dissabte, 9 de febrer de 2008

Tokio Blues - Haruki Murakami

Em va caure a les meves mans per casualitat aquest llibre...bé, casualitat o no tanta casualitat..! Vaig conèixer una persona fa uns mesos, que sempre que ens trobàvem tenia el llibre a les mans, la veia disfrutar amb ell..sabeu quan enlenteixes el pas per poder llegir uns linees més..? o s'et dibuixa un somriure a la cara mentre tanques a poc a poc el llibre..? doncs així la veia.. i al final no em vaig poder estar de dir-li: quan te l'acabis, m'el deixaràs..?


És d'aquells llibres que els vius, escrit amb senzillesa, realitat, de tal manera que et poses a la pell dels personatges, que t'identifiques , et fa somriure, plorar, et posa la pell de gallina..

Situat al Japó, explica com Watanabe va viure els anys abans de lentrada a la vida "adulta". Com va afectar el suicidi del seu millor i únic amic de l'adolescència, i el temps transcorregut entre la mort d'aquest i la posterior mort de Naoko. T'explica amb dolçura com la mort no és un simple final de la vida, sinó com moltes vegades forma part d'aquesta. Com les amistats no són una cosa d'aquelles que et trobes a la cantonada de cada carrer, com les persones som molt més profundes del que ens pot semblar a primer cop d'ull.. com la normalitat és d'aquells mites que corren però no existeixen..i que en el fons..millor que no existeixi.

És un llibre d'aquells en que t'hi endinses facilment malgrat hagis estat temps sense lectura, d'aquells que es mereix ser llegit en moments especials..en que acabar-lo a la platja amb el resol i ventet d'hivern, sense massa gent i amb la musica de fons de jorge drexler..fa que hagi estat un dia especial.

7 comentaris:

e. ha dit...

Oh! la Clara participa!! :D

Aquest el tinc pendent del Sant Jordi de fa 2 anys. Un parell de cops vaig mirar de començar-lo, però el fet és que tenint-ne d'altres en dansa doncs no em va quallar... Suposo que quan doni mort a d'altres (l'església del mar té els dies comptats) el podré començar!

Ja veig què feu els que teniu vacances aquests dies... jeje

Clara ha dit...

jeje doncs si..aprofitant per la lectura..! ens veiem aquesta setmana..?
L'esglèsia del mar..gran llibre! però em quedo amb els pilars de la terra..!! ningú l'ha comentat encara??? ja ho faré..! ;)

eva ha dit...

Tokio Blues em va agradar molt, em va semblar un llibre molt tendre, molt trist i molt optimista malgrat tot. Un pèl gris, potser, tots els personatges tenen una mica de gris enganxat que no se'l treuen. Però molt dolç, com tu dius. Acabar-lo en aquestes circumstàncies a la platja devia ser fenomenal.

A viam, comenta Els pilars de la terra, que ens les tindrem. Ho sento però no em va agradar gens. :( De totes maneres, no ens barallarem per això, eh, ara que per fi has tornat???

Per cert, lectores, quan sopem?

Pere ha dit...

A mi també em va agradar molt aquest llibre, però el recordo molt trist i sense un bri d'esperança. També és cert que el vaig llegir en una època en que jo mateix estava molt trist, però com diu l'Eva tots els personatges arrosseguen una grisor que crec que és el reflex del sentit d'absurditat de la vida que pateixen.

Vaig trobar que eren personatges que es movien a impulsos, sense saber ben bé perquè feien el que feien, ja fos estudiar una carrera o començar a sortir amb una noia. Vaig veure uns personatges perduts en la immensitat de les seves pròpies vides.

Però també és cert que hi ha moments dolços, irònics, divertits, sarcàstics. La felicitat també troba als nostres herois, segurament quan deixen de buscar-la.

eva ha dit...

Vaig veure uns personatges perduts en la immensitat de les seves pròpies vides.

Que gran. Sort que tenim el Pere de guàrdia per posar les coses al seu lloc.

e. ha dit...

coyons,

després de tanta grisor, depressió, arrossegar-se per la vida... no sé si tinc ganes de llegir-lo ;)

per cert, jo pensava començar amb los pilares de la tierra quan acabi l'església del mar (80 pàgines!). ja m'esteu fent dubtar ;)

Clara ha dit...

llegeix-los tots i dona la teva opinió dona...! si, es cert que tokio blues té uns personatges farcits de grisor...però es un llibre que entra com l'aigua. I els altres..llegeix, i ja xerrarem després..
Jo tinc un sistema senzill, que no vol dir correcte, per decidir si un llibre m'ha "quajat", simplement si em fa emocionar, si em fa posar-me dins del llibre, aquell llibre guanya molts punts per a mi.