Jimmy el Nen, Donald Westlake

Llei de Murphy:

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

Jimmy el Nen explica la història d'un segrest, el segrest més ben planejat de la història... i el pitjor executat. En Kelp ha estat a la presó per un delicte menor, i allà, a l'avorriment de la cel·la, ha vist la llum, el pla perfecte. Ha llegit una novel·la de lladres i serenos. Concretament, una de Richard Stark, que com podeu veure si seguiu l'enllaç, és un dels pseudònims utilitzats per Westlake.

A El jove Heist, una novel·la (que mai va ser escrita) de Richard Stark, una colla de delinqüents segresten en Bobby, un nen de 12 anys, fill d'una família rica. El segresten al cotxe, quan el xofer el torna cap a casa, i l'amaguen en una granja abandonada fora la ciutat. Exigeixen al pare de la criatura un suculent rescat, que l'home llença en una maleta des d'un pont de l'autopista, seguint unes instruccions precises entregades de manera anònima i segura consistent en trucades creuades des de diverses cabines telefòniques i al telèfon portàtil del cotxe durant el trajecte. Un cop aconseguits els diners, alliberar el nen en ple centre de la ciutat en qualsevol moment del dia, amb la seguretat que el nen no ha vist cap de les cares dels segrestadors, que s'han guardat bé de tapar-se amb unes caretes de Mickey Mouse, especialment pensades per no espantar el nen. El pla és perfecte.

Dortmunder, el cap de la banda de la novel·la de Westlake, no s'assembla gaire al cap de la banda de la novel·la de Stark. D'entrada, no confia gens ni mica en el pla: totes les actuacions que ha fet amb en Kelp han acabat en desastre, i no està disposat a continuar temptant la malastrugança. Però en Kelp està tan convençut de la infalibilitat del pla i és tan tenaç que finalment Dortmunder acaba per acceptar de participar-hi, a contracor i amb el convenciment que l'aventura acabarà fatal. De totes maneres, en Kelp no s'equivocava quan va jutjar que si en Dortmunder acceptava, la May Dortmunder, en Murch i la seva mare taxista acabarien per participar-hi també. La May s'ha d'encarregar de la criatura, en Murch i la seva mare han de conduir els cotxes, en Kelp ha trobat la granja abandonada i han localitzat la víctima, i ell ha d'adaptar el pla a les circumstàncies. El pla és perfecte.

És en el moment d'executar-lo que les coses es comencen a tòrcer. Els segrestadors segueixen el pla a la perfecció, però ni en Jimmy, ni el seu pare, ni el seu xofer, ni l'FBI semblen haver llegit el llibre i s'entesten en sortir-se del guió desbaratant tots els plans descrits en el llibre, provocant situacions divertidíssimes davant la perplexitat d'en Kelp i la resignació d'en Dortmunder. Westlake abusa una mica de la mala sort dels personatges, antiherois de cap a peus tots i cada un d'ells, sotmesos a una versió estricta de la Llei de Murphy i de tots els seus corolaris, però fins i tot això arriba a resultar divertit en el context. Jimmy és un nen superdotat que va a sessions al seu psicoanalista i que detesta les criaturades, incloent, per exemple, les caretes de Mickey Mouse. El pare d'en Jimmy és un analista de la borsa acostumat a negociar i regatejar, que es pren el segrest amb molta calma i professionalitat. El responsable de l'FBI constata l'enorme professionalitat dels segrestadors, que no paren de deixar pistes falses que desorienten els investigadors. Mentre en Murch i la seva mare discuteixen constantment sobre les millors rutes per evitar els embussos, en Kelp repassa els capítols del llibre, en Jimmy s'intenta escapar i en Dortmunder, pressentint el desastre, maleeix el moment que va tornar a dirigir la paraula a en Kelp.

El pla era perfecte. Però... si alguna cosa pot anar malament, hi anirà.

"Kafka a la platja" de Haruki Murakami

Feia temps que tenia ganes de llegir Murakami, i el meu amic invisible, com si m'hagués llegit el pensament, em va fer donar el pas.
Només la portada ja m'agrada, un gat negre preciós. El cert és que els gats tenen bastant de protagonisme en aquesta història tan curiosa.
M'ha sorprès gratament. L'Estil narratiu et condueix amablement a través de dues històries: la d'en Kafka; un noi de 15 anys que marxa de casa per viure una aventura a dins d'una biblioteca i la d'en Nakata: un home gran, que, com diu ell, és una mica totxo, marcat per una tragèdiaviscuda quan era petit, durant la guerra.
Cada un d'ells és molt especial, a la seva manera, segurament, si els hagués conegut en persona els hagués trobat ben extranys, però Murakami aconsegueix fer-te'ls entendre, entrar dins seu i veure qui són i com són de veritat, més enllà de les aparences.
Sovint només veiem la façana dels qui ens envolten, cal un esforç molt gran per entendre'ns els uns als altres, per no jutjar i per estimar-nos malgrat tot, i Murakami és un mestre en fer-te estimar els seus personatges.
Tot i que hi ha coses que no he entès, que suposo deu ser a causa de la diferència d'origen cultural, de les tradicions, Murakami parla de temes universals i alhora quotidians, en Nakat i en Kafka refelxionen i et fan pensar sobre la vida, sobre la mort, i sobre l'amor. Són reflexions molt interessants.
Un llibre que m'ha acompanyat les últimes setmanes i que m'ha transportat a un altre món, és d'aquells llibres que després de llegir-lo notes que alguna cosa ha canviat dins teu. Us el recomano.

