dissabte, 31 de maig de 2008

La Mano de la Buena Fortuna, Goran Petrovic

L’anciana i dolcíssima Natalia i la seva dama de companyia, la Jelena, la noia del barret acampanat i l’olor tendra. La família Lastimera, misteriosos i tristos, amb una ombra massa gran. El jardiner Pokimica, encaparrat i sempre atent. Amb un punt de guardià, vigilant, controlant. Gairebé un policia retirat, se’n diria. El professor Tiosavljevic, estudiós, col·leccionista, curiós, apassionat. La majordoma sorda, Zlatana, entre els aromes dels seus plats deliciosos. El matrimoni de mitjana edat: els amos. I l’Adam, corrector de textos, acabat d’arribar. Ha estat contractat pel matrimoni.

Aquesta estranya comunitat són els habitants d’un univers encara més estrany. Coincideixen, cada un a casa seva, llegint alhora El meu llegat, la novel·la de Anastas Branica, i es troben en els paisatges descrits per ell.

De llibres sobre escriptors de llibres se n’han escrit un bon munt. De llibres sobre llibres d’escriptors no tants. En La Mano de la Buena Fortuna, el protagonista és l’Adam, o potser la Natalia, o potser el mateix Anastas, o potser el seu llibre, o potser ets tu mateix. Vull dir, el lector. És a dir, crec que és el primer llibre que conec del que puc dir que el protagonista és un verb: llegir.

Segons aquesta novel·la, existeix una classe de lectura, si els lectors són prou perspicaços, en la qual hom s’introdueix literalment en el llibre. En pot veure allò que està escrit i allò que està a la vora del que està escrit. Pot passejar pels paratges descrits, però també apartar-se de la trama principal, del rovell de l’ou de l’acció, i tafanejar pels volts. Pot veure els altres lectors i potser saludar-los, potser fins i tot conèixe’ls i travar-hi una relació.

Las lecturas conjuntas, la intuición de la habilidad de desplazarse por el texto como por cualquier otro espacio, de poder toparse con otros que simultáneamente seguían la misma lectura, aunados al hecho de que algunos incluso eran conscientes de lo infinito de este espacio y de cada uno de los visitantes por separado, mientras otros eran totalmente ajenos a esta sensación...

Segons aquesta novel·la podem trobar i conèixer els lectors que llegeixen alhora que nosaltres. Però també segons aquesta novel·la si no es mouen prou sovint els mobles de lloc, s’hi acumula molta foscor al darrera, el vent pot fer sonar les cordes d’una arpa, no es pot fugir mai de la llengua materna i es pot comprar en botigues que han tancat fa anys, si en recordes una descripció prou acurada. I sempre hi trobaràs allò que et faci falta i que no es pot comprar en cap altre establiment de la ciutat.

Acertar y atinar la verdadera proporción de la levedad y la gravedad es el secreto de todas las cosas.

El fet que un amic conegut a través de la lectura, encara que sigui la lectura de blogs, fos qui em regalés aquest llibre fa que m’adoni que aquests són una mica semblants a la lectura conjunta que proposa Petrovic en el seu llibre. Penso, per exemple, en El Quadern Gris i els seus lectors diaris, els comentaristes habituals a qui llegeixo silenciosament i que si aneu seguint sabeu que gairebé ja són una comunitat com la de Mi Legado.

3 comentaris:

el_situacionista ha dit...

Un libro que cambia el resto de los libros que leerás en tu vida. Yo ya no puedo dejar de preguntarme quién y dónde estará abriendo el mismo ejemplar que yo. ;)

Pere ha dit...

Eva, me'l deixaràs? No puc resistir la temptació de llegir un llibre com aquest.

Quanta màgia que es pot amagar darrera uns palets negres sobre fons blanc !

Que bonic és llegir !

eva ha dit...

Pere, i tant! (quan el trobi).

Situacionista, ya sabes.