No hay bestia tan feroz, Edward Bunker

No hay bestia tan feroz que no conozca algo de piedad. Ricard III. W. Shakespeare.

A Max Dembo li queden dos dies de presó abans de començar una nova etapa en llibertat condicional. Després de dos anys de vida luxosa com a delinqüent respectat als baixos fons de Los Angeles, la bona sort es va acabar i ara ha passat 8 anys entre reixes. El dia que surt al carrer només té trenta dòlars a la butxaca i el vestit passat de moda tot arrugat. I tot i això, està convençut de començar una nova vida, apartar-se de la mala vida, guanyar-se la vida honradament, poder deixar de patir cada cop que sent una sirena de policia.

Però Los Angeles no és una ciutat amable per a un home en llibertat condicional, i menys si no coneix ningú que no sigui un delinqüent, un drogoaddicte o una prostituta. Aconseguir diners per pagar una habitació de lloguer i unes sabates que no li destrossin els peus, fugir dels vells coneguts que li proposen feinetes per sortir del pas, aguantar els aires de superioritat de les persones decents es converteix en una feina més dura que sobreviure a la presó. Després de tres dies d'aguantar-li la mirada per sobre l'espatlla a l'agent de la condicional, la ràbia pot més que la lleugera voluntat de redreçar la seva vida. Apallissar el grassonet agent de la condicional, robar un cotxe i aconseguir armes, recuperar els contactes i complicitats, preparar robatoris... de sobte activitats conegudes aconsegueixen que Max pugui abandonar l'angoixa de viure atrapat en una vida que no és la seva, que li va gran i alhora petita.

Edward Bunker, l'autor, és de totes maneres el personatge que més m'ha encuriosit de la novel·la. És d'aquells casos en que la solapa amb la informació de l'autor resulta tant o més intrigant que la propia novel·la. Bunker va passar la seva infància entre orfenats i reformatoris, als 17 anys va entrar per primer cop a la presó i va ser presidiari bona part de la seva vida. A la presó va llegir molt, li van regalar una màquina d'escriure, i es va posar a escriure. Més endavant va sortir en llibertat, i es va convertir en un escriptor de novel·la negra i violenta molt reconegut i assessor de cineastes i escriptors. Va morir al 2005. Pot ser que el recordeu per altres atracaments a joieries com la seva interpretació de Mr Blue a Reservoir Dogs segurament representa un homenatge de Tarantino a l'escriptor i la seva obra. Friso per llegir "La educación de un ladrón".

En realitat, la història de No hay bestia tan feroz no té res d'especial. Però és evident des de la primera pàgina que sí que ho és la manera com està explicada. És massa evidentment temptador pensar que és l'experiència en la pròpia pell de l'escriptor el que fa la història tan realista, tan captivadora, tan arrebatadora. Segur que hi ha una part d'això. Però també el llibre construït artesanalment, com Déu mana, seguint tots els patrons del que és i ha de ser la novel·la de lladres i serenos, hi té molt a veure. Un típic plantejament-nus-desenllaç, típica història en tres actes, amb un protagonista al que li escauen a la perfecció tots els tòpics del gènere, l'ambient californià dels 70, el corrent de la vida que arrossega més fort que cap altra força imaginable... Una mica com em passa amb Thelma i Louise: si No hay bestia tan feroz fos una pel·lícula, seria d'aquelles que voldria veure una vegada i una altra.