diumenge, 30 de desembre de 2007

Family Baggage


Avui he acabat aquest llibre i us el volia recomanar.
De l'autora no n'havia sentit a parlar mai, però està força bé.És una autora que viu entre Australia i EEUU, passant per Europa, i les seves història parlen de viatges i paisatges, però sobretot de la qüotidianeitat.
El llibre parla d'una família que té una agència de viatges, un membre de la família ha desaparegut i no en saben res, es proposen trobar-lo.
Narra les aventures qüotidianes de tots els membres de la família , alguns tenen més protagonisme que d'altres, però trobo que està explicat amb molta cura, amb molta paciència i amb molt de "carinyo".
He de reconèixer que és una mica pastelona, i que hi ha algun moment que m'ha costat seguir la història, perquè esfa una mica avorrida, però el cert és que les últimes 200 pàgines m'han enganxat moltíssim, i m'ha deixat un bona gust de boca, fins i tot hi ha hagut algun moment que se m'ha escapat la llagrimeta!

El llibre és en anglàs ( així faig pràctiques de l'idioma;P), i li tinc un carinyo especial perquè me'l vaig comprar en un mercadillo de llibres sota un pont de Londres,al costat de la Filmoteca Nacional, em va costar 3. 50 Pounds i porto llegint-me'l des del pont de Maig, i al final ho he aconseguit!

Ara vaig a pel següent!

divendres, 21 de desembre de 2007

Trajecte final, Manuel de Pedrolo

Crec que aquest és un dels llibres més recomanables de tots els que hi ha al blog, almenys de moment. Es tracta d'una deliciosa col·lecció de set contes de ciència ficció.

El cens total, Un món distant i veí, Servei Oficial, Cadàvers, Urn de Djln, La noia que venia del futur i El regressiu

Són els sugerents set títols dels contes.

Diré que és un llibre purament Pedrolo, els que no us agradi, absteniu-vos...! Però jo el trobo deliciós. Idees senzilles en aparença que es tornen subtils amb petits girs argumentals, val, alguns bastant previsibles, però és que s'ha vist molta ciència ficció des del 75, quan es van publicar per primera vegada aquests contes.

Cada conte gira entorn una idea, un t'imagines que, i la història està ben relligada al voltant. No voldria espatllar la lectura a ningú, i és difícil comentar res dels contes sense fer-ho... però no puc resistir la temptació de parlar del darrer, El regressiu, per mi un conte fantàstic en tots els sentits.

Imagineu una Barcelona superpoblada. Els límits de la ciutat s'extenen des de Malgrat a Tarragona, i fins a Igualada. Els barris de la ciutat s'anomenen formiguers, els edificis i vivendes s'apilonen un sobre l'altre sense deixar gens d'espai a res més. La natalitat està controlada, i fins i tot els ancians de longevitat exagerada són retinguts, i a vegades desapareixen misteriosament. En aquestes circumstàncies, apareix una malaltia: sense que la ciència mèdica hagi acabat de determinar molt bé per què, alguns individus d'edat avançada comencen a rejovenir-se.

El conte comença: De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir-se, va comprar-se un bastó. I a partir d'aquesta primera acció per amagar la seva malaltia es teixeix tota la trama del conte, que no desvelaré. Només diré que és absolutament impressionant com s'imagina Pedrolo una vida a l'inrevés. Acollonant.

A la contraportada de la meva edició hi diu: Llegiu Trajecte final, set històries de narració especulativa, i no us queixeu, després, si el volum us sembla massa curt. Torneu a començar; segur que, si heu llegit de pressa, us heu deixat alguna cosa...

Doncs la meva opinió és que aquesta frase li fa total justícia a la qualitat d'aquestes narracions.

dilluns, 17 de desembre de 2007

Nova aparença

Aquest post és tan sols per dir que aprofitant l'avinentesa que aviat arribarà un nou any, he fet uns canvis en l'aparença del blog. L'altre el trobava tot groc i esmorteït... no sé què en pensareu d'aquest. Espero que us agradi, sinó sempre es pot tornar als orígens...

També aprofito per informar que he afegit a la columna un clip del Google Reader amb aquells escrits que llegim i que trobem interessants.

Per últim, degut a aquestes reformulacions el blog "té" correu, i és alavoradelfoc@gmail.com. Queixes, suggerencies, opinions...

divendres, 14 de desembre de 2007

El festín del amor, Charles Baxter

Els protagonistes d'aquesta novel·la són persones normals, que relaten en primera persona les seves experiències al voltant de l'amor i el matrimoni. Una parella de joves que treballen en una cafeteria i que els consumeix un amor fogós i intens, un professor de filosofia que mira de definir què és l'amor, en Bradley, que té un gos que es diu Bradley i que un cop i un altre s'ha casat amb la persona equivocada, la dona del segon matrimoni equivocat que explica la seva aventura amb un home casat que naufraga en un enamorament complicat de resoldre...

