divendres, 19 de febrer de 2010

The God of Small Things, Arundhati Roy

Tot i que aquest és un d’aquells llibres que en el seu moment va ser un gran èxit, fins el passat Sant Jordi no va caure a les meves mans. I he de dir que m’he trobat amb una història que m’ha sorprès. No se exactament perquè (potser pel títol) m’esperava un relat optimista i colorit de la vida, una exaltació de les petites coses que sovint passem per alt però que en major o menor mesura ens fan més suportable el dia a dia. En canvi m’he trobat amb la dura història de dos germans bessons, l’Estha i la Rahel, i la seva mare divorciada, l’Ammu, a l’Índia. Durant tot el llibre es va alternant el passat, quan els bessons tenen uns deu anys i arriba la seva cosina des de Londres, amb el present, quan els bessons són adults i es retroben a la casa familiar després de molts anys d’estar separats. I mica en mica anem descobrint els detalls dels fets que van passar quan eren nens i com aquells fets han acabat marcant les seves vides actuals.

He trobat que no ha sigut una lectura fàcil, havia de mantenir la concentració per saber en cada moment en quin temps estava i de quins personatges em parlava (els noms indis no són precisament fàcils de recordar), però m’ha agradat llegir-lo. En particular m’ha encantat com poc a poc l’autora va desgranant els detalls del succés que marca la novel•la i que gairebé des de la primera pàgina coneixem. Això li dona un aire de fatalitat, de tragèdia, molt interessant. I he trobat magnífic el personatge de l’Estha adult: un home obsessionat per l’ordre i la neteja i que no parla, es podria dir que turmentat per la separació de la seva germana i de tot el que li va passar de nen. I també ha sigut interessant descobrir el problema de les castes a l’Índia i com són tractats els Intocables. Haig de confessar que ho desconeixia i que m’ha xocat molt.

Finalment, m’agradaria copiar un fragment del llibre que parla sobre les Grans Històries:
“[…] the secret of the Great Stories is that they have no secrets. The Great Stories are the ones you have heard and want to hear again. The ones you can enter anywhere and inhabit comfortably. They don’t deceive you with thrills and trick endings. They don’t surprise you with the unforeseen. They are as familiar as the house you live in. Or the smell of your lover’s skin. You know how they end, yet you listen as though you don’t. In the way that although you know that one day you will die, you live as though you won’t. In the Great Stories you know who lives, who dies, who finds love, who doesn’t. And yet you want to know again.
That is their mistery and their magic.”
Per això llegim

dissabte, 13 de febrer de 2010

5 llibres en una ressenya.

Fa temps que no escric en el blog i no és perqué en l'entretemps no hagi llegit res sinó perqué a vegades es fa difícil trobar el temps per plasmar en un text el que un llibre ens ha semblat. I ara podria simplement "oblidar" els darrers cinc llibres que he llegit i fer la ressenya del que aviat acabaré o bé anar fent la ressenya de cada un d'ells, mica en mica. Per fer això darrer i fer-ho bé, hauria de tenir els llibres ben frescos en la memòria i com us podeu imaginar aquest no és el cas. Finalment, m'he decidit a escriure en poques línies el que m'ha semblat cada un d'ells, reflexant d'aquesta manera la sensació global que el llibre m'ha deixat, les emocions que ha despertat en mi i que, després de setmanes, encara perduren. A veure que en resulta.

  • Very short introduction to mathematics. Tim Gowers.
Llibre curt i molt didàctic, oferint una visió propera de les matemàtiques sense caure en els simplismes de la divulgació estàndar. Destaca la idea de que un no s'ha de preocupar de la possible realitat o existència dels conceptes matemàtics, un ha d'estudiar "què" fan i quines propietats tenen aquests conceptes. Em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir més calmadament i de provar-ne algun altre de la mateixa sèrie ("Very short introduction to ...").

  • Nieve de primavera. Yukio Mishima.
El primer llibre d'una tetralogia anomenada "El mar de la fertilidad". M'ha costat entendre perquè els personatges fan el que fan i suposo que bona part de la culpa la té el fet de no entendre la cultura japonesa. Però a pesar d'això i del fet que els personatges són molt extrems (o molt racionals o molt passionals, però no per això simples), la idea central del llibre arriba amb molta facilitat, car és universal: l'Amor. També destacaria la descripció històrica de la societat japonesa del moment (cap al 1912) i les belles descripcions dels entorns per on es mouen els personatges. Penso continuar amb el segon de la sèrie.

  • The curious case of Benjamin Button and six other stories. F. Scott Fitzgerald.
Set relats més o menys curts començant pel famós d'en B. Button, que val a dir no és dels millors del llibre. Hi ha relats que m'han agradat més o menys però en tots ells enseguida he entrat en la història. Fitzgerald aconsegueix amb poquíssimes frases descriure't els personatges i la situació. Hi ha històries fantàstiques, hi ha fàbules, hi ha comèdia i hi ha drama, cada relat té alguna d'aquestes característiques i tots ells els he trobat molt ben escrits. M'agradaria destacar dos relats, "The cut-glass bowl" que està ple d'humor i que gairebé diria que és una tragicomèdia i sobretot "May Day", un dels millors relats curts que he llegit en molt de temps.

