Cançó de gel i foc, George R. R. Martin

I per què no? Al capdavall aquestes històries sempre m’acaben atrapant. Hauria d’haver previst que veure la primera temporada de la sèrie “Joc de trons” m’impulsaria a buscar i llegir la saga sencera. A vegades encara em meravella de quina manera faig veure que no em conec.

Amb total rotunditat havia afirmat que no llegiria la saga “Cançó de gel i foc, en part per l’argument del Fer (“Con la de cosas que hay para leer, si ya me lo cuentan en la serie, paso de leer siete mil páginas”), en part per l’argument del Pere (“Jo fins que no vegi escrits els set volums, no començo. I si l’autor es mor abans d’haver escrit els que falten i ens deixa a mitges?”).

Però el cert és que tendeixo a menystenir la meva capacitat per enganxar-me de manera compulsiva a les històries, o sigui que vaig acabar demanant (suplicant!) que el meu regal d’aniversari fos el primer llibre. I el vaig tenir. Com hi ha món que el vaig tenir. Llavors aprofitant tres dies de gastroenterits tancada a casa vaig llegir casi del tirón la primera meitat del primer volum, i ja va estar.



Ja va estar és un dir... perquè el meu aniversari és a l’estiu i només vaig acabar el 5è volum tot just fa unes setmanes, és a dir que la broma ha durat més de mig any. Com es correspon doncs a una empresa que ha ocupat tants mesos de la meva vida, s’escau fer-ne balanç, i aprofito per tractar de recuperar el bon costum d’escriure al final de llegir cada llibre i de passada tornar a donar vida a aquest blog.

He de dir que la història m’ha agradat molt, tot i que definitivament dono per bona l’opinió que he sentit en algun lloc que el primer volum és el millor que té la saga, i per tant, tot el que passa a continuació, tot i que encara l’he gaudit, no arriba a acomplir les expectatives generades al principi de la història. El primer volum se centra en uns pocs personatges, bàsicament la família Stark, amb els que et compromets com a lector. Segurament s’assembla més a una novel·la normal, digerible, que no pas a la història monumental que l’autor tenia la intenció de construir amb la saga completa. En canvi, a mida que la història avança creix en complexitat, i sobretot en número de personatges principals (perquè ja no parlem dels secundaris, que pràcticament passen a formar part del decorat degut a la impossibilitat de recordar tal quantitat de noms, sobrenoms, títols i relacions). Els escenaris es multipliquen, els punts de vista a integrar cada vegada són més, i reconec que en algun moment m’ha sorprès l’aparició d’algun personatge: però aquest no s’havia mort? O t’impliques a fons, o costa de seguir.

I tot i això, reconec que en cada un dels llibres, més o menys a la meitat m’assaltava un cert avorriment i deia: quan acabi aquest, descanso una mica, i llegeixo alguna altra cosa. Però l’habilitat de GRR Martin ha fet que, també en cada un dels llibres, sense poder-ho evitar, devorés els darrers capítols i corrés a comprar el següent volum. Gràcies als déus per haver-me donat un descans en el cinquè (però per favor, que no es retardi excessivament l’aparició del sisè!)