Pedro y el Capitán, Mario Benedetti

Para ser verdugo hay que nacer verdugo. Y yo nací otra cosa. Pero alguien lo tiene que hacer.

Dilluns passat la Clara va veure les notícies per la tele al matí i es va recordar de portar-me un llibre que feia temps que m’havia recomanat. Pedro y el Captián, de Mario Benedetti. No és estrany que se’n recordés precisament dilluns, com si fos el nostre senzill homenatge, mira, aquí tens, avui sí que me n’he recordat. 

I dilluns mateix, entre el viatge en metro i una estoneta abans d’adormir-me vaig llegir les 70 o 80 pàgines d’aquesta obra de teatre. Us explico: per la portada, una mena de dibuix abstracte, costa de saber de què deu anar, i de fet la Clara es va pensar que seria alguna cosa d’un nen i un mariner, alguna cosa com l’Eduard el Mariner i el País de Sota l’Aigua. Però jo no. Perquè la Clara ja me n’havia advertit! El Pedro és un pres polític, d’esquerres, sotmès a tortura i el Capitán, que és en realitat un Coronel, és el seu torturador. 

Sóc a Sagrera i m’assec al vagó, i obro el llibre, mig recordant de què va la història (sento dins el cap la veu de la Clara que m’ho explica), em salto el pròleg perquè em penso que m’explicarà massa. En quatre pàgines alço la vista i em bellugo inquieta al seient, la violència m’incomoda, ja sóc a Camp de l’Arpa. Després del transbord gairebé he acabat la primera part, i el Pedro no ha obert la boca. Només sento la veu estentòria del Capitán, la manera com segur de si mateix deixa anar el seu monòleg, inculpador, inquisidor, condescendent, cruel, injust. Gairebé m’ha convençut que cal que el Pedro digui el que sap, perquè al cap i a la fi, acabarà cedint i potser es pot estalviar el patiment, i de passada, la meva incomoditat. 

Però el Pedro, encaputxat, immòbil, mut, tenaç, imagino, quan surto al Paral•lel per anar cap a casa, belluga poc a poc el cap en senyal de negació. 

Després el Capitán li treu la caputxa, i en Pedro comença a respondre algunes preguntes. Molt senzilles: Parlaràs? No. I explica: Con capucha no abrí la boca porque hay un mínimo de dignidad al que no estoy dispuesto a renunciar, y la capucha es algo indigno.

El Capitán només interroga el Pedro. Els que l’atonyinen són uns altres. En quatre sessions de conversa que succeeixen a les corresponents sessions de cops, la violència és únicament verbal (a banda de l’estat que presenta el torturat, a cada sessió més demacrat), però és tan o més present que en els cops de puny. Diu Benedetti al pròleg que així com la violència explícita pot ser un bon recurs a la novel•la o el cinema, en el teatre suposa una agressió massa forta per a l’espectador. I segurament és així. Vull dir que n’hi ha prou i de sobres amb el que queda dit pel Capitán per fer l’exercici que proposa Benedetti: intentar entendre què passa per la ment del ser humà que tortura un altre ser humà. Diu el Capitán: si et deixés de veure com un ser humà, del que conec i comprenc el patiment, no et podria torturar. Només el saber que ets humà, que tens un límit, que tens esperances i desitjos fa que sàpiga que puc comptar que podré deixar-te de pegar quan em diguis el que vull que em diguis. 

Tot i que a partir de la tercera part la situació perd una mica de credibilitat, el Pedro es torna excessivament valent i el Capitán excessivament manipulable, m’agrada el gir que proposa. Al final, la tortura és tan terrible per al propi torturador, que només el seu èxit la justifica. 

Si usted muere sin nombrar un solo dato, para mí es la derrota total, la vergüenza total. Si en cambio dice algo, habrá también algo que me justifique. Ya mi crueldad no será gratuita, puesto que cumple su objetivo. Es sólo eso lo que le pido, lo que le suplico...

 És la flaquesa de l’argument de que el fi justifica els mitjans: que quedes obligat a reeixir. Perquè si no aconsegueixes el fi, llavors ja no hi ha res que justifiqui els mitjans, i només queda la crueltat, nua, injustificable, desemparada, perdedora. Per això és tan important que els mitjans es justifiquin per ells mateixos.