L'últim patriarca de Najat El Hachmi

Aquest llibre me'l van portar els reis, uns reis que van creure que em podria interessar, i no anaven pas tan errats...

L'últim patriarca parla d'un món i d'una societat que ens és completament desconeguda alhora que ens és molt i molt propera, i cada dia més. És un llibre curiós, interessant, commovedor i fantàstic que t'apropa una mica a aqiella part de la societat marroquí que ha vingut a viure al nostre país a
la qual sovint no ens apropem per por a allò que ens és desconegut i per tots els prejudicis que d'alguna manera tenim interioritzats.
És un llibre que parlar de sentiments, de revoltes interiors, de relacions familiars complicades i tot plegat des d'un punt de vista femení que tot i la duresa dels fets que li ha tocat viure ho explica des de l'amor més profund i el respecte que té envers la seva família i els seus orígens.

Aquest és un llibre que el recomano a tothom, tant pel fet que cal trencar amb molts dels prejudicis que tenim i no sabem que tenim, com pel fet de que la història i la narradora no tenen desperdici. Feliç Sant Jordi passat!

Sant Jordi 2009

Potser per encetar un nou costum, enguany, el dia abans de Sant Jordi em torno a fer la pregunta: ja teniu llibres triats?

Aquest any però, no he fet els deures: ni comprats ni triats. Però he de dir que tinc algunes idees. Algunes, les trec del blog, altres han vingut per altres bandes.

El que sí que tinc ganes és de regalar llibres. Ja se sap que l'economia no està en el seu millor moment, potser precisament és quan no toca que més de gust et ve.

En qualsevol cas, escalfeu motors, repartiu tants roses i llibres a tort i a dret com vulgueu, fullegeu abans d'hora alguna de les adquisicions i passeu un bon Sant Jordi!

A les últimes, Joseph Conrad

La seva llegenda és molt més gran que ell mateix. Als mapes, hi ha illes que duen el seu nom, arxipèlags que duen el nom dels velers que va comandar, és elegant i silenciós, passeja pels molls calmosament, discretament, envoltat del respecte del que es va fer  mereixedor fa tant temps. Fuma pipa i duu vestits de lli, em penso que porta gorra blava i sap tots els mapes de memòria, menys els del tresor. El Capità Whalley és l’últim home d’honor que queda als ports. 

S’ha fet vell, però conserva la dignitat, com conserva el record de la seva estimada esposa, morta fa anys, i com conserva la confiança i l’amor de la seva filla mal casada amb un home incapaç de mantenir-la, que a les allunyades costes d’Australia decideix, empesa per la necessitat, obrir una pensió que li permeti viure, encara que sigui amb la deshonra d’una ocupació tan vulgar. 

El Capità Whalley, en comptes de gaudir de la daurada vellesa que li correspondria, s’enfronta a la dura situació de trobar-se arruïnat (i mantenir-ho en secret per evitar la humiliació), i per obtenir les 500 lliures que ha de menester la filla per a obrir la pensió, es veu obligat a vendre el seu petit vaixell i treballar en canvi per un fogoner mesquí que s’ha fet ric de cop i volta i ha comprat un vaixell indomable, atrotinat i desobedient. El vell fogoner es diverteix emprenyant els capitans que contracta, fins que pleguen enfadats o bé els acomiada per despit, només com a venjança del tracte rebut quan treballava als fogons dels vaixells de vapor. Però amb Whalley és diferent, no el pot acomiadar sense una molt bona raó, doncs han esdevingut socis: en un intent de recuperar la fortuna que Whalley vol deixar a la seva filla, ha invertit en el vell vapor, que fa la mateixa ruta des de fa anys, comunicant una zona selvàtica amb la civilització, una ruta perillosa però que el vell vaixell coneix de memòria.

La primera part de la narració transcorre sobretot a l’interior del propi personatge, i és bastant avorrida. La vellesa, la soledat, la culpa per no poder respondre a la senzilla demanda de la filla, els miserables centenars de lliures que no és capaç de trobar per ella, la decisió d’embarcar-se amb el fogoner avar i mesquí. La segona part, transcorre al vaixell, amb la seva curiosa tripulació, i resulta molt més entretinguda: el roí propietari, l’ambiciós primer oficial, el maquinista borratxo, els mariners indígenes, a penes personatges en la narració, i els encontres periòdics amb l’holandès Van Wik, europeu distingit que viu enmig de la selva i que espera l’arribada del vaixell atrotinat per poder compartir una estona de civilització amb l’elegant capità Whalley, encara que aquest es trobi a les últimes. 

