dilluns, 8 de setembre de 2008

El corazón de las tinieblas, Joseph Conrad

Vivimos como soñamos... solos.

Imagineu que som a l’any 1899. Imagineu que som en un vaixell, al Tàmesis, esperant que pugi la marea per llevar l’àncora i salpar. Cau el sol, i la foscor i la quietud es van ensenyorint de la coberta.

En Marlow, llop de mar, home habitualment silenciós, però del que tots sabem que no té igual quan es posa a explicar històries i aventures, ha acabat la feina que feia i s’ha assegut sobre unes caixes. De mica en mica, sense saber ben bé on i com, la història comença a caminar, i tots nosaltres frisem per acabar la feina que estàvem fent i unir-nos al grup que escolta, atentament, el relat d’un viatge al cor de l’Àfrica.

La veu d’en Marlow és aspra, greu, sòlida. Una mica trista. El ritme al que explica el relat és el ritme d’un vaixell de vapor remuntant el riu Congo, entre la densitat de la vegetació de la selva, fosca, humida, febril, tan feréstega. És així com flueix aquesta història que avui us porto. Ve de molt lluny, i té formes molt variades. És densa i freda, no té un tacte càlid i agradable, que vingui de gust. Però no te’n pots allunyar ni que ho vulguis. Fa massa que va començar i estàs massa implicat. Els sorolls de la selva en la nit ja no et deixaran dormir, no et deixaran llegir, no et deixaran pensar, no podràs entendre res. Ja viatges. Ja no recordes.

No podíamos entender porque nos hallábamos muy lejos, y no podíamos recordar porque viajábamos en la noche de los primeros tiempos, de esas épocas ya desaparecidas, que dejan con dificultades alguna huella... pero ningún recuerdo.

Imagineu-me ara a mi. És el meu moment de calma, i llegeixo al matalàs que tinc a terra, en una habitació sense mobles en una casa a Vélingara, al Senegal. Amarada de suor. És de nit, segurament és molt tard, tots els altres dormen. És l’agost. Fa moltíssima calor. Hi ha un petit ventilador que sobretot fa soroll. El poc aire que mou és ràpidament esmorteït per la mosquitera, que adopta un moviment una mica fantasmagòric. Es diria que inquietant. El llum blavós del meu frontal il·lumina les pàgines d’una edició no massa bona d’un llibre, i una mena de lluminositat estranya es reparteix pels llençols i la mosquitera.

—¿Lo veis? ¿Veis la historia? ¿Veis algo? Me parece que estoy tratando de contar un sueño... que estoy haciendo un vano esfuerzo, porque el relato de un sueño no puede transmitir la sensación que produce esa mezcla de absurdo, de sorpresa y aturdimiento en un rumor de revuelta y rechazo, esa noción de ser capturados por lo increíble que es la misma esencia de los sueños.

Marlow permaneció un rato en silencio.

—... No, es imposible; es imposible comunicar la sensación de vida de una época determinada de la propia existencia, lo que constituye su verdad, su sentido, su sutil y penetrante esencia. Es imposible. Vivimos como soñamos... solos.

En Marlow m’explica, a cau d’orella, el seu viatge a l’Àfrica. Tan diferent del meu. Tan semblant, potser. Perquè tot i que miro de viure el seu, sobretot visc el meu.



A l’Àfrica, en Marlow hi busca aventures, marfil, respostes, però sobretot hi busca el senyor Kurtz. El senyor Kurtz és el millor agent de la companyia exportadora de marfil. Des del seu enclavament en la profunditat de la selva envia quantitats ingents de marfil que estan enriquint la companyia de manera espectacular. Fa anys que el senyor Kurtz no ha sortit de la selva, i el seu nom i la seva persona estan recoberts per una espessíssima capa de misteri, de llegenda, de rumors. Marlow s’endinsa en el continent cada vegada més obsessionat pel personatge que ell mateix ha creat: una veu potent, un discurs fluid, una ment lúcida, una mirada terrorífica. Un home terriblement civilitzat. Un home terriblement poderós.

