Le petit Nicolas, Sempé - Goscinny

Curiosament els dos darrers llibres que he llegit han sigut dos dels tres llibres que em van regalar el passat Sant Jordi: "The god of small things" i aquest "Le petit Nicolas". I potser us preguntareu què faig llegint un llibre per a nens i amb il·lustracions. Doncs aprendre francès o almenys intentar aprendre'n llegint un llibre escrit de manera senzilla i amb històries fàcils de seguir. I haig de confesar que llegint-lo m'ho he acabat passant bé. Les petites aventures del Nicolas són, si voleu, una mica tontes però m'han fet tornar a sentir-me un nen, amb la innocència (o manca) pròpia dels infants. I els finals de cada història sempre amaguen una petita sorpresa que moltes vegades són un reflex de la diferent visió de les coses que tenen els adults i els infants.

Al final puc dir que he somrigut molt llegint aquest llibre i que tant el Nicolas com el seus amics i comanys de classe acaben sent entranyables: l'Alcestes que sempre està menjant, l'Eudes que només vol que donar cops de puny al nas dels seus amics, l'Agnan que és el primer de la classe i el preferit de la mestra.... Fins i tot haig de confessar que el final m'ha fet patir, no volia pas que el Nicolas abandonés casa seva...

I els dibuixos de Sempé també m'han agradat. Per si sols expliquen molt bé la història i són senzills i clars, sense barroquismes innecessaris. Ah, i per acabar, si us sona el nom de Goscinny és perquè és també el guionista de l'Asterix.

Una mujer en Berlín, Anònima

Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

Tinc un amic que diu que no pot veure pel·lícules on hi surten animals perquè es passa tota l’estona pensant “Com s’ho deuen haver fet per ensenyar a aquest ós a fer això?”, i que el distreu de la pel·lícula. A mi em passa el mateix amb les històries basades en fets reals. Em fan ballar el cap, m’intriguen, em distreuen. De sobte em sorprenc pensant: fins a quin punt és això el que va passar? L’escriptor, com ho sap? Amb qui va parlar i què va preguntar, i què s’ha inventat per completar la història? Per això em va encantar haver vist “Truman Capote” abans de llegir “A sang freda”. Però això és una altra història que ja us explicaré en el seu moment.

Llegir un diari sobre uns fets interessants és un estrany privilegi. Per la intimitat que comporta, perquè gairebé mai s’escriu un diari pensant en qui el llegirà, fins i tot pensant si el llegirà algú. I per un altre motiu, que també em resulta fascinant: l’escriptor avança al mateix ritme que el lector. Sempre. El lector no sap què passarà demà, però tampoc l’escriptor. No existeix la “perspectiva”. Sempre estàs a dins el bosc, el lector i l’escriptor. És al final, en acabar el llibre, que pots pensar amb perspectiva...

Una mujer en Berlín és el diari que una dona culta, potser periodista, viatjada i que sabia una mica de rus, va escriure entre el 20 abril i 22 juny de 1945: la caiguda de Berlín, l’entrada de les tropes russes, el final de la guerra. El principi de la resta.

Berlín estava pràcticament buit (una bona part de la població havia estat evacuada), i hi quedaven pocs homes (la majoria havien anat a la guerra). Els homes que hi quedaven s’amagaven, estaven malalts o ho feien veure. Alguns perquè eren desertors, altres perquè havien format part del partit, o perquè eren o havien estat militars. Les dones, especialment les joves, també s’amagaven, per motius obvis. Es fa complicat imaginar com es mantenen les relacions entre veïns en aquestes circumstàncies, quan tothom està tan espantat, quan no hi ha cap informació, quan tot escasseja, els serveis es van apagant, la llum, el gas, l’aigua... Com si tot anés caient fins que només queda l’esquelet del que era la societat, i després ni això.

Una y otra vez voy notando en estos días cómo se transforma mi percepción de los hombres, la percepción que tenemos todas las mujeres en relación con los hombres. Nos dan pena, nos parecen tan pobres, tan débiles. El sexo debilucho. Una especie de decepción colectiva está cuajando bajo la superficie entre las mujeres. El mundo nazi de glorificación del hombre fuerte, el mundo dominado por los hombres… se tambalea y con él se viene abajo también el mito “hombre”. (…) Cuando acabe esta guerra tendrá lugar, junto a otras muchas derrotas, también la derrota de los hombres en su masculinidad.

