diumenge, 31 d’octubre de 2010

Rayuela, Julio Cortázar

Feia temps que tenia aquest llibre en la pila dels pendents, però la seva fama de novel·la difícil sempre havia fet que postergués la seva lectura. Aquest estiu, finalment, vaig decidir endinsar-me en les seves pàgines i la veritat és que no m'arrepenteixo. No puc dir que m'hagi agradat molt, fins i tot em costa decidir si m'ha agradat o no, però el que és cert és que les seves pàgines són difícils d'oblidar i perduren en la memòria durant temps i temps. Tant és així, que quan me'l vaig acabar, el vaig tornar a començar. Clar que és cert que la seva peculiar estructura ja dóna peu a fer una segona lectura i segurament, moltes més.

Com la majoria de gent ja deu saber, a Rayuela ens trobem només començar amb l'opció de quina lectura volem fer: si llegir-lo seqüencialment fins al capítol 56 o bé anar saltant de capítol seguint el tauler de direcció que el mateix escriptor proposa. Jo vaig fer totes dues opcions, una darrera l'altra i el cert és que fer-ho així et permet descobrir nous matisos i detalls que en una primera lectura poden passar desapercebuts. I què ens explica Cortázar? Doncs bàsicament la història d'Horacio Oliveira, un argentí que s'ha instal·lat a París i on manté una vida més o menys bohèmia juntament amb una sèrie d'amics, que formen "El club", i amb els que mantenen profundes discussions que comprenen qualsevol àmbit, des de la música de jazz omnipresent en tot el llibre fins al sentit de l'existència. En la primera part del llibre pren protagonisme la parella d'Horacio, Lucía també coneguda com La maga, i anem contemplant com ell es va separant paulatinament de tot contacte amb el món real i el que són els seus amics, i tot perquè busca i busca alguna cosa que no sap que és ni on està, però que intueix que el pot salvar. I tot plegat, en un París fred, humit, gairebé decadent. Aquesta primera part acaba amb la deportació d'Horacio a l'Argentina on es retroba amb un antic amic seu, Traveler, i la seva dona, Talita, a Buenos Aires, tots dos treballadors d'un circ. En aquesta segona part ens trobem amb un ambient completament diferent: gairebé sentim el calor i la llum de l'estiu de Buenos Aires. I per mi això és el millor del llibre, el contrast brutal entre els dos ambients i com aquest afecta al comportament d'Horacio, que a Buenos Aires es troba com perdut, sense esma per fer res, simplement moure's per inèrcia i en cert sentit intentar recuperar a La maga en la figura de Talita. El llibre acaba amb tots els protagonistes treballant en un manicomi i on clarament es pot veure com la frontera entre la lucidesa i la bogeria és ben minsa, gairebé inexistent.

Crec que és un d'aquests llibres que m'haguessin apassionat si l'hagués llegit d'adolescent, tant per la temàtica com per la manera de jugar amb el llenguatge de Cortázar. Però ara, he trobat tots els jocs gramaticals una mica superflus, innecessaris i no diré que l'hagi trobat pedant, però sí que moltes vegades pensava que tant eruditisme no oferia res extra a l'obra, més aviat al contrari. Clar que també pot ser al revés i que m'hagi perdut el significat de moltes de les referències que hi ha. Això sí, els personatges són difícils d'oblidar i jo recordaré especialment un d'ells: el gato calculista.

1 comentari:

jordim ha dit...

los jueguecitos gramaticales.. pueden ser irritantes..