La Carretera, Cormac McCarthy

Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.

El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.

La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.

El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.

Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!

Watchmen, Alan Moore & Dave Gibbons

Tenia els meus dubtes sobre si fer o no fer la ressenya de Watchmen. És un llibre? Tot i que l'etiquetin com a "comic-book" no deixa de ser un còmic, destinat a adults però un còmic al cap i a la fi. Finalment, el que m'ha decidit a incloure'l en el blog és el fet que el 1988 va rebre un premi Hugo. Tot i que el va rebre en la categoria de "other forms", el premi Hugo és un dels més prestigiosos de la ciència-ficció, així que perquè no fer-ne la ressenya? (Apunt: no tinc ni idea si cap altre còmic ha rebut mai un premi literari d'aquest prestigi, algú ho sap?).

I avui en dia, després de la recent adaptació cinematogràfica que han fet, gariebé tothom sap que que el còmic tracta sobre la vida d'uns superherois ja retirats i de com afronten els recents assassinats que estan acabant amb la vida d'alguns dels seus companys. I no hem d'entendre el concepte superheroi com a persona amb poders especials, ja que els protagonistes d'aquest còmic són éssers humans normals (excepte el Dr. Manhattan) que es posen una disfresa per acabar amb la delincuència al carrer i al mateix temps, en alguns casos aprofitant fortunes personals per desenvolupar "gadgets" tecnològics que els ajudin en aquest fi. Una de les gràcies del còmic és aquest fet, la normalitat dels protagonistes i l'altra és la situació mundial en la que es desenvolupa la història: en un món on els Estats Units van guanyar la guerra del Vietnam, Nixon és reelegit per tercera vegada president del pais i l'holocaust nuclear de la tercera guerra mundial amb Rússia està a punt de començar.

I això és tot. Segurament molta gent s'enfadarà ja que aquest és un còmic de culte i amb moltíssims fans, però he trobat que és bastant avorridot i mancat d'interès. Realment els personatges no tenen la profunditat psicològica que els hi pretenen donar i hi ha una sèrie d'històries paral·leles, que tot i cobrar sentit al final, semblen una mica gratuïtes. I al final descobreixes que l'argument de fons del llibre és el mateix que en tantes altres novel·les i pel·lícules de ciència-ficció: estaria algú disposat a sacrificar una o moltes vides per tal de salvar-ne milers i milers?

Realment en el llibre hi ha molts detalls que el fan interessant a ulls d'un adult però pel meu gust són insuficients per aguantar el pes de llibre. Potser seria necessària una segona lectura més reposada per degustar-lo millor però sincerament crec que d'aquest còmic se n'ha fet un gra massa.

La plaça del diamant, Mercè Rodoreda

Pot semblar mentida però fins al dia d'avui no havia llegit res de Mercè Rodoreda. I perquè no començar amb La plaça del diamant? Realment semblava molt adequat ara que m'estic una temporada llarga lluny de Barcelona i del barri que m'acull actualment. I haig de reconèixer que la simple menció de carrers i places ben coneguts i propers m'ha omplert de nostàlgia.

I què puc comentar sobre La plaça del diamant que encara no s'hagi dit? No ho sé, així que simplement us parlaré del que la seva lectura ha despertat en mi. I la primera cosa és tristesa; és un llibre amarat de tristesa. Tampoc és estrany donada l'època que descriu i la mena de personatge que és la Colometa. Però també és curiós com alguns dels passatges on hi ha alguna mena d'alegria, aquesta no deixa d'estar modulada per la situació desesperada dels seus protagonistes. I l'altra aspecte que m'ha cridat més l'atenció és la bellesa de les descripcions que fa Rodoreda. No només les descripcions de les persones i els objectes, sinó també dels carrers, les botigues, el cel, els coloms, els arbres, els bassals... Les últimes frases del llibre són extraordinàries.

I per acabar m'agradaria dir dues coses més. Una és el curiós paper que juga la plaça que dóna el títol al llibre. Només apareix dos cops, al principi de tot i al final, en una mena de passejada catàrtica de la Colometa. M'ha donat la sensació com si tota la vida d'entremig no fos la seva vida, com si realment la Natàlia no fos la Colometa. I l'altra cosa que volia dir és que el llibre el trobo bastant absurd, la història força increible però que tot i així la Colometa acaba sorgint com un personatge únic.

Ja tinc ganes d'agafar un altre llibre de la Rodoreda.

Los Desposeídos, Ursula K. Leguin

Formalment parlant aquest llibre pertany a la categoria de Ciència-Ficció ja que l'acció transcorre en un planeta d'un altre sistema solar i els protagonistes no són humans. A més, com és habitual en aquesta mena de llibres, les lleis físiques que regeixen l'Univers no tenen perqué ser les que coneixem avui en dia. I com en la majoria de bons llibres del gènere, malgrat aquest envoltori fantàstic la història que ens explica és una història humana, on els conflictes entre persones i societats és el que realment importa i el que l'autora ens vol transmetre.