Segons la contraportada, és una reescriptura del Somni d'una nit d'estiu, però el cert és que jo això no ho he vist per enlloc. Més aviat he vist diferents històries, relligades amb una certa gràcia, i amb un estil àgil.

Interessant, però no és per tirar coets. Això sí, entretingut no ho treu ningú.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Sebastià Sorribas


El Zoo d'en Pitus, Viatge al País dels Lacets, La cinquena gràcia de Collpelat, En Peret de Barcelona i la Mercè de Collpelat...

No sé si totes, però molts i moltes vam començar a estimar els llibres a partir d'aquestes històries que van sortir del seu cap.

Morí abans d'ahir, i em vénen al cap les seves històries, que va ser el primer escriptor que vaig conèixer i llegir, als... què, 9 anys?, em ve al cap aquella classe de 3er o de 4rt, tots amb el llibre obert sobre la taula i anar llegint, una pàgina cada u en veu alta.

dimecres, 5 de desembre de 2007

La dama del llac, Raymond Chandler

Recomanació d'uns amics d'un amic, en Jimmy i en Flanagan, vaig recuperar de la col·lecció de novel·la negra que va fer l'Avui aquest llibretó.

L'amic em deia que és un clàssic de la literatura policíaca (Anna, apunta), i el cert és que si fos un destil·lat, tindria graduació de més de 90%, és gairebé químicament pur. El detectiu privat que protagonitza la història condueix un cotxe ad-hoc, fuma i té parlar tranquil, m'atreviria a dir que té la veu mig trencada, és espavilat i sap estar, rep els cops amb dignitat, troba l'entrellat a tot, no l'impressiona res.

La trama comença amb la desaparició d'una dona, la troballa d'un cadàver d'una altra al llac de la cabanya de muntanya de la dona desapareguda, i policies de tota mena (corruptes, sensats, sensibles, barroers, idiotes) es veuen barrejats en l'afer, i el detectiu ha d'esquivar mil i un inconvenients fins a desenredar, amb prou traça, tot sigui dit, un cabdell cada cop més embolicat com més avança la trama.

Si trobeu la mateixa traducció que jo, us farà una mica de gràcia, perquè és del tipus: Ep, mestre! abaixeu l'arma si no voleu que us engegui un tret.

divendres, 30 de novembre de 2007

La sombra del viento, Carlos Ruiz Zafón

L'Elena em va posar tant bé aquest llibre (i a més me'l va posar dins el bolso un dia que vaig passar per casa seva) que no podia no llegir-lo de seguida que acabés el que tenia entre mans.

Crec que l'ombra del vent és un bon llibre, m'ha agradat, està ben escrit, la trama mantenia la tensió en tot moment, me n'he anat a dormir més tard de la una enllaçant capítols. També diré que és un best seller, i això, entre d'altres coses, vol dir que està fet, una mica, vulguis que no, a base de recepta. Una mica de passió, una mica de misteri, amors i cors trencats, el dolent més dolent que us pugueu imaginar, tot políticament ben correcte i els punts sobre les is.

La història se situa a la Barcelona de la post-guerra, i això li dóna un encant particular. La boira i el misteri hi naveguen perfectament. La trama és al voltant d'un llibre i el seu desaparegut autor, i això a mi em passa que m'emociona especialment.

No crec que calgui explicar massa de què tracta el llibre, em penso que és prou conegut, un llibre amb una història absorvent, un autor desaparegut, un misteri que s'entrellaça amb tots els personatges que van apareixent, un final no gens sorprenent.

El secundari (si fos una peli) Fermín és una passada, és el que més mola de tot el llibre. Proveu de parlar sempre en forma de tòpics!! i a veure si sou capaços de comunicar-vos!! Doncs ell ho és.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Leos


Aquest llibre de Peter H.Reynolds és un llibre infantil preciós que vaig descobrir ahir a la Biblioteca Rosa Sensat, parla d'un ne que es diu Leo, que té molta feina, i es fa un munt de llistes, i com que veu que no pot fer-ho tot ell sol demana ajuda, i van apareixent Leos, molts Leos, i entre tots van fent tota la feina, però com que cada cop són més i més la feina es multiplica.
No us explicaré el final perquè és la màgia del conte. És curt, bonic i encantador, us el recomano.
El dedico a tots els i les joves associats de Catalunya, i als joves estressats, enfeinats, compromesos i responsables.
Si algun dia aneu a alguna Biblioteca i el trobeu, no us el deixieu perdre.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Extremely loud & incredibly close, Jonathan Safran Foer

No sé si això és trampa o què, però m'ha semblat que afegir un comentari a l'entrada de l'Anna, de fa més d'un mes, no el veuria ningú i no tenia massa sentit, o sigui que exposo aquí la meva opinió.

