diumenge, 31 de maig de 2009

L'Eneida, Virgili

Amb la lectura de L'Eneida podria dir que he completat el cicle dels grans clàssics de la literatura grega i llatina: L'Il·liada, l'Odisea i L'Eneida. I a més me'ls he llegit en aquest mateix ordre. Els dos primers me'ls vaig llegir abans de participar en aquest blog, però en algun comentari a algun llibre ja vaig escriure que L'Il·liada m'havia impresionat positivament. L'Odisea, en canvi, em va semblar més fluixa, menys interessant. Ara, amb l'obra de Virgili he pogut tornar a gaudir de grans moments lectors.

Què ens explica l'Eneida? Doncs bàsicament és la història de l'heroi troià Eneas des de la caiguda d'aquesta ciutat teucra fins a la fundació de les primeres ciutats a les ribes del Tíber que més endavant donarien lloc a Roma. Així, en el començament del llibre trobem explicada la història del cavall de Troia, la destrucció de la ciutat i com Eneas aconsegueix fugir amb la missió divina de començar el llinatge que donarà lloc als grans emperadors romans. A partir d'aquí la història recorda una mica l'Odisea i ens anem assabentant dels perills i desventures que els herois troians han d'afrontar abans d'arribar a les costes itàl·liques. Per contra, un cop arribats a destí, Virgili agafa com a model L'Il·liada i trobem explicades les diverses lluites per l'assoliment del poder de la regió i l'exaltament de la figura d'Eneas, com un èmul d'Hèctor, el gran Troià que caigué a les mans d'Aquil·les a les portes de Troia.

Perquè he gaudit tant amb la lectura d'aquest llibre? Tinc diverses hipòtesis no necessàriament excloents. La primera és que Virgili és capaç de sintetitzar en una sola obra el millor d'Homer, el millor de L'Il·líada i de l'Odisea. La segona és que m'he llegit una traducció en prosa i a més destinada al públic general, amb el que segurament no he hagut de fer esforços excessius per entendre el lèxic o la sintàxi emprada. I la tercera és que em resulta extraòrdinariament gratificant estar llegint la font original de tants i tant mites, llegendes i històries del que anomenem la cultura occidental: la caiguda de Troia, el romanç de Dido i Eneas, la fundació de Roma... No puc deixar d'identificar-me amb aquesta cultura i amb aquestes arrels.

Us vull deixar escrita una de les moltes frases que em van corprendre, una de les que mesos després de la seva lectura encara sóc capaç de recordar:
"I vet aquí que el déu agita damunt els seus dos polsos una branca xopa de la rosada de la Mort, ensopidora per la força de l'Estix, i, quan comença a rendir-se, li acluca els ulls ja flotants"
I ara que em queda? Doncs per una banda continuar llegint les tragèdies gregues i per una altra continuar amb els autors llatins com Ovidi amb "Les metamorfosis" o Horaci. Però per sobre de tot em queda un repte: llegir L'Il·líada en vers.

1 comentari:

eva ha dit...

Sempre que escrius sobre alguna cosa així me'n vénen ganes, però no m'acabo d'atrevir amb els clàssics. Ai, ai, quina por.