diumenge, 31 d’octubre de 2010

Rayuela, Julio Cortázar

Feia temps que tenia aquest llibre en la pila dels pendents, però la seva fama de novel·la difícil sempre havia fet que postergués la seva lectura. Aquest estiu, finalment, vaig decidir endinsar-me en les seves pàgines i la veritat és que no m'arrepenteixo. No puc dir que m'hagi agradat molt, fins i tot em costa decidir si m'ha agradat o no, però el que és cert és que les seves pàgines són difícils d'oblidar i perduren en la memòria durant temps i temps. Tant és així, que quan me'l vaig acabar, el vaig tornar a començar. Clar que és cert que la seva peculiar estructura ja dóna peu a fer una segona lectura i segurament, moltes més.

Com la majoria de gent ja deu saber, a Rayuela ens trobem només començar amb l'opció de quina lectura volem fer: si llegir-lo seqüencialment fins al capítol 56 o bé anar saltant de capítol seguint el tauler de direcció que el mateix escriptor proposa. Jo vaig fer totes dues opcions, una darrera l'altra i el cert és que fer-ho així et permet descobrir nous matisos i detalls que en una primera lectura poden passar desapercebuts. I què ens explica Cortázar? Doncs bàsicament la història d'Horacio Oliveira, un argentí que s'ha instal·lat a París i on manté una vida més o menys bohèmia juntament amb una sèrie d'amics, que formen "El club", i amb els que mantenen profundes discussions que comprenen qualsevol àmbit, des de la música de jazz omnipresent en tot el llibre fins al sentit de l'existència. En la primera part del llibre pren protagonisme la parella d'Horacio, Lucía també coneguda com La maga, i anem contemplant com ell es va separant paulatinament de tot contacte amb el món real i el que són els seus amics, i tot perquè busca i busca alguna cosa que no sap que és ni on està, però que intueix que el pot salvar. I tot plegat, en un París fred, humit, gairebé decadent. Aquesta primera part acaba amb la deportació d'Horacio a l'Argentina on es retroba amb un antic amic seu, Traveler, i la seva dona, Talita, a Buenos Aires, tots dos treballadors d'un circ. En aquesta segona part ens trobem amb un ambient completament diferent: gairebé sentim el calor i la llum de l'estiu de Buenos Aires. I per mi això és el millor del llibre, el contrast brutal entre els dos ambients i com aquest afecta al comportament d'Horacio, que a Buenos Aires es troba com perdut, sense esma per fer res, simplement moure's per inèrcia i en cert sentit intentar recuperar a La maga en la figura de Talita. El llibre acaba amb tots els protagonistes treballant en un manicomi i on clarament es pot veure com la frontera entre la lucidesa i la bogeria és ben minsa, gairebé inexistent.

Crec que és un d'aquests llibres que m'haguessin apassionat si l'hagués llegit d'adolescent, tant per la temàtica com per la manera de jugar amb el llenguatge de Cortázar. Però ara, he trobat tots els jocs gramaticals una mica superflus, innecessaris i no diré que l'hagi trobat pedant, però sí que moltes vegades pensava que tant eruditisme no oferia res extra a l'obra, més aviat al contrari. Clar que també pot ser al revés i que m'hagi perdut el significat de moltes de les referències que hi ha. Això sí, els personatges són difícils d'oblidar i jo recordaré especialment un d'ells: el gato calculista.

diumenge, 27 de juny de 2010

La Princesa i el pescador, Minh Tran-Huy

Em van regalar aquest llibre per reis d'aquest any i la motivació per fer-ho va ser simplement el text de la contraportada (que després ha resultat ser un resum equivocat del que és el llibre) i el fet que m'agrada llegir literatura oriental (tot i que resulta que l'autora és francesa i està originalment escrit en francès). Així que no sabia que podia esperar-me al llegir aquest llibre. D'aquí la sorpresa de descobrir un llibre molt delicat i tendre que m'ha entusiasmat.

L'autora ens explica part de la joventut de la Lan, una noia de pares vietnamites que van poder escapar del règim comunista del Vietnam, i d'en Nam, també vietnamita però que va fugir del pais deixant enrera bona part de la familia. Els dos joves es troben de manera fortuïta en unes colònies per aprendre anglès i a partir d'aquí anem coneixent els seus passats i el dels seus familiars, així com veiem com la seva relació d'amistat i amor no correspost es va desenvolupant. I en paral·lel, al començament de cada capítol trobem un fragment d'una llegenda vietnamita, una autèntica segona història, que al final del llibre acaba tancant amb la història d'en Nam i la Lan.

Se'm fa difícil de dir perqué aquest llibre m'ha agradat tant, perqué en el fons no deixa de ser una típica història d'amor, trista i nostàlgica. Segurament, un dels motius és el fet de poder sentir-me plenament identificat amb la Lan, personatge amb un caràcter i una personalitat que he sentit molt properes. I un altre motiu són les diverses llegendes vietnamites que es van explicant al llarg del llibre, com la que constitueix la història paral·lela o la que ens explica perqué l'oceà és salat; les trobo molt belles. També és destacable la mica d'història vietnamita que es deixa entreveure, sobretot amb els pares de la Lan, quan tornen al pais com turistes per ensenyar-lo a la seva filla. I aquí també he trobat interessant el fet que els pares no es poden sentir bé enlloc, ni a França, pais que els ha acollit però que no senten seu, ni al Vietnam, que ja fa massa anys que han deixat. Tot plegat, molts detalls molt interessants escrits de manera senzilla i agradable en un llibre que tot i ser curt, em resultarà difícil d'oblidar.

divendres, 18 de juny de 2010

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

En Larsson corria per la lleixa de sobre el llit des del Sant Jordi de l'any passat, quan va ser el llibre més venut el 23 d'abril. Si bé és cert que portava un temps sense fer gaire lectura, després de reempendre pistonada amb Abierto toda la noche, em vaig llançar a l'aventura del best-seller de 600 pàgines dels últims temps. Tindria aquell regust agredolç com el darrer cop que en vaig agafar un així?

La resposta incial és que m'ha agradat. El cert és que gairebé mai he gastat els totxos de 600 pàgines, i quan ho he fet tampoc eren novel·les de suspens, herois-dolents, poderosos i influències (a excepció de El Código Da Vinci, tots hi vam caure...). Potser per aquesta manca d'ús l'he trobat interessant.