Una carta molt llarga, Mariama Bâ

Aïssatou,

He rebut la teva carta. Per respondre't obro aquesta llibreta, que serà el punt de suport del meu desconcert: la nostra llarga experiència m'ha ensenyat que la confiança suavitza el dolor.

La teva existència a la meva vida no té res a veure amb l'atzar. Les nostres àvies, que vivien en poblats separats per una tanca, parlaven diàriament. Les nostres mares es barallaven per cuidar els nostres oncles i ties. I nosaltres vam desgastar les faldilles i les sandàlies pel mateix camí de pedres de l'escola corànica.

La Ramatoulaye és Senegalesa. Viu a Dakar, amb el seu marit, o hi vivia, perquè el dia que ha començat la carta és el dia que s'ha mort. Tot i així, de fet, ja va deixar de conviure amb el seu marit quan aquest es va casar amb la segona dona, la Binetou, de l'edat de la filla gran. Després de 25 anys de matrimoni i 12 fills, en Modou ha triat una segona dona, i la Ramatoulaye ha quedat bandejada. El dia de la mort d'en Modou, la Ramatoulaye comença la resposta a l'Aïssatou, una resposta a una carta de la que no sabem res, potser amb l'esperança que les paraules trobin el camí que ella no veu.

L'Aïssatou, la destinatària de la carta, té també històries per explicar, tot i que qui les explica és la Ramatoulaye. Històries semblants, però no idèntiques, que expliquen la vivència de la poligàmia i de la situació de la dona a Senegal. Situacions complexes i delicades, afrontades de manera diferent. Cada dona és un món i blablabla. La tradició mana 40 dies de reclusió a les vídues, i durant la seva, la Ramatoulaye canvia la manera de veure's, la de veure les seves filles, la de veure el seu futur. Fins i tot la manera de veure el seu país, i la seva vella amistat amb en Douanga, representant de l'Assemblea Nacional.

- Portem gairebé vint anys d'independència! Quant de temps haurem d'esperar per poder veure la primera dona ministra[...]? I tanmateix ja han quedat més que demostrats la militància i la capacitat de les dones i el seu compromís desinteressat. [...]

- A qui dius tot això, Ramatoulaye? Ets com l'eco de les meves intervencions a l'Assemblea Nacional, on em titllen de "feminista". No sóc pas l'únic que insisteix a canviar les regles del joc i a introduir-hi aire fresc. La dona ha de deixar de ser un accessori que adorni, un objecte que es canviï de lloc, una companya que afalaguem o calmem amb promeses. La dona és l'arrel primigènia i fonamental de la nació, a partir de la qual tota la resta neix i floreix. Cal incitar la dona a interessar-se més pel futur del seu país. Fins i tot tu, que ara protestes, has preferit un marit, una bona situació social i fills a la cosa pública. Si als partits només hi militen els homes, per què haurien de pensar en les dones? [...] No és senzill fer créixer un país. [...]Calen diners, una pila de diners, que hem de trobar als països estrangers guanyant-nos la seva confiança. Amb una única temporada de pluges i un únic cultiu, el Senegal no anirà massa lluny, per més que no en faltin ganes.

La nit queia del cel ràpidament, amb la pressa d'ennegrir els éssers i les coses, i travessava les persianes del menjador.

Potser puc dir simplement que es tracta d'una novel·la "sobre la situació de la dona a Senegal", o sobre l'absència de drets de les dones, la poligàmia i els matrimonis forçats. Però em sembla que no és sobre això que parla la carta. Això és com dir que El Quijote és un llibre que pretén mostrar com es vivia a l'Edat Mitjana. A Una carta molt llarga tots els personatges rellevants són dones, i està situada a Senegal, però, com qualsevol altra escriptora, Mariama Bâ volia explicar una història.

I aquesta és una història de situacions personals i familiars concretes, de records de joventut, en una societat que s'està debatent entre la modernitat i la tradició, tot just iniciat el seu camí independent. És una història que parla d'equilibris delicats, fràgils, administrats amb saviesa per personatges gairebé exclusivament femenins. Hi he trobat sentiments i situacions que jo no puc entendre, però que se'm fan clars davant els ulls si em deixo dur pels personatges. Sentiments, és clar, sobre la poligàmia i els matrimonis forçats, i també, sobre la maternitat, sobre la confiança, sobre l'amistat, la tradició, les esperances i el futur possible.