A les últimes, perquè és el darrer viatge. Finalitzen els dos anys que estaven acordats amb el fogoner, de manera que només li cal dur el vaixell a bon port un cop més i recuperarà els diners que necessita per a la seva filla. Però a més de la pèrdua de la seva fortuna, hi ha una altra pèrdua que el Capità necessita ocultar, i que el té amb la soga al coll (i que no puc explicar!). Un secret que li faria perdre la feina i tots els diners invertits, un secret que posa en perill la seva vida i la de la seva tripulació, a la que traeix a cada minut en un intent desesperat de salvar el petit patrimoni que ell considera que ja és de la seva filla, abans que la seva vida naufragui del tot. 

“A les últimes” és el títol de la traducció que jo vaig llegir d’aquest relat de Joseph Conrad, inclòs en el volum “El corazón de las tinieblas y otros relatos”, i que es diu, originàriament, The End of the Tether, El final de la corda. A mi personalment m’agrada més el títol escollit per altres traductors, que l’han traduït per Amb la soga al coll, pel que té d’escaient i de descriptiu de la situació en la que es troba el pobre i valerós Capità Whalley. 

Es tracta d’un relat trist, tot i que en certa manera irònic, un tant cruel i bastant avorrit, que transcorre amb gran lentitud, excessiva de vegades, i exasperant en certs moments, com la situació impossible en la que Conrad situa el pobre capità. Podem, si voleu, reobrir el debat sobre els llibres que ens han agradat i els llibres que ens ha agradat llegir. Hauria escanyat en Conrad amb les meves pròpies mans en algun moment del mig de la narració. I tanmateix, quan ja fa més de tres setmanes que he tancat el llibre, hi continuo pensant tot sovint. Penso en el capità, en el ruïnós vaixell i el fogoner humiliat, i somric.

És només una història de barcos, però de les tristes. I jo, per si de cas, a continuació vaig agafar l’Illa del Tresor. No fos cas que els capitans tristos comandessin més temps del compte. 

La conjura de los machos, Ambrosio García Leal

Feia molt de temps que volia llegir aquest llibre ja que n'havia sentit parlar molt bé, però mai trobava el moment de comprar-lo. Així que el dia que l'Eva li va tornar aquest llibre al David vaig decidir que havia arribat el moment de que passés per les meves mans. Però una cosa és que el David me'l deixés i l'altra que el comencés a llegir però tot fent el café de mig matí es va posar sobre la taula fer un sopar per comentar-lo. I qui es pot negar a parlar d'un llibre (el que sigui) mentre gaudeix d'un bon menjar i de la companyia de bons amics? Així que aquell mateix dia en el tren de tornada vaig passar les primeres pàgines de la conjura.

I què puc dir d'ell? Doncs bàsicament que no m'ha agradat. Però això no vol dir que no estigui ple d'informació i reflexions molt interessants. El que passa és que no és un llibre de lectura, crec que ni tans sols de divulgació científica. L'autor vol defensar una idea central sobre la sexualitat humana i per fer-ho ens ha de posar en antecedents. Així, cada capítol tracta d'explicar un fet ben concret i ens presenta una darrera l'altra les diverses teories existents explicant perquè creu que són errònies o correctes i oferint les seves pròpies alternatives. Això indubtablement és molt interessant, però no per un llibre de lectura. És més aviat una estructura adient per un article científic. La conclusió és que la lectura arriba a ser molt densa i necessites estar molt concentrat per no perdre el fil. Per tant no feu com jo que bàsicament me l'he llegit al tren. Quan vaig tornar-li el llibre al David i li vaig comentar això mateix em va dir que en realitat aquest llibre era la tesi doctoral de l'autor, cosa que em va permetre entendre l'estructura que us comento i que em fa dir que no estem parlant ben bé d'un llibre "normal".

Malgrat tot, és un llibre del que recomano la lectura. S'aprenen moltes coses i et permet entendre moltes de les conductes del regne animal incloent, naturalment, a l'home. Dos dels fets que m'han cridat més l'atenció en referència a la sexualitat humana han sigut per una banda l'ocultació de l'ovulació femenina i per l'altra la presa de consciència de la connexió entre sexe i reproducció. Llegiu-vos-el si en voleu saber els detalls.

