dilluns, 13 de juliol del 2009

El talento de Mr Ripley, Patricia Highsmith

Tom Ripley em fa por. I a tu te’n faria també, Elena, t'aviso. És mediocre, però amable, no destaca per sobre de res ni de ningú, es diria que mai ha estrenat roba, que mai ha estat petit, que mai serà gran. Tendeix a visitar sempre els mateixos bars i els mateixos ambients, fins que canvia de residència, perquè s'ha barallat amb l’idiota que li lloga una habitació, o perquè no aguanta més en aquest barri o per qualsevol altra excusa que li permeti començar una nova vida.

En un dels bars que ja no sol freqüentar, Mr. Greenleaf li ofereix absolutament de franc la possibilitat de viatjar a Europa, més 600 dòlars en xecs de viatges. Només a canvi que trobi Dickie Greenleaf al petit poble de la costa italiana on viu, i el convenci de tornar als Estats Units i fer-se càrrec de l’empresa familiar. Un viatge lluny de la seva pròpia existència només a canvi de retrobar un vell conegut i mirar de fer-lo entrar en raó.


Ripley arriba a Mongibello, i troba Dickie i la seva amiga Marge, una noia una mica tonta que escriu llibres i està enamorada de Dickie. I amb Dickie i Marge, troba la platja, el sol i la vida relaxada, sortir a navegar i prendre martinis a la terrassa. Fugir de la seva vida és el que Tom porta tota la vida fent, però la seva mediocritat el troba fins i tot a Mongibello: en Dickie comença a cansar-se del nou amic, que pretén separar-lo de la Marge i que es torna més i més possessiu, i ell sent el seu rebuig en el fons de la seva ànima, ferit en el més profund de la seva autoestima. El dia que Dickie el pesca emprovant-se la seva roba a la seva habitació la relació entre ells es torna distant i freda, i Dickie li suggereix que potser és hora que se’n vagi.

Tom Ripley manté una relació ambigua d’amor i admiració i desig amb Dickie Greenleaf, i una de gens ambigua d’odi i menyspreu per la seva amiga Marge. Tom resulta ambigu en tots els sentits, ambiciós i covard, mediocre i optimista, segur del seu talent i paranoic fins a l’obsessió.



Però Tom Ripley ha tastat aquesta vida, i no hi renunciarà tan fàcilment: mai havia estat tan a prop de no ser ell mateix. Per aconseguir-ho del tot, només cal matar Dickie aprofitant un cap de setmana que estan passant tots dos fora del poble, i tornar al poble i dir a la Marge que Dickie ha decidit traslladar-se a Roma. Vendre el veler i la casa. I anar a Roma, i registrar-se a l’hotel amb el passaport de Dickie. Aprendre a fer la seva signatura i cobrar mensualment els xecs de la renta de Dickie. Escriure cartes a Nova York i a la pròpia Marge amb la seva màquina d’escriure. Convertir Dickie Greenleaf en el pintor excèntric i bohemi que sempre hauria volgut ser. Imitar els gestos, l’accent en parlar l’italià i els mateixos errors gramaticals. Enrossir-se una mica els cabells i posar-se els seus anells. Deixar les explicacions a Tom Ripley, i sobretot, esperar no haver-ne de donar gaires. Amagar Dickie fent creure a tothom que passa una època de baixa autoestima i de necessitat d’aïllament.

Però fins i tot una ciutat gran com Roma pot ser massa petita per amagar-se de tothom qui Dickie hagués conegut, i ja se sap que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, i a més no és or tot el que llueix, i tota la pesca. La pilota es fa tan gran, que al final pot fins i tot amb el propi Tom Ripley i el seu talent per a l’engany. Però quan hom està decidit a deixar de ser un mateix, és molt complicat poder-lo aturar. Sobretot si és un encantador personatge d’una novel·la de la Patricia Highsmith.

Com amb Mar de fons, faré un comentari sobre el títol. Algunes edicions el titulen "Tot sota el sol" (perquè la primera versió del cinema d'aquesta història es titulava així), que no està gens malament, però personalment, prefereixo "El talent de Mr Ripley", perquè insinua aquesta excel·lència, una mica terrorífica. Encara més en la versió en anglès: The talented Mr Ripley.

Friso per continuar amb la lectura d’El noi que va seguir Ripley.



6 comentaris:

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

Muy buena pinta. Esta Highsmith apunta a que va a ser una de mis preferidas... en cuanto le abra un hueco.

e. ha dit...

Veig que cada cop t'agrada més l'americana. Potser li haurem de fer un lloc a l'agenda. Potser prefereixo que llegeixis la saga i ens els vagis explicant a mode de conte!

Amb tot, mr. Greenleaf - el del bar - era el dimoni?

e. ha dit...

ah per cert! "el noi que seguia..." sembla ser la 4a entrega:

http://en.wikipedia.org/wiki/Tom_Ripley

se't gira fenya...

eva ha dit...

Ai, sí. Volia dir Ripley enterrat. El dimoni? Hmm... no. És el pare del noi que viu a Itàlia. Un pobre senyor, una mica, perquè confia a cegues en Ripley i després... bueno, més val que us poseu a la lectura.

e. ha dit...

deia el dimoni metafòric: que el fa sortir de la closca i trobar-se a si mateix

Salvador Macip ha dit...

Molt bon apunt. La Patricia Highsmith es una de les autores de novel.la negra que m'agrada llegir, a poder ser en versio original!