Primer, alegria absoluta perquè el blog dóna els seus fruits, ja que estem començant a intercanviar recomanacions i impressions sobre els llibres que llegim, com m'agrada!!

Concretament sobre Safran Foer, diré que el llibre m'ha agradat molt, tot i que els adjectius que em vénen al cap són estrany, exagerat, trist, estrany, estrany...

Em sembla curiós que ni l'Anna, ni el Pere en el seu comentari fessin cap al·lusió a la manera com es presenta el llibre. Vull dir, a tot el joc gràfic que acompanya la història. No ho heu fet perquè creieu que és important la sorpresa? Bé, en tal cas no xafaré jo la història, però sí que diré que és una presentació i un ús de la impressió molt original, tot i que encara estic decidint què contesto a la pregunta que em va fer l'Esteban de si trobava que hi ajudava o més aviat feia nosa.

Pel que fa a la història en sí, us remeto al que en van explicar l'Anna i el Pere. Estic d'acord que el llibre té moltes lectures, i que gairebé és com una nina russa, amb històries dintre de les històries dintre de les històries dintre de la història. Afegiré que he trobat una mica exagerats els personatges, però que m'han captivat, que l'Oskar no me'l crec però que m'encantaria creure-me'l, que l'àvia m'ha fet plorar molt i molt, que la mare, que gairebé no surt, també m'ha fet plorar, i que m'encantaria dir-me Black i que l'Oskar m'hagués vingut a visitar.

Em penso que sí, que us recomano que el llegiu. Gràcies per la recomanació i pel préstec, Pere!

dilluns, 22 d’octubre de 2007

La pell freda, Albert Sánchez Piñol

"La filosofia i l'amor es reserven combats a esferes invisibles. Però la guerra i el genitalisme són un cos a cos únic."
Abans de dir res d'aquest llibre, que crec que ja he dit alguna part citant-ne aquesta frase, he d'explicar per què m'ha agradat. No té a veure amb l'argument o els temes de fons. Té a veure amb el temps; aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de tenir unes quantes hores buides, al cel, i les he aprofitat per engolir La pell freda. Ha estat una oportuntiat única, perquè feia anys i panys que no podia destinar el temps a llegir i prou, llegir. Més enllà de les meves consideracions envers el llibre, he de dir que aquesta és la manera, i no cap altre, de viure la obra. Em sap greu perquè mai tinc deu hores seguides per dedicar-me a unes pàgines, que no siguin les del word a la feina o les que continguin conceptes econòmics a la universitat. Però el cert és que el resum d'idees és molt més clarivident quan les tens totes el cap, i no esparcides per incontables mitjes hores d'abans d'anar a dormir.

Dit això, confirmaré que sí m'ha agradat. El que més m'agrada és que m'hagi sorprès que m'agradi. Jo, tot i llegir literatura infantil força sovint (sic!), sóc una crítica atroç amb els llibres de "gent gran". En gran mesura, perquè no són capaços de sorprendre'm.
La sorpresa rau no en l'argument, que és previsible al cent per cent (i crec que és previsible perquè ha de ser-ho, per donar-li sentit a la història que en definitiva se'ns està exposant). És previsible com la vida, perquè la novel·la necessitava ser-ho per a exemplificar el que s'hi va traspuant.

Aquesta ressenya és una divagació mental, talment com el llibre ho és. Potser van ser les alçades que estimulaven la meva capacitat de comprensió, però de veres que he trobat, satisfactòriament, una diversitat de temes diferents, tractats en aquest llibre. La cita que hi ha a dalt de tot n'és una referència ben clara, però és que trobo que considera un bast nombre de temàtiques humanes: la identitat, la passió-possesió (envers les persones, envers les nacions), la capacitat de comprendre, la capacitat estratega, el límit difús entre els emocions i els desitjos, l'espiral anomenada "vida", la ínfima representació que suposa la persona enfront a la redundància aclaparadora dels fets.

Pel que fa a la seva estructura, considero que té un estil força rígid. La veritat és que al principi em va costar una mica llegir-me'l. És d'aquells llibres als quals has de parar atenció per no perdre detall; no tant del fil argumental, com del que s'està coent al fons de l'olla, en aquelles línies. És una versió dura del que seria un Coelho, il·lustrador de pensaments profunds amb exemples fàcils. No obstant, a mesura que avançava la lectura i tenia present la "dificultat" afegida que calia tenir en compte, tot era fàcil i més embolcallant, en definitiva. Per tornar-se'l a lllegir, vaja.
La descripció és, al meu parer, totalment encertada; senzilla i concisa, gens recargolada ni embafadora.

Simplement, cal llegir-lo. Si pot ser, en un cap de setmana, per sentir-lo. Per trobar-hi els quès. Perquè me n'adoni si és cert que fer tants kilòmetres en tants pocs dies em fa ser una crítica benevolent...

