El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith

Tom Ripley em fa por. I a tu te’n faria també, Elena, t'aviso. És mediocre, però amable, no destaca per sobre de res ni de ningú, es diria que mai ha estrenat roba, que mai ha estat petit, que mai serà gran. Tendeix a visitar sempre els mateixos bars i els mateixos ambients, fins que canvia de residència, perquè s'ha barallat amb l’idiota que li lloga una habitació, o perquè no aguanta més en aquest barri o per qualsevol altra excusa que li permeti començar una nova vida.

En un dels bars que ja no sol freqüentar, Mr. Greenleaf li ofereix absolutament de franc la possibilitat de viatjar a Europa, més 600 dòlars en xecs de viatges. Només a canvi que trobi Dickie Greenleaf al petit poble de la costa italiana on viu, i el convenci de tornar als Estats Units i fer-se càrrec de l’empresa familiar. Un viatge lluny de la seva pròpia existència només a canvi de retrobar un vell conegut i mirar de fer-lo entrar en raó.

Ripley arriba a Mongibello, i troba Dickie i la seva amiga Marge, una noia una mica tonta que escriu llibres i està enamorada de Dickie. I amb Dickie i Marge, troba la platja, el sol i la vida relaxada, sortir a navegar i prendre martinis a la terrassa. Fugir de la seva vida és el que Tom porta tota la vida fent, però la seva mediocritat el troba fins i tot a Mongibello: en Dickie comença a cansar-se del nou amic, que pretén separar-lo de la Marge i que es torna més i més possessiu, i ell sent el seu rebuig en el fons de la seva ànima, ferit en el més profund de la seva autoestima. El dia que Dickie el pesca emprovant-se la seva roba a la seva habitació la relació entre ells es torna distant i freda, i Dickie li suggereix que potser és hora que se’n vagi.

Tom Ripley manté una relació ambigua d’amor i admiració i desig amb Dickie Greenleaf, i una de gens ambigua d’odi i menyspreu per la seva amiga Marge. Tom resulta ambigu en tots els sentits, ambiciós i covard, mediocre i optimista, segur del seu talent i paranoic fins a l’obsessió.

Però Tom Ripley ha tastat aquesta vida, i no hi renunciarà tan fàcilment: mai havia estat tan a prop de no ser ell mateix. Per aconseguir-ho del tot, només cal matar Dickie aprofitant un cap de setmana que estan passant tots dos fora del poble, i tornar al poble i dir a la Marge que Dickie ha decidit traslladar-se a Roma. Vendre el veler i la casa. I anar a Roma, i registrar-se a l’hotel amb el passaport de Dickie. Aprendre a fer la seva signatura i cobrar mensualment els xecs de la renta de Dickie. Escriure cartes a Nova York i a la pròpia Marge amb la seva màquina d’escriure. Convertir Dickie Greenleaf en el pintor excèntric i bohemi que sempre hauria volgut ser. Imitar els gestos, l’accent en parlar l’italià i els mateixos errors gramaticals. Enrossir-se una mica els cabells i posar-se els seus anells. Deixar les explicacions a Tom Ripley, i sobretot, esperar no haver-ne de donar gaires. Amagar Dickie fent creure a tothom que passa una època de baixa autoestima i de necessitat d’aïllament.

Però fins i tot una ciutat gran com Roma pot ser massa petita per amagar-se de tothom qui Dickie hagués conegut, i ja se sap que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, i a més no és or tot el que llueix, i tota la pesca. La pilota es fa tan gran, que al final pot fins i tot amb el propi Tom Ripley i el seu talent per a l’engany. Però quan hom està decidit a deixar de ser un mateix, és molt complicat poder-lo aturar. Sobretot si és un encantador personatge d’una novel·la de la Patricia Highsmith.

Com amb Mar de fons, faré un comentari sobre el títol. Algunes edicions el titulen "Tot sota el sol" (perquè la primera versió del cinema d'aquesta història es titulava així), que no està gens malament, però personalment, prefereixo "El talent de Mr Ripley", perquè insinua aquesta excel·lència, una mica terrorífica. Encara més en la versió en anglès: The talented Mr Ripley.