Però hi ha coses que no m'han agradat (ara ve la part que li agrada a l'Eva):

Els personatges. Bé, no és que no m'hagin agradat, però els he trobat a faltar un punt de proximitat, un punt de realisme. Tinc la sensació que hi ha un vel sobre els estereotips que mira de preservar evidenciar les etiquetes que s'usen per descriure'ls.
A tall d'exemple; Mikael Blomkvist, Lisbeth Salander i Erika Berger (els dos primers, ja ho sap tot el món, protagonistes de la història, i la tercera molt afí al Blomkvist) gasten sobrenoms. Perquè els hi han posat, els hi agradin o no: Kalle, Sally, Ricky. El triangle "dels bons" tenen sobrenoms, que tot i que no es fan servir a discreció, existeixen. Els dolents tenen noms enrrabassats (en això també hi deu col·laborar la llengua d'en Larsson) i presències difuses. I al final, et quedes amb la visió que l'arquetipus dels bons és una proximitat i moltes etiquetes, i la dels dolents un nom llarg i una mà negra que arriba arreu. I per mi això no és prou.
Val a dir també que un cop la història està ben avançada, es percep un intent per endinsar-se en la part més emocional de, com a mínim, un personatge. Però ho vaig trobar una capbussada a l'aigua, un intent de cop i al final. Crec que es fa explícit per mostrar un canvi d'inquietuds, però que resulta massa sobtat i poc digerible.
Al voltant de tot això, a més, tot un seguit de personatges units a la història amb un mateix cognom, d'una nissaga no pas curta, que fa de dificil ubicació en el mapa de la història.

El protagonisme del periodisme. Ja sé que qüestionar-me això és qüestionar tota la obra però, de veritat, m'ha faltat una dosi de realitat. Estic segura que a algú del gremi li ha encantat el llibre, però jo que m'ho miro des de fora em pregunto quina quota de poder explícita té realment un periodista. No dic un grup editoral; sinó un periodista que dóna la seva opinió. Potser té a veure amb un decensís personal dels nostres dies sobre l'aportació periodística, però pensem que en aquest llibre és el pilar central de tot plegat, i per tant s'ha de prendre com a indubtable el poder que se li atorga, i això a mi m'ha costat una mica.

També hi ha coses que m'han agradat:
El procés de proximitat entre en Blomkvist i la Salander està ben teixit al llarg dels capítols. Durant la primera part del llibre les històries transcorren paral·lelament i es dedica un capítol a l'un i un capítol a l'altre. A mesura que es van acostant, els capítols barregen els passos de l'un i de l'altre. La veritat és que aquesta primera part es va fer una mica espessa, i quan comença a haver-hi aquest apropament de les històries (sense que s'arribin a tocar), és quan t'atrapa més el llibre.

Els dilemes morals que planteja. Això m'ha agradat, ja que els bons-dolents miren de jugar amb la realitat. Les quotes de poder, les evasions fiscals, la permissivitat dels estaments polítics al joc empresarial, etc. A la primera part del llibre es fa un planteig molt extens sobre com de dolent és el dolent, que et fa posar en antecedents que estem parlant de situacions que existeixen a la nostra societat.

He de confessar que el nus de la història s'entortolliga a les mans i et costa deixar-lo. Alguna nit fins les 4, alguna fins les 2. La part central té un ritme molt interessant.

Per últim, no sé si vaig descobrir un spoiler (ara a tot arreu hi ha spoilers d'aquests, que t'expliquen la història quan encara no està explicada), però en cert moment s'esmenta un tuguri ple de corrents d'aire. Serà una premonició per al tercer llibre?

divendres, 11 de juny de 2010

Cazador blanco, corazón negro, Peter Viertel

Peter Viertel és un escriptor relativament poc conegut pels seus llibres. I anava a dir que la gent el coneix bàsicament pels seus guions de pel·lícules però crec que no seria veritat. Quanta gent sap qui va ser el guionista de "La Reina d'Àfrica"? Crec que apart dels veritables cinèfils ningú sabria dir que va ser en Peter Viertel (en col·laboració amb John Huston i altres guionistes). I la novel·la que tenim entre mans tracta precisament de les circumstàncies que van envoltar l'elaboració del guió de "La Reina d'Àfrica" i en les setmanes i dies previs a l'inici del rodatge.

Tot i que els personatges tenen noms diferents i la pel·lícula que es descriu en el llibre tampoc és "La Reina...", l'autor no té cap voluntat d'amagar que està descrivint fets que van transcòrrer realment, i així ho diu en el pròleg. El punt fonamental del llibre és l'evolució de l'amistat d'en Peter amb en John Huston i com aquesta es va veure bastant afectada pel que era l'obsessió del director en aquells moments: caçar un elefant. I veiem tot el procés gairebé paral·lel de l'elaboració del guió i dels safaris a la recerca d'elefants o búfals per caçar. I sobretot queda clar que la pel·lícula no és res més que una excusa per poder anar a l'Àfrica i participar en la caçera.

La veritat és que m'esperava que el llibre parlés més de la pel·lícula i menys de la caça, però tot i així és una lectura molt interessant per diversos motius. Un són els diàlegs entre en John i en Peter sobre els temes més diversos, des de la caça fins al sentit de la vida, gairebé sempre amb dos visions enfrontades i amb arguments ben rics. Un altre és la descripció del que va ser Kenya i el Congo belga cap al 1950 i com els colonitzadors tractaven als servents negres. I un altre també és la descripció del procés de finançament d'una pel·lícula i els diversos criteris que intervenen a l'hora d'escriure un guió o triar uns exteriors per rodar.

En definitiva, trobo que és una lectura amb moltes possibles lectures i que per tant pot satisfer a un ampli ventall de persones. L'únic problema que he tingut és que en el meu cap el personatge d'en John tenia la cara de Clint Eastwood, ja que ell mateix va dirigir i protagonitzar la pel·lícula amb el mateix nom, que per cert, també val la pena veure.

diumenge, 30 de maig de 2010

Le Petit Prince, Antoine de Saint-Exupéry

Aquest és un llibre que de petit recordo haver vist molt sovint per casa. No sé si deuria ser de lectura obligada en algun curs de l'escola perquè recordo que l'exemplar que corria per casa dels meus pares tenia el típic folre de plàstic per protegir-lo, com la resta de llibres de text que fèiem servir. Però la veritat és que no recordo haver-lo llegit sencer mai. La única cosa que coneixia d'aquest llibre eren les seves dues primeres planes amb el dibuix del barret o, si ho preferiu, de la serp que s'ha menjat a un elefant. Així que, tot i ser un llibre ben famós, l'he llegit sense saber-ne absolutament res de res.