El Visitant, Eric-Emmanuel Schmitt

L'altre dia vaig anar al teatre. El Llibertí, d'Eric-Emmanuel Schmitt, us la recomano vivament. Arrel de l'obra, em van venir ganes de rellegir El Visitant, la primera obra de l'autor.

És molt curta, i es llegeix en poca estona. Tota l'obra succeeix en una nit, a Vienna, just després de l'ocupació dels nazis, a casa de Sigmund Freud, la nit que la Gestapo s'endú la seva filla Anna per interrogar-la.

Freud, malalt, desesperat, cansat i trist, rep una visita d'un personatge impossible. Un boig, vestit d'esmòquing, que diu que és Déu, i que en el moment potser més delicat de la vida de Freud el posa davant del mirall, davant de les seves teories i de la seva ferma creença atea.

A partir d'aquí, tot queda a les mans del guió àgil i intel·ligent. La subtilesa, el dubte, les paraules ben trenades, la lògica implacable de la mà de la desesperació més absoluta i l'absurd més terrible, en un moment negre de la història d'Europa.

El teatre de l'altre dia i la relectura d'aquesta obra m'han fet agafar ganes de buscar les novel·les de Schmitt.

Us deixo la referència, perquè crec que pot ser complicat de trobar: http://llibresindex.com/llibresindex/node/429

dijous, 18 d’octubre de 2007

Harry Potter i el calze de foc, Joanne K. Rowling

Sembla mentida però només llegeixo literatura infantil. No té a veure amb les meves capacitats mentals, tot i que he de dir que els Potters són de consum ràpid i digestió lleugera certament, sinó més aviat amb les meves capacitats temporals. I és que no tinc temps per a res, i precisament Harry Potter i el calze de foc no és un llibre de 300 pàgines, ni de 500... sinó més aviat de 700, que per a mi suposen tot un repte equilibrístic! Però després d'unes quantes nits anant a dormir més tard del que caldria, ahir finalment vam donar l'estocada final a la presa.

El cert és que no fora just que tingués menys o més grandària: he gaudit molt amb aquest llibre, la veritat, malgrat que se m'hagi fet tant i tant llarg. Totes les petites trames, lligades o no a l'argument principial, et fan anar saltant ara sí i ara també per cadascun dels passos que segueixen els protagonistes.

Tot i que ja vaig veure la pel·lícula, i que recordava moments molt mítics, el llibre no m'ha deixat de sorprendre pels petits matisos i sobretot pel que deia les històries paral·leles: potser és que la meva memòria no està en el seu millor moment, però hi havia un munt de petites coses que no n'era conscient i me les he anat trobant a mesura que avançava el llibre. Potser és que resumir en versió cinematogràfica tota aquesta teca, requereix d'un bon bisturí per afinar els contorns.

El final és un cop d'efecte molt bo, i et deixa amb aquell regust agredolç que em fa pensar que fora convenient anar a pel cinquè de la Rowling...

Després de tot, tenia raó l'Eva quan deia que aquest era el millor de la saga... Tot i que encara me'n falten per llegir. Però potser em prendré un temps lliure i tornaré a les novel·les de "gent gran", que per aquí hi ha qui ja ha deixat lliure La pell freda... :)

dijous, 11 d’octubre de 2007

El niño con el pijama de rayas, John Boyne


El mateix dia, dues persones en qui tinc molta confiança em van recomanar aquest llibre. I el vaig passar per davant d'El llibre, i d'altres recomanacions que tinc pendents perquè: u, la segona persona que me'l va recomanar l'acabava aquell dia i me'l va deixar, i dos, és un llibre curt i de lectura ràpida.

Si llegiu l'edició catalana, es veu que el que hi diu darrera xafa tota la història. La versió castellana té una contraportada molt curiosa, que només diu que no poden dir res del llibre perquè es gaudirà molt més la lectura si es va descobrint a poc a poc. No sóc qui per contradir aquesta opinió de l'editor!, de manera que tampoc explicaré gaire, no fos cas.

Només diré que la història està explicada des del punt de vista d'un nen de 9 anys, en Bruno, i que el relat és entorn el fet que ell i la seva família es muden de la casa d'un barri ric de Berlín, i com li costa d'adaptar-se al nou entorn que li toca viure.

Penso que especialment l'Anna gaudirà de la lectura d'aquest llibre. Però a totes us el recomanaria amb molta alegria, crec que val molt la pena, i com que és curt i intens, deixa molt bon sabor de boca.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Arthur i George, Julian Barnes

Hi ha una cosa que faig quan tinc hores sueltes per Barcelona que és entrar a una llibreria i mirar llibres, i escollir-ne un i comprar-lo. Ho prenc com una decisió molt trascendent, i sovint n'agafo un, després el deixo, perquè en trobo un altre que m'agrada més, etc. Fa com dos anys que diverses vegades Arthur i George quedava finalista, però n'acabava comprant un altre.

