dimecres, 4 de març de 2009

Matar a un ruiseñor, Harper Lee


M’he deixat el llibre a casa. És una excusa perfecta per comprar un llibre a Sants, abans d’agafar l’AVE. El Divers de Sants farà el fet com a llibreria d’emergència, i d’entrada només hi trobo segones parts d’Els pilars de la terra i llibres del Ruiz Zafon, però una mica més amagats, darrera dels d’autoajuda hi ha tot de llibres en edicions de butxaca entre els que, si estàs una mica de sort, sempre hi trobes una cosa o altra.

Remeno una estona, i descarto un de la Highsmith perquè crec que el Fer ja el té. De manera que em quedo amb Matar a un ruiseñor. Em sona a clàssic del cinema, i si hagués d’apostar, diria que del cinema negre, però llegeixo a la contraportada que no, que és sobre un advocat que a l’Alabama dels anys 30 defensa un negre acusat de violar una blanca. També llegeixo que és l’únic llibre de l’autora, i això m’acaba de convèncer. Sempre m’ha intrigat imaginar la vida d’algú que escriu una única novel·la de renom. Vull dir, tenir èxit amb allò que volies dir, però tenir el convenciment que ja ho has dit. M’intriga.

Amb el Fer juguem a veure si pot endevinar quin llibre és, li envio pistes per sms, però al final he guanyat el sopar, no ho ha endevinat.

El tren surt a les quatre, però a dos quarts ja sóc asseguda al tren. Quan alço la vista del llibre per primer cop ja som més enllà del Llobregat. Vull dir que un cop vaig girar el primer full ja estava atrapada dins de la història, enganxada a les aventures dels nens. Perquè no és ben bé que el llibre vagi d’un advocat.

La Scout i en Jem viuen sols amb el seu pare, l’advocat Atticus Finch. Maycomb, la petita població on viuen, és calma i rutina, però per a ells és joc i descobriment. És anar a fer entremaliadures amb en Dill, que els visita als estius. En Dill és ros, escarransit, somiador i decidit, un Merlí de butxaca. Odiats per la senyora Dubose, la vella que sempre crida. Consentits per la senyoreta Maudie, la solterona de la casa del davant que els prepara pastissos i els deixa jugar al seu jardí. Fascinats per en Boo Radley, el noi fantasma, que mai surt de la casa Radley, la mansió encantada, maleïda, per davant de la que han de passar corrent cada dia, en anar a l’escola.

La Scout explica com van passar els anys i els estius, des dels seus set anys fins als deu, l’estiu al final del qual la història del judici al Tom, el negre acusat de violar una dona blanca va arribar al seu final.

Es pot dir que aquesta novel·la tracta el tema racial. I també el paper de la dona. I de les classes socials i les famílies poderoses, les que saben llegir des de fa moltes generacions. I del sistema judicial. Es pot dir que aquesta novel·la tracta molts temes, i en realitat, suposo que tot el que fa és un retrat d’un moment i d’un lloc a través dels ulls d’una nena que no entén per què no hi ha només una classe de persones, les persones, en lloc de dones i homes, blancs i negres, camperols i vilatans, rics i pobres. I de com la vida (i sobretot la seva tieta Alexandra) s’encarrega de fer saber a la Scout que no, que no tots els nens de la classe són dignes de ser amics de la seva família, que no, que no pot anar vestida amb pantalons encara que li sembli que amb vestidets no es pot fer gairebé res (perquè al cap i a la fi, una dama no necessita fer res que no es pugui fer amb faldilla), que no, que encara que sigui evident per tothom que en Tom és innocent, mai ha passat que un tribunal es pronunciï a favor d’un negre i en contra d’un blanc.

I de com, malgrat tot, el seu pare s’esforça per fer-li entendre que matar un rossinyol és com aixafar les flors del jardí de senyora Dubose, com trencar la joguina d’un nen, com estroncar la vida d’un jove innocent només perquè era al lloc equivocat en el moment equivocat. Coses que estan malament perquè sí i que, encara que sigui enfrontant-se als amics i als veïns, cal respectar per poder continuar caminant pel carrer amb el cap ben alt.

Tu padre tiene razón. Los ruiseñores sólo se dedican a cantar para alegrarnos. No estropean los frutos de los huertos. No anidan en los arcones de maíz, no hacen más que desparramar su corazón. Por eso es pecado matar a un ruiseñor. 

2 comentaris:

el_situacionista ha dit...

Los libros son algo más que sencillas lecturas.

Son los momentos en los que los compraste... o te encontraron... o te los regalaron... Son con quienes compartiste ese primer capítulo que te emocionó.

Un libro, por sí mismo, no nos cuenta nada. Que no nos engañen. Es el libro lo que nos une con otros, en este caso a ti con varios más. Entre ellos, con una autora de novela única que hizo un trabajo que jamás ha sido el mismo para dos personas.

Y este, además, por lo que dices huele bien.

kokamuskes ha dit...

Quin gran llibre! I la pel·lícula també és memorable.