Una carta molt llarga és una novel·la molt curta, d'un parell o tres de capvespres, una delícia si us cau a les mans.

La Carretera, Cormac McCarthy

Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.

El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.

La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.

El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.

Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!

Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons

Tenia els meus dubtes sobre si fer o no fer la ressenya de Watchmen. És un llibre? Tot i que l'etiquetin com a "comic-book" no deixa de ser un còmic, destinat a adults però un còmic al cap i a la fi. Finalment, el que m'ha decidit a incloure'l en el blog és el fet que el 1988 va rebre un premi Hugo. Tot i que el va rebre en la categoria de "other forms", el premi Hugo és un dels més prestigiosos de la ciència-ficció, així que perquè no fer-ne la ressenya? (Apunt: no tinc ni idea si cap altre còmic ha rebut mai un premi literari d'aquest prestigi, algú ho sap?).

I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.

I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?

Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.

La plaça del diamant, Mercè Rodoreda

Pot semblar mentida però fins al dia d'avui no havia llegit res de Mercè Rodoreda. I perquè no començar amb La plaça del diamant? Realment semblava molt adequat ara que m'estic una temporada llarga lluny de Barcelona i del barri que m'acull actualment. I haig de reconèixer que la simple menció de carrers i places ben coneguts i propers m'ha omplert de nostàlgia.

I què puc comentar sobre La plaça del diamant que encara no s'hagi dit? No ho sé, així que simplement us parlaré del que la seva lectura ha despertat en mi. I la primera cosa és tristesa; és un llibre amarat de tristesa. Tampoc és estrany donada l'època que descriu i la mena de personatge que és la Colometa. Però també és curiós com alguns dels passatges on hi ha alguna mena d'alegria, aquesta no deixa d'estar modulada per la situació desesperada dels seus protagonistes. I l'altra aspecte que m'ha cridat més l'atenció és la bellesa de les descripcions que fa Rodoreda. No només les descripcions de les persones i els objectes, sinó també dels carrers, les botigues, el cel, els coloms, els arbres, els bassals... Les últimes frases del llibre són extraordinàries.

I per acabar m'agradaria dir dues coses més. Una és el curiós paper que juga la plaça que dóna el títol al llibre. Només apareix dos cops, al principi de tot i al final, en una mena de passejada catàrtica de la Colometa. M'ha donat la sensació com si tota la vida d'entremig no fos la seva vida, com si realment la Natàlia no fos la Colometa. I l'altra cosa que volia dir és que el llibre el trobo bastant absurd, la història força increible però que tot i així la Colometa acaba sorgint com un personatge únic.

Ja tinc ganes d'agafar un altre llibre de la Rodoreda.

Los Desposeídos, Ursula K. Leguin

Formalment parlant aquest llibre pertany a la categoria de Ciència-Ficció ja que l'acció transcorre en un planeta d'un altre sistema solar i els protagonistes no són humans. A més, com és habitual en aquesta mena de llibres, les lleis físiques que regeixen l'Univers no tenen perqué ser les que coneixem avui en dia. I com en la majoria de bons llibres del gènere, malgrat aquest envoltori fantàstic la història que ens explica és una història humana, on els conflictes entre persones i societats és el que realment importa i el que l'autora ens vol transmetre.

A Desposeídos trobem la història de dues societats, una que viu en el planeta i l'altre que viu en el seu satèl·lit. Dues societats que antigament havien viscut conjuntament en el planeta mare. Les desigualtats socials associades a una societat de tipus capitalista van fer que aparagués una classe de gent desposseida, pobre, sense oportunitats d'èxit i que després de rebelar-se van aconseguir emigrar al satèl·lit i fundar un nou ordre social, basat en l'anarquisme. Així, en aquesta nova societat, no hi ha govern i tots els seus habitants col·laboren i s'ajuden mútuament per prosperar. Tot és de tothom i de ningú. L'autora ens explica la història d'aquesta societat contraposant-la amb la del planeta mare a traveś de la figura de Shevek, un físic extraordinari que necessita contactar amb altres físics de fora del satèl·lit per poder seguir avançant en les seves teories. I així, quan viatja al planeta veiem contraposades les diferències entre els dos models de societat.

I realment aquesta és la veritable història del llibre, molt més enllà dels avatars de Shevek per poder trobar la seva gran teoria. Tot i això, aquest és un personatge molt ben descrit, amb molta profunditat, que ens serveix d'enllaç a la història de fons del llibre. A més, l'estructura és molt dinàmica, amb continus salts temporals però que en cap moment desconcerten i és un llibre ple de reflexions molt interessants, tant sobre l'home com del seu paper en la societat i en el medi que l'envolta. En definitiva, un llibre, segons el meu parer, molt bo. Altament recomanable.