The catcher in the rye, J.D. Salinger

Segurament molts de vosaltres ja haureu llegit aquest llibre i probablement ja fa uns quants anys. Tot i ser molt famós i que deu estar considerat com un dels clàssics del segle XX, no me l'he llegit fins fa poc, deu fer un mes o dos. I com que no tenia ni idea de què anava em va sorprendre moltíssim que fos la història d'un adolescent a Nova York, dels seus problemes a l'escola i de les precàries relacions que estableix amb els seus companys i els adults que l'envolten. Enteneu-me, mirant el títol jo pensava que em trobaria amb les desventures d'un pobre noi en una granja perduda de l'Amèrica profunda. I la segona sorpresa que em vaig trobar va ser el llenguatge en què està escrit. És un relat en primera persona i per tant hi apareix un munt d'argot que ni tans sols entendria en català, així que imagineu-vos en anglès. Però res d'això ha afectat la meva valoració del llibre que es pot resumir en el fet que un mes després d'ahver-lo llegit ja quasi l'he oblidat completament. No puc dir que no m'hagi agradat perquè la història es segueix amb interès, la novel·la està ben construida i de tant en tant planteja reflexions interessants, és a dir, no m'he avorrit llegint-lo. Però tampoc l'he gaudit. És un llibre més dels molts que han passat per les meves mans i no han deixat cap emprenta.

El que si que m'agradaria comentar és el to depressiu que impregna totes les pàgines del llibre i la visió pesimista de la vida i dels adults que té el protagonista. M'ha semblat que l'autor exagera molt aquests aspectes i això em porta a pensar en l'idonietat de llegir aquest llibre en l'adolescència, quan els caràcters encara s'estan formant. Crec que és una lectura que m'hagués impactat molt més si l'hagués fet fa quinze anys i no se si hagués estat un impacte gaire positiu, més aviat al contrari. I això em porta a la següent pregunta: creieu que hi ha llibres que s'haurien de prohibir de llegir en funció de l'edat del lector? Jo crec que no, però penso que pot ser un debat interessant d'obrir.

Matar a un ruiseñor, Harper Lee

M’he deixat el llibre a casa. És una excusa perfecta per comprar un llibre a Sants, abans d’agafar l’AVE. El Divers de Sants farà el fet com a llibreria d’emergència, i d’entrada només hi trobo segones parts d’Els pilars de la terra i llibres del Ruiz Zafon, però una mica més amagats, darrera dels d’autoajuda hi ha tot de llibres en edicions de butxaca entre els que, si estàs una mica de sort, sempre hi trobes una cosa o altra.

Remeno una estona, i descarto un de la Highsmith perquè crec que el Fer ja el té. De manera que em quedo amb Matar a un ruiseñor. Em sona a clàssic del cinema, i si hagués d’apostar, diria que del cinema negre, però llegeixo a la contraportada que no, que és sobre un advocat que a l’Alabama dels anys 30 defensa un negre acusat de violar una blanca. També llegeixo que és l’únic llibre de l’autora, i això m’acaba de convèncer. Sempre m’ha intrigat imaginar la vida d’algú que escriu una única novel·la de renom. Vull dir, tenir èxit amb allò que volies dir, però tenir el convenciment que ja ho has dit. M’intriga.

Amb el Fer juguem a veure si pot endevinar quin llibre és, li envio pistes per sms, però al final he guanyat el sopar, no ho ha endevinat.

El tren surt a les quatre, però a dos quarts ja sóc asseguda al tren. Quan alço la vista del llibre per primer cop ja som més enllà del Llobregat. Vull dir que un cop vaig girar el primer full ja estava atrapada dins de la història, enganxada a les aventures dels nens. Perquè no és ben bé que el llibre vagi d’un advocat.

La Scout i en Jem viuen sols amb el seu pare, l’advocat Atticus Finch. Maycomb, la petita població on viuen, és calma i rutina, però per a ells és joc i descobriment. És anar a fer entremaliadures amb en Dill, que els visita als estius. En Dill és ros, escarransit, somiador i decidit, un Merlí de butxaca. Odiats per la senyora Dubose, la vella que sempre crida. Consentits per la senyoreta Maudie, la solterona de la casa del davant que els prepara pastissos i els deixa jugar al seu jardí. Fascinats per en Boo Radley, el noi fantasma, que mai surt de la casa Radley, la mansió encantada, maleïda, per davant de la que han de passar corrent cada dia, en anar a l’escola.

La Scout explica com van passar els anys i els estius, des dels seus set anys fins als deu, l’estiu al final del qual la història del judici al Tom, el negre acusat de violar una dona blanca va arribar al seu final.