I què en puc dir d'ell? La veritat és que no ho sé ben bé. L'emoció que sento quan penso en el llibre és la de tristesa. Tots els personatges que van apareixent al llarg de les pàgines, ja sigui el petit príncep, el propi narrador, els diversos caràcters que es troba el príncep en el seu viatge, tots, estan absolutament sols. I m'atreviria a dir que desesperadament sols, tot i que no se n'adonin. Inclús la rosa amb només quatre punxes del planeta del petit príncep està sola. I aquesta soledat és potser la que motiva el viatge del nostre protagonista per tots els asteroides i planetes que té al voltant. Però el pobre es va adonant que cap de les persones que acaba coneixent l'entenen ni ell les entén a elles, amb el que la tristor que un sent a l'anar passant pàgina darrera pàgina no fa més que augmentar. Finalment, el petit príncep acaba arribant al nostre planeta, al desert i allà coneixerà diversos animals i al narrador de la història, l'únic que és capaç d'entendre una mica al nostre protagonista, ni que sigui d'una manera superficial. Fins que se'n torna al seu asteroide, a cuidar dels seus volcans i de la seva rosa.

En el fons, crec que aquest llibre no és res més que una faula, un conte moral on els animals i les plantes són els qui ensenyen al petit príncep i, per tant a noslatres, algunes de les veritats que amaguen el món i que molt sovint oblidem. I quines són aquestes ensenyances? Coses tant simples com el fet que moltes vegades l'essencial és invisible als ulls o que pel fet de cuidar-nos d'una cosa, convertim aquesta cosa en única. No deixa de ser una mica ensucrat pel meu gust, però no per això no deixa de ser una cosa que val la pena recordar. I potser, el que m'ha acabat agradant més és la capacitat que té el petit príncep de convertir en reals, en la seva imaginació, els dibuixos que el narrador fa per ell. Pot semblar una bestiesa, però no és el mateix que fem nosaltres quan llegim les pàgines d'un llibre? Convertim en reals, per uns instants, les paraules que estan escrites en negre sobre blanc i som capaços de viure i sentir, com si fossin reals, les històries que llegim.

divendres, 14 de maig de 2010

No hay bestia tan feroz, Edward Bunker

No hay bestia tan feroz que no conozca algo de piedad. Ricard III. W. Shakespeare.

A Max Dembo li queden dos dies de presó abans de començar una nova etapa en llibertat condicional. Després de dos anys de vida luxosa com a delinqüent respectat als baixos fons de Los Angeles, la bona sort es va acabar i ara ha passat 8 anys entre reixes. El dia que surt al carrer només té trenta dòlars a la butxaca i el vestit passat de moda tot arrugat. I tot i això, està convençut de començar una nova vida, apartar-se de la mala vida, guanyar-se la vida honradament, poder deixar de patir cada cop que sent una sirena de policia.

Però Los Angeles no és una ciutat amable per a un home en llibertat condicional, i menys si no coneix ningú que no sigui un delinqüent, un drogoaddicte o una prostituta. Aconseguir diners per pagar una habitació de lloguer i unes sabates que no li destrossin els peus, fugir dels vells coneguts que li proposen feinetes per sortir del pas, aguantar els aires de superioritat de les persones decents es converteix en una feina més dura que sobreviure a la presó. Després de tres dies d'aguantar-li la mirada per sobre l'espatlla a l'agent de la condicional, la ràbia pot més que la lleugera voluntat de redreçar la seva vida. Apallissar el grassonet agent de la condicional, robar un cotxe i aconseguir armes, recuperar els contactes i complicitats, preparar robatoris... de sobte activitats conegudes aconsegueixen que Max pugui abandonar l'angoixa de viure atrapat en una vida que no és la seva, que li va gran i alhora petita.

Edward Bunker, l'autor, és de totes maneres el personatge que més m'ha encuriosit de la novel·la. És d'aquells casos en que la solapa amb la informació de l'autor resulta tant o més intrigant que la propia novel·la. Bunker va passar la seva infància entre orfenats i reformatoris, als 17 anys va entrar per primer cop a la presó i va ser presidiari bona part de la seva vida. A la presó va llegir molt, li van regalar una màquina d'escriure, i es va posar a escriure. Més endavant va sortir en llibertat, i es va convertir en un escriptor de novel·la negra i violenta molt reconegut i assessor de cineastes i escriptors. Va morir al 2005. Pot ser que el recordeu per altres atracaments a joieries com la seva interpretació de Mr Blue a Reservoir Dogs segurament representa un homenatge de Tarantino a l'escriptor i la seva obra. Friso per llegir "La educación de un ladrón".

En realitat, la història de No hay bestia tan feroz no té res d'especial. Però és evident des de la primera pàgina que sí que ho és la manera com està explicada. És massa evidentment temptador pensar que és l'experiència en la pròpia pell de l'escriptor el que fa la història tan realista, tan captivadora, tan arrebatadora. Segur que hi ha una part d'això. Però també el llibre construït artesanalment, com Déu mana, seguint tots els patrons del que és i ha de ser la novel·la de lladres i serenos, hi té molt a veure. Un típic plantejament-nus-desenllaç, típica història en tres actes, amb un protagonista al que li escauen a la perfecció tots els tòpics del gènere, l'ambient californià dels 70, el corrent de la vida que arrossega més fort que cap altra força imaginable... Una mica com em passa amb Thelma i Louise: si No hay bestia tan feroz fos una pel·lícula, seria d'aquelles que voldria veure una vegada i una altra.

dilluns, 10 de maig de 2010

Abierto toda la noche, David Trueba

No es tracta d'un dels llibres de la pila (la pila, ja és com si tingués personalitat) dels que tinc per llegir. Un dia entres a una tenda de segona mà i trobes que, amuntegat entre altres, hi ha un llibre de David Trueba.

Fa anys vaig llegir el llibre Cuatro amigos, també d'ell. Potser és l'alè a derrota que traspua, però aquell llibre em va agradar molt. Des de llavors, no havia llegit res més. Així que quan entres a una tenda de segona mà i trobes un llibre d'en Trueba, no tens més elecció que comprar-lo i fer-lo passar pel davant dels altres.

Cuatro amigos volia parlar del pas als 30, en companyia de la família triada, els amics. I Abierto toda la noche parla de la família que hom no escull, aquella on neixes i creixes. I s'assemblen molt per aquest to de final sabut, de l'ineluctabilitat de la vida.

Amb tot, uns personatges amb uns caràcters molt marcats, alguns fins a l'extrem. Pares passius, germans revels, àvies viscudes i adolescents traumatitzats. I després de tot, res no que poguéssim trobar a una o altra llar; a cada món diferent i comprensible que forma cada família. Segurament aquell lloc que és l'últim recurs, a on tornem quan van mal dades, plogui o nevi, obert tota la nit.

dimarts, 4 de maig de 2010

Mothers and Sons, Colm Tóibín

Aquest llibre m'ha arribat a través de l'Anna que a la vegada li va arribar per la recomanació d'un amic seu de llegir-se "A long winter", una de les històries que apareix en aquest llibre. De fet es tracta de vuit relats més o menys breus (entre 10 i 50 pàgines) i d'aquest "A long winter" que ja passa del centenar de planes. I cada un d'aquests relats té com a fil conductor la relació particular que hi ha entre una mare i el seu fill. De vegades, aquesta relació és la part central de la història, com per exemple a "A journey", però en altres és només un teló de fons o una excusa per explicar-te quelcom més, com a "Three friends". I un altre factor comú és la tristesa i melancolia que es desprenen de totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre on gairebé no hi ha lloc per l'humor. Però a pesar d'això és un llibre que m'ha agradat moltíssim, que està escrit amb un anglès senzill que es llegeix molt fàcilment però que a la vegada et fa viure amb intensitat tot el que està succeint. Enseguida et submergeixes en els relats i sembla que tu mateix estiguis allà, compartint pàgina amb els protagonistes.

Una de les coses que segurament m'ha agradat més és que els relats gairebé mai no acaben. Són una instantània en la vida d'un grup de persones on el que importa no és el que els hi passarà als quadres o si uns podran refer la vida a Dublin o si uns altres trobaran la mare perduda, el que importa és l'instant vital dels personatges, els seus sentiments, els seus temors, les seves culpes.

I finalment, una mica com anècdota, també m'ha agradat reconèixer o sentir propers molts dels llocs per on transcorren els relats. La majoria passen a Irlanda (país de procedència de l'autor) i apart de Dublín s'esmenten llocs com Kilkenny o Drogheda, per on algun cop he passat. I a "A long winter" els fets passen en un petit poble prop de La Seu d'Urgell i els personatges tenen noms com Jordi, Miquel, Foix o Bernat, tot ben proper. En definitiva, una llibre que m'ha agradat molt i ja espero amb ganes tornar a llegir algun altre de l'autor.

diumenge, 2 de maig de 2010

I la festa segueix, Josep M. Espinàs

L'any passat no vaig llegir cap llibre de l'Espinàs, així que durant els darrers nadals, al veure aquest nou llibre a les prestatgeries, no vaig dubtar a comprar-lo, i a mitges a autoregalar-me'l per reis. Es podria considerar com una segona part o una continuació de "Temps afegit" que també duia com a subtítol "Com un autoretrat". Encara que aquest no me l'he llegit, tot dos resulten ser una mena de memòries o recull de vivències i pensaments de l'Espinàs des de que es va jubilar (?). En "i la festa segueix" tracta de tota mena de temes, sempre d'una manera relativament breu que recorda les seves columnes diàries a la premsa. Com és natural, n'hi ha de més i de menys interessants però tots ells estan acuradament escrits i sempre, des de la seva aparent senzillessa, acaben despertant en el lector alguna que altra reflexió. És un llibre per ser llegit amb calma, en petites dosis, tot i que la temptació de seguir lleguint és altíssima, així que inevitablement és un llibre que et convida a una relectura quasi immediata.

Després d'estar un any sense llegir res seu, a l'obrir les primeres planes i gaudir de nou de la seva prosa, em vaig adonar que l'havia trobat a faltar. No se què tenen els seus escrits però el fet és que m'agraden i molt. Us deixo amb un parell de fragments, el primer sobre la sort:

"Voler allò que pots. Això és la sort."

I el segon, sobre els brindis:
"Procurem defensar-nos dels impertinents que volen que entrexoquem les nostres copes. El silenci sempre és millor que el clinc-clinc. Compartir una mirada sempre és millor que compartir un soroll."

dimecres, 14 d’abril de 2010

Ébano, Ryszard Kapuscinski

L'Eva ja va fer la ressenya d'Ébano i crec que poca cosa més es pot dir sobre el llibre. Potser ara és un bon moment per tornar a parlar de la figura de Kapuscinsky, tot just quan està a punt de sortir publicada una biografia, si més no, polèmica. En ella s'acusa al periodista polonés d'estar a les ordres del servei secret soviètic i d'inventar-se algunes de les situacions que descriu en les seves novel·les. Però importa tot això si a través de les seves pàgines és capaç de descriure la terrible situació d'Àfrica dels darrers cinquanta anys i el que és més important, apropar-nos a la manera de viure i pensar de part de la diversa gent que pobla el continent? Jo crec que no importa.

Pel que fa al llibre en sí trobo que li falta una mica d'unitat. Hi ha molts capítols relativament curts on l'autor ens explica alguna de les seves vivències a Àfrica, però no hi ha gaire continuitat entre els uns i els altres. En un capítol el tenim en un autocar camí de Ghana i en el següent està a Tanganika intentant arribar a Zanzíbar. No és que sigui massa greu, simplement fa que no pensi en ell com un llibre sinó més aviat com un recull d'articles periodístics. En qualsevol cas, això facilita la seva lectura d'una manera discontinua, cosa que a vegades pot resultar útil. I al mateix temps (és una cosa que estic pensant ara sobre la marxa) potser és la manera que té l'autor de descriure la diversitat de l'Àfrica, aquesta Àfrica que en realitat no existeix excepte pel nom geogràfic, una manera de resaltar el paper de les persones i les seves maneres de viure i no dels llocs, dels païssos creats artificialment.

M'ha agradat molt llegir aquest llibre, he après moltes coses i també he vist descrites en paper situacions que em van xocar o estranyar quan fa un any vaig visitar un pais de l'Àfrica de l'oest. Segurament la lectura d'Ébano hauria estat molt diferent si l'hagués començat abans d'aquest viatge, probablement no hauria copsat realment moltes de les coses que diu Kapuscinky. Al mateix temps, si l'hagués llegit abans potser hagués pogut entendre millor la realitat que vaig viure. Crec que és un llibre que es pot (s'ha de) llegir abans, durant i després d'un viatge a Àfrica. De qualsevol de les tres maneres un en surt enriquit.