El passat Sant Jordi, aquest va ser el llibre que em vaig regalar a mi mateixa, i vaig pensar, per fi!, però fins ara no havia tingut temps d'agafar-lo. El cert és que amb tanta expectativa creada, em feia una mica de por que em decebés.

Doncs bé, de cap de les maneres.

Aquesta és una novel·la basada en fets reals (sabeu que és la meva debilitat!, aquesta línia tènue que separa el que va passar, del que podria haver passat, o del que m'agradaria que hagués passat). L'Arthur és Sir Arthur (Conan Doyle, of course), i en George és George Edalji (es pronuncia Àidalji!), un advocat de Birmingham, fill d'una escocesa i un parsi, rector d'una parroquia de poble.

No explicaré gaire més, però sí el que una cerca del nom Edalji a la Wikipèdia us pot aclarir: en George va ser injustament acusat i condemnat per mutilar animals i escriure cartes anònimes, i el famós escriptor va defensar-lo. Aquesta és la trama principal del llibre, però s'hi barregen altres coses, la pròpia vida de Conan Doyle, l'Anglaterra de principis del s.XX, en dos ambients totalment diferent, Londres, la vida cosmopolita, d'èxit, dels gentlemen de Doyle, i la vida rural, als Midlands, de la família humil d'Edalji.

Des del principi de la novel·la, els dos personatges enamoren. Fins i tot els personatges secundaris, l'advocat d'Edalji al judici, el pare d'Edalji, el secretari de Conan Doyle, estan molt ben construits (o re-construits). I és una bona aproximació a la biografia de Conan Doyle, que sospito que deu ser d'allò més interessant.

La traducció catalana té alguns errors (paraules repetides, alguns errors tipogràfics), però trobo que està ben aconseguida. Que ja és d'agraïr.

dimecres, 26 de setembre de 2007

L'Adela dels núvols

Ja sé que és un llibre per a nens petits, de fet és de la col.lecció blanca del Vaixell de Vapor, que vol dir que és per nens i nenes mooooolt petits, però és un llibre que m'encanta.
Parla d'una nena que és "un tros de somni amb cues" i li ha arribat l'hora de néixer, i el senyor que cuida els nens abans de que neixin, li ensenya els difrents pares amb els que podria anar a viure.

A mi m'agrada perquè tota la història és molt tendre, com parla de les diferents famílies, dels llocs on viuen , de com són i sobretot és bonic perquè parla dels naixements des del punt de vista dels petits, i m'encanta com ho relata. És una història nova i original, si més no m'ho va semblar quan el vaig llegir.

Es llegeix molt ràpid i, quan l'acabes, et queda una extranya sensació de serenitat i alegria que m'agradaria compartir amb vosaltres.

diumenge, 23 de setembre de 2007

Economia Freaky


Aquest llibre parla bàsicament de curiositats, de com a partir de les estadístiques es poden fer relacions impossibles: per exemple, que tenen a veure els lluitadors de sumo i els mestres?
Quina relació hi ha entre la davallada de la delinqüència als E.E.U.U. als anys 90 i la legalització de l'avortament de finals dels '70?
L'autor es veu que és una espècia d'economista-sociòleg molt famós al seu país i fa estudis per crear relacions causa-efecte a partir de les dades estadístiques.

És un llibre molt interessant, sobretot perquè reflexiona sobre la societat i la manera que tenim d'entendre-la, i de com les dades pareln per si soles, més enllà dels fets i de com els interpretem.

Us el recomano, fa passar una bona estona i realment hi ha coses curioses de veritat!

dilluns, 17 de setembre de 2007

Les Petites Memòries, José Saramago

A mi és que m'agraden, les memòries. Vull dir, això d'agafar el plec de fotos antigues relligades amb un cordill i anar-les desembolicant, i treient la pols. Jo sóc de les que guardo caixes de records de mil coses i de tant en tant, les obro, esternudo de la pols i em poso melancòlica.

Doncs les petites memòries són els records d'infància d'en Saramago. Imagineu-vos aquella caixa que teniu (si la teniu, clar, si sou d'aquestes de guardar coses), plena del que vau ser, del que vau viure, però imagineu-vos que sou en Saramago, de família humil, al Portugal dels anys 20 i 30.

Les petites memòries, a més, són això, petites. Vull dir: un llibre curt, àgil, no massa estructurat, però d'allò més fluïd, graciós, hàbil, sincer, ple de racons i de nostàlgia. Crec que hi ha poques coses més tendres que un avi parlant d'un nen, sobretot si aquest nen és ell. No diré que és un llibre imprescindible, més aviat penso que passa sense pena ni glòria, però sí que us diré que si el llegiu en gaudireu, em penso. Quan arribi l'hivern, aquest és dels que us hi veig llegint-lo al balancí, amb una manta sobre les cames i un somriure a la boca.

dimecres, 12 de setembre de 2007

Extremly Loud & Incredibly Close


Aquest llibre reflexiona sobre els atemptats de l'onze de Setembre a Nova York des delpunt de vista d’un nen de 9 anys.
L'Oskar va perdre el pare el dia 11 de Setembre del 2001, i la seva vida es veu estruncada per aquest fet, fins al punt que un dia, quan troba una capseta per casa amb un cognom, decideix anar a buscar quina relació té aquest cognom amb el seu pare. Com que és un cognom molt comú decideix agafar la guia de NY i anar, des del primer fins a l'últim, a visitar-los tots, i a preguntar-los si coneixien el seu pare.

