Mar de fondo, Patricia Highsmith

Aquest no és un llibre que hagi buscat. Ni tan sols és un llibre que hagi trobat. És un llibre que m’ha trobat a mi, i per dues vegades.

Vaig agafar aquest llibre d’una prestatgeria de la missió dels escolapis d’Oussouye. M’havia quedat sense lectura i és el primer llibre en castellà que vaig arreplegar. El vaig començar i al cap de pocs capítols estava totalment enganxada. Vaig haver de marxar d’Oussouye sense haver-lo acabat, i vaig pensar que ja el buscaria a Barcelona. La mateixa setmana d’arribar, a casa la mare de l’Esteve, em van marxar els ulls cap a un llom vermell i en llegir el títol, no vaig poder fer altra cosa que endur-me’l per acabar-lo. Era una edició diferent, tot i que juraria que la mateixa traducció, de manera que amb un mes de lapsus vaig reprendre la lectura, que vaig liquidar en dos dies.

A la contraportada d’una de les dues edicions hi deia “Si es usted apasionado de las novelas policíacas, debería leer este libro. O quizás debería hacerlo si no lo es.” La veritat és que aquesta indecisió de l’editor (o del crític de qualsevol diari, no sé) em generava automàticament la resposta “o potser no ho hauria de fer en cap dels dos casos”, però què hi farem. El cert és que cap de les dues edicions feia honor a la lectura.

Mar de fons explica com passa un home corrent de pensar “Mataria a aquest tio” a “M’agradaria matar a aquest tio” i després a “Oh, vaja, acabo de matar a aquest tio, millor que dissimuli”. La deconstrucció de la ment d’un psicòpata és espectacular.

Victor Van Allen i Melinda són un jove i estàndard matrimoni nord-americà, de classe moderadament alta, educats, encantadors, amics dels seus amics, van a festes i reunions socials i es preparen una copa en arribar a casa. En Vic és bon veí, dels que ajuden a treure un esquirol mort del jardí i aquestes coses. És amable, educat, intel·ligent, en fi, encantador. La Melinda és encara més encantadora. El que passa és que ho és sobretot amb els homes joves solters. Té amants i tothom ho sap, inclòs en Vic, tot i que no sembla importar-li massa. Un dia, de broma, en Vic explica a l’amant de la Melinda que va matar a un home que s’entenia amb la melinda, i l’amant, espantat, fuig. Però... i si la broma va més enllà? Quan la Melinda troba un altre amic, en Charlie, i aquest apareix ofegat en una piscina, tothom coincideix en opinar que ha estat un terrible accident. La Melinda escamparà a tort i a dret que ha estat un assassinat, i que en Vic n’és culpable, però això només aconsegueix posar-li tota la gent (tots aquests bons veïns) en contra. Si ella és tan esbojarrada, i tothom sap com de malament ha tractat al pobre Victor, que sempre ha estat dolç i comprensiu amb ella malgrat les seves infidelitats.

Victor és un home que té una petita editorial que publica poesia, que cria cargols en un terrari, que procura mantenir un aspecte sa i pulcre, endreçat i amable, que sempre somriu a tothom i us diu bon dia quan us creueu pel carrer. No digueu que no us moriu de por. Només hi falta la senyora Fletcher.

I finalment, perquè l’elecció del títol és senzillament fenomenal, l’apunt científic. El mar de fons és un onatge de longitud d’ona llarga, que es caracteritza per ser regular, d’avenç lent i de llarg abast. Quan s’observa mar de fons, normalment no es correspon amb el vent observat, ja que és un onatge que ha generat una tempesta que s’ha produït en un altre indret. Com que a més a més la profunditat a la que l’onatge afecta és la meitat de la seva longitud d’ona, el mar de fons mou aigua de profunditat moderada i sol arrossegar algues, plàstics i fang que normalment romanen quiets al fons, invisibles, provocant que l’aigua s’enterboleixi i arrossegant la merda cap a les platges.