divendres, 26 d’abril de 2013

La juguetería errante, d'Edmund Crispin



I un dia havia de passar, que ens regaléssim el mateix llibre d’anada i tornada. El Nadal de fa dos anys li vaig regalar al Fer el mateix llibre que ell a mi, i era “La juguetería errante”, d’Edmund Crispin. És una novel·la negra britànica (i tan britànica!) escrita al 1946, amb un títol deliciós. Hi havia una traducció anterior que havia traduït el títol original (The moving toyshop) per “El bazar diabólico”, títol desafortunadíssim per sort modificat per aquesta edició d’Impedimenta.

La història és tan senzilla o tan complicada com pugui ser qualsevol novel·la detectivesca, i més quan el protagonista és un detectiu aficionat, d’aquestes persones que es posen enmig dels crims rollo Senyora Fletcher. Richard Cardogan és un poeta que ha perdut la inspiració i viatja a Oxford, on va estudiar, per animar-se i gastar-se l’avenç que li ha donat el seu editor pel darrer llibre. La nit que arriba a la ciutat troba dins una botiga de joguines el cadàver d’una dona, assassinada per estrangulació. Rep un cop al cap, es desperta en un lloc estrany i s’adreça de matinada a la policia. Quan arriben al lloc dels fets, resulta que la botiga de joguines és un colmado, i ningú coneix ni ha tingut mai notícia que hi hagués cap botiga de joguines en aquell carrer.


Gervase Fen és un professor de Llengua i literatura anglesa en un college, company d’estudis del poeta, i propietari del Lady Christine III, un esportiu vermell que condueix amb total temeritat i falta de perícia pels tranquils carrers i patis dels college d’Oxford. Cardogan li explica el seu cas, i com que més boig que el poeta sembla ser en Gervase Fen, emprenen una investigació, utilitzant remers com a vigilants de les escapatòries dels sospitosos, estudiants de literatura com a esquers per treure’s del damunt els policies i tot l’enginy de Fen per lligar els caps d’un crim impossible.

Potser estem tan acostumats a les històries de misteri que es resolen amb un gir argumental inesperat, aquell personatge que l’has tingut tota l’estona al davant i que al final resulta que des de petita tenia rencor al protagonista i per això havia ordit tot el pla, o un germà bessó que surt de darrera la cortina, jocs de traïcions i lleialtats explicades a mitges, que jo tota l’estona sospitava que la dolenta era la jove del dàlmata, tan innocent, tan honesta, tan casual. I no. Dintre de tot trobo que és una novel·la de misteri bastant legal. Et va donant les pistes, i al final ho veus, que només podia haver estat la Señora Celeste, en la cocina, con el candelabro. I és que el més important d’aquest misteri no és la seva resolució, sinó que el pes de la història el porten l’atmosfera oxfordiana, les escenes divertidíssimes, les converses entre Fen i Cardogan, i sobretot els deliciosos personatges secundaris (el camioner entusiasta de DH Lawrence, el cap de policia que tota l’estona vol parlar amb Fen de literatura i el sentit de no sé quina obra de Shakespeare, la jove del dàlmata, el vell professor que exigeix acompanyar-los i participar de l’aventura, els dos matons que els persegueixen perquè no esbrinin més del compte...).

dijous, 28 de febrer de 2013

Cançó de gel i foc, George R. R. Martin

I per què no? Al capdavall aquestes històries sempre m’acaben atrapant. Hauria d’haver previst que veure la primera temporada de la sèrie “Joc de trons” m’impulsaria a buscar i llegir la saga sencera. A vegades encara em meravella de quina manera faig veure que no em conec.

Amb total rotunditat havia afirmat que no llegiria la saga “Cançó de gel i foc, en part per l’argument del Fer (“Con la de cosas que hay para leer, si ya me lo cuentan en la serie, paso de leer siete mil páginas”), en part per l’argument del Pere (“Jo fins que no vegi escrits els set volums, no començo. I si l’autor es mor abans d’haver escrit els que falten i ens deixa a mitges?”).

Però el cert és que tendeixo a menystenir la meva capacitat per enganxar-me de manera compulsiva a les històries, o sigui que vaig acabar demanant (suplicant!) que el meu regal d’aniversari fos el primer llibre. I el vaig tenir. Com hi ha món que el vaig tenir. Llavors aprofitant tres dies de gastroenterits tancada a casa vaig llegir casi del tirón la primera meitat del primer volum, i ja va estar.



Ja va estar és un dir... perquè el meu aniversari és a l’estiu i només vaig acabar el 5è volum tot just fa unes setmanes, és a dir que la broma ha durat més de mig any. Com es correspon doncs a una empresa que ha ocupat tants mesos de la meva vida, s’escau fer-ne balanç, i aprofito per tractar de recuperar el bon costum d’escriure al final de llegir cada llibre i de passada tornar a donar vida a aquest blog.

He de dir que la història m’ha agradat molt, tot i que definitivament dono per bona l’opinió que he sentit en algun lloc que el primer volum és el millor que té la saga, i per tant, tot el que passa a continuació, tot i que encara l’he gaudit, no arriba a acomplir les expectatives generades al principi de la història. El primer volum se centra en uns pocs personatges, bàsicament la família Stark, amb els que et compromets com a lector. Segurament s’assembla més a una novel·la normal, digerible, que no pas a la història monumental que l’autor tenia la intenció de construir amb la saga completa. En canvi, a mida que la història avança creix en complexitat, i sobretot en número de personatges principals (perquè ja no parlem dels secundaris, que pràcticament passen a formar part del decorat degut a la impossibilitat de recordar tal quantitat de noms, sobrenoms, títols i relacions). Els escenaris es multipliquen, els punts de vista a integrar cada vegada són més, i reconec que en algun moment m’ha sorprès l’aparició d’algun personatge: però aquest no s’havia mort? O t’impliques a fons, o costa de seguir.

I tot i això, reconec que en cada un dels llibres, més o menys a la meitat m’assaltava un cert avorriment i deia: quan acabi aquest, descanso una mica, i llegeixo alguna altra cosa. Però l’habilitat de GRR Martin ha fet que, també en cada un dels llibres, sense poder-ho evitar, devorés els darrers capítols i corrés a comprar el següent volum. Gràcies als déus per haver-me donat un descans en el cinquè (però per favor, que no es retardi excessivament l’aparició del sisè!)