Friso per continuar amb la lectura d’El noi que va seguir Ripley.

Free Lunch, David Smith

Feia temps que buscava un llibre que m'expliqués les coses bàsiques que un ha de saber sobre economia, però mai ningú m'havia sabut recomanar cap. A principis d'any vaig intentar-ho amb Freakonomics però l'objectiu del llibre no era exactament el didàctic. Així que l'últim cop que vaig fer una comanda a Amazon em vaig decidir a buscar un llibre que m'expliqués l'abc de l'economia i seguint les ressenyes dels lectors en uns quants llibres sobre el tema em vaig trobar amb aquest "Free lunch". I la veritat és que m'ha satisfet força.

Utilitzant una analogia amb un menú en un restaurant, l'autor et va introduint els diferents conceptes que mouen l'economia moderna, des de la definició de producte interior brut i de com es calcula fins a explicar quina és la importància de la inflació i que passa si creix o disminueix. I entre capítol i capítol et va presentant una petita biografia dels economistes que més importància han tingut: Smith, Ricardo, Marx, Keynes...

És un llibre bàsic, així que les persones que sàpiguen sobre el tema suposo que el trobaran simple però a mi m'ha agradat i m'ha permés aprendre coses que desconeixia i que crec són necessàries per viure sense enganys en el món modern. Les úniques crítiques que faria al llibre serien l'ús d'analogies, per mi tontes, per tal d'intentar fer més amé el llibre i l'excessiu anglocentrisme. L'autor és anglés i molts dels exemples que posa són de l'economia anglesa i dedica gairebé tot un capítol a parlar sobre la conveniència per part de Gran Bretanya d'adoptar o no l'euro. Tot i ser una discussió interessant potser queda una mica fora de l'objectiu inicial del llibre.

En definitiva és un llibre que recomano a tots aquells que es volen introduir en el fascinant i a vegades incomprensible món de l'economia.

La dama del perrito y otros relatos, Anton Chéjov

Ara ja farà uns mesos vam anar al cine a veure "The Reader" i en la pel·lícula vam veure que un relat de Chéjov titulat "La dama del perrito" tenia una protagonisme destacat. L'Anna recordava haver-lo llegit i un dia rebuscant dintre de la seva llibreria va trobar aquest petit exemplar i me'l va deixar. En ell, apart del relat del títol, hi ha dos relats també breus: "Ionich" i "La novia".

Tots tres, d'una manera o altra, tracten de les relacions de parella i una mica també de les relacions socials dintre de la burgesia russa de l'època. La veritat és que cap dels tres m'ha agradat massa ja que els he trobat massa senzills, potser amb històries que en cap moment m'han semblat properes o interessants. Però m'ha agradat llegir-lo perquè feia molt de temps que no obria cap llibre de Chéjov i he pogut tornar a recordar aquells elements de la seva literatura que sempre m'han agradat, en especial la seva sensibilitat envers els elements naturals per on es mouen els seus personatges, podria dir que l'amor per la Naturalessa que reflexen els seus escrits:

"Sobre la cima de las montañas había blancas nubes inmóviles, nada agitaba el follaje de los árboles, oíase el canto de la chicharra y de debajo llegaba el ruido del mar hablando de paz y de ese sueño eterno que a todos nos espera"

No us recomano aquests tres relats però sí que us recomano qualsevol altra obra de Chéjov, en especial les seves obres de teatre com "Les tres germanes" o "L'hort dels cirers", dos de les seves obres més conegudes.

L'Eneida, Virgili

Amb la lectura de L'Eneida podria dir que he completat el cicle dels grans clàssics de la literatura grega i llatina: L'Il·liada, l'Odisea i L'Eneida. I a més me'ls he llegit en aquest mateix ordre. Els dos primers me'ls vaig llegir abans de participar en aquest blog, però en algun comentari a algun llibre ja vaig escriure que L'Il·liada m'havia impresionat positivament. L'Odisea, en canvi, em va semblar més fluixa, menys interessant. Ara, amb l'obra de Virgili he pogut tornar a gaudir de grans moments lectors.

