diumenge, 16 de març del 2008

Les Benignes, de Jonathan Littell

Deia que us deveu pensar que no llegeixo, pel fet que ha caigut en picat el ritme de les meves contribucions a aquest blog. Però en realitat això es deu a que una tarda que voltava pel centre em vaig comprar un llibre del que no parava de sentir parlar. El cas és que com que tenia temps sobrer em vaig asseure a començar-lo, malgrat que en aquell moment estava enmig d’una altra lectura.

Estava en un bar, no feia massa fred, però al carrer m’estava quedant sense llum. En el temps que vaig tenir, vaig llegir el pròleg de Les Benignes, que em va deixar clavada a la cadira. El ritme, impecable. El to, contundent. El tema, colpidor, tot i que se n’han escrit rius de tinta. Les idees, no obstant, interessants. Interessants, em refereixo a que t'interessen. A que et deixen pensant, a que no les pots simplement contemplar i girar full.

Són aproximadament… No, espera. Són exactament 32 pàgines fabuloses. Però, com comença Littell la seva novel·la, potser a tall d'amenaça, permeteu-me que us expliqui com va anar. Max Aue, el protagonista d’aquesta història, empresari d’avançada edat en el moment que escriu, afincat a França, ens explica com va anar. És a dir: ens explica el que li va passar (tot el que li va passar) durant els darrers anys del Reich, com a oficial d’alta graduació de les SS. Són aproximadament… No, espera. Són exactament 1120 (treient les 32 del principi) pàgines de travessia.

I dic travessia, perquè m’ha costat horrors avançar-hi. Hi he trobat un protagonista detestable. Una persona que és complicat no odiar, per la seva actitud, per la seva indiferència, pel seu cinisme. Littell ha estat expressament transgressor: Max és homosexual, incestuós, matricida, i té una gran sensibilitat artística. (Algú podria arribar a opinar que de tan exagerat, només és pretesament transgressor). Aue sent repugnància per l'assassinat, però és només una repugnància estètica, fins i tot pràctica. Ell forma part de la brutalitat de la matança, però tracta amb dolçor les pàgines mullades d'un llibre que s'endú en la seva fugida.

Esnob, cínic, un intel·lectual, un buròcrata. Un assassí. Tot i que de rerefons, i per mi la idea central de tota la novel·la, sempre hi ha la idea de l’assassinat racionalitzat, burocratitzat, institucionalitzat, precisament per alliberar de culpa, com alliberat se’n sent Aue, aquells qui el van cometre. Llàstima que la vegada que exposa més brillantment aquesta idea sigui al pròleg, i després només hi recorri una vegada i una altra, amb descripcions més i més acurades, més i més escatològiques, més i més cruentes, però el mateix al cap i a la fi.

Al llarg de la novel·la acompanyem Aue en el seu periple a Ucraïna, el Caucas i Crimea, per mi la part més acceptable de tot el relat, on es descriu amb terrible cruesa la campanya de la Wehermacht i les SS, sobretot contra els jueus, els assassinats massius, els afusellaments, les fosses. La complicada logística de l’assassinat, la insensata racionalització, és terrible. Tot i que la lectura es feia feixuga, sobretot per la complicada terminologia militar i burocràtica, per la densitat de l’escriptura, em trobava prou captivada pel relat. Després acompanyem Aue al front a Stalingrad, als despatxos de Berlín, a Auswitch, a més reunions a Berlín, a visitar la seva mare i el seu padrastre a la costa francesa, i (lamento dir-ho) als seus somnis i paranoies diverses, que per mi es podrien treure perfectament de la història.

La primera i la darrera frase del llibre són excepcionals. L’estil, el to contundent del pròleg es manté durant tota la novel·la, però es torna gratuït. La història no és que perdi interès, però les detallades descripcions dels fets de la guerra als diversos fronts, de les reunions amb buròcrates i oficials, de la complicadíssima burocràcia del Reich m’han acabat per avorrir. Hi havia pàgines senceres en les que no m’enterava de res, literalment, però com que no era important, doncs fugia endavant, com va dir-ne algú el criteri del qual valoro. Li diria a Littell: el que dius m’interessa, però... podríem anar al gra? Potser no tinc el grau d’erudició que és necessari per copsar la majoria de detalls de la narració, però tanmateix puc seguir la història; i a voltes penses doncs que aquests detalls són allí només per adornar.

A mi, personalment, em va matar que cap a la pàgina... No, espera. Exactament a la pàgina 925, Littell escriu: El 9 d’abril.. ah, però, ¿per què narrar tots els detalls dia per dia? Em resulta esgotador, i a més, m’avorreix, i segurament a vosaltres també. ¿Quantes pàgines he amuntegat ja parlant de peripècies burocràtiques sense interès? Francament, el mínim que espero d’un escriptor és que s’adoni de l’avorriment abans que jo, però sobretot espero que se n'adoni abans de la pàgina 900.