És un llibre molt xulo, veus l'aprenentatge del nen a mida que va coneixent a gent, la relació que té amb la seva família després de la mort del pare, com relaciona el que li ha passat a ell amb la història familiar. A mi em va anganxar, tot i que al principi costa, la història et capitva, se t'enduu i et fa viure l'aventura tan fantàstica de l'Oskar, un nen excepcional i alhora de lo més normal del món.

És un llibre que us recomano, aquest me'l vaig llegir a Berlín després de Brooklyn Follies del Paul Auster, i em va agradar tan o més.( el del Auster ja el comentaré un altre dia:P)

dimecres, 5 de setembre de 2007

El cap perdut de Damasceno Monteiro, Antonio Tabucchi


Passable novel·la negra, que comença amb un cos trobat decapitat en un parc a Porto. El protagonista és un jove periodista, frustrat escriptor que malvèn en seu talent escrivint cròniques sensacionalistes en un diari de successos de Lisboa.

La idea és semblant a la del musical Chicago, és a dir, la influència de la premsa i l'opinió pública en un judici. L'advocat és un personatge entranyable que us agradaria que fos qualsevol cosa menys el vostre advocat, però que destil·la al llarg de tota la novel·la idees sobre la filosofia del dret que són molt interessants. Elena, pot ser que gaudeixis d'aquests detalls. Els assassins, policies corruptes, i de rerefons, la denúncia de les tortures a les comissaries de Portugal, i de les tortures en general. El millor personatge, totalment secundari, és el gitano que troba el cos, al primer capítol. Penso que el primer és el millor capítol de tot el llibre.

He dit passable perquè si és cert que és molt interessant, i que presenta idees al voltant de les quals la història guanya consistència, no m'ha acabat de captivar, el personatge del periodista no me'l crec, i està molt lluny d'haver-me atrapat en la història. Suggereixo la idea que pot ser que la traducció que tinc no sigui per tirar coets, algú l'ha llegit en castellà (o portuguès, clar)?

dilluns, 3 de setembre de 2007

Los crímenes de Oxford


Abans de tot he de dir que a mi les novel.les policíaques m'apassionen, m'agraden totes, de tots els autors, de totes les èpoques.
En aquest llibre hi ha de tot,hi ha un assasinat,hi ha misteris per resoldre ,hi ha "romances", i sobretot, hi ha moltes matemàtiques. L'autor relaciona els crims i diu que es poden resoldre amb conceptes matemàtics, de fet el protagonista és un matemàtic que ha anat a estudiar a Oxford i es troba amb tot el marrón allà.
El llibre és molt interessant, sobretot pel fet que apropa diferents teories matemàtiques als poc entesos com jo, i demostra que es podrien aplicar a la vida real.

És un llibre força curt, que passa la mar de bé, i que et deixa un bon regust de boca, us el recomano!

dissabte, 1 de setembre de 2007

La voz dormida - Dulce Chacón

L’altre dia, mentre sopàvem, l’Aina va comentar que s’havia llegit “ La voz dormida” de la Dulce Chacón.
Em va fer recordar el llibre , llibre que feia temps que jo anava recomanant a tothom qui em demanava consell literari, que ha passat ja per varies mans de coneguts..i que no em vaig poder estar de que tornés a caure per unes horetes a les meves mans.
La novel·la se situa a la guerra civil espanyola, i és narrada des de les vivències de diferents dones empresonades, en una presó de Madrid amb capacitat per a 400 persones, i on s’hi trobaven més de 4000 dones.
Novel·la realista, detallista, dura, on es van pintant diferents històries de dones republicanes que s’entrellacen entre elles amb molta subtilesa. Malgrat les primeres linees del llibre ja mostren el dramàtic final, cada pàgina, cada paraula segueix mantenin-te atent i amb ganes de seguir llegint.
Novel·la dedicada a totes, i tots aquells que van lluitar per uns ideals, als que van viure la repressió d’uns anys difícils, a les mares, fills , a les dones.
Us el recomano.
Fa un temps vaig veuré que tenien intencions de passar-lo al cinema, però em sembla que després de la mort sobtada de l’autora, tot va quedar en un projecte.

dijous, 30 d’agost de 2007

L'emperador, de Ryszard Kapuscinski

Fa poc vaig llegir "Un dia més de vida", del mateix autor, i em va glaçar la sang. Aquell relata la "trancisió" a la independència d'Angola, al 1975. És un relat curt d'un moment molt convuls en un país molt complicat.