Què ens explica l'Eneida? Doncs bàsicament és la història de l'heroi troià Eneas des de la caiguda d'aquesta ciutat teucra fins a la fundació de les primeres ciutats a les ribes del Tíber que més endavant donarien lloc a Roma. Així, en el començament del llibre trobem explicada la història del cavall de Troia, la destrucció de la ciutat i com Eneas aconsegueix fugir amb la missió divina de començar el llinatge que donarà lloc als grans emperadors romans. A partir d'aquí la història recorda una mica l'Odisea i ens anem assabentant dels perills i desventures que els herois troians han d'afrontar abans d'arribar a les costes itàl·liques. Per contra, un cop arribats a destí, Virgili agafa com a model L'Il·liada i trobem explicades les diverses lluites per l'assoliment del poder de la regió i l'exaltament de la figura d'Eneas, com un èmul d'Hèctor, el gran Troià que caigué a les mans d'Aquil·les a les portes de Troia.

Perquè he gaudit tant amb la lectura d'aquest llibre? Tinc diverses hipòtesis no necessàriament excloents. La primera és que Virgili és capaç de sintetitzar en una sola obra el millor d'Homer, el millor de L'Il·líada i de l'Odisea. La segona és que m'he llegit una traducció en prosa i a més destinada al públic general, amb el que segurament no he hagut de fer esforços excessius per entendre el lèxic o la sintàxi emprada. I la tercera és que em resulta extraòrdinariament gratificant estar llegint la font original de tants i tant mites, llegendes i històries del que anomenem la cultura occidental: la caiguda de Troia, el romanç de Dido i Eneas, la fundació de Roma... No puc deixar d'identificar-me amb aquesta cultura i amb aquestes arrels.

Us vull deixar escrita una de les moltes frases que em van corprendre, una de les que mesos després de la seva lectura encara sóc capaç de recordar:

"I vet aquí que el déu agita damunt els seus dos polsos una branca xopa de la rosada de la Mort, ensopidora per la força de l'Estix, i, quan comença a rendir-se, li acluca els ulls ja flotants"

I ara que em queda? Doncs per una banda continuar llegint les tragèdies gregues i per una altra continuar amb els autors llatins com Ovidi amb "Les metamorfosis" o Horaci. Però per sobre de tot em queda un repte: llegir L'Il·líada en vers.

Pedro y el Capitán, Mario Benedetti

Para ser verdugo hay que nacer verdugo. Y yo nací otra cosa. Pero alguien lo tiene que hacer.

Dilluns passat la Clara va veure les notícies per la tele al matí i es va recordar de portar-me un llibre que feia temps que m’havia recomanat. Pedro y el Captián, de Mario Benedetti. No és estrany que se’n recordés precisament dilluns, com si fos el nostre senzill homenatge, mira, aquí tens, avui sí que me n’he recordat. 

I dilluns mateix, entre el viatge en metro i una estoneta abans d’adormir-me vaig llegir les 70 o 80 pàgines d’aquesta obra de teatre. Us explico: per la portada, una mena de dibuix abstracte, costa de saber de què deu anar, i de fet la Clara es va pensar que seria alguna cosa d’un nen i un mariner, alguna cosa com l’Eduard el Mariner i el País de Sota l’Aigua. Però jo no. Perquè la Clara ja me n’havia advertit! El Pedro és un pres polític, d’esquerres, sotmès a tortura i el Capitán, que és en realitat un Coronel, és el seu torturador. 

Sóc a Sagrera i m’assec al vagó, i obro el llibre, mig recordant de què va la història (sento dins el cap la veu de la Clara que m’ho explica), em salto el pròleg perquè em penso que m’explicarà massa. En quatre pàgines alço la vista i em bellugo inquieta al seient, la violència m’incomoda, ja sóc a Camp de l’Arpa. Després del transbord gairebé he acabat la primera part, i el Pedro no ha obert la boca. Només sento la veu estentòria del Capitán, la manera com segur de si mateix deixa anar el seu monòleg, inculpador, inquisidor, condescendent, cruel, injust. Gairebé m’ha convençut que cal que el Pedro digui el que sap, perquè al cap i a la fi, acabarà cedint i potser es pot estalviar el patiment, i de passada, la meva incomoditat. 