I per acabar m'agradaria simplement comentar que llegint en el llibre la història de Liberia em vaig adonar d'una cosa òbvia però que crec que molta gent amb responsabilitats oblida: l'educació és l'eina fonamental i bàsica per construir una persona, una societat, un pais. Sense educació no hi ha futur possible. Enlloc.


dilluns, 8 de març de 2010

Le petit Nicolas, Sempé - Goscinny

Curiosament els dos darrers llibres que he llegit han sigut dos dels tres llibres que em van regalar el passat Sant Jordi: "The god of small things" i aquest "Le petit Nicolas". I potser us preguntareu què faig llegint un llibre per a nens i amb il·lustracions. Doncs aprendre francès o almenys intentar aprendre'n llegint un llibre escrit de manera senzilla i amb històries fàcils de seguir. I haig de confesar que llegint-lo m'ho he acabat passant bé. Les petites aventures del Nicolas són, si voleu, una mica tontes però m'han fet tornar a sentir-me un nen, amb la innocència (o manca) pròpia dels infants. I els finals de cada història sempre amaguen una petita sorpresa que moltes vegades són un reflex de la diferent visió de les coses que tenen els adults i els infants.

Al final puc dir que he somrigut molt llegint aquest llibre i que tant el Nicolas com el seus amics i comanys de classe acaben sent entranyables: l'Alcestes que sempre està menjant, l'Eudes que només vol que donar cops de puny al nas dels seus amics, l'Agnan que és el primer de la classe i el preferit de la mestra.... Fins i tot haig de confessar que el final m'ha fet patir, no volia pas que el Nicolas abandonés casa seva...

I els dibuixos de Sempé també m'han agradat. Per si sols expliquen molt bé la història i són senzills i clars, sense barroquismes innecessaris. Ah, i per acabar, si us sona el nom de Goscinny és perquè és també el guionista de l'Asterix.

dijous, 4 de març de 2010

Una mujer en Berlín, Anònima


Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.
Tinc un amic que diu que no pot veure pel·lícules on hi surten animals perquè es passa tota l’estona pensant “Com s’ho deuen haver fet per ensenyar a aquest ós a fer això?”, i que el distreu de la pel·lícula. A mi em passa el mateix amb les històries basades en fets reals. Em fan ballar el cap, m’intriguen, em distreuen. De sobte em sorprenc pensant: fins a quin punt és això el que va passar? L’escriptor, com ho sap? Amb qui va parlar i què va preguntar, i què s’ha inventat per completar la història? Per això em va encantar haver vist “Truman Capote” abans de llegir “A sang freda”. Però això és una altra història que ja us explicaré en el seu moment.

Llegir un diari sobre uns fets interessants és un estrany privilegi. Per la intimitat que comporta, perquè gairebé mai s’escriu un diari pensant en qui el llegirà, fins i tot pensant si el llegirà algú. I per un altre motiu, que també em resulta fascinant: l’escriptor avança al mateix ritme que el lector. Sempre. El lector no sap què passarà demà, però tampoc l’escriptor. No existeix la “perspectiva”. Sempre estàs a dins el bosc, el lector i l’escriptor. És al final, en acabar el llibre, que pots pensar amb perspectiva...

Una mujer en Berlín és el diari que una dona culta, potser periodista, viatjada i que sabia una mica de rus, va escriure entre el 20 abril i 22 juny de 1945: la caiguda de Berlín, l’entrada de les tropes russes, el final de la guerra. El principi de la resta.

Berlín estava pràcticament buit (una bona part de la població havia estat evacuada), i hi quedaven pocs homes (la majoria havien anat a la guerra). Els homes que hi quedaven s’amagaven, estaven malalts o ho feien veure. Alguns perquè eren desertors, altres perquè havien format part del partit, o perquè eren o havien estat militars. Les dones, especialment les joves, també s’amagaven, per motius obvis. Es fa complicat imaginar com es mantenen les relacions entre veïns en aquestes circumstàncies, quan tothom està tan espantat, quan no hi ha cap informació, quan tot escasseja, els serveis es van apagant, la llum, el gas, l’aigua... Com si tot anés caient fins que només queda l’esquelet del que era la societat, i després ni això.
Una y otra vez voy notando en estos días cómo se transforma mi percepción de los hombres, la percepción que tenemos todas las mujeres en relación con los hombres. Nos dan pena, nos parecen tan pobres, tan débiles. El sexo debilucho. Una especie de decepción colectiva está cuajando bajo la superficie entre las mujeres. El mundo nazi de glorificación del hombre fuerte, el mundo dominado por los hombres… se tambalea y con él se viene abajo también el mito “hombre”. (…) Cuando acabe esta guerra tendrá lugar, junto a otras muchas derrotas, también la derrota de los hombres en su masculinidad.
Si dic que és una història molt dura no serà cap sorpresa. Què volies que fos. Suposo que el que hi trobareu és el que hom pot esperar: misèria, fam, por, violència, una mica de sarcasme, més que res per sobreviure mentalment, relacions estranyament íntimes entre persones que amb prou feines se saludaven. Molta misèria. Molta por. Molta resignació. Molta tenacitat d’empènyer, un dia, un dia, un dia. El dia a dia de l’autora, però també del seu entorn, de la gent amb qui parlava, i del que li explicaven.
Me quedé mirando fijamente a la pequeña mientras contaba, avergonzada y en voz baja, esta historia inclinada sobre su plancha para lavar ropa. Intenté imaginarme aquellas escenas espeluznantes. Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.
El que m’ha sorprès més de la manera d’escriure d’aquesta dona anònima és la fredor amb la que s’enfronta al seu dia a dia, però ben mirat... això tampoc és cap sorpresa, perquè m’imagino que posar blanc sobre negre, relatar, en certa manera devia ser una manera de buidar-se. Un objectiu, fins a cert punt. Crec que ella tenia el pressentiment que vivia un moment de grans successos. I també crec que va sentir que havia de relatar els petits. Tothom que s’hagi passejat pel món amb una llibreta a la butxaca sap de què estic parlant.
¿Qué otra cosa puedo hacer yo? Esperar. Los cañones antiaéreos y la artillería marcan la pauta de nuestros días. A veces deseo que todo hubiera pasado ya. Tiempos extraños. Una experimenta la historia de primera mano, sucesos que luego serán canciones y textos. Sin embargo, ahora, en su proximidad se convierten en miedo y pesada carga. La historia es muy pesada.
Suposo que cal fer també menció a la història de la publicació del llibre. Aquest diari el va escriure una dona, amb nom i cognoms, amb cara, família, amics, esperances i una idea del que seria el seu futur (o del que hauria estat). A principis dels anys 50 es va publicar el llibre en anglès i també a Alemanya, però no va ser gaire ben rebut. I tampoc cal ser un geni per entendre per què... tal com explica en una de les darreres entrades, a mitjans de juny, quan Berlín tornava mica en mica a la normalitat, i alguns dels soldats tornaven a casa.
Si estaba yo de buen humor y me ponía a contar historias de las que nos tocó vivir durante las últimas semanas, entonces se montaba una buena, con muchas voces. Gerd: “Os habéis vuelto desvergonzadas como perras, todas aquí en esta casa. ¿No os dais cuenta?” Poniendo cara de asco: “Es horrible tratar con vosotras. Habéis perdido todo el sentido de la compostura.
Entretanto le he dado mi diario a Gerd. (Son tres cuadernos llenos.) Gerd se sentó un rato a leer, pero me los devolvió enseguida. Dijo que no podía seguir el hilo a través de mis garabatos y los muchos papelitos añadidos con signos de taquigrafía y abreviaturas.
“¿Qué significa esto, por ejemplo?”, preguntó señalando la abreviatura “Vlcn”.
No pude evitar reírme: “¿Qué va a ser? Pues violación”. Me miró como si estuviera loca, y no dijo nada más.

