El noi del pijama de ratlles

Com ja hem creat quelcom semblant a la jurisprudència pel que fa a la re-valoració d'obres, avui comento "El noi del pijama de ratlles", tot i que fa vora mig any l'Eva ja hi va fer el seu apunt, al blog.

De fet, és un d'aquells llibres de Sant Jordi que regales, i que de retruc saps que llegiràs un cop l'hagin acabat. El vaig regalar en bona mesura, per la bona premsa de l'Eva. Curt, històric, emotiu.

A l'apunt de l'Eva no hi desvetlla gairebé res. Us he de dir que jo vaig comprar l'edició catalana, vaig llegir la contraportada, i què dir de la portada (el Pere també ho comentava llavors), més descriptiu impossible. Estic totalment d'acord que caldria tenir una mica més de cura, pel que fa a l'edició.

Aquest llibre, precisament, mira d'anar desgranant la història a petits passos, els passos de Bruno. Diguem-ne que perd el 50% de la màgia un cop tens a la mà l'edició catalana...

D'altra banda he de dir que me l'he mirat amb una mica de cruesa. Segur que ha estat influenciada pel coneixement inicial de la història. Però també per altres raons.

Principalment, em costava força creure els personatges, al principi del llibre. Bruno és un nen de 8 o 9 anys, i a vegades parla com si en tingués 20. Per les seves reflexions, però també per la seva forma de fer. De vegades aquest tret tan poc arrelat al personatge, es contraposa amb alguns recursos per situar-te a la pell d'un nen d'aquesta edat, com ara repetir la mateixa frase per descriure quelcom, amb un to infantil. Una barreja poc agraciada, segons la meva opinió.

A mitjan del llibre ja m'havia endinsat més a la història, i crec que deixava d'haver-hi aquestes contraposicions més aviat absurdes: per fi Bruno era un nen, un nen i prou.

Sense semblar pedant, el final també era una mica previsible. De fet, quan em faltaven 30 pàgines desitjava que acabés així, perquè fet i fet, havia d'acabar així. Quin final li haguéssiu reservat a aquesta història, si no?