Jimmy el Nen, Donald Westlake

Llei de Murphy:

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

Jimmy el Nen explica la història d'un segrest, el segrest més ben planejat de la història... i el pitjor executat. En Kelp ha estat a la presó per un delicte menor, i allà, a l'avorriment de la cel·la, ha vist la llum, el pla perfecte. Ha llegit una novel·la de lladres i serenos. Concretament, una de Richard Stark, que com podeu veure si seguiu l'enllaç, és un dels pseudònims utilitzats per Westlake.

A El jove Heist, una novel·la (que mai va ser escrita) de Richard Stark, una colla de delinqüents segresten en Bobby, un nen de 12 anys, fill d'una família rica. El segresten al cotxe, quan el xofer el torna cap a casa, i l'amaguen en una granja abandonada fora la ciutat. Exigeixen al pare de la criatura un suculent rescat, que l'home llença en una maleta des d'un pont de l'autopista, seguint unes instruccions precises entregades de manera anònima i segura consistent en trucades creuades des de diverses cabines telefòniques i al telèfon portàtil del cotxe durant el trajecte. Un cop aconseguits els diners, alliberar el nen en ple centre de la ciutat en qualsevol moment del dia, amb la seguretat que el nen no ha vist cap de les cares dels segrestadors, que s'han guardat bé de tapar-se amb unes caretes de Mickey Mouse, especialment pensades per no espantar el nen. El pla és perfecte.

Dortmunder, el cap de la banda de la novel·la de Westlake, no s'assembla gaire al cap de la banda de la novel·la de Stark. D'entrada, no confia gens ni mica en el pla: totes les actuacions que ha fet amb en Kelp han acabat en desastre, i no està disposat a continuar temptant la malastrugança. Però en Kelp està tan convençut de la infalibilitat del pla i és tan tenaç que finalment Dortmunder acaba per acceptar de participar-hi, a contracor i amb el convenciment que l'aventura acabarà fatal. De totes maneres, en Kelp no s'equivocava quan va jutjar que si en Dortmunder acceptava, la May Dortmunder, en Murch i la seva mare taxista acabarien per participar-hi també. La May s'ha d'encarregar de la criatura, en Murch i la seva mare han de conduir els cotxes, en Kelp ha trobat la granja abandonada i han localitzat la víctima, i ell ha d'adaptar el pla a les circumstàncies. El pla és perfecte.

És en el moment d'executar-lo que les coses es comencen a tòrcer. Els segrestadors segueixen el pla a la perfecció, però ni en Jimmy, ni el seu pare, ni el seu xofer, ni l'FBI semblen haver llegit el llibre i s'entesten en sortir-se del guió desbaratant tots els plans descrits en el llibre, provocant situacions divertidíssimes davant la perplexitat d'en Kelp i la resignació d'en Dortmunder. Westlake abusa una mica de la mala sort dels personatges, antiherois de cap a peus tots i cada un d'ells, sotmesos a una versió estricta de la Llei de Murphy i de tots els seus corolaris, però fins i tot això arriba a resultar divertit en el context. Jimmy és un nen superdotat que va a sessions al seu psicoanalista i que detesta les criaturades, incloent, per exemple, les caretes de Mickey Mouse. El pare d'en Jimmy és un analista de la borsa acostumat a negociar i regatejar, que es pren el segrest amb molta calma i professionalitat. El responsable de l'FBI constata l'enorme professionalitat dels segrestadors, que no paren de deixar pistes falses que desorienten els investigadors. Mentre en Murch i la seva mare discuteixen constantment sobre les millors rutes per evitar els embussos, en Kelp repassa els capítols del llibre, en Jimmy s'intenta escapar i en Dortmunder, pressentint el desastre, maleeix el moment que va tornar a dirigir la paraula a en Kelp.

El pla era perfecte. Però... si alguna cosa pot anar malament, hi anirà.