L’autora, doncs, no va voler que es tornés a publicar, i només va consentir a que es fes després de la seva mort, canviant els noms i alguns detalls del diari, i sense el seu nom.

divendres, 19 de febrer de 2010

The God of Small Things, Arundhati Roy

Tot i que aquest és un d’aquells llibres que en el seu moment va ser un gran èxit, fins el passat Sant Jordi no va caure a les meves mans. I he de dir que m’he trobat amb una història que m’ha sorprès. No se exactament perquè (potser pel títol) m’esperava un relat optimista i colorit de la vida, una exaltació de les petites coses que sovint passem per alt però que en major o menor mesura ens fan més suportable el dia a dia. En canvi m’he trobat amb la dura història de dos germans bessons, l’Estha i la Rahel, i la seva mare divorciada, l’Ammu, a l’Índia. Durant tot el llibre es va alternant el passat, quan els bessons tenen uns deu anys i arriba la seva cosina des de Londres, amb el present, quan els bessons són adults i es retroben a la casa familiar després de molts anys d’estar separats. I mica en mica anem descobrint els detalls dels fets que van passar quan eren nens i com aquells fets han acabat marcant les seves vides actuals.

He trobat que no ha sigut una lectura fàcil, havia de mantenir la concentració per saber en cada moment en quin temps estava i de quins personatges em parlava (els noms indis no són precisament fàcils de recordar), però m’ha agradat llegir-lo. En particular m’ha encantat com poc a poc l’autora va desgranant els detalls del succés que marca la novel•la i que gairebé des de la primera pàgina coneixem. Això li dona un aire de fatalitat, de tragèdia, molt interessant. I he trobat magnífic el personatge de l’Estha adult: un home obsessionat per l’ordre i la neteja i que no parla, es podria dir que turmentat per la separació de la seva germana i de tot el que li va passar de nen. I també ha sigut interessant descobrir el problema de les castes a l’Índia i com són tractats els Intocables. Haig de confessar que ho desconeixia i que m’ha xocat molt.

Finalment, m’agradaria copiar un fragment del llibre que parla sobre les Grans Històries:
“[…] the secret of the Great Stories is that they have no secrets. The Great Stories are the ones you have heard and want to hear again. The ones you can enter anywhere and inhabit comfortably. They don’t deceive you with thrills and trick endings. They don’t surprise you with the unforeseen. They are as familiar as the house you live in. Or the smell of your lover’s skin. You know how they end, yet you listen as though you don’t. In the way that although you know that one day you will die, you live as though you won’t. In the Great Stories you know who lives, who dies, who finds love, who doesn’t. And yet you want to know again.
That is their mistery and their magic.”
Per això llegim

dissabte, 13 de febrer de 2010

5 llibres en una ressenya.

Fa temps que no escric en el blog i no és perqué en l'entretemps no hagi llegit res sinó perqué a vegades es fa difícil trobar el temps per plasmar en un text el que un llibre ens ha semblat. I ara podria simplement "oblidar" els darrers cinc llibres que he llegit i fer la ressenya del que aviat acabaré o bé anar fent la ressenya de cada un d'ells, mica en mica. Per fer això darrer i fer-ho bé, hauria de tenir els llibres ben frescos en la memòria i com us podeu imaginar aquest no és el cas. Finalment, m'he decidit a escriure en poques línies el que m'ha semblat cada un d'ells, reflexant d'aquesta manera la sensació global que el llibre m'ha deixat, les emocions que ha despertat en mi i que, després de setmanes, encara perduren. A veure que en resulta.

  • Very short introduction to mathematics. Tim Gowers.
Llibre curt i molt didàctic, oferint una visió propera de les matemàtiques sense caure en els simplismes de la divulgació estàndar. Destaca la idea de que un no s'ha de preocupar de la possible realitat o existència dels conceptes matemàtics, un ha d'estudiar "què" fan i quines propietats tenen aquests conceptes. Em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir més calmadament i de provar-ne algun altre de la mateixa sèrie ("Very short introduction to ...").

  • Nieve de primavera. Yukio Mishima.
El primer llibre d'una tetralogia anomenada "El mar de la fertilidad". M'ha costat entendre perquè els personatges fan el que fan i suposo que bona part de la culpa la té el fet de no entendre la cultura japonesa. Però a pesar d'això i del fet que els personatges són molt extrems (o molt racionals o molt passionals, però no per això simples), la idea central del llibre arriba amb molta facilitat, car és universal: l'Amor. També destacaria la descripció històrica de la societat japonesa del moment (cap al 1912) i les belles descripcions dels entorns per on es mouen els personatges. Penso continuar amb el segon de la sèrie.