Es pot dir que aquesta novel·la tracta el tema racial. I també el paper de la dona. I de les classes socials i les famílies poderoses, les que saben llegir des de fa moltes generacions. I del sistema judicial. Es pot dir que aquesta novel·la tracta molts temes, i en realitat, suposo que tot el que fa és un retrat d’un moment i d’un lloc a través dels ulls d’una nena que no entén per què no hi ha només una classe de persones, les persones, en lloc de dones i homes, blancs i negres, camperols i vilatans, rics i pobres. I de com la vida (i sobretot la seva tieta Alexandra) s’encarrega de fer saber a la Scout que no, que no tots els nens de la classe són dignes de ser amics de la seva família, que no, que no pot anar vestida amb pantalons encara que li sembli que amb vestidets no es pot fer gairebé res (perquè al cap i a la fi, una dama no necessita fer res que no es pugui fer amb faldilla), que no, que encara que sigui evident per tothom que en Tom és innocent, mai ha passat que un tribunal es pronunciï a favor d’un negre i en contra d’un blanc.

I de com, malgrat tot, el seu pare s’esforça per fer-li entendre que matar un rossinyol és com aixafar les flors del jardí de senyora Dubose, com trencar la joguina d’un nen, com estroncar la vida d’un jove innocent només perquè era al lloc equivocat en el moment equivocat. Coses que estan malament perquè sí i que, encara que sigui enfrontant-se als amics i als veïns, cal respectar per poder continuar caminant pel carrer amb el cap ben alt.

Tu padre tiene razón. Los ruiseñores sólo se dedican a cantar para alegrarnos. No estropean los frutos de los huertos. No anidan en los arcones de maíz, no hacen más que desparramar su corazón. Por eso es pecado matar a un ruiseñor. 

Esperant el vot de les feres, Ahmadou Kourouma

Ahmadou Kourouma va néixer a Costa d'Ivori al 1927, i, segons sembla, és un dels escriptors més importants del continent africà. El fet que amb prou feines ara sóc capaç de lletrejar el seu nom és significatiu. Àfrica, el continent oblidat. Vull dir que pensem en zebres i en projectes de cooperació, en viatges i en viatgers. Costa una mica més ser ben conscient que a l'Àfrica s'hi fa cinema, s'hi fa literatura, s'hi fa música, i en definitiva, s'hi viu. S'hi viu a l'africana, i per tant, s'hi fa cinema a l'africana, s'hi fa música a l'africana i s'hi escriu a l'africana. Malgrat que Kapuscinsky, que coneixia l'Àfrica molt millor del que jo mai la coneixeré, ja advertia que l'Àfrica no existeix. Segurament Esperant el vot de les feres és també un llibre per ser llegit a l'africana, que evidentment és una cosa que no estic capacitada per fer. Vull dir que en alguns moments m'he sentit igual de patosa que a les discoteques de Vélingara. Mirant de no perdre un ritme que ni tan sols m'acostava a agafar. 

Esperant el vot de les feres és una novel·la sobre un país de l'Àfrica, un d'imaginari, amb nom inventat (La República del Golf), tot i que en realitat parla de Togo (tot i que això ho vaig saber més tard). En aquest país imaginari, el dictador, també imaginari, el gran General Koyaga (que en realitat és Gnassingbé Eyadema, però això també ho vaig saber més tard) se sotmet a un ritual de purificació. En realitat, se sotmet a un relat purificador. Un donsomana, una gesta, que un narrador qualificat, el sora, acompanyat del seu replicador, narra en sis vetllades. El sora explica, des del començament, des dels avantpassats, des dels temps on es perd la memòria, la vida del dictador, en presència seva i dels seus més allegats ministres, dels seus soldats més fidels. El replicador balla, fa el pallasso, fa el boig. I completa les explicacions del sora amb allò que només al replicador, en fase catàrtica, li està permes per tal de que sigui relatada tota la veritat: 

President, general i dictador, cantarem i ballarem el vostre donsomana en sis vetllades. Direm la veritat. La veritat sobre la vostra dictadura. La veritat sobre els vostres pares, els vostres col·laboradors. Tota la veritat sobre les vostres cabronades, les vostres poca-soltades; denunciarem les vostres mentides, els vostres nombrosos crims i assassinats...

Els personatges principals, doncs, són en Bingo i en Tiecura, sora i replicador, prisma a través del qual se'ns presenta la vida de Koyaga, un dictador. Un soldat. Un caçador de les muntanyes, de la tribu dels homes nus, campió de lluita i guerrer ferotge, l'home del tòtem falcó, que per mitjà d'un cop d'estat, esdevingut en realitat a Lomé el 13 de gener de 1967, es convertí en el dictador africà que ha governat durant més temps, fins al 2005.