Si dic que és una història molt dura no serà cap sorpresa. Què volies que fos. Suposo que el que hi trobareu és el que hom pot esperar: misèria, fam, por, violència, una mica de sarcasme, més que res per sobreviure mentalment, relacions estranyament íntimes entre persones que amb prou feines se saludaven. Molta misèria. Molta por. Molta resignació. Molta tenacitat d’empènyer, un dia, un dia, un dia. El dia a dia de l’autora, però també del seu entorn, de la gent amb qui parlava, i del que li explicaven.

Me quedé mirando fijamente a la pequeña mientras contaba, avergonzada y en voz baja, esta historia inclinada sobre su plancha para lavar ropa. Intenté imaginarme aquellas escenas espeluznantes. Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante.

El que m’ha sorprès més de la manera d’escriure d’aquesta dona anònima és la fredor amb la que s’enfronta al seu dia a dia, però ben mirat... això tampoc és cap sorpresa, perquè m’imagino que posar blanc sobre negre, relatar, en certa manera devia ser una manera de buidar-se. Un objectiu, fins a cert punt. Crec que ella tenia el pressentiment que vivia un moment de grans successos. I també crec que va sentir que havia de relatar els petits. Tothom que s’hagi passejat pel món amb una llibreta a la butxaca sap de què estic parlant.

¿Qué otra cosa puedo hacer yo? Esperar. Los cañones antiaéreos y la artillería marcan la pauta de nuestros días. A veces deseo que todo hubiera pasado ya. Tiempos extraños. Una experimenta la historia de primera mano, sucesos que luego serán canciones y textos. Sin embargo, ahora, en su proximidad se convierten en miedo y pesada carga. La historia es muy pesada.

Suposo que cal fer també menció a la història de la publicació del llibre. Aquest diari el va escriure una dona, amb nom i cognoms, amb cara, família, amics, esperances i una idea del que seria el seu futur (o del que hauria estat). A principis dels anys 50 es va publicar el llibre en anglès i també a Alemanya, però no va ser gaire ben rebut. I tampoc cal ser un geni per entendre per què... tal com explica en una de les darreres entrades, a mitjans de juny, quan Berlín tornava mica en mica a la normalitat, i alguns dels soldats tornaven a casa.

Si estaba yo de buen humor y me ponía a contar historias de las que nos tocó vivir durante las últimas semanas, entonces se montaba una buena, con muchas voces. Gerd: “Os habéis vuelto desvergonzadas como perras, todas aquí en esta casa. ¿No os dais cuenta?” Poniendo cara de asco: “Es horrible tratar con vosotras. Habéis perdido todo el sentido de la compostura.

Entretanto le he dado mi diario a Gerd. (Son tres cuadernos llenos.) Gerd se sentó un rato a leer, pero me los devolvió enseguida. Dijo que no podía seguir el hilo a través de mis garabatos y los muchos papelitos añadidos con signos de taquigrafía y abreviaturas.

“¿Qué significa esto, por ejemplo?”, preguntó señalando la abreviatura “Vlcn”.

No pude evitar reírme: “¿Qué va a ser? Pues violación”. Me miró como si estuviera loca, y no dijo nada más.

L’autora, doncs, no va voler que es tornés a publicar, i només va consentir a que es fes després de la seva mort, canviant els noms i alguns detalls del diari, i sense el seu nom.

The God of Small Things, Arundhati Roy

Tot i que aquest és un d’aquells llibres que en el seu moment va ser un gran èxit, fins el passat Sant Jordi no va caure a les meves mans. I he de dir que m’he trobat amb una història que m’ha sorprès. No se exactament perquè (potser pel títol) m’esperava un relat optimista i colorit de la vida, una exaltació de les petites coses que sovint passem per alt però que en major o menor mesura ens fan més suportable el dia a dia. En canvi m’he trobat amb la dura història de dos germans bessons, l’Estha i la Rahel, i la seva mare divorciada, l’Ammu, a l’Índia. Durant tot el llibre es va alternant el passat, quan els bessons tenen uns deu anys i arriba la seva cosina des de Londres, amb el present, quan els bessons són adults i es retroben a la casa familiar després de molts anys d’estar separats. I mica en mica anem descobrint els detalls dels fets que van passar quan eren nens i com aquells fets han acabat marcant les seves vides actuals.