  • The curious case of Benjamin Button and six other stories. F. Scott Fitzgerald.
Set relats més o menys curts començant pel famós d'en B. Button, que val a dir no és dels millors del llibre. Hi ha relats que m'han agradat més o menys però en tots ells enseguida he entrat en la història. Fitzgerald aconsegueix amb poquíssimes frases descriure't els personatges i la situació. Hi ha històries fantàstiques, hi ha fàbules, hi ha comèdia i hi ha drama, cada relat té alguna d'aquestes característiques i tots ells els he trobat molt ben escrits. M'agradaria destacar dos relats, "The cut-glass bowl" que està ple d'humor i que gairebé diria que és una tragicomèdia i sobretot "May Day", un dels millors relats curts que he llegit en molt de temps.

  • Tragedias completas. Sófocles.
De les set tragèdies seves que ens han arribat, Antígona i Edip Rei ja me les havia llegit. Ara volia continuar només amb Áyax però em vaig acabar trobant llegint també les quatre restants. La sensació global és bastant irregular ja que hi ha alguna tragèdia que no m'ha agradat (Las Traquinias), altres que m'han deixat indiferent (Electra) i altres que m'han agradat molt (Áyax, Edipo en Colono i sobretot Filoctetes). M'agradaria destacar, però, la importància o la influència en gairebé totes les tragèdies de la guerra de Troya. Perquè va ser tant important aquesta guerra? Realment m'entra la curiositat per saber-ne més sobre aquest fet històric.

  • Cendra per Martina. Manuel de Pedrolo.
Un llibre, una història, tres narradors diferents. En cendra per Martina trobem tres parts diferents i en cada una d'elles un dels personatges ens explica la seva versió del triangle amorós en què estan inmersos. En la primera, de l'Adrià, comencem a conèixer tots els personatges i a més és aprofitada per l'autor per explicar-nos la brutalitat de la Guerra Civil Espanyola en les trinxeres. És la part que té més força. En la segona i tercera part, la Júlia i la Martina ens expliquen el mateix des del seu punt de vista, en la rera-guarda, patint pels combatents i lluitant pel dia dia. La idea d'explicar el mateix des dels tres punts de vista està molt bé i en les dues primeres parts molt ben aconseguida. Vull dir, t'entren dubtes sobre qui dels dos t'està explicant la veritat. Quan comença la tercera, l'interés comença a decaure i em vaig trobar que llegia les pàgines més per inèrcia que per desig. Arriba un moment en què el llibre s'allarga massa i saps tot el que passarà, amb el que es perd bona part de l'interés. Això sí, amb Pedrolo he tornat a gaudir d'un llibre molt ben escrit, on les paraules i les frases flueixen de manera natural i precisa i et submergeixen des de bon inici en el plaer de la lectura.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Jimmy el Nen, Donald Westlake


Llei de Murphy:
Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.


Jimmy el Nen explica la història d'un segrest, el segrest més ben planejat de la història... i el pitjor executat. En Kelp ha estat a la presó per un delicte menor, i allà, a l'avorriment de la cel·la, ha vist la llum, el pla perfecte. Ha llegit una novel·la de lladres i serenos. Concretament, una de Richard Stark, que com podeu veure si seguiu l'enllaç, és un dels pseudònims utilitzats per Westlake.

A El jove Heist, una novel·la (que mai va ser escrita) de Richard Stark, una colla de delinqüents segresten en Bobby, un nen de 12 anys, fill d'una família rica. El segresten al cotxe, quan el xofer el torna cap a casa, i l'amaguen en una granja abandonada fora la ciutat. Exigeixen al pare de la criatura un suculent rescat, que l'home llença en una maleta des d'un pont de l'autopista, seguint unes instruccions precises entregades de manera anònima i segura consistent en trucades creuades des de diverses cabines telefòniques i al telèfon portàtil del cotxe durant el trajecte. Un cop aconseguits els diners, alliberar el nen en ple centre de la ciutat en qualsevol moment del dia, amb la seguretat que el nen no ha vist cap de les cares dels segrestadors, que s'han guardat bé de tapar-se amb unes caretes de Mickey Mouse, especialment pensades per no espantar el nen. El pla és perfecte.

Dortmunder, el cap de la banda de la novel·la de Westlake, no s'assembla gaire al cap de la banda de la novel·la de Stark. D'entrada, no confia gens ni mica en el pla: totes les actuacions que ha fet amb en Kelp han acabat en desastre, i no està disposat a continuar temptant la malastrugança. Però en Kelp està tan convençut de la infalibilitat del pla i és tan tenaç que finalment Dortmunder acaba per acceptar de participar-hi, a contracor i amb el convenciment que l'aventura acabarà fatal. De totes maneres, en Kelp no s'equivocava quan va jutjar que si en Dortmunder acceptava, la May Dortmunder, en Murch i la seva mare taxista acabarien per participar-hi també. La May s'ha d'encarregar de la criatura, en Murch i la seva mare han de conduir els cotxes, en Kelp ha trobat la granja abandonada i han localitzat la víctima, i ell ha d'adaptar el pla a les circumstàncies. El pla és perfecte.

És en el moment d'executar-lo que les coses es comencen a tòrcer. Els segrestadors segueixen el pla a la perfecció, però ni en Jimmy, ni el seu pare, ni el seu xofer, ni l'FBI semblen haver llegit el llibre i s'entesten en sortir-se del guió desbaratant tots els plans descrits en el llibre, provocant situacions divertidíssimes davant la perplexitat d'en Kelp i la resignació d'en Dortmunder. Westlake abusa una mica de la mala sort dels personatges, antiherois de cap a peus tots i cada un d'ells, sotmesos a una versió estricta de la Llei de Murphy i de tots els seus corolaris, però fins i tot això arriba a resultar divertit en el context. Jimmy és un nen superdotat que va a sessions al seu psicoanalista i que detesta les criaturades, incloent, per exemple, les caretes de Mickey Mouse. El pare d'en Jimmy és un analista de la borsa acostumat a negociar i regatejar, que es pren el segrest amb molta calma i professionalitat. El responsable de l'FBI constata l'enorme professionalitat dels segrestadors, que no paren de deixar pistes falses que desorienten els investigadors. Mentre en Murch i la seva mare discuteixen constantment sobre les millors rutes per evitar els embussos, en Kelp repassa els capítols del llibre, en Jimmy s'intenta escapar i en Dortmunder, pressentint el desastre, maleeix el moment que va tornar a dirigir la paraula a en Kelp.

