dilluns, 29 de desembre de 2008

El revés y el derecho, Albert Camus

Tinc tres ressenyes pendents per escriure des de ja fa bastant de temps però entre una cosa i l'altra ho he anat deixant per més endavant. I ara tinc el problema que no recordo massa que volia dir d'aquest "El revés y el derecho" de Camus. Però no importa massa perquè Camus és probablement el meu escriptor de capçalera i sempre puc trobar coses a dir sobre la seva obra. A més de que cap al final del llibre vaig subratllar algunes frases amb el que us podré donar algunez pinzellades de la prosa de Camus.

Aquest és un llibre que recull assaigs curts escrits en la seva joventut, quan encara vivia a Argèlia. I es nota. Només cal comparar el pròleg del mateix autor, escrit 22 anys després, amb la resta del llibre per copsar l'evolució literària de Camus. Ens trobem davant d'uns assaigs amb una estructura molt evident i amb les idees que vol transmetre amagades darrera de petites històries, com si fossin faules moralitzants però sense animals, amb ell com a protagonista. I el Sol. El Sol d'Argèlia i la mar Mediterrània.

I de què ens parla Camus? De la vida. De res més que de la vida, del dia a dia, de com afrontar-lo sense negar-nos a nosaltres mateixos. I sobre l'absurd que ens envolta i de com viure amb aquesta absurditat:
"Puedo decir, y lo diré dentro de un rato, que lo que cuenta es ser humano y sencillo. No, lo que cuenta es ser auténtico, y entonces ahí entra todo, la humanidad y la sencillez."
Crec que era una de les grans preocupacions de Camus, viure amb coherència amb la seva manera de veure la vida. I al final sempre troba la resposta en l'entorn:"in magnificentia naturae, resurgit spiritus". Aquí us deixo amb les seves paraules, les seves emocions que també són les meves:
"Una vez, sim embargo, en un claustro barroco, en una de las puntas de la ciudad, la dulzura de la hora, las campanas que tañían despacio, unos racimos de palomas que brotaban de la antigua torre, y también algo así como un aroma a hierbas y a anonadamiento hizo nacer en mí un silencio tan colmado de lágrimas que me puso al filo del alivio".