divendres, 18 de juny de 2010

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

En Larsson corria per la lleixa de sobre el llit des del Sant Jordi de l'any passat, quan va ser el llibre més venut el 23 d'abril. Si bé és cert que portava un temps sense fer gaire lectura, després de reempendre pistonada amb Abierto toda la noche, em vaig llançar a l'aventura del best-seller de 600 pàgines dels últims temps. Tindria aquell regust agredolç com el darrer cop que en vaig agafar un així?

La resposta incial és que m'ha agradat. El cert és que gairebé mai he gastat els totxos de 600 pàgines, i quan ho he fet tampoc eren novel·les de suspens, herois-dolents, poderosos i influències (a excepció de El Código Da Vinci, tots hi vam caure...). Potser per aquesta manca d'ús l'he trobat interessant.

Però hi ha coses que no m'han agradat (ara ve la part que li agrada a l'Eva):

Els personatges. Bé, no és que no m'hagin agradat, però els he trobat a faltar un punt de proximitat, un punt de realisme. Tinc la sensació que hi ha un vel sobre els estereotips que mira de preservar evidenciar les etiquetes que s'usen per descriure'ls.
A tall d'exemple; Mikael Blomkvist, Lisbeth Salander i Erika Berger (els dos primers, ja ho sap tot el món, protagonistes de la història, i la tercera molt afí al Blomkvist) gasten sobrenoms. Perquè els hi han posat, els hi agradin o no: Kalle, Sally, Ricky. El triangle "dels bons" tenen sobrenoms, que tot i que no es fan servir a discreció, existeixen. Els dolents tenen noms enrrabassats (en això també hi deu col·laborar la llengua d'en Larsson) i presències difuses. I al final, et quedes amb la visió que l'arquetipus dels bons és una proximitat i moltes etiquetes, i la dels dolents un nom llarg i una mà negra que arriba arreu. I per mi això no és prou.
Val a dir també que un cop la història està ben avançada, es percep un intent per endinsar-se en la part més emocional de, com a mínim, un personatge. Però ho vaig trobar una capbussada a l'aigua, un intent de cop i al final. Crec que es fa explícit per mostrar un canvi d'inquietuds, però que resulta massa sobtat i poc digerible.
Al voltant de tot això, a més, tot un seguit de personatges units a la història amb un mateix cognom, d'una nissaga no pas curta, que fa de dificil ubicació en el mapa de la història.

El protagonisme del periodisme. Ja sé que qüestionar-me això és qüestionar tota la obra però, de veritat, m'ha faltat una dosi de realitat. Estic segura que a algú del gremi li ha encantat el llibre, però jo que m'ho miro des de fora em pregunto quina quota de poder explícita té realment un periodista. No dic un grup editoral; sinó un periodista que dóna la seva opinió. Potser té a veure amb un decensís personal dels nostres dies sobre l'aportació periodística, però pensem que en aquest llibre és el pilar central de tot plegat, i per tant s'ha de prendre com a indubtable el poder que se li atorga, i això a mi m'ha costat una mica.

També hi ha coses que m'han agradat:
El procés de proximitat entre en Blomkvist i la Salander està ben teixit al llarg dels capítols. Durant la primera part del llibre les històries transcorren paral·lelament i es dedica un capítol a l'un i un capítol a l'altre. A mesura que es van acostant, els capítols barregen els passos de l'un i de l'altre. La veritat és que aquesta primera part es va fer una mica espessa, i quan comença a haver-hi aquest apropament de les històries (sense que s'arribin a tocar), és quan t'atrapa més el llibre.

Els dilemes morals que planteja. Això m'ha agradat, ja que els bons-dolents miren de jugar amb la realitat. Les quotes de poder, les evasions fiscals, la permissivitat dels estaments polítics al joc empresarial, etc. A la primera part del llibre es fa un planteig molt extens sobre com de dolent és el dolent, que et fa posar en antecedents que estem parlant de situacions que existeixen a la nostra societat.

He de confessar que el nus de la història s'entortolliga a les mans i et costa deixar-lo. Alguna nit fins les 4, alguna fins les 2. La part central té un ritme molt interessant.

Per últim, no sé si vaig descobrir un spoiler (ara a tot arreu hi ha spoilers d'aquests, que t'expliquen la història quan encara no està explicada), però en cert moment s'esmenta un tuguri ple de corrents d'aire. Serà una premonició per al tercer llibre?