Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zusak. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zusak. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 d’abril del 2012

"Jo sóc el missatger" de Markus Zusak


L'Ed Kennedy és un pobre noi, que viu en un poble de mala mort, només té 3 amics, comparteix pis amb un gos pudent i està secretament enamorat de la seva millor amiga. La seva vida no sembla massa interessant, però un bon dia tot canvia quan, de cop i volta, es converteix en heroi local arran d'impedir un atracament al banc del seu poble. És llavors quan comença a rebre unes misterioses cartes amb unes curioses instruccions que haurà de seguir tan si vol com si no vol, i, a partir d'aquí, ja res serà el mateix.

Sense haver llegit la famosa novel.la del mateix autor: "La lladre de llibres" ni tenir-ne cap referència, he de dir que m'ha encantat, l'estil, la frescor... tot. És un llibre que vaig agafar i ja no vaig poder deixar fins a l'última pàgina, t'enganxa, t'absorbeix, i et transporta a través de l'aventura de l'Ed, aquest jove taxista que no sap què fer amb la seva vida i de cop, sense haver-ho demanat, se li gira feina, i veu com el món, tal i com ell l'entenia, comença a canviar.

Aquest és una història de les que m'agraden, que sense ser enganxosa dóna un missatge positiu, alegre i optimista de la vida,que sense semblar irreal o falsa et diu que tots podem aconseguir tot allò que ens proposem, de que tots som capaços d'això i més i de que realment, arribarem tan lluny on estiguem disposats a arribar, encara que no tinguem molt clar el camí. Que l'energia i l'entusiasme no poden decaure, per molt que el món al nostre voltant no sigui com ens agradaria que fós, i que només nosaltres el podem canviar per fer-lo una mica millor.

Crec que Markus Zusak ha estat un gran descobriment per mi, el recomano a tothom, joves i grans, ara, em toca a mi llegir "La lladre de llibres" i tota la resta :)

diumenge, 14 de setembre del 2008

La lladre de llibres i La mano de la buena fortuna

Aquestes han sigut les meves dues lectures del passat mes d'agost, dos llibres que l'Eva ja va comentar en el seu dia.

La lladre de llibres és una d'aquelles peces que no oblides, no per la història en si que no deixa de ser ben típica, sinó per les emocions ben vives que et fa sentir. Emocions que van des de la tendresa més naïf fins al regirament d'estómac més cruel causat per la descripció de les barbàries de la guerra. Segurament els personatges descrits en aquesta novel·la no són massa creïbles però això no evita que et puguis posar en la pell de cada un d'ells i que gaudeix i pateixis tant com ells. Això fa que a vegades pensi que estic davant d'un d'aquells llibres tramposos que només busquen tocar la fibra sensible i que en realitat no tenen cap "mèrit literari". Però sincerament crec que La lladre de llibres va més enllà, ja des del moment en que l'autor tria la Mort com a narrador per la seva història. Un recurs molt eficaç per denunciar tot allò relacionat amb la bogeria humana que només persegueix la glòria i el poder absolut sobre la resta d'èssers. Ambicions que no deixen de ser espúries davant de la única veritat absoluta: la Mort. I també m'agradaria destacar la que per mi és la veritable protagonista del llibre: la paraula. M'ha encantat com l'autor dóna a les paraules el veritable poder que tenen: el de donar vida i esperança en un món gris però també el poder de crear precisament aquest món del que et salven. En definitiva no és res més que el reflex de la grandesa i la misèria humana. Un llibre que recomano a tothom.

Per altra banda, La mano de la buena fortuna també té com a protagonista a la paraula, però ara juntament amb el lector per tal de crear, amb la lectura total, un món real d'allò que en principi només estava escrit. Una idea molt original, plena de poesia però segons el meu parer mal desenvolupada al llarg de les pàgines del llibre. M'ha resultat una lectura feixuga, amb algunes inconsistències, massa ambiciosa i finalment sense cap idea clara per transmetre. És cert que està ple de detalls preciosos, moments entranyables i imatges molt evocadores, però totes elles malbaratades pel desig de fer d'elles un novela, enlloc d'un bell poema. I potser això és el que fa més ràbia: tenir la sensació d'haver estat perdent el temps en el llibre quan la idea original podria haver donat molt més de si. Gaudireu més llegint la ressenya de l'Eva que no pas amb el llibre entre les mans.

dissabte, 5 de juliol del 2008

La lladre de llibres, Markus Zusak

La lladre de llibres és la Liesel Meminger. Això ho sé jo, ho saps tu, ho sap el seu Papa, ho sap en Rudy, que un dia es va disfressar de Jesse Owens, i fins i tot ho sap l’Ilsa, la propietària de gairebé tots els llibres robats. I ho sap la Mort. Té 8 anys i viu a l’Alemanya nazi. Els seus pares eren comunistes, aquella paraula tan estranya, i ella i el seu germà se’n van cap al carrer Himmel, on els esperen els seus pares d’acollida. Lamentablement, el germà petit de la Liesel mor pel camí, de manera que arriba a la seva nova casa trista, sola, desamparada i amb un secret, el seu primer llibre robat. No sap ni llegir.

Els pares d’acollida, en Hans i la Rosa, o el Papa i la Mama, són ben especials. La Rosa té un caràcter terrible i una bocassa enorme, i un cor encara més gran. En Hans té les mans primes i tacades de pintura, un cigarret penjant dels llavis, un acordió molt vell i un jueu amagat al soterrani. Tots quatre tenen gana i no tenen diners, perquè en plena guerra, ningú contracta els serveis d’un pintor de parets.

“La lladre de llibres” és una típica història sobre la població civil en una guerra. És una típica història sobre els bombardejs, la misèria, la por. No hi busqueu una terrible originalitat. Per què no dir-ho. I tanmateix, té quelcom d’especial. Els personatges, sense sortir de ser el típic que estan ben presentats, són convincents i entranyables.

L’estil d’escriptrura també és particular. Directe, senzill. Net.

Urgent.

El personatge que ens explica la història és La Mort. Que ben pensat, en un relat de guerra, bé n’és la protagonista. La Mort, aquella que mai té cap pressa perquè sempre arriba, estava a l’any 42, força atabalada. Enfeinadíssima. I tanmateix, va perdre uns segons a mirar-se els ulls d’aquella nena que li aguantava la mirada. La Mort té un relat, un missatge, una història urgent a explicar, la història que la Liesel escrivia al soterrani i que li va salvar la vida.

Durant una estona van seure junts.
El fum va grimpar per l’espatlla del Papa.
Al cap de deu minuts més, les portes del lladronici s’obririen una mica de res i la Liesel Memginger les obriria una mica més i s’hi esmunyiria.
Es tancarien al seu darrere? O tindrien la bona voluntat de deixar-la tornar a sortir?
Tal i com descobriria la Liesel, ser una bona lladre requereix moltes coses.
Sigil. Valor. Rapidesa.
I en tot cas, i per damunt de tot, hi ha un requisit definitiu.
La sort.

Saps què?
Oblida’t dels deu minuts
Les portes s’obren ara mateix.