Aquest, és molt diferent perquè si bé també es situa en un moment convuls (la caiguda del Rei Haile Selassie d'Etiopia), és com si fos un recull de fotografies d'àlbums vells, ple de records a cada pàgina. Aquest periodista polonès va anar a Etiopia en plena guerra civil i va entrevistar a tot de persones que s'havien relacionat d'una o altra manera amb el Rei de Reis, amb les trifulques de palau, amb el govern del país durant els més de 50 anys de regnat de Selassie.

I hi trobareu el retrat d'un personatge increïble. A través d'entrevistes des del porta-coixins fins a personatges importants de la cort, expliquen com era aquest personatge ultra polièdric. Dèspota, intel·ligent, estratega, administra riquesa i justícia, poder i informació, com si es tractés d'un déu grec, capritxós i totpoderós.

Quan, entorn els anys 60, el paradigma del desenvolupament s'estén per tot l'Àfrica, arriba també al país. El Rei es dedica a portar el desenvolupament al país, a costa de la misèria del seu poble. L'Imperi avança, però el poble no. Apareixen veus crítiques i fins i tot un intent de cop d'estat, però la pròpia pols aixecada pels crítics els ofega, tan immensa és la figura del rei.

I la tercera part, el declivi del poder, una figura decadent, gairebé impotent, incapaç de controlar tot el seu poder, però sempre aferrat a la seva dignitat.

La descripció del rei i el seu poder és tan "medieval" que us sorprendreu quan un personatge va a escoltar la ràdio, o el rei viatja amb avió al Brasil, o truca per telèfon.

És un llibre per rellegir, estrany i amarg, ple d'idees i pensaments que m'han costat d'assimilar. Em penso que no és de les històries que us explicaria a la vora del foc, però sí que és de les que buscaria la manera d'explicar-vos, costés el que costés. Per a això era el blog, no?

dimecres, 29 d’agost de 2007

The Best of Roald Dahl

Segurament Dahl és un nom que us recorda llibres infantils. Charlie i la Fabrica de Xocolata, Matilda, Les Bruixes, El Nen, etceteríssima. Universos obscurs de nens atemorits, adults cruels, escenaris impossibles, records agres i alguns somriures.

Multipliqueu això per l'edat que teniu ara i condenseu-ho per adaptar-ho al format conte i tindreu una idea del que llegireu en aquest recull de contes.

Enverinaments, venjança, odi guardat tota una vida, seduccions amb càstics terribles, crueltat i egoisme, situacions macabres... Dahl explora allò més fosc i més dolent i més menyspreable dels seus personatges. Com si fos el més natural del món, com si les accions fatídiques que descriu en els seus contes fossin la única sortida raonable que els quedava als seus pobres personatges.

L'estil és deliciós, i els contes, tot i que previsibles en certa manera (ja us ho dic ara, sempre passa el pitjor que pot passar), sorprenen per COM passen les coses, no tant pel que passa en sí. I sobretot sorprèn com et pot arribar a fer somriure amb situacions horribles! Crec que aquest és el detall que més m'ha agradat: que la narració et porta a compartir, comprendre, i somriure davant de fets terribles, fins i tot a desitjar-los a mig conte. Descobriu com de dolentes sou!

dimarts, 28 d’agost de 2007

Sex and the city



Suposo que deu ser que comparo el escrit amb l’audiovisual, perquè aquest llibre no m’ha acabat d’agradar, si més no tant com em pensava que m’agradaria.
Sempre que marxo de vacances m’agrada endur-me algun llibre en anglès per practicar una mica, aquest any tocava aquest.
Si heu vist la sèrie sabreu una mica de què va la història, dones solteres que ja han passat de la trentena narren les seves aventures urbanes en relació amb les cites, amb les seves relacions personals i sobretot amb els homes.
Aquest llibre no té ni principi ni final, són una sèrie d’historietes de novayorquesos que els passen coses, surten, els despatxen, es barallen, coses ni massa ni poc importants.
El problema per mi és que la sèrie té un rerafons, en part interessant, perquè sobretot planteja dubtes, (temes tabú relacionats amb els sexe per norma general)al principi de cada capítol, i en acabar-lo, n’extreu una petita conclusió. T’arribes a identificar amb els personatges, t’agraden, te’ls estimes.
En canvi al llibre l’autora sembla intentar demostrar que ella està força lluny dels sentiments dels seus protagonistes, hi està per sobre, simplement narra el que els passa, no s’hi apropa, no es posiciona.
Però tot i que el llibre no m’hagi agradat, estic contenta d’haver-lo llegit, era un cuquet que em rondava feia temps, ara ja estic tranquil.la :P

El que si que us recomano és que mireu la sèrie, és fantàstica! Ara, no furgueu massa profund en les idees que transmet, perquè us posareu una mica tristes ( van una mica en una direcció diferent dels valors escoltes:P) Però per passar l'estona va bé.

dijous, 23 d’agost de 2007

Harry Potter i el pres d'Azkaban, Joanne K. Rowling

No us descobriré res amb aquest llibre. No és una lectura necessària, ni recomanada, ni vital. És el petit totxo que vaig triar per passar el juliol. Ara per fi, l'he acabat.

