençar (no ho havia fet mai, de recomençar un llibre, però a llegir sempre n'estem aprenent). 

De manera que em vaig asseure bé, em vaig refer la cua del cabell, i vaig tornar a obrir la “Carta de Ajuste”. O sigui, el capítol Zero, atenta Eva, sintonitza, que t'explico de què va això. 
La idea original del grupo de docentes partía de un hecho conocido: que la vida, esta vida, resulta inaguantable para la mayoría de las personas.
Sus investigaciones revelaron que lo que hacía la existencia tan difícil de soportar no eran las adversidades, como se había creído hasta entonces. Al contrario, comprobaron que las personas eran capaces de sobreponerse a n+1 magnitudes de tragedia. Enfermedades, muerte de seres queridos, irreparables pérdidas materiales y morales, bancarrotas, divorcios, conflictos bélicos..., lo mismo daba. Siempre salían adelante.
A lo que no sabían cómo enfrentarse, en cambio, era a la vida corriente de todos los días. No podían con ella. Curioso, ¿verdad? Pues los experimentos no dejaban lugar a dudas: era la vida lo que no tenía arreglo.
La propuesta del grupo informal consistía en convertir a la totalidad de la población en agentes secretos. A cada individuo se le asignaría una peligrosa misión y una falsa identidad para llevarla a cabo. Según sus hipótesis, si alguien actuaba, por ejemplo, como albañil, en lugar de ser de hecho albañil, no se sentiría tan descontento de sí mismo. Ventaja adicional (que no pasó inadvertida al DS): a un agente secreto no se le iba a ocurrir nunca ponerse a organizar una huelga. El albañil de nuestro ejemplo viviría su vida corriente (inaguantable), pero lo haría por motivos de seguridad (con el entusiasmo que despiertan las auténticas aventuras).
I aquesta ve a ser una mica la idea. Unes quantes històries, cada una un disbarat més gran que l'anterior, però que van prenent sentit (o el van perdent definitivament) a mida que s'entrellacen. Amb traça, amb sentit de l'humor, i amb aquest estil que deia: idees en poques paraules i sense acabar de desenvolupar, com per deixar-te espai per a pensar, aparentment poc endreçades, com una sobretaula massa llarga, d'aquelles que quan marxes en cotxe amb la teva parella encara vas discutint algunes de les idees que has recollit de sobre les tovalles tacades de cafè i cava. 

De fet, la novel·la m'és impossible de resumir. És massa complexa. Si em preguntes de què va, no t'ho sé dir. Hi ha una revolució a la televisió. Els personatges secundaris han pres el país per la força, ara imposen les seves lleis, han decretat l'abolició dels primers plans, i els personatges protagonistes o fins i tot els secundaris resultons que els feien el joc per uns minuts més de pantalla són perseguits i s'han d'exiliar a Madrid, ple de telespectadors, aquests sers incomprensibles i mig cecs, que viuen sense banda sonora, sense saber si aquest instant està determinant el seu futur per sempre, sense imatges ralentitzades que els indiquin que la cambrera que ara els serveix un cafè serà la mare dels seus fills. En el Madrid dels telespectadors, els habituals del Club Gambito de Dama, comandats per Claudio Carranza von Thurns, Maestro Internacional de la FIDE, cerquen, com tothom (inclosa la CIA) la Formula Omega, la que ha de desvetllar tots els secrets, la veritat definitiva, que segons sembla estava amagada a l'ADN de Crist i que la humanitat vam deixar escapar per tontos i que sembla ser que està amagada de nou als moviments de les negres d'una partida d'escacs, just allà tan tranquil·la, per ser trobada. Enmig de tot això, el pobre antiheroi Antonio Maroto, que juga sol a escacs i compon problemes de mat en tres, s'uneix al Club en la cerca, que acaba tenint una inverosímil relació amb els revolucionaris de la televisió. 

Heu pillat algo? Doncs per això a la pàgina 70 vaig haver de tornar a començar. 

I tot i això, excessivament complexa, artificiosa gairebé, diria que m'ha agradat bastant. Perquè algunes idees em van semblar transgresores (ho són?), perquè efectivament em va fer pensar i em va deixar espai per fer-ho i perquè és molt molt divertida. Reconec que no us la recomanaré amb l'entusiasme amb el que a mi me la van recomanar. Però si hi caieu per casualitat, obriu bé les orelles i agafeu-vos fort, que vénen curves. Ah!, i, insisteixo, no us perdeu el seu blog

1 comentari:

e. ha dit...

Calia llegir als marges del llibre, en aquell espai que queda entre les lletres i la vora de la pàgina, i també en els pocs segons que trigues en girar la pàgina, perquè just quan no mires es qun passen les coses importants.

Quan t'investim poeta, dius?