Altres crítiques que faig a la novel·la són de diversa natura: una, a l’editorial, Quaderns Crema. Recomanaria una revisió exhaustiva del text, ple d’errades, sobretot al final -inexplicablement: es van cansar de corregir? pensaven que jo em cansaria de llegir?-, amb més d’una per pàgina. Una altra, els personatges dels dos policies que persegueixen Aue per un crim, que semblen Dupont i Dupond, de tant ridículs, totalment prescindibles i fora de lloc. La veritat, no sé si els va posar per allò de que el relat se li tornava avorrit i pensava que així li donaria vidilla (que no). I l’altra, el final, totalment desastrós. Un penúltim capítol totalment prescindible i un tancament del darrer capítol, i de la novel·la, surrealista, inverosímil, apressat i intrascendent, que en comptes de tancar i resoldre elegantment algunes qüestions plantejades sembla que fugi d'estudi per no haver de respondre-les, recorrent a escenes sense sentit que no sé si pretenen ser gracioses.

Tot i que la narració històrica del moment, de la guerra, de la situació, de la complexitat de l’estat d’Alemanya i suposo que del món en els convulsos 40 és molt interessant i que no puc dir que no m’hagi agradat llegir aquesta novel·la, la prudència m’aconsella de no recomanar-vos Les Benignes. He dit el que n’he dit, i altres n’han parlat també (, i no tant bé). I m'estimo més (m’adono que és el que diria Max Aue!) que sigueu vosaltres qui escolliu, perquè no escric aquesta ressenya per a vosaltres, sinó per a mi mateixa.

9 comentaris:

Anna ha dit...

Caram: he de reconèixer que no m'han vingut pas ganes de llegir-lo:P Si és que ja et vas avorrir a la pàgina 900, jo no sé si hagués arribat tan lluny. Recordo una profe que vaig tenir a l'EGB de castellà que ens dèia que si un llibre no t'agrada, o et comença a avorrir el millor que pots fer és deixar-lo, suposo que ens ho dèia perquè no li agaféssim mania a la lectura ja que peques ( tot i que després ens va fer llegir el Lazarillo i el Quijote, i vamos, això avorreix a "cualquiera":P)

M'estic llegint l'illa dels Maians!!! Mola molt!!!

Petons!

e. ha dit...

Doncs a mi el Lazarillo em va agradar, i el Quijote també. Cal dir que en gran part, per les profes de literatura que tenia...

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

¡Cuanta fuerza de voluntad toda junta! Por dios, sólo te puedo pedir disculpas por animarte. Todos somos víctimas.

Chim pum.

eva ha dit...

Hubiera sido un gran final, situacionista.

Pere ha dit...

El teu comentari m'ha fet decidir i no et demanaré que me'l deixis. Encara que estic temptat de llegir-me les primeres 32 pàgines. Però clar, seré capaç de parar i no voler més? Tot i saber que la resta de pàgines no paguen la pena?

No sé si arriscar-me.....

Anònim ha dit...

eva, sabes que me encuentro terminando el libro, y leer cosas como esta no hacen sino desanimarme más aún. Un libro, que como bien cuentas, tiene un arranque sumamente prometedor y que termina andando en círculos para no contar nada, bueno algo sí, lo mucho que Littell sabe sobre las SS.

Como ya hemos comentado, el autor conoce las reglas de la escritura, pero no tiene alma de escritor. Esta es más una novela de esas que encuentras rebajadas en el VIPs hartas de ser manoseadas, que de ser considerada, como reza la publicidad, un nuevo clásico del Siglo XXI. La preparación de todo el ambiente, del personaje, el pretendido trasfondo… todo ello suelta un cierto tufillo artificial en las primeras doscientas hojas de la novela, que no hace sino aumentar a medida que el interés decae hasta ser sustituido por la constancia para acabar con las mil páginas de la historia. Littell no se merece este esfuerzo, pero es que los que aún no hemos acabado con “Las benévolas” no sabemos que la última parte clama venganza por parte del lector. Menos mal que te sigo y puedo ir con la tirita puesta.

eva ha dit...

Em penso que no m'he sabut explicar, perquè obviament, si el llibre m'hagués avorrit, l'hagués deixat.

És curiós com a mida que m'allunyo del moment de tancar la darrera pàgina del llibre el meu cabreig amb l'autor augmenta. I això es deu, precisament, al fet que mentre llegia el llibre, excepte alguns passatges més pesats, no em resultava insuls ni avorrit. És el que us deia: li diria: és que la història m'interessa, però...

I justament això és el que m'indigna. Els personatges més cutres de són prescindibles per a la història, els passatges més extravagants i incomprensibles també, el final catastròfic -des d'un punt de vista literari- també... El que m'indigna és que la tragèdia -de nou, literària- era totalment evitable!

XAVIER ALSINA ha dit...

han donat un premi de crítica de Serrador al traductor al català i comentes que està pler d'errades ortogràfiques , m`agradaria saber quines en concret ,, això de dir pler potser és una exageració o no ? Gràcies ,

eva ha dit...

Habitualment, quan un llibre està ple d'errades, no sol ser culpa de la traducció, sinó de la correcció. Evidentment no recordo quines (deu fer 15 anys que el vaig llegir!), però sí que recordo que sobretot era cap al final del llibre, cosa que sol indicar que s'ha publicat a corre-cuita i que els darrers capítols no s'han corregit amb tanta cura. De totes maneres, si no recordo malament, l'edició que vaig llegir era de Quaderns Crema, que sol cuidar-ho molt, i per tant em devia sorprendre trobar-hi errors (i per tant, "molts" devia voler dir "alguns", com dius tu mateix, una exageració). Ni idea!!