He trobat que no ha sigut una lectura fàcil, havia de mantenir la concentració per saber en cada moment en quin temps estava i de quins personatges em parlava (els noms indis no són precisament fàcils de recordar), però m’ha agradat llegir-lo. En particular m’ha encantat com poc a poc l’autora va desgranant els detalls del succés que marca la novel•la i que gairebé des de la primera pàgina coneixem. Això li dona un aire de fatalitat, de tragèdia, molt interessant. I he trobat magnífic el personatge de l’Estha adult: un home obsessionat per l’ordre i la neteja i que no parla, es podria dir que turmentat per la separació de la seva germana i de tot el que li va passar de nen. I també ha sigut interessant descobrir el problema de les castes a l’Índia i com són tractats els Intocables. Haig de confessar que ho desconeixia i que m’ha xocat molt.

Finalment, m’agradaria copiar un fragment del llibre que parla sobre les Grans Històries:

“[…] the secret of the Great Stories is that they have no secrets. The Great Stories are the ones you have heard and want to hear again. The ones you can enter anywhere and inhabit comfortably. They don’t deceive you with thrills and trick endings. They don’t surprise you with the unforeseen. They are as familiar as the house you live in. Or the smell of your lover’s skin. You know how they end, yet you listen as though you don’t. In the way that although you know that one day you will die, you live as though you won’t. In the Great Stories you know who lives, who dies, who finds love, who doesn’t. And yet you want to know again.
That is their mistery and their magic.”

Per això llegim

5 llibres en una ressenya.

Fa temps que no escric en el blog i no és perqué en l'entretemps no hagi llegit res sinó perqué a vegades es fa difícil trobar el temps per plasmar en un text el que un llibre ens ha semblat. I ara podria simplement "oblidar" els darrers cinc llibres que he llegit i fer la ressenya del que aviat acabaré o bé anar fent la ressenya de cada un d'ells, mica en mica. Per fer això darrer i fer-ho bé, hauria de tenir els llibres ben frescos en la memòria i com us podeu imaginar aquest no és el cas. Finalment, m'he decidit a escriure en poques línies el que m'ha semblat cada un d'ells, reflexant d'aquesta manera la sensació global que el llibre m'ha deixat, les emocions que ha despertat en mi i que, després de setmanes, encara perduren. A veure que en resulta.

• Very short introduction to mathematics. Tim Gowers.

Llibre curt i molt didàctic, oferint una visió propera de les matemàtiques sense caure en els simplismes de la divulgació estàndar. Destaca la idea de que un no s'ha de preocupar de la possible realitat o existència dels conceptes matemàtics, un ha d'estudiar "què" fan i quines propietats tenen aquests conceptes. Em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir més calmadament i de provar-ne algun altre de la mateixa sèrie ("Very short introduction to ...").

• Nieve de primavera. Yukio Mishima.

El primer llibre d'una tetralogia anomenada "El mar de la fertilidad". M'ha costat entendre perquè els personatges fan el que fan i suposo que bona part de la culpa la té el fet de no entendre la cultura japonesa. Però a pesar d'això i del fet que els personatges són molt extrems (o molt racionals o molt passionals, però no per això simples), la idea central del llibre arriba amb molta facilitat, car és universal: l'Amor. També destacaria la descripció històrica de la societat japonesa del moment (cap al 1912) i les belles descripcions dels entorns per on es mouen els personatges. Penso continuar amb el segon de la sèrie.

• The curious case of Benjamin Button and six other stories. F. Scott Fitzgerald.

