diumenge, 30 de maig de 2010

Le Petit Prince, Antoine de Saint-Exupéry

Aquest és un llibre que de petit recordo haver vist molt sovint per casa. No sé si deuria ser de lectura obligada en algun curs de l'escola perquè recordo que l'exemplar que corria per casa dels meus pares tenia el típic folre de plàstic per protegir-lo, com la resta de llibres de text que fèiem servir. Però la veritat és que no recordo haver-lo llegit sencer mai. La única cosa que coneixia d'aquest llibre eren les seves dues primeres planes amb el dibuix del barret o, si ho preferiu, de la serp que s'ha menjat a un elefant. Així que, tot i ser un llibre ben famós, l'he llegit sense saber-ne absolutament res de res.

I què en puc dir d'ell? La veritat és que no ho sé ben bé. L'emoció que sento quan penso en el llibre és la de tristesa. Tots els personatges que van apareixent al llarg de les pàgines, ja sigui el petit príncep, el propi narrador, els diversos caràcters que es troba el príncep en el seu viatge, tots, estan absolutament sols. I m'atreviria a dir que desesperadament sols, tot i que no se n'adonin. Inclús la rosa amb només quatre punxes del planeta del petit príncep està sola. I aquesta soledat és potser la que motiva el viatge del nostre protagonista per tots els asteroides i planetes que té al voltant. Però el pobre es va adonant que cap de les persones que acaba coneixent l'entenen ni ell les entén a elles, amb el que la tristor que un sent a l'anar passant pàgina darrera pàgina no fa més que augmentar. Finalment, el petit príncep acaba arribant al nostre planeta, al desert i allà coneixerà diversos animals i al narrador de la història, l'únic que és capaç d'entendre una mica al nostre protagonista, ni que sigui d'una manera superficial. Fins que se'n torna al seu asteroide, a cuidar dels seus volcans i de la seva rosa.

En el fons, crec que aquest llibre no és res més que una faula, un conte moral on els animals i les plantes són els qui ensenyen al petit príncep i, per tant a noslatres, algunes de les veritats que amaguen el món i que molt sovint oblidem. I quines són aquestes ensenyances? Coses tant simples com el fet que moltes vegades l'essencial és invisible als ulls o que pel fet de cuidar-nos d'una cosa, convertim aquesta cosa en única. No deixa de ser una mica ensucrat pel meu gust, però no per això no deixa de ser una cosa que val la pena recordar. I potser, el que m'ha acabat agradant més és la capacitat que té el petit príncep de convertir en reals, en la seva imaginació, els dibuixos que el narrador fa per ell. Pot semblar una bestiesa, però no és el mateix que fem nosaltres quan llegim les pàgines d'un llibre? Convertim en reals, per uns instants, les paraules que estan escrites en negre sobre blanc i som capaços de viure i sentir, com si fossin reals, les històries que llegim.