Les Benignes, de Jonathan Littell

Deia que us deveu pensar que no llegeixo, pel fet que ha caigut en picat el ritme de les meves contribucions a aquest blog. Però en realitat això es deu a que una tarda que voltava pel centre em vaig comprar un llibre del que no parava de sentir parlar. El cas és que com que tenia temps sobrer em vaig asseure a començar-lo, malgrat que en aquell moment estava enmig d’una altra lectura.

Estava en un bar, no feia massa fred, però al carrer m’estava quedant sense llum. En el temps que vaig tenir, vaig llegir el pròleg de Les Benignes, que em va deixar clavada a la cadira. El ritme, impecable. El to, contundent. El tema, colpidor, tot i que se n’han escrit rius de tinta. Les idees, no obstant, interessants. Interessants, em refereixo a que t'interessen. A que et deixen pensant, a que no les pots simplement contemplar i girar full.

Són aproximadament… No, espera. Són exactament 32 pàgines fabuloses. Però, com comença Littell la seva novel·la, potser a tall d'amenaça, permeteu-me que us expliqui com va anar. Max Aue, el protagonista d’aquesta història, empresari d’avançada edat en el moment que escriu, afincat a França, ens explica com va anar. És a dir: ens explica el que li va passar (tot el que li va passar) durant els darrers anys del Reich, com a oficial d’alta graduació de les SS. Són aproximadament… No, espera. Són exactament 1120 (treient les 32 del principi) pàgines de travessia.

I dic travessia, perquè m’ha costat horrors avançar-hi. Hi he trobat un protagonista detestable. Una persona que és complicat no odiar, per la seva actitud, per la seva indiferència, pel seu cinisme. Littell ha estat expressament transgressor: Max és homosexual, incestuós, matricida, i té una gran sensibilitat artística. (Algú podria arribar a opinar que de tan exagerat, només és pretesament transgressor). Aue sent repugnància per l'assassinat, però és només una repugnància estètica, fins i tot pràctica. Ell forma part de la brutalitat de la matança, però tracta amb dolçor les pàgines mullades d'un llibre que s'endú en la seva fugida.

Esnob, cínic, un intel·lectual, un buròcrata. Un assassí. Tot i que de rerefons, i per mi la idea central de tota la novel·la, sempre hi ha la idea de l’assassinat racionalitzat, burocratitzat, institucionalitzat, precisament per alliberar de culpa, com alliberat se’n sent Aue, aquells qui el van cometre. Llàstima que la vegada que exposa més brillantment aquesta idea sigui al pròleg, i després només hi recorri una vegada i una altra, amb descripcions més i més acurades, més i més escatològiques, més i més cruentes, però el mateix al cap i a la fi.

Al llarg de la novel·la acompanyem Aue en el seu periple a Ucraïna, el Caucas i Crimea, per mi la part més acceptable de tot el relat, on es descriu amb terrible cruesa la campanya de la Wehermacht i les SS, sobretot contra els jueus, els assassinats massius, els afusellaments, les fosses. La complicada logística de l’assassinat, la insensata racionalització, és terrible. Tot i que la lectura es feia feixuga, sobretot per la complicada terminologia militar i burocràtica, per la densitat de l’escriptura, em trobava prou captivada pel relat. Després acompanyem Aue al front a Stalingrad, als despatxos de Berlín, a Auswitch, a més reunions a Berlín, a visitar la seva mare i el seu padrastre a la costa francesa, i (lamento dir-ho) als seus somnis i paranoies diverses, que per mi es podrien treure perfectament de la història.

La primera i la darrera frase del llibre són excepcionals. L’estil, el to contundent del pròleg es manté durant tota la novel·la, però es torna gratuït. La història no és que perdi interès, però les detallades descripcions dels fets de la guerra als diversos fronts, de les reunions amb buròcrates i oficials, de la complicadíssima burocràcia del Reich m’han acabat per avorrir. Hi havia pàgines senceres en les que no m’enterava de res, literalment, però com que no era important, doncs fugia endavant, com va dir-ne algú el criteri del qual valoro. Li diria a Littell: el que dius m’interessa, però... podríem anar al gra? Potser no tinc el grau d’erudició que és necessari per copsar la majoria de detalls de la narració, però tanmateix puc seguir la història; i a voltes penses doncs que aquests detalls són allí només per adornar.

A mi, personalment, em va matar que cap a la pàgina... No, espera. Exactament a la pàgina 925, Littell escriu: El 9 d’abril.. ah, però, ¿per què narrar tots els detalls dia per dia? Em resulta esgotador, i a més, m’avorreix, i segurament a vosaltres també. ¿Quantes pàgines he amuntegat ja parlant de peripècies burocràtiques sense interès? Francament, el mínim que espero d’un escriptor és que s’adoni de l’avorriment abans que jo, però sobretot espero que se n'adoni abans de la pàgina 900.

Altres crítiques que faig a la novel·la són de diversa natura: una, a l’editorial, Quaderns Crema. Recomanaria una revisió exhaustiva del text, ple d’errades, sobretot al final -inexplicablement: es van cansar de corregir? pensaven que jo em cansaria de llegir?-, amb més d’una per pàgina. Una altra, els personatges dels dos policies que persegueixen Aue per un crim, que semblen Dupont i Dupond, de tant ridículs, totalment prescindibles i fora de lloc. La veritat, no sé si els va posar per allò de que el relat se li tornava avorrit i pensava que així li donaria vidilla (que no). I l’altra, el final, totalment desastrós. Un penúltim capítol totalment prescindible i un tancament del darrer capítol, i de la novel·la, surrealista, inverosímil, apressat i intrascendent, que en comptes de tancar i resoldre elegantment algunes qüestions plantejades sembla que fugi d'estudi per no haver de respondre-les, recorrent a escenes sense sentit que no sé si pretenen ser gracioses.

Tot i que la narració històrica del moment, de la guerra, de la situació, de la complexitat de l’estat d’Alemanya i suposo que del món en els convulsos 40 és molt interessant i que no puc dir que no m’hagi agradat llegir aquesta novel·la, la prudència m’aconsella de no recomanar-vos Les Benignes. He dit el que n’he dit, i altres n’han parlat també (bé, i no tant bé). I m'estimo més (m’adono que és el que diria Max Aue!) que sigueu vosaltres qui escolliu, perquè no escric aquesta ressenya per a vosaltres, sinó per a mi mateixa.