Però el Pedro, encaputxat, immòbil, mut, tenaç, imagino, quan surto al Paral•lel per anar cap a casa, belluga poc a poc el cap en senyal de negació. 

Després el Capitán li treu la caputxa, i en Pedro comença a respondre algunes preguntes. Molt senzilles: Parlaràs? No. I explica: Con capucha no abrí la boca porque hay un mínimo de dignidad al que no estoy dispuesto a renunciar, y la capucha es algo indigno.

El Capitán només interroga el Pedro. Els que l’atonyinen són uns altres. En quatre sessions de conversa que succeeixen a les corresponents sessions de cops, la violència és únicament verbal (a banda de l’estat que presenta el torturat, a cada sessió més demacrat), però és tan o més present que en els cops de puny. Diu Benedetti al pròleg que així com la violència explícita pot ser un bon recurs a la novel•la o el cinema, en el teatre suposa una agressió massa forta per a l’espectador. I segurament és així. Vull dir que n’hi ha prou i de sobres amb el que queda dit pel Capitán per fer l’exercici que proposa Benedetti: intentar entendre què passa per la ment del ser humà que tortura un altre ser humà. Diu el Capitán: si et deixés de veure com un ser humà, del que conec i comprenc el patiment, no et podria torturar. Només el saber que ets humà, que tens un límit, que tens esperances i desitjos fa que sàpiga que puc comptar que podré deixar-te de pegar quan em diguis el que vull que em diguis. 

Tot i que a partir de la tercera part la situació perd una mica de credibilitat, el Pedro es torna excessivament valent i el Capitán excessivament manipulable, m’agrada el gir que proposa. Al final, la tortura és tan terrible per al propi torturador, que només el seu èxit la justifica. 

Si usted muere sin nombrar un solo dato, para mí es la derrota total, la vergüenza total. Si en cambio dice algo, habrá también algo que me justifique. Ya mi crueldad no será gratuita, puesto que cumple su objetivo. Es sólo eso lo que le pido, lo que le suplico...

 És la flaquesa de l’argument de que el fi justifica els mitjans: que quedes obligat a reeixir. Perquè si no aconsegueixes el fi, llavors ja no hi ha res que justifiqui els mitjans, i només queda la crueltat, nua, injustificable, desemparada, perdedora. Per això és tan important que els mitjans es justifiquin per ells mateixos. 

L'últim patriarca de Najat El Hachmi

Aquest llibre me'l van portar els reis, uns reis que van creure que em podria interessar, i no anaven pas tan errats...

L'últim patriarca parla d'un món i d'una societat que ens és completament desconeguda alhora que ens és molt i molt propera, i cada dia més. És un llibre curiós, interessant, commovedor i fantàstic que t'apropa una mica a aqiella part de la societat marroquí que ha vingut a viure al nostre país a
la qual sovint no ens apropem per por a allò que ens és desconegut i per tots els prejudicis que d'alguna manera tenim interioritzats.
És un llibre que parlar de sentiments, de revoltes interiors, de relacions familiars complicades i tot plegat des d'un punt de vista femení que tot i la duresa dels fets que li ha tocat viure ho explica des de l'amor més profund i el respecte que té envers la seva família i els seus orígens.

Aquest és un llibre que el recomano a tothom, tant pel fet que cal trencar amb molts dels prejudicis que tenim i no sabem que tenim, com pel fet de que la història i la narradora no tenen desperdici. Feliç Sant Jordi passat!

Sant Jordi 2009

Potser per encetar un nou costum, enguany, el dia abans de Sant Jordi em torno a fer la pregunta: ja teniu llibres triats?

Aquest any però, no he fet els deures: ni comprats ni triats. Però he de dir que tinc algunes idees. Algunes, les trec del blog, altres han vingut per altres bandes.

El que sí que tinc ganes és de regalar llibres. Ja se sap que l'economia no està en el seu millor moment, potser precisament és quan no toca que més de gust et ve.

En qualsevol cas, escalfeu motors, repartiu tants roses i llibres a tort i a dret com vulgueu, fullegeu abans d'hora alguna de les adquisicions i passeu un bon Sant Jordi!