  • Tragedias completas. Sófocles.
De les set tragèdies seves que ens han arribat, Antígona i Edip Rei ja me les havia llegit. Ara volia continuar només amb Áyax però em vaig acabar trobant llegint també les quatre restants. La sensació global és bastant irregular ja que hi ha alguna tragèdia que no m'ha agradat (Las Traquinias), altres que m'han deixat indiferent (Electra) i altres que m'han agradat molt (Áyax, Edipo en Colono i sobretot Filoctetes). M'agradaria destacar, però, la importància o la influència en gairebé totes les tragèdies de la guerra de Troya. Perquè va ser tant important aquesta guerra? Realment m'entra la curiositat per saber-ne més sobre aquest fet històric.

  • Cendra per Martina. Manuel de Pedrolo.
Un llibre, una història, tres narradors diferents. En cendra per Martina trobem tres parts diferents i en cada una d'elles un dels personatges ens explica la seva versió del triangle amorós en què estan inmersos. En la primera, de l'Adrià, comencem a conèixer tots els personatges i a més és aprofitada per l'autor per explicar-nos la brutalitat de la Guerra Civil Espanyola en les trinxeres. És la part que té més força. En la segona i tercera part, la Júlia i la Martina ens expliquen el mateix des del seu punt de vista, en la rera-guarda, patint pels combatents i lluitant pel dia dia. La idea d'explicar el mateix des dels tres punts de vista està molt bé i en les dues primeres parts molt ben aconseguida. Vull dir, t'entren dubtes sobre qui dels dos t'està explicant la veritat. Quan comença la tercera, l'interés comença a decaure i em vaig trobar que llegia les pàgines més per inèrcia que per desig. Arriba un moment en què el llibre s'allarga massa i saps tot el que passarà, amb el que es perd bona part de l'interés. Això sí, amb Pedrolo he tornat a gaudir d'un llibre molt ben escrit, on les paraules i les frases flueixen de manera natural i precisa i et submergeixen des de bon inici en el plaer de la lectura.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Jimmy el Nen, Donald Westlake


Llei de Murphy:
Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.


Jimmy el Nen explica la història d'un segrest, el segrest més ben planejat de la història... i el pitjor executat. En Kelp ha estat a la presó per un delicte menor, i allà, a l'avorriment de la cel·la, ha vist la llum, el pla perfecte. Ha llegit una novel·la de lladres i serenos. Concretament, una de Richard Stark, que com podeu veure si seguiu l'enllaç, és un dels pseudònims utilitzats per Westlake.

A El jove Heist, una novel·la (que mai va ser escrita) de Richard Stark, una colla de delinqüents segresten en Bobby, un nen de 12 anys, fill d'una família rica. El segresten al cotxe, quan el xofer el torna cap a casa, i l'amaguen en una granja abandonada fora la ciutat. Exigeixen al pare de la criatura un suculent rescat, que l'home llença en una maleta des d'un pont de l'autopista, seguint unes instruccions precises entregades de manera anònima i segura consistent en trucades creuades des de diverses cabines telefòniques i al telèfon portàtil del cotxe durant el trajecte. Un cop aconseguits els diners, alliberar el nen en ple centre de la ciutat en qualsevol moment del dia, amb la seguretat que el nen no ha vist cap de les cares dels segrestadors, que s'han guardat bé de tapar-se amb unes caretes de Mickey Mouse, especialment pensades per no espantar el nen. El pla és perfecte.

Dortmunder, el cap de la banda de la novel·la de Westlake, no s'assembla gaire al cap de la banda de la novel·la de Stark. D'entrada, no confia gens ni mica en el pla: totes les actuacions que ha fet amb en Kelp han acabat en desastre, i no està disposat a continuar temptant la malastrugança. Però en Kelp està tan convençut de la infalibilitat del pla i és tan tenaç que finalment Dortmunder acaba per acceptar de participar-hi, a contracor i amb el convenciment que l'aventura acabarà fatal. De totes maneres, en Kelp no s'equivocava quan va jutjar que si en Dortmunder acceptava, la May Dortmunder, en Murch i la seva mare taxista acabarien per participar-hi també. La May s'ha d'encarregar de la criatura, en Murch i la seva mare han de conduir els cotxes, en Kelp ha trobat la granja abandonada i han localitzat la víctima, i ell ha d'adaptar el pla a les circumstàncies. El pla és perfecte.

És en el moment d'executar-lo que les coses es comencen a tòrcer. Els segrestadors segueixen el pla a la perfecció, però ni en Jimmy, ni el seu pare, ni el seu xofer, ni l'FBI semblen haver llegit el llibre i s'entesten en sortir-se del guió desbaratant tots els plans descrits en el llibre, provocant situacions divertidíssimes davant la perplexitat d'en Kelp i la resignació d'en Dortmunder. Westlake abusa una mica de la mala sort dels personatges, antiherois de cap a peus tots i cada un d'ells, sotmesos a una versió estricta de la Llei de Murphy i de tots els seus corolaris, però fins i tot això arriba a resultar divertit en el context. Jimmy és un nen superdotat que va a sessions al seu psicoanalista i que detesta les criaturades, incloent, per exemple, les caretes de Mickey Mouse. El pare d'en Jimmy és un analista de la borsa acostumat a negociar i regatejar, que es pren el segrest amb molta calma i professionalitat. El responsable de l'FBI constata l'enorme professionalitat dels segrestadors, que no paren de deixar pistes falses que desorienten els investigadors. Mentre en Murch i la seva mare discuteixen constantment sobre les millors rutes per evitar els embussos, en Kelp repassa els capítols del llibre, en Jimmy s'intenta escapar i en Dortmunder, pressentint el desastre, maleeix el moment que va tornar a dirigir la paraula a en Kelp.

El pla era perfecte. Però... si alguna cosa pot anar malament, hi anirà.