diumenge, 25 de setembre de 2011

Les metamorfosis, Ovidi

Últimament estic una mica obsessionat amb els clàssics i no m'acabo d'explicar perquè. Potser perquè en moments d'incertessa global i profunds canvis personals necessito tenir prop meu històries que han acompanyat la civilització occidental gairebé des dels seus inicis. Vaja, que necessito referents o, més ben dit, busco els orígens de la meva cultura que és la greco-llatina.

Fins ara havia gaudit amb major o menor intensitat d'obres com l'Il·liada, l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles i sempre, excepte el teatre, ho havia fet amb versions en prosa de les mateixes. Ara creia que ja tocava fer un pas més endavant i gràcies a un fantàstic regal de Sant Jordi m'he pogut llegir Les Metamorfosis d'Ovidi en vers. Els versos originals d'Ovidi eren hexàmetres quantitatius mentre que la traducció de'n Jordi Parramon consisteix en hexàmetres accentuals, però què significa tot això? Doncs no ho sé, així que des d'aquí agraïré a qualsevol que me'n pugui fer cinc cèntims.

I centrant-nos en el text en sí, què puc dir-ne? Doncs d'entrada que no m'ha decebut gens i que he passat grans moments entre els seus versos. Però ha estat un gaudi desigual. Els quinze llibres que constitueixen Les Metamorfosis componen una història total i continua i plenes a vessar de noms i noms de déus, nimfes, cíclops, centaures... És a dir, era molt fàcil perdre el fil de la història. A més a més, molts dels personatges reben més d'un nom i no sempre és evident qui és qui (sort de les notes a peu de pàgina!). Per tant, la lectura requereix bastanta concentració i reconec que en molts moments la vaig perdre, de manera que alguns fils de la història s'han quedat pel camí. Però no és això una fantàstica excusa per regellir-lo? I així podré reviure altres moments que m'han semblat esplèndids, ja sigui per la bellessa pròpia de la història com pel fet de servir-me per entendre l'origen de molts mites o d'alguns personatges (com la divertida, per dir-ho d'alguna manera, història de Tiresies). En especial, m'ha captivat profundament per la seva melancolia la història de la nimfa Eco, la veu que ressona, enamorada perdudament de Narcís que al seu torn només tenia ulls per la persona que veia en les aigues de l'estany quan s'hi apropava a beure.

Potser no és el millor llibre per iniciar-se en la lectura dels clàssics, potser l'Eneida o les tragèdies de Sòfocles són millors en aquest sentit, però tot i això, Les Metamorfosis és un llibre que recomano a tothom. I deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules d'Ovidi al final del seu llarg poema:
"L'obra que en aques punt he acabat no podran destruir-la
la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles.
Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme
com li plagui al període incert que em toca de vida:
la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre
pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable
per arreu on s'estén dominant, l'imperi de Roma.
Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,
mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure."

dimecres, 3 d’agost de 2011

El joc de Ripley (o El amigo americano) i El noi que va seguir Ripley, Patricia Highsmith


Ressenyo conjuntament la tercera i quarta entrega de la sèrie de Ripley, de la que ja he parlat en el blog, perquè fa mesos que no compleixo amb “A la vora del foc”, mig per falta de temps, mig per falta de ganes... Aquest juliol, aprofitant la baixa, m’he dedicat a la lectura, i potser trobo la manera de dedicar algunes hores de l’agost a ressenyar.

Una de les coses que passa amb la sèrie de Tom Ripley és que n’han fet adaptacions al cinema amb títols diversos, i els editors, suposo que convençuts que molta gent acudeix a aquestes lectures després d’haver vist o sentit parlar de la pel·lícula, publiquen els llibres amb els títols cinematogràfics, i per això el llibre que vaig llegir al novembre es titulava El amigo americano”, tot i que el títol original de Highsmith, Ripley’s game, és molt més encertat.

De les primeres coses que cal dir de Highsmith és que tot i que se la sol catalogar d’escriptora de novel·la negra o policíaca, és difícil dir que és simplement això. “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.”, deia la contraportada d’algun dels seus llibres. I és que la originalitat de Highsmith a l’hora de crear situacions i personatges fa que l’etiqueta “negra” que posaré al final d’aquesta entrada sempre em sembli que li queda curta.

