L'església del mar, Ildefonso Falcones

Sabeu quan acabes una cosa i tens la sensació d'haver-la parida suant un munt? És a dir, i en aquest cas, que quan toca girar la última pàgina, tancar el llibre i somriure, pensar, colpir-se o ensomniolar-se, te'n vas a dormir i punt amb un "ja està fet això", com qui ha acabat d'endreçar la roba de l'armari durant tot el dissabte a la tarda.

Doncs així em sento jo.

El cert és que causa certs estralls en mi el fet de no poder llegir el llibre "del tirón" per fets externs (la vida, diguem-ne), però encara és pitjor quan volent llegir-lo més o menys del tirón, no hi ha manera tu, el carro s'encalla cada dos per tres.

Havent acabat aquest llibre penso amb certesa 3 coses:

La primera, que és la primera novel·la que he llegit (que he de dir que aquestes basades en èpoques històriques no són les meves preferides) que recrea la vida catalana de llavors. I això ho dic positivament, perquè m'ha agradat llegir-ho.

La segona, que les coses que més m'han agradat de llegir d'aquesta història catalana, llegint la nota de l'autor al final, me n'adono que no eren tan certes com es suposaven. I encara diré més, a partir de la meitat del llibre el context es centra en un ofici que a mi em tenia meravellada de conèixer, i que talment no va existir (bajón total).

I la tercera, el llibre no t'enganxa. T'enganxa perquè en un moment donat li trobes interès en l'argument, però els personatges no enganxen. Tenen una manera de "ser" pròpia d'un culebrón de la tele, que s'allunya bastant de la idea que et pot arribar a passar pel cap dels comportaments humans, ara i llavors. En moltes ocasions, a més, no correlaciones els seus actes amb les seves idees o ideals, simplement et creus els fets perquè els estàs llegint i van com van.

També he acabat pensant coses pitjor, per mirar de donar una explicació al perquè d'aquestes conclusions. El gir que dóna la història a la meitat del llibre, tant en argument com per l'absència de certs recursos "literaris" que fa servir l'autor (aquells paràgrafs amb subordinades i subordinades i comes, infinits), em va arribar a fer pensar que era un altre qui li havia escrit aquesta part del llibre.

Però no m'acarnissaré amb això, perquè són suposicions i prou.

I bé, què us va semblar a vosaltres? Es mereix el lloc de best-seller català?

Memorias de Adriano, Marguerite Yourcenar

Abans de res volia agraïr que m'hagueu convidat a participar en aquest blog més enllà dels comentaris puntuals que hi anava deixant. És tot un repte intentar resumir un llibre amb la brillantor i claredat amb que vosaltres ho feu.

I la vostra invitació ha coincidit justament un dia després d'acabar de llegir "Memorias de Adriano". És un llibre que entra dins del gènere de la novel·la històrica i on l'autora escriu en primera persona la vida de l'emperador romà Adrià, des de la seva infantesa a Itálica fins al moment en què anomena succesor. És una lectura densa però en general molt atractiva, plena de reflexions sobre el poder, les relacions humanes i fins i tot sobre filosofia.
Es podria dividir en dues parts ben diferenciades que coincideixen amb l'abans i el després de ser anomenat emperador. Per mi, la primera part és la més interessant i captivadora de totes i és on es desgranen les idees filosòfiques d'Adrià que després intentarà implantar en tota l'extensió de l'Imperi. En la segona part, destaca la relació d'amor entre ell i Antinoo, un jove ciutadà d'una de les provincies conquerides per Roma.

En general, el que m'agradaria destacar del llibre és el profund helenisme de la figura d'Adrià. Ell hagués desitjat haver nascut grec, amb els seus ideals de bellessa, la seva perfecció en l'art, les seves idees polítiques i filosòfiques. I haig de reconèixer que llegint el llibre a mi m'han vingut unes ganes terribles de llegir-me tots els clàssics grecs, d'empapar-me d'aquesta cultura que en el fons, i gràcies a la Romanització, és la nostra cultura.

I deixeu-me acabar amb les paraules que apareixen en les monedes encunyades per Adrià: "Humanitas, Felicitas, Libertas"

Tokio Blues - Haruki Murakami

Em va caure a les meves mans per casualitat aquest llibre...bé, casualitat o no tanta casualitat..! Vaig conèixer una persona fa uns mesos, que sempre que ens trobàvem tenia el llibre a les mans, la veia disfrutar amb ell..sabeu quan enlenteixes el pas per poder llegir uns linees més..? o s'et dibuixa un somriure a la cara mentre tanques a poc a poc el llibre..? doncs així la veia.. i al final no em vaig poder estar de dir-li: quan te l'acabis, m'el deixaràs..?


És d'aquells llibres que els vius, escrit amb senzillesa, realitat, de tal manera que et poses a la pell dels personatges, que t'identifiques , et fa somriure, plorar, et posa la pell de gallina..

Situat al Japó, explica com Watanabe va viure els anys abans de lentrada a la vida "adulta". Com va afectar el suicidi del seu millor i únic amic de l'adolescència, i el temps transcorregut entre la mort d'aquest i la posterior mort de Naoko. T'explica amb dolçura com la mort no és un simple final de la vida, sinó com moltes vegades forma part d'aquesta. Com les amistats no són una cosa d'aquelles que et trobes a la cantonada de cada carrer, com les persones som molt més profundes del que ens pot semblar a primer cop d'ull.. com la normalitat és d'aquells mites que corren però no existeixen..i que en el fons..millor que no existeixi.

És un llibre d'aquells en que t'hi endinses facilment malgrat hagis estat temps sense lectura, d'aquells que es mereix ser llegit en moments especials..en que acabar-lo a la platja amb el resol i ventet d'hivern, sense massa gent i amb la musica de fons de jorge drexler..fa que hagi estat un dia especial.