El pla era perfecte. Però... si alguna cosa pot anar malament, hi anirà.

dissabte, 30 de gener de 2010

"Kafka a la platja" de Haruki Murakami


Feia temps que tenia ganes de llegir Murakami, i el meu amic invisible, com si m'hagués llegit el pensament, em va fer donar el pas.
Només la portada ja m'agrada, un gat negre preciós. El cert és que els gats tenen bastant de protagonisme en aquesta història tan curiosa.
M'ha sorprès gratament. L'Estil narratiu et condueix amablement a través de dues històries: la d'en Kafka; un noi de 15 anys que marxa de casa per viure una aventura a dins d'una biblioteca i la d'en Nakata: un home gran, que, com diu ell, és una mica totxo, marcat per una tragèdiaviscuda quan era petit, durant la guerra.
Cada un d'ells és molt especial, a la seva manera, segurament, si els hagués conegut en persona els hagués trobat ben extranys, però Murakami aconsegueix fer-te'ls entendre, entrar dins seu i veure qui són i com són de veritat, més enllà de les aparences.
Sovint només veiem la façana dels qui ens envolten, cal un esforç molt gran per entendre'ns els uns als altres, per no jutjar i per estimar-nos malgrat tot, i Murakami és un mestre en fer-te estimar els seus personatges.
Tot i que hi ha coses que no he entès, que suposo deu ser a causa de la diferència d'origen cultural, de les tradicions, Murakami parla de temes universals i alhora quotidians, en Nakat i en Kafka refelxionen i et fan pensar sobre la vida, sobre la mort, i sobre l'amor. Són reflexions molt interessants.
Un llibre que m'ha acompanyat les últimes setmanes i que m'ha transportat a un altre món, és d'aquells llibres que després de llegir-lo notes que alguna cosa ha canviat dins teu. Us el recomano.

dimecres, 27 de gener de 2010

Una carta molt llarga, Mariama Bâ

Aïssatou,
He rebut la teva carta. Per respondre't obro aquesta llibreta, que serà el punt de suport del meu desconcert: la nostra llarga experiència m'ha ensenyat que la confiança suavitza el dolor.
La teva existència a la meva vida no té res a veure amb l'atzar. Les nostres àvies, que vivien en poblats separats per una tanca, parlaven diàriament. Les nostres mares es barallaven per cuidar els nostres oncles i ties. I nosaltres vam desgastar les faldilles i les sandàlies pel mateix camí de pedres de l'escola corànica.

La Ramatoulaye és Senegalesa. Viu a Dakar, amb el seu marit, o hi vivia, perquè el dia que ha començat la carta és el dia que s'ha mort. Tot i així, de fet, ja va deixar de conviure amb el seu marit quan aquest es va casar amb la segona dona, la Binetou, de l'edat de la filla gran. Després de 25 anys de matrimoni i 12 fills, en Modou ha triat una segona dona, i la Ramatoulaye ha quedat bandejada. El dia de la mort d'en Modou, la Ramatoulaye comença la resposta a l'Aïssatou, una resposta a una carta de la que no sabem res, potser amb l'esperança que les paraules trobin el camí que ella no veu.

L'Aïssatou, la destinatària de la carta, té també històries per explicar, tot i que qui les explica és la Ramatoulaye. Històries semblants, però no idèntiques, que expliquen la vivència de la poligàmia i de la situació de la dona a Senegal. Situacions complexes i delicades, afrontades de manera diferent. Cada dona és un món i blablabla. La tradició mana 40 dies de reclusió a les vídues, i durant la seva, la Ramatoulaye canvia la manera de veure's, la de veure les seves filles, la de veure el seu futur. Fins i tot la manera de veure el seu país, i la seva vella amistat amb en Douanga, representant de l'Assemblea Nacional.
- Portem gairebé vint anys d'independència! Quant de temps haurem d'esperar per poder veure la primera dona ministra[...]? I tanmateix ja han quedat més que demostrats la militància i la capacitat de les dones i el seu compromís desinteressat. [...]
- A qui dius tot això, Ramatoulaye? Ets com l'eco de les meves intervencions a l'Assemblea Nacional, on em titllen de "feminista". No sóc pas l'únic que insisteix a canviar les regles del joc i a introduir-hi aire fresc. La dona ha de deixar de ser un accessori que adorni, un objecte que es canviï de lloc, una companya que afalaguem o calmem amb promeses. La dona és l'arrel primigènia i fonamental de la nació, a partir de la qual tota la resta neix i floreix. Cal incitar la dona a interessar-se més pel futur del seu país. Fins i tot tu, que ara protestes, has preferit un marit, una bona situació social i fills a la cosa pública. Si als partits només hi militen els homes, per què haurien de pensar en les dones? [...] No és senzill fer créixer un país. [...]Calen diners, una pila de diners, que hem de trobar als països estrangers guanyant-nos la seva confiança. Amb una única temporada de pluges i un únic cultiu, el Senegal no anirà massa lluny, per més que no en faltin ganes.
La nit queia del cel ràpidament, amb la pressa d'ennegrir els éssers i les coses, i travessava les persianes del menjador.
Potser puc dir simplement que es tracta d'una novel·la "sobre la situació de la dona a Senegal", o sobre l'absència de drets de les dones, la poligàmia i els matrimonis forçats. Però em sembla que no és sobre això que parla la carta. Això és com dir que El Quijote és un llibre que pretén mostrar com es vivia a l'Edat Mitjana. A Una carta molt llarga tots els personatges rellevants són dones, i està situada a Senegal, però, com qualsevol altra escriptora, Mariama Bâ volia explicar una història.

I aquesta és una història de situacions personals i familiars concretes, de records de joventut, en una societat que s'està debatent entre la modernitat i la tradició, tot just iniciat el seu camí independent. És una història que parla d'equilibris delicats, fràgils, administrats amb saviesa per personatges gairebé exclusivament femenins. Hi he trobat sentiments i situacions que jo no puc entendre, però que se'm fan clars davant els ulls si em deixo dur pels personatges. Sentiments, és clar, sobre la poligàmia i els matrimonis forçats, i també, sobre la maternitat, sobre la confiança, sobre l'amistat, la tradició, les esperances i el futur possible.

Una carta molt llarga és una novel·la molt curta, d'un parell o tres de capvespres, una delícia si us cau a les mans.