dilluns, 17 de setembre de 2007

Les Petites Memòries, José Saramago

A mi és que m'agraden, les memòries. Vull dir, això d'agafar el plec de fotos antigues relligades amb un cordill i anar-les desembolicant, i treient la pols. Jo sóc de les que guardo caixes de records de mil coses i de tant en tant, les obro, esternudo de la pols i em poso melancòlica.

Doncs les petites memòries són els records d'infància d'en Saramago. Imagineu-vos aquella caixa que teniu (si la teniu, clar, si sou d'aquestes de guardar coses), plena del que vau ser, del que vau viure, però imagineu-vos que sou en Saramago, de família humil, al Portugal dels anys 20 i 30.

Les petites memòries, a més, són això, petites. Vull dir: un llibre curt, àgil, no massa estructurat, però d'allò més fluïd, graciós, hàbil, sincer, ple de racons i de nostàlgia. Crec que hi ha poques coses més tendres que un avi parlant d'un nen, sobretot si aquest nen és ell. No diré que és un llibre imprescindible, més aviat penso que passa sense pena ni glòria, però sí que us diré que si el llegiu en gaudireu, em penso. Quan arribi l'hivern, aquest és dels que us hi veig llegint-lo al balancí, amb una manta sobre les cames i un somriure a la boca.