A mi també em passava que el nom ja tenia un personatge abans de ser-ho, però això és una altra història.

En Marlow trobarà al final del seu camí a l’agent Kurtz. Malalt, vençut, espantat i perillós com un animal ferit: “La selva había logrado poseerlo pronto y se había vengado en él de la fantástica invasión de que había sido objeto.” En Kurtz ha sucumbit, els terribles perills de la selva han acabat amb el seu poder, amb la seva salut, amb la seva cobdícia, amb la seva humanitat. Per sort no han acabat amb la humanitat i la sensibilitat d'en Marlow, que portarà la seva llegenda a casa.

Us atreviu? Agafaríeu aquest vaixell del Tàmesis? Escoltaríeu en Marlow a coberta? Seuríeu tremolant de fred amb els ulls mig tancats i el cor viatjant per les tenebres de l’Àfrica? Es faria de nit, pujaria la marea i ningú de nosaltres s’atreviria a interrompre’l per aprofitar-la per salpar?

6 comentaris:

Pere ha dit...

Per sort tu tampoc has perdut la humanitat i la sensibilitat amb la que sempre ens envoltes, i ens has pogut portar la teva pròpia llegenda.

gudrun ha dit...

Aquest és un llibre que vaig llegir en anglès i crec que va ser un error, ja que la dificultat de la lectura va fer que em perdés moltes coses. Havia llegit altres coses de Conrad en anglès amb diria força èxit ("Victory" i algunes històries curtes), però "Heart of Darkness", no sé per què, em va costar molt, i em vaig quedar amb la sensació de no haver-lo llegit realment. Potser el que més en recordava abans de llegir-ne la ressenya és que em va portar a llegir una mica sobre el colonialisme al Congo Belga i a l'Àfrica en general (ai!).

Llegir-ne una ressenya tan evocadora m'ha tornat a la memòria alguns passatges, com l'inici a la coberta del vaixell ancorat al Tàmesi i algunes escenes colpidores en els campaments al llarg del riu.

No sabria dir, però, si em va agradar, o si el recomanaria. Suposo que si la resposta fos rotundament afirmativa seria independent del fet d'haver tingut dificultats amb la lectura.

el_situacionista ha dit...

Impecable reseña de un relato absolutamente fabuloso. Me temo, eva, que ya te has contaminado de Conrad. Sólo te falta que te inoculen el virus Bartleby para que te eches a perder para la vida moderna.

Sólo espero que seas benevolente con aquellos pobres impíos que aún no conocen el verdadero precio de leer un libro: ¡¡Acabad con los Salvajes!!

eva ha dit...

Situacionista, el virus Bartleby? Lo venden en farmacias?

Gudrun, jo tampoc sabria dir si em va agradar o no. Però sé que no el podia deixar i que un cop llegit no deixava de pensar-hi. Per tant, el que sí que sé dir és que recomano vivament que el llegiu.

Pere, tu rellegeix-lo i en parlem!

Sylvia ha dit...

Fa temps que vaig llegir el llibre y també vaig trobar dificultat en la lectura però, contrariament al que em sol passar, vaig seguir llegint.Es una narració recomanable, encara que Conrad no es dels que més m´agraden. Ara estic llegint a London i m´agrada. La primera narració, "Amor a la vida", es d´un verisme esgarrifant: com si estigueres vivint-ho, vaja. Y això per mi és dir molt.

Anònim ha dit...

Buscava escrits de Joseph Conrad i he anat a raure al teu bloc. M'han agradat els teus comentaris. Darrerament he trobat una novetat que potser passa desapercebuda i que està inclosa ens un petit aplec de relats del mar que es diu: "Allò que el mar ens duu i allò que ens treu" on s'hi inclou un dels seus relats curts: Amy Foster, portat al cinema per Rachel Weisz i Vicent Perez, carregat de tendresa. És una de les poques traduccions en català d'un autor que ens ha fet salpar tants cops!
eps.