Una mujer en Berlín, Anònima

Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

Tinc un amic que diu que no pot veure pel·lícules on hi surten animals perquè es passa tota l’estona pensant “Com s’ho deuen haver fet per ensenyar a aquest ós a fer això?”, i que el distreu de la pel·lícula. A mi em passa el mateix amb les històries basades en fets reals. Em fan ballar el cap, m’intriguen, em distreuen. De sobte em sorprenc pensant: fins a quin punt és això el que va passar? L’escriptor, com ho sap? Amb qui va parlar i què va preguntar, i què s’ha inventat per completar la història? Per això em va encantar haver vist “Truman Capote” abans de llegir “A sang freda”. Però això és una altra història que ja us explicaré en el seu moment.

Llegir un diari sobre uns fets interessants és un estrany privilegi. Per la intimitat que comporta, perquè gairebé mai s’escriu un diari pensant en qui el llegirà, fins i tot pensant si el llegirà algú. I per un altre motiu, que també em resulta fascinant: l’escriptor avança al mateix ritme que el lector. Sempre. El lector no sap què passarà demà, però tampoc l’escriptor. No existeix la “perspectiva”. Sempre estàs a dins el bosc, el lector i l’escriptor. És al final, en acabar el llibre, que pots pensar amb perspectiva...

Una mujer en Berlín és el diari que una dona culta, potser periodista, viatjada i que sabia una mica de rus, va escriure entre el 20 abril i 22 juny de 1945: la caiguda de Berlín, l’entrada de les tropes russes, el final de la guerra. El principi de la resta.

Berlín estava pràcticament buit (una bona part de la població havia estat evacuada), i hi quedaven pocs homes (la majoria havien anat a la guerra). Els homes que hi quedaven s’amagaven, estaven malalts o ho feien veure. Alguns perquè eren desertors, altres perquè havien format part del partit, o perquè eren o havien estat militars. Les dones, especialment les joves, també s’amagaven, per motius obvis. Es fa complicat imaginar com es mantenen les relacions entre veïns en aquestes circumstàncies, quan tothom està tan espantat, quan no hi ha cap informació, quan tot escasseja, els serveis es van apagant, la llum, el gas, l’aigua... Com si tot anés caient fins que només queda l’esquelet del que era la societat, i després ni això.

Una y otra vez voy notando en estos días cómo se transforma mi percepción de los hombres, la percepción que tenemos todas las mujeres en relación con los hombres. Nos dan pena, nos parecen tan pobres, tan débiles. El sexo debilucho. Una especie de decepción colectiva está cuajando bajo la superficie entre las mujeres. El mundo nazi de glorificación del hombre fuerte, el mundo dominado por los hombres… se tambalea y con él se viene abajo también el mito “hombre”. (…) Cuando acabe esta guerra tendrá lugar, junto a otras muchas derrotas, también la derrota de los hombres en su masculinidad.

Si dic que és una història molt dura no serà cap sorpresa. Què volies que fos. Suposo que el que hi trobareu és el que hom pot esperar: misèria, fam, por, violència, una mica de sarcasme, més que res per sobreviure mentalment, relacions estranyament íntimes entre persones que amb prou feines se saludaven. Molta misèria. Molta por. Molta resignació. Molta tenacitat d’empènyer, un dia, un dia, un dia. El dia a dia de l’autora, però també del seu entorn, de la gent amb qui parlava, i del que li explicaven.

Me quedé mirando fijamente a la pequeña mientras contaba, avergonzada y en voz baja, esta historia inclinada sobre su plancha para lavar ropa. Intenté imaginarme aquellas escenas espeluznantes. Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

El que m’ha sorprès més de la manera d’escriure d’aquesta dona anònima és la fredor amb la que s’enfronta al seu dia a dia, però ben mirat... això tampoc és cap sorpresa, perquè m’imagino que posar blanc sobre negre, relatar, en certa manera devia ser una manera de buidar-se. Un objectiu, fins a cert punt. Crec que ella tenia el pressentiment que vivia un moment de grans successos. I també crec que va sentir que havia de relatar els petits. Tothom que s’hagi passejat pel món amb una llibreta a la butxaca sap de què estic parlant.

¿Qué otra cosa puedo hacer yo? Esperar. Los cañones antiaéreos y la artillería marcan la pauta de nuestros días. A veces deseo que todo hubiera pasado ya. Tiempos extraños. Una experimenta la historia de primera mano, sucesos que luego serán canciones y textos. Sin embargo, ahora, en su proximidad se convierten en miedo y pesada carga. La historia es muy pesada.

Suposo que cal fer també menció a la història de la publicació del llibre. Aquest diari el va escriure una dona, amb nom i cognoms, amb cara, família, amics, esperances i una idea del que seria el seu futur (o del que hauria estat). A principis dels anys 50 es va publicar el llibre en anglès i també a Alemanya, però no va ser gaire ben rebut. I tampoc cal ser un geni per entendre per què... tal com explica en una de les darreres entrades, a mitjans de juny, quan Berlín tornava mica en mica a la normalitat, i alguns dels soldats tornaven a casa.

Si estaba yo de buen humor y me ponía a contar historias de las que nos tocó vivir durante las últimas semanas, entonces se montaba una buena, con muchas voces. Gerd: “Os habéis vuelto desvergonzadas como perras, todas aquí en esta casa. ¿No os dais cuenta?” Poniendo cara de asco: “Es horrible tratar con vosotras. Habéis perdido todo el sentido de la compostura.

Entretanto le he dado mi diario a Gerd. (Son tres cuadernos llenos.) Gerd se sentó un rato a leer, pero me los devolvió enseguida. Dijo que no podía seguir el hilo a través de mis garabatos y los muchos papelitos añadidos con signos de taquigrafía y abreviaturas.

“¿Qué significa esto, por ejemplo?”, preguntó señalando la abreviatura “Vlcn”.

No pude evitar reírme: “¿Qué va a ser? Pues violación”. Me miró como si estuviera loca, y no dijo nada más.

L’autora, doncs, no va voler que es tornés a publicar, i només va consentir a que es fes després de la seva mort, canviant els noms i alguns detalls del diari, i sense el seu nom.