Set relats més o menys curts començant pel famós d'en B. Button, que val a dir no és dels millors del llibre. Hi ha relats que m'han agradat més o menys però en tots ells enseguida he entrat en la història. Fitzgerald aconsegueix amb poquíssimes frases descriure't els personatges i la situació. Hi ha històries fantàstiques, hi ha fàbules, hi ha comèdia i hi ha drama, cada relat té alguna d'aquestes característiques i tots ells els he trobat molt ben escrits. M'agradaria destacar dos relats, "The cut-glass bowl" que està ple d'humor i que gairebé diria que és una tragicomèdia i sobretot "May Day", un dels millors relats curts que he llegit en molt de temps.

• Tragedias completas. Sófocles.

De les set tragèdies seves que ens han arribat, Antígona i Edip Rei ja me les havia llegit. Ara volia continuar només amb Áyax però em vaig acabar trobant llegint també les quatre restants. La sensació global és bastant irregular ja que hi ha alguna tragèdia que no m'ha agradat (Las Traquinias), altres que m'han deixat indiferent (Electra) i altres que m'han agradat molt (Áyax, Edipo en Colono i sobretot Filoctetes). M'agradaria destacar, però, la importància o la influència en gairebé totes les tragèdies de la guerra de Troya. Perquè va ser tant important aquesta guerra? Realment m'entra la curiositat per saber-ne més sobre aquest fet històric.

• Cendra per Martina. Manuel de Pedrolo.

Un llibre, una història, tres narradors diferents. En cendra per Martina trobem tres parts diferents i en cada una d'elles un dels personatges ens explica la seva versió del triangle amorós en què estan inmersos. En la primera, de l'Adrià, comencem a conèixer tots els personatges i a més és aprofitada per l'autor per explicar-nos la brutalitat de la Guerra Civil Espanyola en les trinxeres. És la part que té més força. En la segona i tercera part, la Júlia i la Martina ens expliquen el mateix des del seu punt de vista, en la rera-guarda, patint pels combatents i lluitant pel dia dia. La idea d'explicar el mateix des dels tres punts de vista està molt bé i en les dues primeres parts molt ben aconseguida. Vull dir, t'entren dubtes sobre qui dels dos t'està explicant la veritat. Quan comença la tercera, l'interés comença a decaure i em vaig trobar que llegia les pàgines més per inèrcia que per desig. Arriba un moment en què el llibre s'allarga massa i saps tot el que passarà, amb el que es perd bona part de l'interés. Això sí, amb Pedrolo he tornat a gaudir d'un llibre molt ben escrit, on les paraules i les frases flueixen de manera natural i precisa i et submergeixen des de bon inici en el plaer de la lectura.

Jimmy el Nen, Donald Westlake

Llei de Murphy:

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

Jimmy el Nen explica la història d'un segrest, el segrest més ben planejat de la història... i el pitjor executat. En Kelp ha estat a la presó per un delicte menor, i allà, a l'avorriment de la cel·la, ha vist la llum, el pla perfecte. Ha llegit una novel·la de lladres i serenos. Concretament, una de Richard Stark, que com podeu veure si seguiu l'enllaç, és un dels pseudònims utilitzats per Westlake.

A El jove Heist, una novel·la (que mai va ser escrita) de Richard Stark, una colla de delinqüents segresten en Bobby, un nen de 12 anys, fill d'una família rica. El segresten al cotxe, quan el xofer el torna cap a casa, i l'amaguen en una granja abandonada fora la ciutat. Exigeixen al pare de la criatura un suculent rescat, que l'home llença en una maleta des d'un pont de l'autopista, seguint unes instruccions precises entregades de manera anònima i segura consistent en trucades creuades des de diverses cabines telefòniques i al telèfon portàtil del cotxe durant el trajecte. Un cop aconseguits els diners, alliberar el nen en ple centre de la ciutat en qualsevol moment del dia, amb la seguretat que el nen no ha vist cap de les cares dels segrestadors, que s'han guardat bé de tapar-se amb unes caretes de Mickey Mouse, especialment pensades per no espantar el nen. El pla és perfecte.