I és que a El joc de Ripley es pot dir que més que en un afer tèrbol, en Tom es troba atrapat en el seu propi joc. El que comença com una broma, una mig venjança cruel contra un veí que en una festa ha fet una insinuació sobre el passat no gaire clar de Tom, s’acaba convertint en un xantatge terrible a un home normal i corrent per tal que cometi assassinats de mafiosos per tot Europa. I amb el bo de Tom, mig penedit d’haver-lo ficat en aquest embolic, ajudant-lo d’amagat, obligat pel seu caràcter (recordem-ho, assassí, però tendre en el fons...) a jugar el seu propi joc.

A El noi que va seguir Ripley, en Tom Ripley és encara més càndid, si això és possible en aquest personatge. El jove Billy, un americà de 16 anys, apareix pel veïnat buscant feina, però pel que sembla coneix en Tom, i també part de la seva reputació, per les preguntes que li fa. Intrigat per la història del noi, que no acaba de casar, Tom descobreix que es tracta de Frank Pierson, fill d’un multimilionari americà que va perdre la vida caient per un barranc amb la seva cadira de rodes fa un mes. El fill petit de la família va desaparèixer pocs dies després de la mort, i la família el busca per tot arreu. La ment perversa de Tom imagina el jove empenyent el vell pel barranc, però totes les informacions parlen en realitat d’un suicidi. Tot i això, potser perquè Tom s’identifica amb el jove, o perquè li desperta un instint paternal, l’ajuda a amagar-se, segons Frank, perquè necessita trobar descans després del xoc de la mort del seu pare. Protegir el jove d’ell mateix, del detectiu que ha llogat la família perquè el trobi, de possibles segrestadors que, endevinant la seva identitat vulguin obtenir part de l’enorme fortuna de la família americana... Tom Ripley convertit en mainadera!

Tots dos volums m’han agradat molt. És cert que jo m’identificaria prou com a apassionada de les novel·les negres, però sempre que he recorregut a Highsmith hi he trobat molt més. La complexitat de situacions i la subtilesa amb les que es resolen, i els personatges tan ben trenats i construits que responen a la més subtil indicació de l’autora per fer-los anar cap on vol i fer-los fer el que li convé fan que la història, per més extranya que resulti, tingui la solidesa d’un bloc de ciment.


dijous, 10 de març de 2011

Terry Pratchett


"El asombroso Mauricio y sus roedores sabios" de Terry Pratchett.

Terry Prattchett és únic, original, divertit, sarcàstic i alhora d'una honestedat i lucidesa excepcionals.
Tot i no ser massa conegut en el meu entorn és un autor que sempre recomano, val la pena llegir ni que sigui un dels llibres de la llarguíssima col.lecció de Libros del Mundodisco. Són amèns, propers i tan surrealistes que tenen la capacitat d'aconseguir arrencar-te un somriure abans d'haver acabat el primer paràgraf del llibre.

Des de"El color de la Màgia", fins a "Brujas de Viaje", Pratchett construeix un Univers paral.lel al nostre, tan diferent i alhora tan semblant que podries creure que els personatges protagonistes són gent que no saps perquè, peròet recorden a algú que coneixes.

"El asombroso Mauricio y sus roedores sabios" ha estat l'últim dels seus llibres que he llegit. Un gat que parla, uns ratolins amb extranyes habilitats per al claqué i per a desactivar trampes per a Ratolins i un noi que toca la flauta i no parla són els protagonistes d'aquesta història, tan fantàstica com divertida amb tocs de El Flautista d'Hamelín, Loca Academia de Policía i L'endeví d'Asterix i Obèlix.

Així doncs, us animo a agafar algun dels llibres de la col.lecció. Els Mags de la Universidad Invisible, les Bruixes que mai encerten l'encanteri o la Mort en persona són personatges entranyables que us acabaran caient tan bé que no podreu parar de llegir un llibre darrera l'altre fins que digueu, "quin gran descobriment, i jo que em pensava que J.R.R Tolkien estava bé, això està molt millor!"

diumenge, 20 de febrer de 2011

Evangelis, Joan F. Mira

Una de les coses que m'agrada més és la lectura dels clàssics i després d'haver llegit alguns de grecs i llatins vaig decidir que era hora d'afrontar un dels llibres més influents de la civilització occidental: els evangelis. I per fer-ho vaig triar una traducció del 2004 d'en Joan F. Mira que, segons la contraportada del llibre, "ha dut a terme una traducció fidel però de caràcter literari i no dogmàtic". Per tant, la meva intenció era poder gaudir de l'obra des del seu punt de vista purament narratiu. I apart dels evangelis, en aquesta edició també s'hi troben els fets dels apòstols, la carta de pau als romans i el llibre de l'apocalipsi.

I la veritat és que m'ha decebut bastant. El motiu és bàsicament que des del punt de vista literari m'han resultat textos completament mancats d'interès, que en la majoria dels casos es limitaven a descriure de manera serial els diversos miracles que va fer Jesús al llarg de la seva vida. I al final doncs, vaig llegir el mateix quatre vegades en les versions de Marc, Mateu, Lluc i Joan que es diferenciaven entre si ben poquet. L'excepció ha estat l'evangeli segons Joan que és el que he trobat més interessant des de tots els punts de vista i que realment és l'únic que es pot llegir purament com una obra de ficció.

El que sí que ha estat bé d'aquesta lectura ha estat aprendre coses noves sobre el propi cristianisme i lògicament, dels seus orígens. I també descobrir una sobèrbia inesperada en la figura de Jesús. La lectura d'aquests evangelis el presenta fins i tot com una persona bastant venjativa, de l'estil "o estàs amb mi o contra mi", mostrant una imatge bastant allunyada dels que podríem dir són els ideals cristians. Independentment de les creences de cadascú i de com ha evolucionat el cristianisme al llarg dels segles, crec que val la pena la lectura d'aquests evangelis "literaris".

dissabte, 5 de febrer de 2011

Last night in Twisted river, John Irving

Hi ha pocs escriptors vius dels quals compri els seus llibres a mesura que van sortint publicats. De fet només em venen al cap els noms de John Le Carré, Josep M. Espinàs, Jonathan Safran-Foer (del que acabo de descobrir que ha tret el seu tercer llibre) i, evidentment, John Irving. I el seu darrer treball, "Last night in Twisted river" no m'ha decebut.

Trobo que no és la millor novel·la que ha escrit fins ara però s'hi apropa molt. Crec que els llibres d'Irving es poden classificar en dos grups: les obres totals en què l'autor crea uns personatges complexes i ens submergeix en la seva vida i el món que l'envolta i les obres fallides en què la intenció és la mateixa però els protagonistes acaben sent superficials i les novel·les un pur entreteniment sense pretensions. En la primera categoria hi posaria aquesta darrera novel·la, així com "Una dona difícil" o "Fins que et trobi" mentre que "La quarta mà" o "Prínceps de Maine" serien de la segona categoria. Així doncs, a qui es vulgui iniciar en la lectura d'Irving i no només busqui evasió li recomanaria algun dels llibres de la primera categoria. I de fet, recomanaria precisament el "Last night" perquè no és tant bo com "Una dona difícil" (i no convé començar un autor llegint la seva millor obra) i perquè no és una lectura complicada com la que et trobes a "Fins que et trobi".

L'argument de la novel·la és senzill: degut a un accident un pare i el seu fill han de fugir del poble on vivien i començar una nova vida lluny i sota la constant amenaça de la figura d'un xèrif que els perseguirà sempre. Amb aquesta excusa acabem coneixent tota la vida de Dominic (el pare) i de Daniel (el fill) explicada a través de flashbacks dels protagonistes en diferents moments de les seves vides. I és potser aquesta estructura temporal el que m'ha agradat menys del llibre ja que a vegades et desorientava: comences un capítol 10 anys després dels fets de l'anterior però enseguida et trobes un flashback que et torna al punt on ho havies deixat. Llevat d'això, la història en si del pare i el fill, independentment de l'accident que causa la seva fugida, és molt interessant i a més serveix com a excusa perquè Irving relati de manera indirecta els principals esdeveniments que han marcat la història de la segona meitat del segle XX americà: des de la guerra de Vietnam fins als atacs de l'11-S.

Realment recomano llegir aquest llibre. I per aquells que ja ho han fet, qui creieu que és el protagonista principal de llibre? En Daniel, en Dominic o el fidel amic Ketchum?