Em prenc la llibertat de tornar a comentar, tot i que la Clara ja havia dit la seva prèviament, Tokyo blues.Era un Sant Jordi de fa dos anys, que encara no havia tingut el seu torn. Ara mateix al cap hi bullen idees i sensacions inconexes, però miraré d'ordenar-les una mica.
He de dir que he deixat el llibre fa exactament 10 minuts. Fins al moment he anat a cercar al goear Norwegian Wood dels Beatles, i l'he escoltat (no sé si és pecat dir-ho, però ha estat el primer cop). Entenc que aquesta cançó acompanyi el llibre.
M'ha agradat llegir un llibre que no fos d'un autor europeu ni nord-americà. Crec que és una gran experiència. Aquest llibre està descrit delicada i quotidianament, al Japó.
M'ha encantat llegir-hi les notes de traducció a peu, explicant la composició de molts dels plats que van apareixent al llibre. És molt interessant veure les similituds de les vides al temps que les diferències culturals, en un element tan bàsic com el menjar (i m'atreviria a dir que els àpats són espais força importants en aquest llibre).
No diré res nou, perquè tothom qui l'hagi llegit o n'hagi llegit una ressenya, coincideix a dir que és un llibre depriment. I no seré jo qui digui pas el contrari. No obstant, he de dir que el clímax d'aquesta espiral "negativa" són, tot i que sembli una obvietat dir-ho, els seus personatges. Com va dir el Pere al comentari de la Clara, són "personatges perduts en la immensitat de les seves pròpies vides". I jo afegeixo, els qui són més perduts en aquest llibre, són els qui no pensen que tinguin cap "imperfecció" mental.
Com a apunt he de dir que els personatges estan molt ben transmesos. Feia temps que no em passava amb claredat que un personatge no em queia bé, o que em feia ganes de donar-li una bufa a veure si espavilava, o que em causava una profunda inquietud. He tingut sensacions molt intenses, cosa que valoro molt.
El fil argumental es passeja entre l'incertesa i el saber que en qualsevol moment la cosa pot petar, i acabar com el rosari de l'aurora. Penso que l'autor sap mantenir l'atenció, de tal manera que gires les pàgines volent saber què passarà, i secretament sabent cap a on vas. Una mica, crec jo, com els seus protagonistes.
El cert és que acabes el llibre (i ara ja fa 20 minuts que l'he tancat), i hi ha certa sensació de desassossec que inevitablement ha quedat a dins. Com una espiral que deixa de donar voltes sobre si mateixa. Com Watanabe, el protagonista sortint de la seva pubertat, quan als 36 anys escolta Norwegian Wood i rememora de nou la seva història.
Està ple de petites veritats, crueses i també dolçors.
He de dir que he deixat el llibre fa exactament 10 minuts. Fins al moment he anat a cercar al goear Norwegian Wood dels Beatles, i l'he escoltat (no sé si és pecat dir-ho, però ha estat el primer cop). Entenc que aquesta cançó acompanyi el llibre.
M'ha agradat llegir un llibre que no fos d'un autor europeu ni nord-americà. Crec que és una gran experiència. Aquest llibre està descrit delicada i quotidianament, al Japó.
M'ha encantat llegir-hi les notes de traducció a peu, explicant la composició de molts dels plats que van apareixent al llibre. És molt interessant veure les similituds de les vides al temps que les diferències culturals, en un element tan bàsic com el menjar (i m'atreviria a dir que els àpats són espais força importants en aquest llibre).
No diré res nou, perquè tothom qui l'hagi llegit o n'hagi llegit una ressenya, coincideix a dir que és un llibre depriment. I no seré jo qui digui pas el contrari. No obstant, he de dir que el clímax d'aquesta espiral "negativa" són, tot i que sembli una obvietat dir-ho, els seus personatges. Com va dir el Pere al comentari de la Clara, són "personatges perduts en la immensitat de les seves pròpies vides". I jo afegeixo, els qui són més perduts en aquest llibre, són els qui no pensen que tinguin cap "imperfecció" mental.
Com a apunt he de dir que els personatges estan molt ben transmesos. Feia temps que no em passava amb claredat que un personatge no em queia bé, o que em feia ganes de donar-li una bufa a veure si espavilava, o que em causava una profunda inquietud. He tingut sensacions molt intenses, cosa que valoro molt.
El fil argumental es passeja entre l'incertesa i el saber que en qualsevol moment la cosa pot petar, i acabar com el rosari de l'aurora. Penso que l'autor sap mantenir l'atenció, de tal manera que gires les pàgines volent saber què passarà, i secretament sabent cap a on vas. Una mica, crec jo, com els seus protagonistes.
El cert és que acabes el llibre (i ara ja fa 20 minuts que l'he tancat), i hi ha certa sensació de desassossec que inevitablement ha quedat a dins. Com una espiral que deixa de donar voltes sobre si mateixa. Com Watanabe, el protagonista sortint de la seva pubertat, quan als 36 anys escolta Norwegian Wood i rememora de nou la seva història.
Està ple de petites veritats, crueses i també dolçors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada