Em venia de gust llegir un clàssic i el llibre que tenia més a prop era un en què tinc les tragèdies complertes de Sòfocles, que en concret són set. Fins ara només m'havia llegit "Antígona" i va ser perquè farà un parell d'anys van fer un muntatge teatral esplèndid a Barcelona i vaig que pensar que era millor llegir-me l'obra abans de veure-la representada. I ara quina peça triaria per llegir? Hagués pogut començar per ordre cronològic però vaig preferir enfrontar-me amb la seva tragèdia més coneguda, aquest "Edip Rei".No sé si coneixeu la història apart del fet que Edip s'acaba casant amb la seva pròpia mare Iocasta. Però el fet és que a mi m'ha sorprès molt agradablement conèixer tots els matisos d'aquesta tragèdia. Des del personatge ric i complex d'Edip que va salvar la ciutat de Tebes resolent el misteri de l'Esfinx, fins als detalls de la profecia que es van complint poc a poc i de manera inexorable. I tot transcorre a un gran ritme, sense pausa, que fa difícil deixar de llegir.
És una lectura que per la seva qualitat, la seva brevetat i la seva importància us recomano a tots. Però per sobre de tot us la recomano perquè és una tragèdia en la que els personatges contínuament estan buscant la veritat. I la recerca de la veritat per sobre de tot és un valor que crec que necessitem, ara i sempre.
8 comentaris:
Sempre penso que caldria llegir clàssics, però mai m'animo o no sé triar quin seria adequat (per allò que el primer no sigui durillo i després se'm faci més costa amunt agafar-ne un altre).
Potser aquest és una bona opció, doncs!
Per cert, he decidit arraconar les (10) pàgines llegides dels pilars, per endinsar-me a Tokyo blues.
Gran decisió, Elena. Menys mal. Evidentment em refereixo als Pilars. jeje
Llegir els clàssics, sí. Jo crec que és aquell pensament que encara no saps si està al sac dels propòsits o dels desitjos, però que un dia potser... El cert és que el Pere sempre ens hi ha animat. Edip Rei, com Antígona, semblen prou adequats per començar. La representació d'Antígona de la que parla el Pere va ser sensacional.
Antígona la vaig llegir, cert, fa anys i panys al Boscà (snif!). Allò de llegir capítol per capítol i anar desgranant els ets i uts de la història... però gairebé no me'n recordo.
El meu germà em va recomanar llegir Tristany i Isolda, l'heu llegit?
Jo em vaig llegir Tristany i Isolda quan feia COU i la veritat és que no me'n recordo massa. L'únic que puc dir és que la sensació o emoció associada amb el llibre és molt bona. Així que també us el recomanaria.
I ja que estem parlant de clàssics, un que a mi em va deixar literalment impressionat (positivament) és la "Il·liada". Això sí, aquest no us el recomano perquè és un llibre dur. Al principi costa entrar-hi però un cop ets dins gaudeixes moltíssim de la lectura.
Fa un temps que segueixo les vostres lectures i ja tenia ganes que parléssiu d'algun llibre que hagi llegit. (Feu les deduccions que volgueu sobre les meves lectures...) No he llegit Edip Rei, però sí Tristany i Isolda. A mi em va tocar a segon de BUP si no recordo malament i em va agradar prou com per tornar-lo a llegir un temps després. Té l'avantatge que és relativament curt i que la història enganxa, i no recordo que fos difícil de llegir, mòdul algunes paraules una mica arcaiques. També em va agradar Tirant lo Blanc (aquest va ser per voluntat pròpia), especialment les parts més 'casolanes', al final vaig acabar una mica cansada de tant matar moros.
El grecs, no sé per què, sempre m'han fet una mica de por. Serà qüestió de superar-la.
Elena, jo també he llegit l'Antígona del Boscà, però lamento dir-te que això no és llegir els clàssics, doncs el que en vam llegir és la versió que en va fer l'Espriu...!
Tristany i Isolda és bonic. Recordo que em va agradar, especialment perquè no és tan queco com jo pensava que seria.
Ah sí, tens raó, era de l'Espriu! és que fa molt temps, ja.
Pel que fa a Tristany i Isolda, me l'apunto per quan acabi Tokio. Haurem de llegir una mica més variat :)
Publica un comentari a l'entrada