Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

Estic a mig llegir Invierno en Madrid, però aprofito un viatge en tren a Córdoba i Madrid per llegir aquest altre llibre que em va deixar el Pere. És curt i crec que encerto més o menys el balanç pes/hores de lectura. Ja sé que el Pere ja el va comentar, però també sabeu que jo mai em sé estar de dir la meva.

La foto de l’autor a la solapa del llibre m’impressiona. El rostre envellit i sever, les mans amb els dits gruixuts. Xucla intensament, un pèl desesperadament, un cigarret i mira fixament algun punt que està a l’esquerra de la càmera. Penso que és estrany veure les mans d’un escriptor.

Llegeixo a la mateixa solapa que va morir als 83 anys, ja senil. Va caure del cinquè pis de l’hospital on s’estava mentre donava menjar als coloms. Em sembla un detall acollonant, no em feu dir per què. Començo el llibre amb una mena de nervis. Tinc la sensació que Hrabal té molt a explicar-me.

Es tracta d’una novel·la molt breu, gairebé un conte llarg, però farcit de personatges entranyables i divertidíssims. Un hipnotitzador que intenta aturar els tancs alemanys quan entren al poble: marxeu, torneu a casa!; un factor d’estació faldiller, murri i vividor que va estampar tots els segells de l’estació al cul de la telegrafista, fent que s'obrís una investigació; el cap d’estació que només s’avé amb els seus coloms i que quan s'enfada crida des del segon pis per no haver de dir les coses a la cara.

Al 1945 en Milos és aprenent a factor d’estació. Quasibé tota l’acció del llibre succeeix en una petita estació de tren a Txecoslovàquia, a l’entorn de l’aparell de telègrafs, les agulles i les vies, els semàfors espatllats i la gàbia de coloms del cap d’estació.

En Milos es reincorpora a la feina a l’estació després dels mesos en què s’ha estat recuperant del seu intent de suicidi. Es va tallar les venes perquè aquella nit en què s'havia de convertir en un home, sota la manta de l’estudi de fotografia del seu oncle, amagat amb la Masa, va donar un nou sentit al cartell de l’entrada de la botiga de revelat de fotos: en cinco minutos, listo.

Els trens rigorosament vigilats són aquells que duen soldats i armament alemanys, cap al front, o de tornada cap a casa. D’est a oest, per les vies 2, 4, 6, 8, 10 i d’oest a est, per les vies 1, 3, 5, 7, 9.

Los alemanes eran unos locos. Yo también estaba un poco loco, pero a mi propia costa, en cambio los alemanes estaban siempre locos a costa de los demás.

Cap dels treballadors del ferrocarril sent massa simpatia pels alemanys, però la resistència té moltes formes, fins i tot per al Milos. La del jove il·lusionat i ingenu, la del mordaç vigilant de trens, la de l’home que arrisca la vida.

Com s’ho fa Hrabal per barrejar en tan poques pàgines tanta tendresa, ironia mordaç i un drama tan gran, no m’ho pregunteu a mi, perquè encara no ho entenc. Correu a buscar el llibre, que val molt la pena.