Dortmunder, el cap de la banda de la novel·la de Westlake, no s'assembla gaire al cap de la banda de la novel·la de Stark. D'entrada, no confia gens ni mica en el pla: totes les actuacions que ha fet amb en Kelp han acabat en desastre, i no està disposat a continuar temptant la malastrugança. Però en Kelp està tan convençut de la infalibilitat del pla i és tan tenaç que finalment Dortmunder acaba per acceptar de participar-hi, a contracor i amb el convenciment que l'aventura acabarà fatal. De totes maneres, en Kelp no s'equivocava quan va jutjar que si en Dortmunder acceptava, la May Dortmunder, en Murch i la seva mare taxista acabarien per participar-hi també. La May s'ha d'encarregar de la criatura, en Murch i la seva mare han de conduir els cotxes, en Kelp ha trobat la granja abandonada i han localitzat la víctima, i ell ha d'adaptar el pla a les circumstàncies. El pla és perfecte.

És en el moment d'executar-lo que les coses es comencen a tòrcer. Els segrestadors segueixen el pla a la perfecció, però ni en Jimmy, ni el seu pare, ni el seu xofer, ni l'FBI semblen haver llegit el llibre i s'entesten en sortir-se del guió desbaratant tots els plans descrits en el llibre, provocant situacions divertidíssimes davant la perplexitat d'en Kelp i la resignació d'en Dortmunder. Westlake abusa una mica de la mala sort dels personatges, antiherois de cap a peus tots i cada un d'ells, sotmesos a una versió estricta de la Llei de Murphy i de tots els seus corolaris, però fins i tot això arriba a resultar divertit en el context. Jimmy és un nen superdotat que va a sessions al seu psicoanalista i que detesta les criaturades, incloent, per exemple, les caretes de Mickey Mouse. El pare d'en Jimmy és un analista de la borsa acostumat a negociar i regatejar, que es pren el segrest amb molta calma i professionalitat. El responsable de l'FBI constata l'enorme professionalitat dels segrestadors, que no paren de deixar pistes falses que desorienten els investigadors. Mentre en Murch i la seva mare discuteixen constantment sobre les millors rutes per evitar els embussos, en Kelp repassa els capítols del llibre, en Jimmy s'intenta escapar i en Dortmunder, pressentint el desastre, maleeix el moment que va tornar a dirigir la paraula a en Kelp.

El pla era perfecte. Però... si alguna cosa pot anar malament, hi anirà.

"Kafka a la platja" de Haruki Murakami

Feia temps que tenia ganes de llegir Murakami, i el meu amic invisible, com si m'hagués llegit el pensament, em va fer donar el pas.
Només la portada ja m'agrada, un gat negre preciós. El cert és que els gats tenen bastant de protagonisme en aquesta història tan curiosa.
M'ha sorprès gratament. L'Estil narratiu et condueix amablement a través de dues històries: la d'en Kafka; un noi de 15 anys que marxa de casa per viure una aventura a dins d'una biblioteca i la d'en Nakata: un home gran, que, com diu ell, és una mica totxo, marcat per una tragèdiaviscuda quan era petit, durant la guerra.
Cada un d'ells és molt especial, a la seva manera, segurament, si els hagués conegut en persona els hagués trobat ben extranys, però Murakami aconsegueix fer-te'ls entendre, entrar dins seu i veure qui són i com són de veritat, més enllà de les aparences.
Sovint només veiem la façana dels qui ens envolten, cal un esforç molt gran per entendre'ns els uns als altres, per no jutjar i per estimar-nos malgrat tot, i Murakami és un mestre en fer-te estimar els seus personatges.
Tot i que hi ha coses que no he entès, que suposo deu ser a causa de la diferència d'origen cultural, de les tradicions, Murakami parla de temes universals i alhora quotidians, en Nakat i en Kafka refelxionen i et fan pensar sobre la vida, sobre la mort, i sobre l'amor. Són reflexions molt interessants.
Un llibre que m'ha acompanyat les últimes setmanes i que m'ha transportat a un altre món, és d'aquells llibres que després de llegir-lo notes que alguna cosa ha canviat dins teu. Us el recomano.

Una carta molt llarga, Mariama Bâ

Aïssatou,

He rebut la teva carta. Per respondre't obro aquesta llibreta, que serà el punt de suport del meu desconcert: la nostra llarga experiència m'ha ensenyat que la confiança suavitza el dolor.