Anar amb el Harry Potter sota el braç és sinònim d'infantilisme? A mi tant m'és, perquè ja m'han deixat clar en diverses ocasions que no aprento l'edat que tinc. Així que tal vegada podria passar per l'adolescent que ha fet l'estirón abans d'hora i que té un cert sentiment d'enyor de la vida abans de l'època del pavo.

Llegir aquest llibre, a les edats que em sovinteja la vida, té dos sentits per mi: un de pràctic i un de necessari. El pràctic rau en la lectura fàcil, amena i ràpida dels llibres Potter; et passen com el vi dolç, que quasi no te n'adones. He de dir que no enganxa, però és fàcil de fer passar (i de recordar, en cas que deixis la lectura abandonada, per l'ús dels drets frugals estiuencs, altrament dits vacances). El sentit necessari, rau en la necessitat de fer passar la curiositat sobre aquest fenòmen que va crear un bon dia l'amiga Joanne, per treure's uns calers i tirar endavant ella i el seu fill.

Amb aquesta saga em passa sempre que no hi arribo a temps. D'aquest llibre, ja en vaig veure la pel·lícula fa any i escaig quan la van estrenar. He de dir al seu favor que he tingut la mateixa sensació en girar la última pàgina que en veure els títols de crèdit (que simulaven, recordeu?, el Mapa de Magatotis - "malifeta feta"). Això vol dir que m'han transmès la mateixa sensació; un punt per al director de la 3a entrega de Harry Potter!

De moment, és el que més m'ha agradat de tots tres llibres. Suposo que hom va perfeccionant a mesura que avança la història, i els contractes, sobretot els cinematogràfics, del seu personatge. L'argument més ric, els temes de fons un pèl més profunds, i la màgia (i amb això, les possiblitats de pantalla, per què no dir-ho!) molt més elevada.

Ara ja tinc Harry Potter i el calze de foc a la tauleta de nit. És que no sabeu el que relaxa la lectura lleugera després d'un dia sencer a la biblioteca...

divendres, 3 d’agost de 2007

Una dona difícil, John Irving

Aquest és un llibre que jo us podria regalar un dia a qualsevol de vosaltres. Vull dir, crec que us agradaria llegir-lo.

Els protagonistes d'aquesta història són una família de Nova Anglaterra gens convencional. S'hi barregen amors estrambòtics, mares abandonadores, dones valentes i homes covards.

La història comença al 1958, en la que es relata un estiu que marcarà les vides dels protagonistes, i després salta al 1990, on se centra el gruix de tot l'entramat de la novel·la. Els personatges principals són tots escriptors, alguns de bons, alguns mediocres, i alguns periodistes. M'ha agradat molt la descripció del procés de creació d'una novel·la, encara que no sé si deu ser real o no, i també el fet que els protagonistes no troben una manera més eficient de comunicar-se entre ells que no sigui a través de les seves novel·les. Curiós.

Tota la trama és una mica irreal, vull dir, sembrada de casualitats impossibles (?), però és emocionant, l'estil és còmode de llegir, i fins i tot trobareu que us fa somriure. Està francament ben escrita, l'autor se situa sempre a la distància justa dels personatges, sense deixar-te que t'encapritxis massa de cap d'ells, tractant-los comprensivament a vegades, i despietadament en altres ocasions.

En resum, em penso que és una bona elecció!

A la vora del foc

Crec que preteníem trobar-nos totes plegades, i qui s'hi vulgui afegir, per explicar-nos històries. Però no xafarderies, o el que ens passa (per a això cada una té un blog a casa seva), sinó aquelles històries que vivim en la intimitat de la lectura. M'imagino cada una de les meves amigues ben tapadeta amb una manta i ajaguda al sofà, amb el silenci del fred que fa, o alternativament, segons l'estació, en una tumbona al menjador amb el ventilador a tot drap, amb el nas entaforat en un llibre i vivint intensament la història o les històries dels protagonistes. I, acabada i gaudida (o no) la lectura, venir aquí, a trobar-nos totes quatre, o cinc, o els que sigui, i explicar-nos aquests contes.

També m'ho imaginava com aquella llisteta que sempre perds en la que vas anotar tot de llibres que un dia t'han recomanat, però que quan la necessites perquè has acabat un llibre que t'ha encantat no la trobes per enlloc.

Però què farem d'aquest blog, el temps ho dirà...!