Cada vetllada explica una part de la vida del dictador, amb un tema de rerefons:

Una vetllada no es diu sense que, en sordina, en el relat, hi remoregi un tema. La veneració de la tradició és una bona cosa. Serà el tema dels proverbis que s'evocaran en el transcurs dels intermedis d'aquesta primera vetllada.

I  la resta de vetllades versen en sordina sobre la mort, la traïció, la predestinació, el poder, el final. La màgia africana sembla que visqui entre les pàgines, que impregni la vida explicada, tota la vida del dictador imaginat, com segurament ho va fer del real. 

En Koyama recita una de les pregàries màgiques que el marabout li ha ensenyat: es transforma en un gall blanc. Vigorosament, el pollastraire enxampa el gall, el fica al cistell i el tanca. Baixa a l'andana amb els cistells i surt de l'estació davant els policies de civil amb tot l'aviram. La versió dels fets que pretén que en Koyaga va baixar del tren transformat en venedor de pollastres no és creïble: hi havia massa policies perspicaços en arribar el tren. El caçador no se'ls podria haver escapat si hagués passat amb una simple disfressa.

En sis capítols i un munt de proverbis s'amaga la vida del soldat, la del rebel amotinat, del cap d'estat novell i del dictador terrible, i també la vida del país en que aquesta es desenvolupa. Des del subdesenvolupament a l'esclavatge, de la descolonització a la corrupció, de l'analfabetisme a la tradició més refinada dels poblats salvatges. En sis capítols, un munt de proverbis i molt sentit de l'humor.

Per exemple, després del primer atemptat:

Totes les ràdios de l'univers van difondre la notícia que anunciava que en Koyaga acabava de lliurar-se d'un assassinat. Era el primer atemptat del vostre règim. Cada dèspota de la vasta Àfrica, terra tan rica en potentats com en paquiderms, va despatxar un plenipotenciari a la capital de la República del Golf. Els avions van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els autòcrates africans bategen els seus semblants- va quedar-se un dia sencer. [...] Els amos respectius van proferir crits d'astorament quan, en tornar als països respectius, els plenipotenciaris ho van confirmar. Tots els potentats van quedar perplexos i escèptics. Convençuts que el neci diplomàtic havia estat entabanat. Ells també eren dèspotes i la sabien llarga sobre el que és capaç de muntar un dictador africà per encaterinar el poble i l'univers sencer. 

I, després del segon atemptat:

El discurs té una gran ressonància, un increïble ressò en tota l'Àfrica. [...]Era el segon atemptat. Cada tirà de la vasta Àfrica, terra tan rica en violadors de drets humans com en hienes, va despatxar aquesta vegada dos enviats, un diplomàtic i un militar. Els avions, per segona vegada, van embussar el petit aeroport. Els enviats dels germans i amics -és així com els dictadors africans bategen els seus semblants- van quedar-se dos dies sencers. [...] En tornar als països respectius, els seus amos respectius van proferir crits d'astorament quan els seus enviats van exposar els seus descobriments, però van confirmar els fets. Es van considerar insuficientment informats i van creure més aviat que els seus enviats -el  militar i el diplomàtic- havien estat manipulats. Ells eren dictadors i coneixien tot el que sap muntar un dictador africà per estafar. 

I el tercer atemptat fallit: 

-Collons de tirador de merda. Quin tirador tan pèssim! Si et pego, si et sanciono, no és per haver-me disparat. D'això, ja se n'encarregarà la justícia. Com a cap suprem dels exèrcits, et foto els quinze dies reglamentaris al calabós per mal tirador, el més negat del regiment. On s'és vist que es cagui un objectiu de la meva alçada i el meu volum a deu metres? [...] Era el tercer atemptat. Cada dictador de la vasta Àfrica, tan rica en caps d'estat mentiders i pocavergonyes com en voltors, va despatxar aquesta vegada tres enviats, un diplomàtic, un cap d'estat i un policia... 

Atemptats, violacions, assassinats, abusos. Mentides, espolis, traïció, enveja, set de poder. La música de sempre que es parla de segons quins llocs. Llegendes, tradició, proverbis. Màgia, contes, colors. Perquè no sempre la música sona amb els mateixos instruments. Crec que és una experiència llegir com escriu algú que ho fa des de tant lluny. Sentir que llegeixes com amb taps a les orelles, perquè el que explica ve d'un lloc d'on arriben ben poques notícies.