A Desposeídos trobem la història de dues societats, una que viu en el planeta i l'altre que viu en el seu satèl·lit. Dues societats que antigament havien viscut conjuntament en el planeta mare. Les desigualtats socials associades a una societat de tipus capitalista van fer que aparagués una classe de gent desposseida, pobre, sense oportunitats d'èxit i que després de rebelar-se van aconseguir emigrar al satèl·lit i fundar un nou ordre social, basat en l'anarquisme. Així, en aquesta nova societat, no hi ha govern i tots els seus habitants col·laboren i s'ajuden mútuament per prosperar. Tot és de tothom i de ningú. L'autora ens explica la història d'aquesta societat contraposant-la amb la del planeta mare a traveś de la figura de Shevek, un físic extraordinari que necessita contactar amb altres físics de fora del satèl·lit per poder seguir avançant en les seves teories. I així, quan viatja al planeta veiem contraposades les diferències entre els dos models de societat.

I realment aquesta és la veritable història del llibre, molt més enllà dels avatars de Shevek per poder trobar la seva gran teoria. Tot i això, aquest és un personatge molt ben descrit, amb molta profunditat, que ens serveix d'enllaç a la història de fons del llibre. A més, l'estructura és molt dinàmica, amb continus salts temporals però que en cap moment desconcerten i és un llibre ple de reflexions molt interessants, tant sobre l'home com del seu paper en la societat i en el medi que l'envolta. En definitiva, un llibre, segons el meu parer, molt bo. Altament recomanable.

Ripley enterrat, Patricia Highsmith

Deia no puc esperar, i no vaig esperar gaire. Aquest agost he devorat (perquè no té un altre nom) Ripley enterrat. Deia que el Tom d'El talent de Mr. Ripley em feia por, i el Tom d'enterrat també en fa. Tot i que he de dir que no tanta. Continua sent cruel, però ja no és la mediocritat allò que el fa desentendre's de la moralitat, sinó l'ambició, si no directament el gust per la bona vida o l'avarícia. I això el fa una mica més semblant al típic assassí de senyora Fletxer.

En Tom està casat, han passat ja uns quants anys de l'afer Greanleaf, que continua donant-li suculentes rentes, i està afincat a França, on gaudeix d'una vida tranquil·la i campestre a uns quilòmetres de París, sense haver de donar excessives explicacions de com es guanya la vida. I aquesta pau aparent es veu trencada per un esdeveniment un tant rocambolesc.

Un client de la galeria d'art de la que Ripley té una participació que demana veure l'autor d'un quadre determinat que ha adquirit, per parlar-li d'unes sospites: el comprador pensa que el quadre és fals. Aparentment això no hauria de suposar un problema greu, tret de que el pintor en realitat fa anys que és mort, i és un dels socis de la galeria, íntim amic del pintor mort, qui fa anys que és l'autor veritable dels quadres que es venen amb el nom del famós pintor. I en Ripley s'ofereix a fer-se passar pel pintor.

A partir d'aquí, i a risc de desvetllar una mica massa de la trama, no és poc previsible que el client sospitarà, li dirà al Tom mira que sospito i en Tom el matarà al celler de casa seva. Val a dir que a partir d'aquí la història, tot i que no gens sorprenent, es torna tensa i emocionant, fins a la increïble escena de l'enterrament (que dóna títol al llibre), que tot i que profundament inverosímil és d'allò més angoixant i terrible.

L'enginy d'en Tom Ripley, i el seu talent, aquell del primer llibre, són presents en tota l'aventura, i la seva capacitat per inventar una solució que porta sempre més problemes dels que soluciona, fan que les pàgines del llibre passin a velocitat increïble, i que quan arribis al final corris cap a la llibreria a buscar El joc de Ripley. Vull dir que pròximament us el porto.

Les veus del Pamano, Jaume Cabré

Aquest és un d'aquells llibres que m'arriben a les mans perqué algú altre se l'ha llegit i no només me'l recomana sinó que a més me'l deixa. I jo el vaig tenir a la prestatgeria on guardo els llibres d'altri durant força temps fins que em vaig decidir a endinsar-me en les seves pàgines.

Suposo que vaig trigar a començar-lo perqué l'imaginava un llibre difícil de llegir, dens, amb una història complicada. Així doncs la meva sorpresa va ser gran quan em vaig trobar tot el contrari: un llibre molt fàcil de llegir, d'aquells que enganxen i amb una història ben senzilla, de fet pròpia d'un bon culebrón de televisió. En ell trobem dues històries explicades en paral·lel: la del mestre d'escola Oriol Fontelles durant la guerra civil espanyola en un petit poble del Pallars i la de la mestra Tina Font en el mateix poble en l'actualitat. No descriuré en més detall la història per no espatllar res a qui se'l vulgui llegir, només que en el fons es tracta d'un exercici de memòria històrica de la Tina quan descobreix els diaris personals amagats de l'Oriol.

I perquè deia lo del culebrón? Doncs bàsicament perqué tots els personatges del llibre (excepte la Tina) són absolutament plans i es mouen per interessos ben bàsics i gens amagats i les diverses histories secundàries només estan per decorar la trama principal i són innecesàries per entendre millor els protagonistes de la novel·la. Això sí, fan que t'enganxis en la lectura i vulguis continuar llegint. I no entengueu aquest comentari com una crítica negativa, no trobo malament que hi hagi llibres així i de fet he gaudit força amb la seva lectura.