La teva existència a la meva vida no té res a veure amb l'atzar. Les nostres àvies, que vivien en poblats separats per una tanca, parlaven diàriament. Les nostres mares es barallaven per cuidar els nostres oncles i ties. I nosaltres vam desgastar les faldilles i les sandàlies pel mateix camí de pedres de l'escola corànica.

La Ramatoulaye és Senegalesa. Viu a Dakar, amb el seu marit, o hi vivia, perquè el dia que ha començat la carta és el dia que s'ha mort. Tot i així, de fet, ja va deixar de conviure amb el seu marit quan aquest es va casar amb la segona dona, la Binetou, de l'edat de la filla gran. Després de 25 anys de matrimoni i 12 fills, en Modou ha triat una segona dona, i la Ramatoulaye ha quedat bandejada. El dia de la mort d'en Modou, la Ramatoulaye comença la resposta a l'Aïssatou, una resposta a una carta de la que no sabem res, potser amb l'esperança que les paraules trobin el camí que ella no veu.

L'Aïssatou, la destinatària de la carta, té també històries per explicar, tot i que qui les explica és la Ramatoulaye. Històries semblants, però no idèntiques, que expliquen la vivència de la poligàmia i de la situació de la dona a Senegal. Situacions complexes i delicades, afrontades de manera diferent. Cada dona és un món i blablabla. La tradició mana 40 dies de reclusió a les vídues, i durant la seva, la Ramatoulaye canvia la manera de veure's, la de veure les seves filles, la de veure el seu futur. Fins i tot la manera de veure el seu país, i la seva vella amistat amb en Douanga, representant de l'Assemblea Nacional.

- Portem gairebé vint anys d'independència! Quant de temps haurem d'esperar per poder veure la primera dona ministra[...]? I tanmateix ja han quedat més que demostrats la militància i la capacitat de les dones i el seu compromís desinteressat. [...]

- A qui dius tot això, Ramatoulaye? Ets com l'eco de les meves intervencions a l'Assemblea Nacional, on em titllen de "feminista". No sóc pas l'únic que insisteix a canviar les regles del joc i a introduir-hi aire fresc. La dona ha de deixar de ser un accessori que adorni, un objecte que es canviï de lloc, una companya que afalaguem o calmem amb promeses. La dona és l'arrel primigènia i fonamental de la nació, a partir de la qual tota la resta neix i floreix. Cal incitar la dona a interessar-se més pel futur del seu país. Fins i tot tu, que ara protestes, has preferit un marit, una bona situació social i fills a la cosa pública. Si als partits només hi militen els homes, per què haurien de pensar en les dones? [...] No és senzill fer créixer un país. [...]Calen diners, una pila de diners, que hem de trobar als països estrangers guanyant-nos la seva confiança. Amb una única temporada de pluges i un únic cultiu, el Senegal no anirà massa lluny, per més que no en faltin ganes.

La nit queia del cel ràpidament, amb la pressa d'ennegrir els éssers i les coses, i travessava les persianes del menjador.

Potser puc dir simplement que es tracta d'una novel·la "sobre la situació de la dona a Senegal", o sobre l'absència de drets de les dones, la poligàmia i els matrimonis forçats. Però em sembla que no és sobre això que parla la carta. Això és com dir que El Quijote és un llibre que pretén mostrar com es vivia a l'Edat Mitjana. A Una carta molt llarga tots els personatges rellevants són dones, i està situada a Senegal, però, com qualsevol altra escriptora, Mariama Bâ volia explicar una història.

I aquesta és una història de situacions personals i familiars concretes, de records de joventut, en una societat que s'està debatent entre la modernitat i la tradició, tot just iniciat el seu camí independent. És una història que parla d'equilibris delicats, fràgils, administrats amb saviesa per personatges gairebé exclusivament femenins. Hi he trobat sentiments i situacions que jo no puc entendre, però que se'm fan clars davant els ulls si em deixo dur pels personatges. Sentiments, és clar, sobre la poligàmia i els matrimonis forçats, i també, sobre la maternitat, sobre la confiança, sobre l'amistat, la tradició, les esperances i el futur possible.

Una carta molt llarga és una novel·la molt curta, d'un parell o tres de capvespres, una delícia si us cau a les mans.