dimecres, 27 de gener de 2010

Una carta molt llarga, Mariama Bâ

Aïssatou,
He rebut la teva carta. Per respondre't obro aquesta llibreta, que serà el punt de suport del meu desconcert: la nostra llarga experiència m'ha ensenyat que la confiança suavitza el dolor.
La teva existència a la meva vida no té res a veure amb l'atzar. Les nostres àvies, que vivien en poblats separats per una tanca, parlaven diàriament. Les nostres mares es barallaven per cuidar els nostres oncles i ties. I nosaltres vam desgastar les faldilles i les sandàlies pel mateix camí de pedres de l'escola corànica.

La Ramatoulaye és Senegalesa. Viu a Dakar, amb el seu marit, o hi vivia, perquè el dia que ha començat la carta és el dia que s'ha mort. Tot i així, de fet, ja va deixar de conviure amb el seu marit quan aquest es va casar amb la segona dona, la Binetou, de l'edat de la filla gran. Després de 25 anys de matrimoni i 12 fills, en Modou ha triat una segona dona, i la Ramatoulaye ha quedat bandejada. El dia de la mort d'en Modou, la Ramatoulaye comença la resposta a l'Aïssatou, una resposta a una carta de la que no sabem res, potser amb l'esperança que les paraules trobin el camí que ella no veu.

L'Aïssatou, la destinatària de la carta, té també històries per explicar, tot i que qui les explica és la Ramatoulaye. Històries semblants, però no idèntiques, que expliquen la vivència de la poligàmia i de la situació de la dona a Senegal. Situacions complexes i delicades, afrontades de manera diferent. Cada dona és un món i blablabla. La tradició mana 40 dies de reclusió a les vídues, i durant la seva, la Ramatoulaye canvia la manera de veure's, la de veure les seves filles, la de veure el seu futur. Fins i tot la manera de veure el seu país, i la seva vella amistat amb en Douanga, representant de l'Assemblea Nacional.
- Portem gairebé vint anys d'independència! Quant de temps haurem d'esperar per poder veure la primera dona ministra[...]? I tanmateix ja han quedat més que demostrats la militància i la capacitat de les dones i el seu compromís desinteressat. [...]
- A qui dius tot això, Ramatoulaye? Ets com l'eco de les meves intervencions a l'Assemblea Nacional, on em titllen de "feminista". No sóc pas l'únic que insisteix a canviar les regles del joc i a introduir-hi aire fresc. La dona ha de deixar de ser un accessori que adorni, un objecte que es canviï de lloc, una companya que afalaguem o calmem amb promeses. La dona és l'arrel primigènia i fonamental de la nació, a partir de la qual tota la resta neix i floreix. Cal incitar la dona a interessar-se més pel futur del seu país. Fins i tot tu, que ara protestes, has preferit un marit, una bona situació social i fills a la cosa pública. Si als partits només hi militen els homes, per què haurien de pensar en les dones? [...] No és senzill fer créixer un país. [...]Calen diners, una pila de diners, que hem de trobar als països estrangers guanyant-nos la seva confiança. Amb una única temporada de pluges i un únic cultiu, el Senegal no anirà massa lluny, per més que no en faltin ganes.
La nit queia del cel ràpidament, amb la pressa d'ennegrir els éssers i les coses, i travessava les persianes del menjador.
Potser puc dir simplement que es tracta d'una novel·la "sobre la situació de la dona a Senegal", o sobre l'absència de drets de les dones, la poligàmia i els matrimonis forçats. Però em sembla que no és sobre això que parla la carta. Això és com dir que El Quijote és un llibre que pretén mostrar com es vivia a l'Edat Mitjana. A Una carta molt llarga tots els personatges rellevants són dones, i està situada a Senegal, però, com qualsevol altra escriptora, Mariama Bâ volia explicar una història.

I aquesta és una història de situacions personals i familiars concretes, de records de joventut, en una societat que s'està debatent entre la modernitat i la tradició, tot just iniciat el seu camí independent. És una història que parla d'equilibris delicats, fràgils, administrats amb saviesa per personatges gairebé exclusivament femenins. Hi he trobat sentiments i situacions que jo no puc entendre, però que se'm fan clars davant els ulls si em deixo dur pels personatges. Sentiments, és clar, sobre la poligàmia i els matrimonis forçats, i també, sobre la maternitat, sobre la confiança, sobre l'amistat, la tradició, les esperances i el futur possible.

Una carta molt llarga és una novel·la molt curta, d'un parell o tres de capvespres, una delícia si us cau a les mans.

2 comentaris:

Anna ha dit...

Ostres, que bonic, venen ganes de llegir-lo eh?

el_situacionista ha dit...

Ciertamente hay que tener suerte para, por lo que cuentas, poder encontrar un libro así. Mucha, mucha suerte, sí.

Me pondré a la cola de quienes queremos el libro prestado.