I el que m'agradaria destacar més és el tema de fons que crec que hi ha en el llibre: la recuperació de la memòria històrica. Cal mirar al passat recent i veure el paper que cada un de nosaltres va exercir en un moment històric determinat encara que això pugui reobrir ferides? Fins a quin punt és important conèixer de veritat el nostre passat? No el global, d'un pais o un continent, sinó el local, el dels petits pobles en valls perdudes o el de petits barris en grans ciutats. Podem entendre el present sense conèixer el passat? O podem aspirar a un futur millor sinó tenim en compte els errors passats? Crec que les respostes a aquestes preguntes són prou evidents, però avui dia hi ha gent que sembla que les hagi deixat oblidades ves a saber on.

El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith

Tom Ripley em fa por. I a tu te’n faria també, Elena, t'aviso. És mediocre, però amable, no destaca per sobre de res ni de ningú, es diria que mai ha estrenat roba, que mai ha estat petit, que mai serà gran. Tendeix a visitar sempre els mateixos bars i els mateixos ambients, fins que canvia de residència, perquè s'ha barallat amb l’idiota que li lloga una habitació, o perquè no aguanta més en aquest barri o per qualsevol altra excusa que li permeti començar una nova vida.

En un dels bars que ja no sol freqüentar, Mr. Greenleaf li ofereix absolutament de franc la possibilitat de viatjar a Europa, més 600 dòlars en xecs de viatges. Només a canvi que trobi Dickie Greenleaf al petit poble de la costa italiana on viu, i el convenci de tornar als Estats Units i fer-se càrrec de l’empresa familiar. Un viatge lluny de la seva pròpia existència només a canvi de retrobar un vell conegut i mirar de fer-lo entrar en raó.

Ripley arriba a Mongibello, i troba Dickie i la seva amiga Marge, una noia una mica tonta que escriu llibres i està enamorada de Dickie. I amb Dickie i Marge, troba la platja, el sol i la vida relaxada, sortir a navegar i prendre martinis a la terrassa. Fugir de la seva vida és el que Tom porta tota la vida fent, però la seva mediocritat el troba fins i tot a Mongibello: en Dickie comença a cansar-se del nou amic, que pretén separar-lo de la Marge i que es torna més i més possessiu, i ell sent el seu rebuig en el fons de la seva ànima, ferit en el més profund de la seva autoestima. El dia que Dickie el pesca emprovant-se la seva roba a la seva habitació la relació entre ells es torna distant i freda, i Dickie li suggereix que potser és hora que se’n vagi.

Tom Ripley manté una relació ambigua d’amor i admiració i desig amb Dickie Greenleaf, i una de gens ambigua d’odi i menyspreu per la seva amiga Marge. Tom resulta ambigu en tots els sentits, ambiciós i covard, mediocre i optimista, segur del seu talent i paranoic fins a l’obsessió.

Però Tom Ripley ha tastat aquesta vida, i no hi renunciarà tan fàcilment: mai havia estat tan a prop de no ser ell mateix. Per aconseguir-ho del tot, només cal matar Dickie aprofitant un cap de setmana que estan passant tots dos fora del poble, i tornar al poble i dir a la Marge que Dickie ha decidit traslladar-se a Roma. Vendre el veler i la casa. I anar a Roma, i registrar-se a l’hotel amb el passaport de Dickie. Aprendre a fer la seva signatura i cobrar mensualment els xecs de la renta de Dickie. Escriure cartes a Nova York i a la pròpia Marge amb la seva màquina d’escriure. Convertir Dickie Greenleaf en el pintor excèntric i bohemi que sempre hauria volgut ser. Imitar els gestos, l’accent en parlar l’italià i els mateixos errors gramaticals. Enrossir-se una mica els cabells i posar-se els seus anells. Deixar les explicacions a Tom Ripley, i sobretot, esperar no haver-ne de donar gaires. Amagar Dickie fent creure a tothom que passa una època de baixa autoestima i de necessitat d’aïllament.

Però fins i tot una ciutat gran com Roma pot ser massa petita per amagar-se de tothom qui Dickie hagués conegut, i ja se sap que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, i a més no és or tot el que llueix, i tota la pesca. La pilota es fa tan gran, que al final pot fins i tot amb el propi Tom Ripley i el seu talent per a l’engany. Però quan hom està decidit a deixar de ser un mateix, és molt complicat poder-lo aturar. Sobretot si és un encantador personatge d’una novel·la de la Patricia Highsmith.

Com amb Mar de fons, faré un comentari sobre el títol. Algunes edicions el titulen "Tot sota el sol" (perquè la primera versió del cinema d'aquesta història es titulava així), que no està gens malament, però personalment, prefereixo "El talent de Mr Ripley", perquè insinua aquesta excel·lència, una mica terrorífica. Encara més en la versió en anglès: The talented Mr Ripley.

Friso per continuar amb la lectura d’El noi que va seguir Ripley.